PANELLETS

Panellets de cafè. Factoria del Refugi de la Vinyeta

Tots els massa fan mal. També els panellets, per deliciosos que siguin. No sé si es diu de broma, però en aquesta època sentim molts pares que diuen que s'hauria de prohibir que la canalla faci panellets a l'escola. Que els surten per les orelles, que no donen l'abast a menjar-ne i regalar-ne, vaja.

A casa també en fem. De pinyons, esclar, i d'ametlla filada, amb ànima de codonyat, amb cafè... Ah, els de cafè, per fi els d'enguany hem aconseguit que tinguin bona presència. Tampoc falten a la nostra plàtera les petites escultures que simulen rovellons que, pel record, enguany hem fotografiat dins d'un cistell de vímet amb companyia de romaní per arrodonir el realisme.

Bona castanyada!

SOTA TERÀPIA, AL TEATRE BORRÀS

Autor: Matías del Federico. Versió: A. Roffi, D. Veronese i D. Serrano. 
Traducció: Edu Pericas.  Direcció: Daniel Veronese. Teatre Borràs

Tres parelles han estat citades per la seva psicòloga perquè facin una sessió de teràpia entre elles. Tancades al consultori, van seguint les ordres que la terapeuta els ha deixat en un sobre, relacionades amb els punts febles de cada persona. ¿Us sona fins aquí? Efectivament, és la mateixa estructura que va fer servir Galzeran, a El mètode Gronholm. Qui l'hagi vista no podrà deixar de relacionar les dues obres. Persones tancades, que reben instruccions de fora. En aquest espai, cadascú ha d'explicar on es va conèixer amb la parella, que senten un per l'altre, la relació sexual que mantenen, etc. Cadascú ha d'intervenir en l'assumpte de l'altre amb la intenció, esclar, de posar llum al problema que tenen. Després de les friccions pel fet de veure's empesos a explicar intimitats a gent que desconeguda, inicien confessions i rèpliques en picat fins que explota la bomba que els espectadors no esperàvem. Doble sorpresa, de fet, per a un final espaterrant.  Bravo, Daniel Veronose, gràcies per les interpretacions vibrants de Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas.   Aplaudiments a peu dret. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

PREMIS (O CÀSTIGS) LITERARIS

Vegeu en aquest mateix blog:  Premis literaris, 5-6-7 còpies en paper Premis literaris: bases abusives  Premis literaris: drets i obligacions  

Els premis literaris són una selva en la qual no es gosa penetrar a cara descoberta per por que s'hi pugui perdre alguna cosa. He gosat endinsar-m'hi perquè no tinc ni tan sols por que m'etiquetin d'haver iniciat la croada que permeti retratar les entitats privades i institucions públiques que avui convoquen premis literaris si fa no fa com a l'inici dels Jocs Florals, a mitjan segle XIX.

En tres articles precedents (vegeu-ne els enllaços que encapçalen aquest apunt) he fet  una lectura crítica de les bases dels premis literaris vigents, amb l'objectiu de fer patent que els cal amb urgència una actualització per dignificar els drets de l'autor tant morals com materials, vulnerats a vegades ja en les mateixes bases i sovint un cop concedit el premi. La síntesi: falta de respecte dels convocants cap al concursant i desprotecció de l'autor.

En aquest quart article recullo incidències que m'han explicat autors concursants de premis, la majoria dels quals ja han dimitit de presentar-se als premis literaris que demanen originals en còpies en paper i, cada cop més, estudien a fons les bases, abans de presentar-se a cap convocatòria. Com que bona part de les incidències es refereixen a usos i pràctiques  força comunes —queda pendent un article per als comptats premis que ja s'han posat al dia— em reservo de dir de quins concursos literaris es tracta. D'altra banda, per confidencialitat amb les fonts d'informació i per la dignitat dels autors,  tampoc no faig públic el nom dels autors que m'han informat de les experiències que han viscut. 

PER CORREU POSTAL, ENCARA

—Hem fet números (fotocòpies, enquadernació, correu postal) i ens surt a compte recuperar les còpies, encara que hàgim de pagar els ports. Demanem als convocants que ens les retornin i, de les cinc que vam enviar-hi, només en rebem tres, una de les quals amb una taca d'oli a la cartolina de la coberta. No cal reclamar res: «els organitzadors no es responsabilitzen de les possibles pèrdues o del deteriorament que puguin patir les obres», llegim a les bases.

—Hem enviat un original per correu certificat i ens l'han tornat perquè els convocants no l'han anat a recollir a l'oficina de Correus en quinze dies.

—El termini és a mig setembre i no podem enviar els originals durant l'agost perquè els convocants fan vacances. Els enviem la tercera setmana de juliol,  el correu postal en retarda el lliurament, i ens els retornen.

JURATS NO QUALIFICATS

—Presentem un conte per a infants a un premi. No guanya. Al cap de vuit mesos justos, un membre del jurat publica en un àlbum magníficament il·lustrat un conte que ens recorda tant el nostre (personatges, espai, tema) que ens fa pensar que tanta coincidència no és possible. El nostre conte encara és al calaix. Podem emprendre accions legals per plagi o confitar-nos-el, cosa que ens resultarà més econòmica.

—No podem guanyar un premi local, perquè  un membre del jurat s'entesta a dir que la mètrica que fem servir no té res a veure amb la poesia catalana: són haikus i tankas a la manera japonesa!

—Un cop concedit el premi no ens el lliuren perquè ens diuen que el nostre treball no és inèdit. Se n'havia recitat una part en el funeral civil d'una companya nostra i algú que hi era present ho va comunicar als convocants i el jurat no va saber-ne defensar l'originalitat.

PUBLICACIONS QUE NO ES DIFONEN

—El nostre treball ha estat premiat amb dotació econòmica i publicació en suport tradicional. Signem contracte amb l'editorial per quinze anys, però no promou el llibre —que sovint és fora de col·lecció— i al cap de cinc anys  ens n'anuncia la descatalogació.

PREMIS EX AEQUO

—Hi ha bases que preveuen dividir el premi en accèsits, però també ens trobem amb jurats que, sense que les bases ho especifiquin, atorguen premis ex aequo. Els dos autors premiats ens trobem en el dilema d'acceptar o no el premi per la meitat de l'import.

FINALISTES SENSE PREMI

—Quedem finalistes d'un premi que convoca una entitat, ens truquen de l'editorial de prestigi que publica el premi i ens comunica que volen publicar el nostre original, atenent la recomanació del jurat. Si hi estem d'acord, ens enviaran l'esbós de contracte, ens diuen.  Ho acceptem, però no rebem cap altra comunicació (s'han oblidat de la proposta, invariablement).

—Els convocants ens inviten per telèfon a la festa de lliurament del premi. Ens informen que va ser un premi molt discutit, que en realitat la nostra obra era la guanyadora, però que ha quedat finalista. Que faran constar a l'acta que llegiran a la festa el títol de l'obra i el  nom del finalista. En comptes de desfer-nos en agraïments, demanem que, sisplau, no facin constar a l'acta el títol ni el nostre nom que, d'altra banda, anava dins d'una plica que no s'hauria d'haver obert. Aleshores justifiquen que hàgim quedat finalistes amb aquestes paraules: «el jurat ha decidit fer guanyador el que hauria estat finalista perquè és una persona gran i  segurament serà de novel·la única, i tu, en canvi, com que ets jove, n'escriuràs moltes més» (després sabrem que  el guanyador va néixer dos anys més tard que nosaltres).

—Concursos d'un sol guanyador (amb dotació econòmica i/o publicació) i tres, cinc o vuit finalistes que perdem l'obra a canvi de res o de molt poca cosa: si la publiquen en algun blog de l'entitat ja deixa de ser inèdita i, com bé sabem, ja no es pot optar a d'altres premis.

—Tres anys després d'haver-nos presentat a un premi del qual no vam saber el resultat, com ja és habitual, ens assabentem per casualitat, a la web de l'ajuntament convocant, que vam ser finalistes en aquella convocatòria i que ens havien d’haver enviat una pintura inspirada en el nostre text. No vam rebre cap trucada comunicant-nos-ho, tampoc l'acta del jurat ni la pintura. Fem recapitulació i ens adonem que al voltant del dia que va atorgar-se el premi hi van haver eleccions municipals i va canviar el regidor de cultura.

PREMIS QUE COMPORTEN COMPROMISOS

—Ens atorguen un premi i al cap d'un any ens truquen els convocants per concretar on volem que ens enviïn els originals per llegir. Quan ens sorprenem, s'apressen a llegir-nos les bases del premi que vam guanyar: el premi comportava l'obligació de formar part del jurat de la convocatòria següent.

—Hem guanyat un premi el treball del qual es publica i, a més, té dotació econòmica,  però no esperàvem que l'import rebut inclogués l'exigència de ser presents a activitats sense limitació, per parlar de temes literaris diversos, en formats comunicatius, espais, dies i hores que decidiran els convocants.

CONCURSOS PER FER CLIENTS

—Dues setmanes abans d'acabar el termini, enviem uns treballs per concursar a un premi que convoca una editorial i, acte seguit, ens escriuen i ens ofereixen publicar-lo perquè hem quedat finalistes (?!), però com que —diuen ensabonant-nos— és un treball de «sensibilitat extraordinària», ens ofereixen coeditar-lo (pagant la meitat del que costaria l'edició).

Vegeu:

Tot el que saps dels premis literaris i no goses dir

LA SRA. OLIVER, AL TEATRE TANTARANTANA

La Sra. Oliver. Autor i director: Iñaki Garz.
Teatre Tantarantana, Barcelona

L'obra del dramaturg basc Iñaki Garz, La Sra. Oliver, és singular per diferents raons. En primer lloc,  per la naturalitat amb què un pare de família (interpretat per Carles Canut), ja de gran, decideix vestir-se de dona per fer visible la seva homosexualitat. Divorciat, el trobem en una residència per a avis el dia que anuncia al fill (Dani Arrebola) que té un càncer en fase terminal i li demana que l'ajudi a morir. El fill després de mantenir-hi una conversa de sords, s'hi nega. La conversa amb la seva ex-dona (Lluïsa Mallol)  serveix per recordar com es van enamorar i com tenen present sempre el fill petit mort. Els diàgles  tenen un punt de feixuc per a l'espectador perquè no fan avançar l'acció. El tema que sobta visualment és el vestuari d'un home amb barba, però el tema de fons és l'eutanàsia, precisament quan als Països Baisos estan debatent ara mateix una llei per legalitzar-la també —ja és legal al·legant  causes justificades des del 2002— per a aquells avis que, sense cap malaltia, decideixin que volen plegar de viure. Dins l'obra aquesta opció s'ha d'entendre com un pas més cap a la llibertat personal.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

L'HABITACIÓ DEL NEN, A L'ALMERIA TEATRE

L'habitació del nen. Autor: Josep Maria Benet i Jornet. 
Dramatúrgia i direcció: Víctor Álvaro. Almeria Teatre, Barcelona

L'habitació del nen (Premi Max a la millor obra escrita en català) és una peça inquietant del dramaturg Josep M. Benet i Jornet, estrenada el 2003 al Teatre Lliure de Gràcia, dirigida per Sergi Belbel, amb Pere Arquillué i Emma Vilarasau,  i que ara hem tornat a veure a l'Almeria Teatre, magníficament recreada per Víctor Àlvaro amb la complicitat de Santi Ricart i Savina Figueras, dos intèrprets que fan versemblant qualsevol text. Els protagonistes són el pare i la mare d'un nen. Un fet va trasbalsar la vida de la parella, però no aclarirem si el seu fill  va morir quan va caure del balcó o el pare hi va arribar a temps. Ens ha impressionat en aquest muntatge la 'presència' del nen. ¿Parla des de la porta el petit o és una imatge virtual que s'han fet els pares? ¿És el pare o la mare qui es nega a acceptar la realitat? 8/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

MUSICAL 'OLIVER TWIST', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Oliver Twist. Basat en la novel·la homònima de Charles Dickens. 
Llibret: Mar Colas. Direcció: Albert Pueyo. TGB, Barcelona

Per a espectadors a partir de 5 anys
     

La versió d'Oliver Twist que la companyia Magatzem d'Ars ha estrenat al Teatre Gaudí Barcelona —en català, tot i que la companyia en té en VO en anglès— és un espectacle musical de petit format ben resolt. Quatre intèrprets el paper d'Oliver, interpretat per Xènia Nogué; el del jove pillastre Dodger, que alterna amb una noia i un policia, interpretats per Ivette Novell; el de Fagin, que alterna amb el cuiner de l'orfenat, interpretats per Arnau Armengol; i el de Mr. Brownlow, el vell cap dels pispes de Londres, interpretat per Jordi Fornieles. Els infants espectadors han seguit bé la trama que s'explica en les cançons, però la nena que seu al meu costat i que s'ha estat ben quieta durant tota la funció, ha reblat mentre aplaudia: «m'agrada més la pel·lícula» És difícil competir amb la gran pantalla, encara que els petits tinguin un Oliver Twist creïble a tocar.  7/10

  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

GENTE BIEN, DE RUSIÑOL A LA CUBANA

Gente bien». Guió, adaptació i idea de l'espectacle de Jordi Milan
Teatre Coliseum. Foto: Andreu Puig

El sainet de Santiago Rusiñol Gente bien té un argument prim com un paper de fumar, però és la base que dóna joc a La Cubana per esplaiar-se en allò que els agrada, en allò que saben fer i que té merescut èxit: un musical amb estil propi.
El director de la companyia, Jordi Milan, ens avisa que és una funció prèvia, una mena d'assaig general abans de fer l'estrena al Teatre Tívoli (que és on han fet els altres espectacles), però des que hem passat per sota les columnes del Coliseum barceloní ja sabem que no ens l'hem de creure, que res serà el que sembla i ens deixem enganyar, i votem a mà alçada,  cantem un karaoke perquè la coral que havia de venir ha fallat i... ens fan fer el que volen i sabem que ens faran protagonistes amb aquell tacte i aquell respecte maliciós que no es troba en ningú més sinó en La Cubana. Sabem que traspassaran constantment la quarta paret i  que no ens fallaran: dues hores de tabola, de caos controlat al mil·límetre, de somriures còmplices i de posar-nos seriosos quan toquen la fibra de l'actualitat.
Els de La Cubana aquest cop no són al Teatre Tívoli. Són Gente bien al Coliseum per molt, molt de temps, però espavileu-vos benvolguts lectors d'aquest apunt, i feu bossa per les entrades per participar dues hores en el paradís musical de la Gran Via. Bravo per a tota la companyia, i un de més a més per a Mercè Comes i Mont Plans, dues actrius i cantants veteranes que enyoràvem. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

CELESTINA, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Celestina. Autor:  Fernando de Rojas.  Direcció: José Luis Gómez.  
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

L'alcavota Celestina, una vella barbuda, com la descriu Fernando de Rojas, va més enllà de la identitat de gènere i no sobta que la interpreti un home. José Luis Gómez ha dirigit la companyia i s'ha posat a la pell d'aquesta sacerdotessa pagana que no té escrúpols a l'hora de jugar amb els sentimentes dels altres a canvi de diners.

Grandiloqüència en l'escenografia, text dit sense ànima, ni tan sols els monòlegs tenen cap força en boca d'uns personatges desdibuixats, amorfs, començant per la mateixa protagonista. Potser se n'escapa una mica Raúl Prieto (en el paper de Calisto) que transmet més enllà de l'escenari algun llampec del desig sexual que consumeix el personatge. Una mica. Per a la resta, ¿on és el 'vigor corrosivo' de l'obra? ¿Com s'expressen la 'lucha de egoismos' ¿On és la profunditat psicològica dels criats? Un muntatge decebedor —hi vam entrar amb les expectatives massa elevades—del qual salvaria els subratllats corals a capella. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

«ESPIRAL» DESPLEGADA

Recital «Espiral» a càrrec del Grup de Lectura i Declamació
del Centre d'Amics de Reus. 19 d'octubre. Foto: © Fabián Azul

Ha estat un privilegi que els meus textos hagin estat protagonistes del recital «Espiral», que han dut a terme amb excel·lència el Grup de Lectura i Declamació del Centre d'Amics de Reus, amb Francina Baldrís, Narcís Martí, Dolors Quintana i Josep M. Roig. A banda que han brodat els textos i els han donat un relleu que desconeixia, vull remarcar l'acolliment que m'han dispensat en tot el procés de preparació del recital i la dedicació de tot el grup amb hores d'assaig. Res no ha estat improvisat.

D'entrada hem trobat sobre del centenar de cadires de la Sala Fortuny —per cert, la casa natal del pintor Marià Fortuny— un programa molt ben editat —gràcies, Queta Zama— amb l'haiku que vaig dedicar al Grup de Lectura i Declamació:

Una paraula, 

remolí d'aigua clara

desplega el cercle. 

Xavier Guarque, impulsor del recital, vice-president de l'entitat i amic d'adolescència, ha fet la presentació d'Espiral —un cercle que, en desfer-se en voluta, connecta amb el vent, l'alè creador— que ha donat sentit al recital i ha preparat l'auditori per a la lectura i interpretació de l'antologia de textos de diversos gèneres, de diferents nivells de formalitat, un univers, una forma d'estar i de reflectir el món.

Amb calçat de paraula i trena,
no m'interessa res
que no pugui compartir.
El teatre existeix quan algú el mira

Josep M. Roig interpreta 'Còmplice necessari'. Foto: © Fabián Azul

Josep M. Roig. Foto:  © Josep Maria Ciurana

Amb els llums de la sala apagats —projecte de gola de llop— només enfocant la taula dels rapsodes i l'autora, hem iniciat un recorregut per continguts agrupats en blocs més o menys definits. Josep M. Roig ha interpretat fragments del monòleg 'Còmplice necessari' —Escolti, a mi el que amaguin dins dels forats dels llibres me la bufa. Perdoni, eh, és una manera de dir— i ha rebut l'aplaudiment entusiasta de l'auditori.

Poemes, proses poètiques, fragments de narracions i de monòlegs
de teatre. Direcció: Francina Baldrís. Foto: © Fabián Azul

Ens hem preguntat on era el color del mar i ens hem trobat amb carícies escumoses i hem tastat el gust  d'escates de les sirenes de conte, però també la suor de tantes persones que fugen de l'horror. Hem remenat paraules —gràcies, Francina Baldrís per la tria de proses poètiques— i ens han donat el peu, les paraules de Vicent Andrés Estellés, d'Svetlana Aleksiévitx, de Luciana Castellina i de Novalis.
Amb els llums de la sala encesos—despara la lluna, que comença la competició de tir al plat i ens la baldaran— hem tancat els ulls per interioritzar els haikus de  'Plens de ditades' i la 'Tanca per a Reusenques de Lletres'.

Amb més naus, vents i veles:
tot el temps de penyora.

Alumnes del Col·legi Guarque. Foto: © Manolo Serrano

El poema narratiu 'Lletra menuda', segurament ha estat amb el que s'han sentit més identificades les companyes d'escola. A la foto: Maria del Carme Francisco, Anna Maria Montalà, Engracieta Francisco, Maria de Carme Figuerola, Maria Clara Rivas, Lena Paüls, Magda Masip, Conxita Estrela. No van sortir a la foto tres nois i tres noies més que anaven d'incògnit.

Allà creixíem plegats actors i acrius, rapsodes,
titellaires, periodistes de revista de ciclostil...
un oasi, en la sequera del carrer.
I apreníem a desvetllar les paraules adormides
pels altaveus que se sentien per tots els racons
del pis de trespol bellugadís sense pati.

Els contes per a infants no podien faltar a l'antologia Espiral. S'hi han presentat la geganta Ela, precisament quan es menjava un llamp; la Draga sense escates en el discurs de presentació al poble que l'havia de guarir i el geni del moscatell que, pitof com sempre, no ens ha permès que li demanéssim cap desig.

Avanço tot regalimant de pluja sense calçat,
acaronant el bosc que s'ha format al meu pas.

La sala plena i, a l'altra banda, la mirada del fotògraf.
Foto: © Fabián Azul

Discretament, han tret el cap al recital fotògrafs de luxe per deixar testimoni de l'acte (i del que no es veia). Gràcies, Fabián Azul, Josep Maria Ciurana  i Manolo Serrano.

Xavier Guarque, Lena Paüls, Narcís Martí, Francina Baldrís,
  Dolors Quintana i Josep M. Roig. Foto: © Josep Maria Ciurana

Xavier Guarque  lliura l'escultura Rosa de Reus
Foto: © Josep M. Ciurana

Arriben flors de part de la fotògrafa Maite Torres per recordar que hi era, "encara que no hi fos" (amb un projecte sota del braç en el qual em plau col·laborar) i l'escultura Rosa de Reus, obra de la ceramista Neus Segrià, regal del Centre d'Amics de Reus.

Acordió poètic de © Lena Paüls

En l'intercanvi de regals, uns acordions poètics artesanals per a cadascun dels membres del Grup de Lectura i Declamació. 

Projecte de gola de llop,
el sol amb caputxa vermella
rep els aplaudiments del dia.



Comentaris dels assistents:

Espiral. Obra llegida de la Lena Paüls al Centre d'Amics de Reus. Un calidoscopi de colors diversos de relats, poemes, monòlegs i contes. Sensualitat, fina ironia i mots vibrants avui a la sala del Centre d'Amics. CARME ANDRADE

Magnífiques veus, que van realçar uns textos variats però units per l'alta qualitat i el perfecte domini del llenguatge de la Lena. Felicitats a tots els partipants, incloent-hi l'autora, sempre tan brillant i divertida. EDUARD LÓPEZ

No t'ho vaig poder dir personalment, però m'ho vaig passar molt bé. En algun instant vaig retornar a la meva infantesa, sobretot amb la descripció de cal Guarque on també passava el rosari, amb la veu que sortia dels altaveus, els dissabtes al matí, i cantàvem el Virolai. MONTSE BIGORRA

Sempre és un plaer compartir un acte amb la Lena Paüls. Aquest cop ens va presentar Espiral, un recull de la seva trajectòria a través del temps i la literatura, publicada tant en paper com en suport digital. El recital va estar desglossat en blocs que ella mateixa anava presentant, tot molt acurat, meditat i treballat per permetre als assistents que entréssim en la lectura que els rapsodes van fer amb excel·lència. No puc deixar de dir que, com a vilatana de Duesaigües, hi va haver moments que em vaig emocionar.  FANY ALBERICH

 Vegeu Espiral Lena al blog de «REUSENQUES DE LLETRES»

 

Vegeu El Centre d'Amics de Reus acull un recital de textos de Lena Paüls. Reus digital, 31-X-2016

Postals de l'esdeveniment

 

UNIVERS 'GOSADIES', RELATS DE CARME ANDRADE

Presentació de Gosadies, de Carme Andrade. A càrrec de
Marta Llorenç, Agustina Sobrino, Lena Paüls (a la foto) i l'autora.
Acte conduït per Montse Bigorra. 
Òmnium Cultural Baix Camp, 13-10-2016

Gosadies, portada i contraportada

Magnètica, intensa, brillant, convincent. Gosadies és un llibre cent per cent Carme Andrade, començant per l'autoretrat de la coberta, una pintura que embolcalla vint-i-tres relats, vuit poemes,  tres pintures i un dibuix que comparteixen el to i el sentit del conjunt: el gaudi de la vida.

L'autora pren per divisa una citació d'Anaïs Nin on proposa entendre la literatura com a alliberadora del monòleg interior, sense censura. Es tracta de furgar en el filó d'experiències i emocions profundes i abocar-les lliurement. Ara bé, el que fa Andrade en cada relat, en cada poema, en cada pintura, és anar construint sentit amb sobrietat,  peça a peca, de tal manera que, fins i tot en els relats onírics, hi ha una contenció serena ben allunyada de la torrentada verbal.

¿Quina és la matèria literària de Gosadies? Diu, Andrade: «Cada frase expressa un fragment de vida». Suposem, doncs, que la matèria primera amb què estan fets els poemes i els relats prové de l’experiència interior, de lectures ben consolidades, dels somnis..., però en cap cas s'hi veuen les costures. Vull dir que, surti d’on surti el material —que no dubto que és sensible— el trobem ben travat en el context d'una història, controlant els efectes, el sentit del temps, atrapant amb paraules un instant de bellesa vibrant i fugaç. Una novel·la són paraules", diu Mercè Rodoreda. Les narracions i els poemes, també. Andrade fa li-te-ra-tu-ra. Literatura de ficció.

Gosadies és un llibre «per a paladars exquisits que es deixin desafiar», diu el lema del recull. I és que els protagonistes de Gosadies viuen amb els cinc sentits esbatanats: escolten, toquen, miren, tasten, oloren... la vida —com en la narració on els protagonistes s'endinsen en la dimensió del desig gràcies al sentit de l’olfacte—. Alhora, deixa que el lector s’adoni de la circumstància que no percep el jo narrador, que l'interpreti i conclogui pel seu compte el relat, l'invita a ser-ne còmplice necessari.

Fa encara una altra invitació que lliga amb el títol 'Gosadies': es tracta de «resistir sota la pluja dels dies».  A tenir l'atreviment, l'audàcia, el coratge, el valor, la go-sa-di-a de no abandonar —amb paraules seves—: «no abandonar mai la teva pròpia aventura personal de seguir escrivint la teva pròpia i única història».

I en aquesta aventura personal hi trobem el temps com a motiu literari.  El temps meteorològic que emmarca i modifica totes les situacions dels «fragments de vida»: una gotellada sorollosa, un cel amenaçador, llevantades, el sol «com un animal ferotge», pàtina de gel, cel enterenyinat... Però, sobretot hi trobem el temps natural representat per un rellotge, sovint imaginat sense busques, amb tot el temps disponible; el temps enyorat de l'arcàdia infantil, guardat zelosament en objectes i el pas del temps, que transforma les relacions que un dia van ser «gatimell sucós a rebentar de plans i d'alegries» en «panses resseques».

Quedem atrapats en les pàgines de Gosadies des del poema 'Offero' que obre el recull. I després, amb l'enigma que deixa en el primer relat —una penyora en forma de «paquet embolicat amb paper de seda»—, que ens obliga a rellegir-lo perquè en la seva senzilla arquitectura hi endevinem que hem caigut al parany. I, a partir d'aquí, còmodament enxarxats, continuem l'aventura perquè tal com diu Andrade  «El camí per on passes reflecteix les teves petjades, t’adones que cada petjada és una frase escrita». I, de sobte, un flaix en forma de poema, que ens sorpèn  per la condensació d'una idea precedent o d'una idea que retrobarem en la següent narració. D'aquesta manera cada peça del conjunt dialoga amb les altres peces i obre espais interns més enllà de les nostres idees preconcebudes.

I, quan sembli que us falten poques pàgines per acabar Gosadies, sentireu la necessitat de recuperar  les pedretes que Andrade ha deixat visibles pel camí, com fan Hansel i Gretel al conte. Retrocedireu pàgines,  fins i tot quan ja sapigueu quins tres tresors contenen —metafòricament— «els tres paquets curosament embolicats amb paper de seda» que tant desitja el jo narrador. No us en podreu escapar. 

LENA PAÜLS, text de la presentació de Gosadies.

Òmnium Cultural Baix Camp, 13-10-2016

Vegeu Pròleg, a Gosadies, de Carme Andrade

Propera presentació:

LES DONES SÀVIES, DE CAMBRAY I FARRÉ

Les dones sàvies. A partir de Molière. Dramatúrgia: Lluís Hansen
Direcció i interpretació: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà.

Hem fet una descoberta fregoliana en les interpretacions de tots els personatges de la sàtira Les dones sàvies de Molière:  versemblants, interpretacions antològiques d'Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta).  Bravo! 10/10 

  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

IN MEMORIAM. LA QUINTA DEL BIBERÓ, DE LLUÍS PASQUAL

 

In memoriam. La quinta del biberó, autor i director: Lluís Pasqual
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, 

Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé. Músics: 

Oriol Algueró i Ricart Renart (violins); Oriol Aymat 

i Joan Palet (violoncel); Dani Espasa i Marc Díaz

(clavicèmbal i orgue); Robert González (veu).

In memoriam. La quinta del biberó no pretén fer rigorosament història però, durant una hora i mitja, mostra la cara més amarga d'una etapa tràgica que posa dempeus tots els espectadors durant un minut de silenci demanat en homenatge als qui van formar part de la Lleva del Biberó i que reconeix la feina de La Kompanyia Lliure amb llargs aplaudiments a peu dret en un bany d'emoció col·lectiva.

ANDREU SOTORRA escriptor i crític teatral

Llegiu-ne la crítica sencera d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

EL CORATGE DE MATAR (EL PARE), AL TNC

El coratge de matar. Autor:  Lars Norén. Traducció: Joan Casas 
i Carolina Moreno. Direcció: Magda Puyo.  
Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Lars Norén (Estocolm,  1944) entra per primer cop al TNC. Havíem vist a Sala Beckett «Dimonis» (2006), a la Sala Atrium  «20 de novembre» (2012) i al Versus Teatre l'obra «Kyla (fredor)» (2014).

A El coratge de matar el pare busca el reconeixement del fill. El fill no s'ha atrevit a matar psicològicament el pare i s'hi enfronta amb violència verbal. De moment. Fins que la tensió explota en abús i bestialitat descarnada. Remarcable aposta escenogràfica amb escultures que  lliguen amb l'arquitectura de tragèdia clàssica del text. Intèrprets que donen cos i ànima amb un excel·lent als personatges: Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

AI, RATETA, RATETA, AL POLIORAMA

Ai, rateta, rateta. Guió i direcció: Joan Sors. 
Música: de Ramon Bau.Teatre Poliorama, Barcelona

 Per a espectadors més grans de 3 anys.

Arribem a la sessió matinal del Poliorama disposats a veure un cop més una Ratera-que-escombrava-l'escaleta passiva, dedicada a la neteja de casa seva, fent de reclam als mascles que passen per allà. La rateta del musical Ai, Rateta, Rateta es rebel·la de la seva condició. Vol que els productors actualitzin en conte o, si no, amenaça de fer vaga aprofitant que hi ha els espectadors a la platea. D'escombra res, vol una aspiradora. Un dineret es poc, vol trobar un bitllet de cinc-cents euros. Es compra un collaret per internet i en comptes de posar-se al balcó a esperar ser seduïda pel gat, fa una convocatòria per triar el pretendent. Divertidíssimes actuacions del càsting del Porc, el Gall, el Ruc i del Gat, el més atrevit, esclar, que s'hi apunta dient que és vegetarià. Sort que l'amor secret de la Rateta, un Ratolí carter que en sap les intencions, prendrà cartes en l'assumpte. De moment deixem-ho així. Per a un nou musical, esperem que la Rateta no sigui tan confiada i inclogui la prova de la verdura al Gat abans de prendre cap decisió. En aquest cas, la verdura no enganya. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

PRESENTACIÓ DE 'GOSADIES', DE CARME ANDRADE

¿De què parlen els escriptors quan escriuen? Els escrits de la Carme Andrade segueixen sempre una òrbita semblant: D’allò invisible que s’arrauleix en els replecs de l’ànima humana i que es tradueix en gestos que sovint passen inadvertits, però que constitueixen el veritable motor de la vida literària dels personatges. I de la captació del moment fugaç de la bellesa que passa i que mitjançant les paraules queda suspesa per uns segons, tot deixant al seu pas una estela transformadora i íntima.
Del pròleg a Gosadies, de Carme Andrade

La cita:

13 d'octubre, 19:30 h

Òmnium Cultural Baix Camp

(Raval Santa Anna 2, 2n - Reus)

TORNA 'TRAU', DE GUILLEM ALBÀ

La Biblioteca de Catalunya, La Perla, 29, recupera Trau,
un espectacle poètic que fa quatre anys havíem vist
a l'Almeria Teatre. Màgia escènica per a tots els públics.

Només del 13 al 16 d'octubre.

Llegiu-ne aquí el comentari de l'estrena

OTHELO, A LA VILLARROEL

Othelo. A partir del text de William Shakespeare. 
Adaptació: Gabriel Chamé Buendía. La Villarroel, Barcelona

A la sessió de tarda de La Villarroel hem vist Llegué para irme, interpretat pel pallasso argentí Gabriel Chamé Buendia i al vespre, a la mateixa sala, l'Othelo que l'actor ha adaptat i ha dirigit impregnant cada acció de comicitat hilarant, però acuradament respectuós amb el sentit de l'obra de Shakespeare. Iago triomfa, Desdèmona no se'n surt.  10/10

   

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'ESPIRAL' ANTOLOGIA DE TEXTOS DE LENA PAÜLS

Em plau invitar-vos al recital «Espiral», un regal que em fa el Grup de Lectura i Declamació del Centre d'Amics de Reus i que vull compartir amb qui vulgui acompanyar-nos.  

Els rapsodes Francina Baldrís, Narcís Martí, Dolors Quintana i Josep M. Roig hi llegiran i interpretaran un recull de poemes, de proses poètiques i de fragments de novel·les, de narracions, de monòlegs de teatre i de contes per a infants dels quals sóc autora. Textos de diversos gèneres, de temàtica variada, de diferents nivells de formalitat. Un recital unitari i múltiple alhora, en una espiral dinàmica.

     La cita:
19 d'octubre, 19:30 h
Sala d'Actes del Centre d'Amics de Reus
(Raval Robuster, 36 - Reus)  

Per saber-ne més

Antologia de textos de Lena Paüls

JOSEP ANSELM CLAVÉ, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

L'Aplec del Remei. Autor: Josep Anselm Clavé.
Direcció: Wanda Pitrowska. Sala Gran, TNC, Barcelona

Per tercera temporada consecutiva la directora d'orquestra polonesa, Wanda Pitrowska —alter ego de Xavier Albertí—, inicia la programació del TNC. Aquest cop ha recuperat Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874), fundador del moviment coral i orfeonístic català i aglutinador de la classe obrera en associacions moviments musicals i culturals.

A la primera part,  cançons emblemàtiques de l'autor com Els Xiquets de Valls i La Maquinista; a la segona part, la sarsuela  L'Aplec del Remei, estrenada el 1859 al Gran Teatre del Liceu,  amb referències polítiques a l'època. Registre còmic, amb la qualitat musical i el rigor interpretatiu que caracteritza el director del Teatre Nacional de Catalunya, aquest cop dirigint l'orquestra simfònica de l'Escola Superior de Música de Catalunya (SMUC). 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»  

TORNA 'EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT'

Torna, ara al Teatre Poliorama, El curiós incident del gos a mitjanit, espectacle que es va estrenar al Teatre Lliure de Gràcia, l'abril de 2015. Una adaptació teatral de Simon Stephens feta a partir de la novel·la homònima de Mark Haddon.  Traducció: Cristina Genebat. Direcció: Julio Manrique. La recomano vivament per gaudir dels recursos que despleguen Julio Manrique, el director, i Pol López, el protagonista, amb el suport d'un text extraordinari amb la traducció brillant de Cristina Genebat.  Una joia.

Llegiu-ne aquí el comentari de l'estrena

TORNA 'QUAN L'AMOR ÉS UN JOC', AL VERSUS

Quan l'amor és un joc. Autor i director: Miquel Murga. Versus Teatre

 El Versus Teatre de Barcelona recupera Quan l'amor és un joc, una comèdia de Miquel Murga que aquest estiu ha tingut molt d'èxit. Per riure una estona. Del 6 al 30 d'octubre.

Llegiu-ne aquí el comentari de l'estrena

TORNEN 'LES CRIADES', A LA SECA

Les criades. Autor: Jean Genet. La Seca Espai Brossa

Les actrius Elisenda Bautista i Meritxell Sabater tornaran a ser Solange i Clara i celebraran la 'cerimònia' a la Seca Espai Brossa, a Les criades, de Jean Genet. Del 6 al 30 d'octubre.

Llegiu-ne aquí el comentari de l'estrena

SCARAMOUCHE, DE DAGOLL DAGOM

 Un espectacle de l'excel·lència. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

     

NINA CASTANYERA, L'ARTESANIA NO S'IMPROVISA

Castanyera ©Isabel-Nines de Drap

Aquesta nina Castanyera és la primera de la colla que va fer la Isabel Marsal de Nines de Drap i no la té a la venda. Al voltant de Tots Sants ha anat durant molts anys a les escoles de les seves netes, que han establert acords per veure quin any els tocava «l'àvia» i, si no, en demanaven una altra.

 

Del taller Nines de Drap n'han sortit moltes nines Castanyera, totes diferents, úniques. Nines de moltes mides i amb complements que les singularitzen:  amb calçó llarg,  vestit de màniga llarga, manteleta, davantal, monyo, ulleres, mocador del cap i algunes amb còfia. Vestides de color gris, blanc i negre o amb el tradicional quadre marró i negre dels mocadors de fer farcells. No hi pot faltar a l'atrezzo  un cistell o una senalleta per les castanyes i un ventall per mantenir el caliu de les brases. La Castanyera és una de les nines que més enamora les amigues-alumnes de la Isabel, que cada any en confeccionen  per tenir-les a casa o per regalar. 

 

©Isabel-Nines de Drap

Els aparadors dels comerços es van vestint de tardor i no són pocs els que disposaran d'una nina Castanyera.  «L'artesania no s'improvisa», diu la Isabel, per això, molt abans de la temporada ja  té les nines preparades (Contacte: 620 275 964). I és que quinze dies abans de la castanyada ja flairem la festa i tant a les cases com als comerços ja ens disposem a celebrar la nostra castanyada particular. Preparem les paperines i com la nostra àvia anunciem castanyes torrades i moniatos (i panellets i moscatell).  Plaers de tardor!

Dites populars:
—Qui juga, no torra castanyes.
—Uns treuen les castanyes del foc, i altres se les mengen.
—Al novembre, castanyes
—Amb castanyes, vi de Pasqües.
—Any de bolets, any de castanyes,
—Cargol treu banyes que el teu pare cou castanyes.
—Castanya sencera al foc peta.
—De castanyes, qui més en pela més en menja.
—El mal de migranya es cura amb castanya.
—Pel novembre, bones torrades, castanyades i bunyolades.
—Pel novembre, castanyes i nous.
—Per l'octubre, cauen cabells i castanyes, i creixen banyes.
—Per Sant Cebrià, castanyes a la mà.
—Per Sant Eugeni, les castanyes al foc, la llenya a la llar i les ovelles a guardar.
—Per Sant Lluc, la castanya salta del pelluc, i al cap de nou dies, a la fira la duc.
—Per Sant Martí, castanyes i novell vi.
—Si per Santa Magdalena plou, es podreix la castanya i la nou.

Frases fetes:
—Alçar-se amb la castanya torta (aixecar-se amb mal humor).
—Assemblar-se tant (una cosa a una altra) com un ou a una castanya (no assemblar-se gens).
—Donar castanya (negar una cosa a qui la demana).
—Ésser més clos que una castanya (ésser molt tancat, molt mal d'obrir)
—Treure les castanyes del foc (resoldre una situació compromesa afrontant-ne el risc).

'LLEGUÉ PARA IRME', A LA VILLARROEL

«Llegué para irme». Director i intèrpret: Gabriel Chamé Buendia.
La Villarroel, Barcelona

M'ha entusiasmat el pallasso Gabriel Chamé Buendia (Buenos Aires, 1961) a  Llegué para irme, una còmedia tràgicoburlesca  per a tots els públics, que aprofitaran sobretot els adults perquè ens hi veiem representats, encara que sigui hiperbòlicament. El personatge arriba a casa seva estressat d'un viatge i s'estresssa encara més intentant recollir un sobre de terra, pujant i baixant del llit, desvestint-se, escoltant el contestador automàtic... Atrapa l'auditori, des del primer segon que  la llum l'enfoca. Amb imaginació i tendresa traspassa la quarta paret i els espectadors passem de ser voyeurs a formar part de les dèries d'aquest actoràs que va actuar a l'espectacle Quidam del Cirque du Soleil durant cinc anys i que anuncia a algú per telèfon «estoy aquí con unos amigos independentistas», per després recomanar-nos que ens deixem de manifestacions i que ens traguem el jou de sobre d'una vegada. Gràcies. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

PHILIPPE HALSMAN, SORPRÈN-ME, AL CAIXAFORUM

El versàtil Jean Cocteau 1949
© Philippe Halsman Archive / Magnum Photos

Philippe Halsman és considerat un dels fotògrafs més importants del segle XX,  conegut sobretot per les 101 portades a la revista «Life» i per la col·laboració durant més de trenta anys amb Salvador Dalí, de qui va aconseguir expressar l'esperit surrealista. L'exposició Philippe Halsman. Sorpren-me! que presenta CaixaForum mostra una selecció de 300 peces procedents del fons artístic familiar que s’endinsen, per primera vegada, en el seu treball a París i en l’ampli temari que va tractar, agrupat aquí en quatre apartats: retrats, moda, posades en escena i publicacions.

Fotò­graf al París dels anys trenta, va entrar en contacte amb els surrealis­tes i van posar davant dels seus objectius Gide, Malraux, Le Corbusier, Chagall... Però va ser a Nova York, ja als anys quaranta, on va descobrir el potencial creatiu de la fotografia. A la mostra veiem retrats que s'han convertiten incònes, com els d'Alfred Hitchcock, Andy Warhol i Marilyn Monroe.

P. Halsman i M. Monroe
fotografiats per l'esposa de Halsman

El seu performance fotogràfic anomenat jumpology va consistir a fotografiar persones famoses saltant davant de la càmera. «En un salt, el protagonista, en una sobtada explosió d'energia, supera la gravetat. No pot controlar els seus membres. La màscara cau. La persona real es fa visible. Només cal atrapar-ho amb la càmera».

Comissariada per Anne Lacoste i Irene Halsman, filla de l'artista.
Exposició oberta fins al 6 de novembre