31 de maig 2012

CELOBERT, AL TEATRE GOYA

Celobert
Autor: David Hare. Traducció: Joan Sellent.
Direcció: Josep M. Pou
Barcelona, Teatre Goya
Havíem vist l'obra Celobert al Teatre Romea el 2003 i, ara, es recupera al Teatre Goya, també de la mà de Josep M. Pou. L'autor, el dramaturg David Hare, coincideix a la cartellera barcelonina amb una altra obra d'èxit: L'habitació blava.
¿Què és Celobert? És un duel dialèctic, sense acció, pensat per ser defensat per bons actors. D'una banda, Josep M. Pou que interpreta amb energia el seu personatge, un ric empresari que voreja la jubilació, lliurat als plaers de la bona vida i, de l'altra, Roser Camí, que posa cos a la jove mestra vocacional i idealista que viu en un suburbi londinenc. S'estimen, diuen, però s'enfronten verbalment perquè cadascú entén la vida de manera diferent. Els protagonistes no comparteixen els mateixos valors i el seu futur com a parella té un final previsible. Aquesta nova posada en escena dóna més relleu al fill de l'empresari amb un començament i un final brillants. Del que no vaig adonar-me fa nou anys és de la morositat de les pauses que alenteix la trama que ja de per si és prou lenta. 9/10


PEDRISSOS NOUS A DUESAIGÜES

Són un "patrimoni que s'hauria de declarar d'utilitat pública", deia la primera vegada que vaig escriure un apunt sobre els pedrissos de Duesaigües. Ara tornen a ser de  feliç actualitat perquè, coincidint amb el pavimentat de lloses dels carrers del municipi, se n'han construït de nous i s'han rehabilitat els que estaven en mal estat. Vegem-ho:

Davant de l'església: dos pedrissos nous, construïts amb malacons de pedra d'esmolar d'una sola peça procedents del pont de l'entrada del poble per la banda del barranc dels Masos.  Tindran molt d'èxit com a punt de reunió social sobretot a l'estiu perquè són uns seients a l'ombra, frescals. Foto: © Paüls





Porxada de l'ajuntament: pedrís nou, de tres fragmens de malacó de pedra d'esmolar. La construcció inferior, guanya el desnivell del terreny. Foto: © Montse Francisco



Cantonada de ca la Carmeta: pedrís cantoner rehabilitat amb les mateixes pedres originals i lloses de pissarra de les del paviment del carrer. Foto: © Paüls



Plaça de Catalunya, cantonada carrer de la Font: Pedrís nou, acabat amb un bloc de granit pla de cantells roms (de procedència incerta), al costat d'un guardacantó que també fa de petit seient. Foto: © Montse Francisco


Pedrís nou aprofitant un espai a tocar de l'abeurador. Foto: © Montse Francisco







Llegiu en aquest mateix blog els apunts següents:

30 de maig 2012

PEDRISSOS NOUS (MULTI)OCUPATS

Fotos: © Paüls
Amb el bon temps, múltiples ciutadans de Duesaigües han fet una pausa en la seva feina i han sortit al carrer a examinar i a avaluar els pedrissos nous del poble. Nota: excel·lent alt. 
Tothom valora positivament la ubicació dels malacons i, molt especialment, el fet que siguin peces de pedra d'esmolar procedents del pont del barranc dels Masos on els pagesos anaven a esmolar les eines. En el reciclatge d'aquests pedrissos s'hi han unit la tradició i aquest nou ús contemporani. Un encert. 
 
Plaça de l'Església. Mentre no tinguem apamats els de davant de l'església, el de l'esquerra ha estat molt més sol·licitat que el de la dreta. Observem, no obstant, que és uns centímetres massa alt, fixem-nos que les noies d'una alçària tirant a altes, no poden posar el peu pla a terra. Foto: © Montse Francisco.




Vet aquí un pedrís multiocupat. És el pedrís de la dreta de davant de l'església. Auguro que serà el seient públic més còmode per a la gent gran, perquè té l'alçària justa. Fotos: © Paüls





  


Plaça de Catalunya, carrer de la Font. Una aturada al pedrís de la cantonada. El noiet s'ha assegut al guardacantó que també és útil com a seient. Foto: © Montse Francisco.













Plaça de Catalunya. Un pedrís per a totes les edats al porxo de l'Ajuntament.
Foto: © Paüls 











Entre sol i ombra, satisfacció per la feina ben feta. Foto: © Paüls








Un pedrís mig assolellat al matí i assolellat del tot al migdia. Posem la millor cara. Foto: © Paüls



 
Davant d'aquest pedrís a estones s'hi han format cues!
 Per les fotos es pot constatar que algunes ciutadanes no se'n mourien. 
Foto: © Paüls


Vegeu en aquest mateix blog:
PEDRISSOS NOUS (MULTI) OCUPATS-2


L'HORT DE L'ESCOLA PUIGMARÍ DE DUESAIGÜES

Aquests infants viuen en un entorn rural: Duesaigües.  Tots han estat a l'hort de l'avi, al de l'oncle o a la llenca de terra on planten enciams el pare i la mare. A més, a l'escola del poble tenen per veí un gran hort familiar en funcionament (de Josep M. Bondia i Enriqueta Sedó.)
Aquest curs, la Montse Francisco, la seva monitora de l'esplai, ha encetat el projecte de l'hort dels petits. L'objectiu de l'activitat és educatiu, tot i que és un projecte extraescolar. Es tracta de motivar la canalla en un aprenentatge actiu, gaudint del treball a l’hort d’una forma lúdica, que permeti la participació de tots independentment de l'edat, que va de 3 a 12 anys.
El terreny triat per a l'hort és dins el recinte de l'escola del poble, en un espai arrecerat al pati, entre l'edifici i un cirerer. El primer assessor pedagògic va ser el Pau Serrano, que havia fet un hort a la seva escola. Després, Joan Ros, regidor d'ensenyament de l'ajuntament, va llaurar la terra i adobar-la amb fem de conill. Un cop preparada per poder-hi plantar, va fer els crestalls i va assistir a la primera plantada del planter que la Montse va comprar a l'hort d'en Ros de Reus.
Ha col·laborat en altres plantades la Dolors Rodríguez (àvia de la Paula i el Dídac) i també han rebut informació de diversos pagesos del poble. Per la seva banda, els mestres de l'Escola Puigmarí (La Jèssica, la Cristina, el Manel i la Paula) s'hi han implicat facilitant eines i procurant que dos dies a la setmana a l'hora del pati la canalla regués l'hort.

Tinc entès que sobretot els agrada plantar i regar; en canvi, els costa posar-se a arrencar les males herbes. Han estat objecte d'admiració tota classe d'animalets que hi han descobert: cucs de terra, marietes, caragols...  En el que va de curs, han plantat una mica de tot: Verdures que creixen sota terra (raves pastanagues), de les que ho mengem tot (bledes i espinacs, enciams, julivert, api), de les que mengem el fruit (bròquils i  cols, pebrot morro i pebrot italià, bitxera); de les que s'enramen (tomàquets i pèsols, tomàquets cherry, carabassons), plantes aromàtiques (farigola i romaní).



Els pèsols els han sortit de bona mida i molt dolços. S'han aficionat a  menjar-los crus, com un ritual quan van a treballar a l'hort amb la Montse. Fins i tot n'han desgranat per a les mares i sembla que també han tingut èxit.




Han fet tres collites importants i han repartit les verdures a cada participant.


Amanida amb productes de l'hort dels petits.
Foto: © Carmina Mauri

Amb la feina feta,  preparats per cantar la cançó de l'hort:
Pèsols, pèsols pesolets...


La valoració de l'hort dels petits és molt positiva. Aquesta activitat ha connectat emocionalment diferents generacions. D'una banda ha afavorit el treball en equip dels menuts que han rebut suport entusiasta dels adults. Seguint tot el procés, han entès el cicle vital de les plantes i han desenvolupat valors cívics com el respecte cap als productes de la terra de la qual són hereus. Un comportament responsable que els mateixos infants exigeixen als que van a jugar ocasionalment al pati de l'escola.
Com a projecte per al curs que ve hi ha continuar reforçant els vincles i les complicitats que s'han creat al poble a partir d'aquest projecte, i "fer un espantaocells i retolar els noms de les plantes en pals de fusta", diuen els petits. Bé, doncs, que quedi escrit.

Pèsols, pèsols, pesolets...
 
  
Reportatge fotogràfic: © Montse Francisco Rabascall

28 de maig 2012

PARAULES DE TÍSNER


Fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís-Gener, "Tísner" (Barcelona, 28 maig 1912 - 7 maig 2000). Rellegiré la novel·la Paraules d'Opòton el Vell per saber si em fa la mateixa impressió de la primera lectura, el 1979.

El que Artís-Gener vol dir-nos en aquesta densa novel·la que avança amb el ritme lent i mesurat d'un poema èpic, és que cada poble és un microcosmos, així com cada home és la imatge d'un altre home.
MARIA AURÈLIA CAPMANY. 
Pròleg a Paraules d'Opòton el Vell, Edicions 62, El Cangur
  

Descobriu l'enigma que proposa «Rodamots»

26 de maig 2012

ENS HAURÍEM D'HAVER QUEDAT A CASA

Ens hauríem d'haver quedat a casa
Autor i director: Llàtzer Garcia
Sala Muntaner, Barcelona
Asssistim a Ens hauríem d'haver quedat a casa, un espectacle de petit format on les accions es produeixen en temps real. Els protagonistes són una companyia de joves actors que arriben al local d'un cafè-teatre modestíssim on han d'actuar una hora i vint minuts després (just el temps que dura l'espectacle.) En l'obra es pot veure tot el que els passa en aquest temps anterior a la representació: frustació en veure l'espai que és més petit i tronat del que es pensaven; al mateix temps que ells té previst assajar algú altre, els llums no funcionen i no hi ha ningú amb cara i ulls responsable de la sala... Aquesta paròdia de l'experiència amarga de moltes petites companyies es va estrenar el 2010 a Girona, dins el Festival Temporada Alta. 8/10

24 de maig 2012

LES MADUIXES


Maduixes carnoses, aromàtiques, gustoses amb el punt just d'acidesa,
plenes de sol de tardes de maig. Jardí de llicorella. © Paüls


Els meus somnis són escadussers i curts i somio 
coses senzilles: que bec aigua d'un riu, que tallo 
una fusta i se'm clava una estella i talment 
sembla que et faci mal, o que menjo fruita.
AVEL·LÍ ARTÍS-GENER. Paraules d'Opòton el Vell 

23 de maig 2012

JORDI SIERRA I FABRA: ESCRIPTOR


Més de 400 llibres i desenes de reedicions —alguns amb trenta, quaranta, cinquanta i setanta edicions—, i traduccions a més de vint-i-cinc llengües, alimenten la suspicàcia i, tot s'ha de dir, l'enveja —més o menys sana— del sector, fins al punt que corre la falsa brama que Jordi Sierra i Fabra té col·laboradors que "fabriquen" literatura per encàrrec seu —negres a sou, vaja!—, quan en realitat l'escriptor barceloní es tanca al seu estudi de Vallirana, a tocar de la Serra de l'Ordal, on escriu, escriu i escriu, sobretot després de tornar d'algun dels seus viatges arreu del món amb guions i apunts molt elaborats, sense ni tan sols disposar d'una secretària o un secretari que li ordeni la vida professional.
 ANDREU SOTORRA

LLEGIU L'ARTICLE SENCER A «LLETRA», DE LA UOC:

22 de maig 2012

MEQUINENSA, AL TEATRE NACIONAL

Mequinensa
A partir de l'obra de Jesús Moncada
Dramatúrgia: Marc Rosich. Direcció: Xicu Masó.
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.
© David Ruano
 L'obra Mequinensa es basa en textos de l'escriptor Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005) que fan un homenatge als protagonistes que van viure l'anegament del seu poble a les aigües del pantà de Mequinensa, al Baix Cinca. El que dóna unitat al conjunt és la lluita dels drets del poble que va patir en lenta agonia la incertesa de veure desaparèixer les cases pairals i una manera de viure. Hi ha també la recuperació sense complexos en un escenari de la variant dialectal del català de la Franja de Ponent. El realisme màgic que Moncada va aprendre del seu amic i admirat mestre Pere Calders es troba encarnat en el personatge que és l'esperit del riu indòmit, de la Mequinensa ancestral. El resultat és una gran obra, local i èpica,  amb tots els ingredients per ser universal. 10/10


21 de maig 2012

IRLANDA PROFUNDA

 
The Lonesome West
Autor: Martin McDonagh. Traducció: Vicky Peña.
Direcció: Pepa Fluvià.
Versus Teatre, Barcelona

Havíem vist del dramaturg londinenc Martin McDonagh (1970) La reina de bellesa de Leenane (a la Villarroel, a finals dels 90) i El tinent d'Inishmore (al TNC, el 2003). Ara Versus Teatre presenta The Lonesome West, una obra de petit format on l'habitatge de la granja de Leenane es converteix en un quadrilàter per a l'insult verbal i la baralla física dels dos germans, que porten l'odi ancestral a la mirada. Metàfora de la realitat contemporània. Els dos intèrprets protagonistes dels Coleman hi deixen la pell. Per la seva banda, el capellà Welsh i la jove Girleen creen el contrapès de la tensió vista des de fora del nucli del drama. Memorable. 10/10



20 de maig 2012

LA NIT (DE CUES) ALS MUSEUS

Ha estat una nit de festa grossa a cinquanta-dos museus de Barcelona i de l'àrea metropolitana. Portes obertes fins a la matinada amb concerts, performances, videoinstal·lacions, visites dramatitzades, tallers i activitats familiars...  La visita singular d'enguany ha estat descobrir com arribava l'aigua a la Barcino romana, pel tram final de l'aqüeducte fins a la Casa de l'Ardiaca. Nosaltres també hem format part del formiguer de ciutadans que han participat en aquesta iniciativa promoguda pel Consell d'Europa. La Nit ha estat un espectacle impressionant de cues.

Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

GABRIEL FERRATER

19 de maig 2012

FÈLIX MILLET, EN UN MUSICAL

Millet, versió original cantada en català
Creació: Xavier Bonfill. Intèrpret: Marc Pujol
Direcció: Jordi Pérez Solé. Almeria Teatre, Barcelona
És un fet singular veure un musical sobre un personatge d'actualitat: Fèlix Millet, l'espoliador confès del Palau de la Música Catalana. Millet, versió original cantada en català és un muntatge de petit format, amb el pianista i l'intèrpret a escena, repassant els guardons que li han estat concedits i les malifetes que se li atribueixen a partir que els mossos d'esquadra van entrar sense avisar a les oficines del Palau. Millet es troba segrestat en una mena de gàbia i allí una veu en off l'obliga a confessar. Millet es justifica i fa reflexionar l'auditori. No sap qui hi ha darrera d'aquest segrest. ¿Podria ser el consogre estafat? 7/10

18 de maig 2012

SOAP. THE SHOW, AL POLIORAMA

SOAP. The Show
Directors: Markus Pabst i Maximilian Rambaek.
Companyia Circle of Eleven.
Teatre Poliorama, Barcelona
Els directors de l'espectacle Soap.The Sohw han convertit set banyeres en elements d'una escenografia apta per fer-hi acrobàcies, jocs malabars, ballar-hi i cantar-hi amb molt d'humor. Una banda sonora amb peces de Mozart, Strauss o Beethoven, sempre amb la lletra de Maria Isabel: "Coge tu sombrero i póntelo, vamos a la playa calienta el sol...", sense que soni vulgar, que és tot un mèrit.  Una combinació de cabaret, circ, dansa, òpera, mim, que està captivant pel seu erotisme relaxant els espectadors més exigents. Aquest espectacle singular farà estada a Barcelona fins al 26 de maig. 10/10


17 de maig 2012

GOYA. LLUMS I OMBRES

Francisco de Goya. La maja vestida
Tenim la Maja vestida de Goya al CaixaForum de Barcelona. L'obra es troba entre el centenar de peces que formen l'exposició Goya. Llums i ombres, que ofereix un recorregut cronològic per l'obra del mestre. És una exposició feta en col·laboració amb el Museu del Prado i és de les que es feien en l'època que ens pensàvem que érem rics. És a dir, és un projecte d'un altre temps. D'ara en endavant, és de confiar que els grans museus es posin les piles i promoguin exposicions d'aquesta magnitud  a la xarxa, amb les obres escanejades en molt alta definició, acompanyades de treballs d'anàlisi i bibliografia complementària. L'estalvi que representaria en transport, assegurança i conservació, ho faran exigible.
Exposició oberta fins al 24 de juny.

16 de maig 2012

EL VIOLINISTA A LA TEULADA


El violinista a la teulada
Adaptació al català: Montse Gràcia

Adjunts de direcció: Sïlvia Gómez i Jaume Gómez
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a partir de 6 anys

Ai, si jo fos ric... Bravo companyia Cercle de Gràcia! 

14 de maig 2012

L'OMBRA AL MEU COSTAT, A LA SALA TALLERS

L'ombra al meu costat
Autora i directora: Marilia Samper. Traducció: Marc Artigau
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers
Un trencaclosques on totes les peces s'ajunten a l'escena final: L'ombra al meu costat. Una estructura creuada de tres situacions familiars amb la pèrdua d'un ésser estimat com a nexe comú. Una pèrdua en passat: la mare d'un adolescent; una pèrdua en el present narratiu: la filla desapareguda al bosc; i la por de la pèrdua que s'acosta al final dels dies d'una parella. Uns i altres personatges sobreviuen com poden al buit, a les ombres. Un espectacle intrigant i emotiu que compta amb una direcció actoral excel·lent i un text punyent que milloraria si es concentés en un quart menys. 8/10

Del bosc, se'n pot sortir, i sempre hi ha un camí
més clar per on es pot continuar, amb la certesa
que les ombres han quedat enrere.
MARILIA SAMPER,
autora i directora de L'ombra al meu costat

13 de maig 2012

FERRAN ADRIÀ I EL BULLI

Al Palau Robert s'hi pot veure Ferran Adrià i elBulli. Risc, llibertat i creativitat, la primera gran exposició sobre la història d'El Bulli, el restaurant dels germans Ferran i Albert Adrià. És una mostra didàctica, presentada amb elegància per mitjà de material original, vídeos i material gràfic.
Per a mi, veure les fotografies dels plats em porta un plaer estètic pel que fa a la presentació, però no em vénen ganes de tastar-los. Cada plat, m'entra pels ulls, com una obra d'art. Hi sento música, però no em suggereixen delícies al paladar.

L'exposició m'ha fet adonar que la creativitat i la innovació en l'art culinari dels germans Adrià ha anat molt més enllà de la recerca que els ha portat a fer experiments químics i tecnològics que semblen màgics.

Després de Barcelona, l'exposició es podrà veure a Nova York i a Londres, per acabar al centre dedicat a El Bulli que s'edificarà a Roses.

Exposició oberta fins al 3 de febrer de 2013.

12 de maig 2012

COLIFLOR

Coliflor o bròquil blanc d'un hort de Duesaigües 
Foto: © Íngrid Vilà
Ara hem d'escriure el nom sense guionet: coliflor. Nom científic: Brassica oleracea varietat botrytis subvarietat cauliflora. Aquesta crucífera rica en vitamina B  la van introduir els romans, possiblement com a remei del maldecap. A casa ens agrada bullida i amb un raget d'oli d'oliva.  Algunes vegades hem elaborat més el plat:  hi hem afegit beixamel i formatge i l'hem gratinada al forn. Tot i així, a causa de l'olor que fa en bullir-la són comptades les vegades que en mengem. Que si un raget de llet, que si dues fulles de llorer, que si un raig de vinagre... Sempre hi ha a prop algú que pregunta ¿de què és aquesta pudor? Inevitable.

Cybèle, qui les aime, augmente ses verdures,
Fait couler le rocher et fleurir le désert.
CHARLES BAUDELAIRE
 

11 de maig 2012

HARLEM SWING, AL TEATRE VICTÒRIA

Harlem Swing. Ain't Misbehavin
Música: Fats Waller.  Director i lletrista: Richard E. Maltby, Jr.
Teatre Victòria, Barcelona
Ha fet parada al Teatre Victòria l'espectacle Harlem Swing. Ain't Misbehavin en gira internacional, venint de Nova York, París, Hamburg, Triestre, Munic, Atenes, Istambul. Després de Barcelona, es veurà a Israel i a molts d'altres escenaris, música en directe i cançons coreografiades a l'estil dels anys vint dels locals de Harlem, fent un homenatge als músics de jazz afroamericans. Tot correcte, ratllant la perfecció, però... ¿i la màgia? Només l'hem vista guaitant un instant amagada entre el mecanicisme d'algunes actuacions. 7/10

10 de maig 2012

L'HABITACIÓ BLAVA

L'habitació blava
Autor: David Hare. Traducció: Cristina Genebat i David Selvas
Direcció: Norbert Martínez i David Selvas
Teatre Romea, Barcelona
L'habitació blava és una adaptació contemporània de La ronda d'Arthur  Schnitzler, conservant la mateixa arquitectura de l'obra original. Es va estrenar a Londres amb l'actriu Nicole Kidman com a protagonista. Com passa a La ronda, persones de diferent condició social i de diferents edats encadenen trobades en aquesta habitació per compartir desitjos i insatisfaccions. De tota manera, el que ha canviat és la mirada dels espectadors d'avui, que ja no s'escandalitzen veient  la  cadena de relacions sexuals entre persones del tipus que sigui.


Com a espectadora de L'habitació blava intentava entendre tota l'estona que ha durat l'espectacle de quina manera havien interioritzat les accions escèniques els dos actors (David Selvas i Nao Albet) i sobretot les dues actrius (Maria Rodríguez, Àurea Márquez) per donar aquesta sensació de naturalitat en mostrar els cossos nus i versemblança a l'hora de transmetre emocions fortes. Tècnica i professionalitat, suposo. 9/10

...ens fa pensar íntimament en nosaltres.
I això era i segueix sent una obscenitat.
NORBERT MARTÍNEZ i DAVID SELVAS
 directors de L'habitació blava
   

09 de maig 2012

UN RENTAPLATS COM A SÍMPTOMA



En defensa pròpia, he canviat Fairy pel rentaplats concentrat «Bonpreu».
Sí, un anunci pot atemptar contra l'ecologia lingüística. A base de repetició d'unitats publicitàries divulgades massivament, una paraula pot invadir el subconscient col·lectiu, de tal manera que es regenerarà en contextos diferents de l'anunci. La paraula propagada pot ser inventada o procedent d'un altre idioma, però no comporta efectes secundaris. Actuem (canviant de rentaplats), abans que Kundeixi el pànic!


LAVA, UNA TROBALLA AL SUBSÒL

Lava
Direcció: M. Decroos, P. Van de Velde, B. Bertin/ Studio Orka
Carpa, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Per a espectadors a partir de 6 anys
Cauen gotes mentre ens esperem per entrar a la carpa de fusta que hi ha instal·lada en un solar del costat de la plaça Margarida Xirgu, a tocar del Teatre Lliure. Sentim com treballen els arqueòlegs que fan excavacions al subsòl. Ens rep a fora la directora financera del projecte Lava i ens informa que han fet una descoberta excepcional i ens alliçona de com hem de comportar-nos quan entrem a la carpa. Hi entrem. Ens hi acomodem ben estrets una quarantena d'intrigats ciutadans. Prospeccions en directe de Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert (fantàstiques interpretacions.) Si volem saber el secret ens hem de comprometre a no divulgar-lo. Ens hi avenim. No diré res més, doncs. 10/10

08 de maig 2012

CARABASSERES D'ESPONJA (1)

Foto: © Montse Francisco, 2012


Seguint les instruccions dels entesos, Divendres Sant vam plantar les llavors de carabassera d'esponja (Luffa aegyptiaca), després de tenir-les dos dies en aigua.  Han trigat vint dies a fer acte de presència les primeres fulles. I ja les tenim aquí. Anirem seguint tot el procés.

Llegiu en aquest mateix blog l'apunt 

07 de maig 2012

ELS JUGADORS, AL LLIURE

Els jugadors
Autor i director: Pau Miró
Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
A l'obra Els jugadors s'hi escolta Dean Martin interpretant You're Nobody till Somebody Loves You (No ets ningú fins que algú t'estima). I és que els protagonistes constitueixen allò que més es podria assemblar a una família. Pau Miró ha fet en aquests personatges una síntesi exquisida i profunda de la condició humana. Ha tret el millor de quatre grans actors: Boris Ruiz (el barber), Jordi Boixaderas (l'actor). Jordi Bosch (l'entrerramorts) i Andreu Benito (el professor). Interpreten quatre homes grisos i fràgils que voregen la seixantena, porten una vida laboral precària i encara confien en el seu cop de sort. Són amics i es troben sovint a la cuina del professor per jugar a cartes i beure ginebra. Junts són capaços d'atracar un banc. Per sucar-hi pa. 10/10

06 de maig 2012

MÚSICA DE FONS, AL GOYA

Parlour Song (Música de fons)
Autor: Jez Butterworth. Traducció de Cristina Genebat
Direcció: Magda Puyo. Producció: Sala Trono
Teatre Goya, Barcelona
Tres intèrprets de reconeguda solvència: Victòria Pagès, Josep Julien i Joan Negrié. Només per tornar-los a veure ja val la pena anar al Teatre Goya. El triangle que enfoca l'obra Parlour Song (Música de fons) no és gaire original,  en canvi, la presentació narrada dels fets fa diferent la proposta.  Tenim una parella en crisi, la dona de la qual s'acosta sexualment al veí. ¿Quina és la música de fons que remet al títol? Els edificis que s'ensorren per la feina del marit, els túnels de rentat de cotxes del veí, el silenci dels enganys i les frustacions acumulades dels protagonistes. Metàfora de la incomunicació. 8/10



05 de maig 2012

EL SEXE DELS ÀNGELS, A LA SALA MUNTANER


El sexe dels àngels
Autor i director: Emili Corral
Sala Muntaner, Barcelona

Una comèdia a ritme de vodevil a la Sala Muntaner. El protagonista (excel·lent interpretació del psicòleg i actor Eladio Herranz) treballa en un banc, va en cadira de rodes i és homosexual. L'ordre dels factors no sembla tenir cap relleu. Viu enamorat d'un amic d'adolescència (personatge descol·locat que interpreta amb consistència Andreu Sans) a qui fa divuit anys que no ha vist, i que ara és actor d'una telenovel·la d'èxit.
Comparteix casa amb una noia lesbiana que té una disminució física (versemblant Judit Sala, assessorada per Isabel Palomeque) i un travesti ballarí que és gairebé cec (brillant actuació d'Adolfo Colmenares, fundador de la Companyia Chicos Mambo).
L'obra posa de manifest la ignoràcia i les prevencions de les persones que no es troben en el seu dia a dia  amb les barreres urbanístiques i les barreres mentals davant de qui és diferent. En aquesta comèdia hilarant no s'autocompadeix ningú de la seva circumstància vital que es viscuda amb naturalitat.

Estimar i desitjar i sentir-nos estimats i desitjats 
és una recerca que a tots ens afecta, sense excepcions.
EMILI CORRAL, autor i director d'El sexe dels àngels

03 de maig 2012

GRANJA VIADER, UN PLAER

Taula de la Granja Viader. © Morrofi
La Granja Viader (carrer Xuclà, 4-6, de Barcelona) és regentada per la quarta generació dels Viader. Entrar-hi és un petit plaer. Xocolata, melindros, flams, iogurts i pastissos casolans, nata muntada, mató, formatge fresc...

Aparador de la Granja Viader. © Kat n Kim
La història d'aquest negoci s'inicia el 1870, quan Marc Viader, un pagès emprenedor de Cardedeu, va anar viure a Barcelona que aleshores bullia d'oportunitats. Va començar a treballar en una vaqueria i lleteria, de la qual va passar a ser propietari el 1910. Va convertir l'estable en obrador de derivats làctics i hi va obrir un espai de degustació: Granja M. Viader-Cardedeu. Va tenir una gran acceptació i al cap de quinze anys fundava la central lletera Letona i sis anys després Cacaolat, dues firmes que ja no pertanyen a la família.
Entreu a la Granja Viader, si podeu. I no ho dic pel preu dels productes, sinó perquè a totes hores hi ha cua per aconseguir taula. Aneu-hi amb temps, val la pena.

01 de maig 2012

L'ÀNGEL DESENFEINAT, MAKING OFF

L'àngel desenfeinat
Tècnica mixta sobre paper aquarel·la, 50 x 35 cm
© Pérez Oliván
Aquest Sant Jordi he tingut el privilegi que l'artista Marc A. Pérez Oliván hagi fet la pintura L'Àngel desenfeinat  pensant en una prosa poètica inèdita meva que ara porta aquest mateix títol.
N'ha fet una interpretació sensual, posant com a protagonista una dona nua en postura estirada, vagarosa i serena,  confegida a través de fotografies de diverses parts del cos de la mateixa dona o de dones diverses. És una recopilació impactant de fragments de memòria.
Vaig gosar demanar col·laboració al Marc tot i sabent que estava preparant dues exposicions alhora. Precisament va treballar la idea sobre un quadre al qual "no li trobava el què" i un copet de mà de la seva parella li va obrir els ulls: "5 fotografies, 5 records potser, 5 possibilitats, més la completa, 6: Tren de sis vagons."
No he vist pintar el Marc A., però per com ho explica, n'entenc la complexitat: "Primer faig esbossos del natural. La model és la Cinta, ajaguda damunt del divan que hi ha a casa meva. A partir d'aquests esbossos, vaig fent coses, faig fotocòpies, retoco. Quan la cosa ja està molt definida, faig el definitiu, molt definit. Un sol traç, que separi bé les zones de color. Llavors, una part, la pinto amb témperes, després ho entinto amb tinta xinesa, ho rento tot amb aigua, deixo que s'assequi, però no del tot, i començo a posar color. Començo per les anilines, després l'acrílic."
Li pregunto quin color em recomana per al text. Em posa a prova amb un correu de text acolorit que diu que "és un bordeus, siena torrada, terracota, vermell indi o marró vermellós, o vermell marronós, color de vi del montsant, o del priorat, color de terres amunt, de raïm premsat, de xocolata amb llesca de pa, de genolls pelats, d'aigua al carrer i dels crits de la mare... a sopar, a sopar!" Qualsevol l'encerta. Moltes gràcies, Marc.

Avui tu has trucat, i l'has triat.
Així que, Àngel Desenfeinat, endavant.
Eres meu, i ara seràs de tots.

MARC A. PÉREZ OLIVAN

Llegiu en aquest mateix blog l'apunt
L'ÀNGEL DESENFEINAT

LA GEGANTA ELA VISTA PER LA MARIONA

Dibuixos © Mariona Rabascall Francisco
per al conte La geganta Ela (Publicacions de l'Abadia de Montserrat)


La Mariona Rabascall Francisco, duesaigüenca nascuda a Reus, té sis anys i és l'autora de la il·lustració que acompanya el poema de La geganta Ela que vaig publicar en un apunt el dia de Sant Jordi en aquest blog.
Sembla que li va caure tan bé fer un dibuix de la geganta que en va fer dos "sense mirar els dibuixos del llibre!", remarca. De fet, a l'hora de triar-ne un, la seva creativitat es va decantar pel dibuix de la piscina màgica on la geganta pesca.

Diu que li agrada més dibuixar que llegir. Tot i això, té força llibres a la seva biblioteca personal. Alguns els hi llegeix el seu pare en veu alta. Li agrada L'olivera, El Patufet i el llibre d'Endevinalles. Mira sovint dibuixos animats, la fan riure Tom i Jerry, Scoobydoo i els pingüins de Madagascar.  Li agrada molt i molt jugar, tant al carrer com a casa, amb els seves estimades amigues i sola, a fer trencaclosques, a nines, a la playmobil.
Té el llibre de La geganta Ela, però sobretot recorda el conte perquè va interpretar una de les bessones que es fan amigues de la geganta en el  vídeo on explico el conte i el dibuixo sobre la pissarra que ella em va deixar.
Ara la Mariona m'ha encarregat que escrigui un nou conte i m'ha fet una proposta ben interessant on ella, el seu pare i la seva mare són els protagonistes. N'estic molt contenta. No puc dir de què va, però ja avanço que el tema és una delícia de sentiment solidari que la menuda té molt desenvolupat. Me l'apunto.

La Mariona dreta regant les dents de la geganta Ela
El que em va agradar més és plantar les dents
de la geganta i regar-les per veure si creixien.
MARIONA RABASCALL FRANCISCO (neix a Reus, 2005)

Vegeu en aquest blog l'apunt