30 de març 2012

DAVID I SARA, AL TGB

David y Sara (Pegaso ha desaparecido)
Autor: Ever Blanchet. Direcció: Òscar Molina
Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona
Ever Blanchet tanca amb l'obra de petit format David y Sara (Pegaso ha desaparecido) la trilogia sobre l'experiència sexual. Com les altres dues (Desiguals i Pasta fullada), el text ha estat treballat amb mètode d'artesà per dotar-lo de potència i emoció. Amb l'estratègia de zoom temporal —dels del futur 2015 fins al 1954—, l'autor proposa una mirada del pas del temps en la relació d'una parella. En la primera escena trobem la Sara i el David convivint en una residència de vells, per fi estan junts, tant que havien maldat per trobar-se durant tota la vida. Mentre van recordant moments del passat, descobrim qui són els protagonistes i per què no han estat una parella com les altres. Espectacle en espanyol, 9/10



29 de març 2012

JOSEP CUNÍ, LA DIFERÈNCIA

Reafirmo la meva admiració pel periodista  Josep Cuní. Ha demostrat que és únic en excel·lència informativa i en responsabilitat. Avui, jornada de vaga, la televisió pública catalana ha deixat els ciutadans orfes d'informació. Mentre s'estava cremant mobiliari urbà, saquejant grans magatzems, intimidant i estomacant petits botiguers, TV3 i les altres cadenes de la corporació, incomprensiblement,  no emetien informació en directe, ni tan sols en una banda impresa a l'inferior de la pantalla.
A les set del vespre, Josep Cuní, a 8TV, cadena de La Vanguardia, posava en marxa la maquinària del seu programa «8 al dia», en edició especial.  Sense comptar amb els mitjans de la televisió pública, ha fet un desplegament mediàtic creatiu, ha desplaçat diversos periodistes col·laboradors, ha fet un seguiment de la manifestació a peu pla (precisa i àgil narració de Pol Marsà) i des d'un lloc estratègic de les altures (eficaç Vanessa Petit), ha tingut a l'estudi l'opinió de ciutadans i testimonis dels esdeveniments per telèfon, via twitter i facebook. Ha recollit la valoració dels sindicats d'aquí i  ha fet connexions amb Madrid. Josep Cuní estirant el carro informatiu d'una televisió privada i servint-lo en directe. A quarts de nou ha començat a mostrar fotografies d'establiments cremats. Ha mobilitzat deu convidats per debatre la incidència de futur de la vaga, sota el títol ¿I ara, què?  Avui, dia de vaga general,  Josep Cuní i el seu equip seran al peu del canó fins a quarts d'onze de la nit.
Els mestres, caminant, 

MÉS FOTOPERIODISME AL CCCB

Un bon exercici per estimular el nostre esperit crític és veure l'exposició Mésfotoperiodisme que ara presenta el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Són quatre projectes que han format part del darrer Visa pour l'Image-Perpignan, el festival internacional de fotoperiodisme que té lloc cada any a la capital de la Catalunya Nord.  Exposició oberta fins al 28 de maig.


Japó, març 2011. Selecció de la revista «Days Japan» que recull l'obra de més de quaranta fotògrafs japonesos sobre les conseqüències immediates del tsunami.

Yuri Kpzyrev: Els camins de la revolució. Les protestes en el món àrab en quatre països diferents: Egipte, Bahrain, Líbia i Iemem.

Shaul Schwarz: Narcocultura. Per a milions de mexicans i llatinoamericans, la narcocultura representa l'únic model possible de fama i d'èxit.

Martina Bacigalupo. Em dic Filda Adoch. El projecte retrata el dia a dia d'una dona ugandesa en una zona en conflicte des de fa més de vint anys. Aquest treball narra una història de resistència silenciosa i admirable.

28 de març 2012

ZOOM, DE CARLES BATLLE

Zoom
Autor: Carles Batlle. Direcció: Xavier Albertí
Sala Beckett, Barcelona
Carles Batlle va obtenir amb l'obra Zoom el Premi 14 d'abril de Teatre atorgat pel Memorial Democràtic. Som al 1939, a final de la Guerra Civil, dins del destructor republicà Lepanto s'hi viuen dos conflictes. Un de resolució bèl·lica i l'altre d'amorós. La història té controlat el conflicte bèl·lic: l'11 de març el personal es va acollir a l'asil polític a la colònia francesa de Tunísia. L'altre conflicte, l'amorós,  és ficció i és l'únic que enfoca l'obra Zoom.
En el primer acte el comandant rep a la seva cabina un representant de la tripulació que el pressiona perquè deserti i  i fugi amb ells a Mèxic. Rep també la visita d'una antiga amant (seductora Alícia González Láa) que viatja en el vaixell que el pressiona en el sentit contrari. Al segon acte, transcorre en l'actualitat, estan redactant a sis mans un guió cinematogràfic del que havíem vist a la primera part. Escenes simètriques, emmirallades. Hi ha una troballa escènica  intrigant: el mariner al primer acte i el marit al segon acte escolten amagats dins un bagul, sense que els amants furtius ho sàpiguen. Els espectadors tenim més informació que els personatges i, a més, un representant que manifesta —amb la veu en off del mateix director— la nostra perplexitat davant d'un argument potent que es queda a mig explotar. 7/10

27 de març 2012

NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO

Nit de ràdio dos punt zero
Autora i directora: Cristina Clemente
La Villarroel, Barcelona
La dramaturga i guionista Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és l'autora de Nit de ràdio dos punt zero, una comèdia a l'estil de Pel davant i pel darrere, amb la diferència que no hem d'esperar la segona part per saber què amaguen els personatges darrere de la façana de ficció. Els espectadors assistim en directe a l'emissió d'un programa de ràdio de matinada, "Ho busco però no ho trobo", i en els espais de temps que són fora d'antena els conductors del programa destapen els sentiments. L'equip del programa consta de tres periodistes que tenen accés al micròfon i una tècnica al control. S'hi afegeix una becària que va a totes i que posa tensió entre els conductors del programa, però alhora eleva inesperadament l'audiència. Els diàlegs són un joc esmolat de metàfores que relacionen la vida professional i la sentimental. Un final optimista: el triomf de la solidaritat. Un text esplèndid i la complicitat en les interpretacions ens deixen atrapats en un somriure. Auguro traduccions i recorregut llarguíssim per aquesta obra rodona. 10/10



26 de març 2012

ANTONIO TABUCCHI, IN MEMORIAM


He despenjat els cinc llibres teus que tenim a casa i els tornaré a llegir, i l'emoció vindrà convocada com aquella primera vegada. 
Si està al teu abast, procura que plogui per Setmana Santa, Antonio.

Aquests mots no tenien cap misteri per a ell 
que els llegia, eren clars com l'aigua, sentia 
que en posseïa la clau, podia aferrar-los 
i tenir-los tots al palmell de la mà, jugar-hi 
com amb les lletres de fusta d'un alfabet infantil.
ANTONIO TABUCCHI. Petits equívocs sense importància

PERERA A PUNT DE FLORIDA

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
Més poderós que el roure... 
MIQUEL COSTA I LLOBERA. El pi de Formentor

Perera del jardí de llicorella. Foto: Paüls
No és un pi el que porto al cor, com el poeta de Pollença. És una perera. Nana. Va ser el primer arbre que vam plantar al jardí de llicorella, al refugi de la Vinyeta, aquesta Pasqua farà trenta-sis anys. Gràcies, Josep Rabascall, per tantes alegries com ens ha donat el teu regal.

25 de març 2012

LA SONDA VOYAGER

Voyager
Autor i director: Marc Angelet
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers
Foto: David Ruano 
L'obra de teatre Voyager és una mena de documental que explica les dificultats conceptuals amb què van topar el grup de científics a qui la NASA va encarregar, el 1977, la creació d'un missatge per donar a conèixer el planeta Terra a l'univers. Van enregistrar els missatges en dos discos d'or i els van adherir a les sondes Voyager. Una lliçó sobre el cosmos sideral de difícil pair, que els intèrprets broden. I, per ells l'entenem. Espectacle trilingüe: català-castellà-anglès. 7/10

24 de març 2012

LA MONJA ENTERRADA EN VIDA

La monja enterrada en vida
Autors i directors: Nao Albet i Marcel Borràs
La Seca Espai Brossa, Barcelona
Han venut l'obra La monja enterrada en vida com si es tractés d'un espectacle de sang i fetge. Hem d'agrair, no obstant, que ens hàgim trobat amb un divertiment poètic, poc macabre, que els autors i directors ens han servit amb un treball de metateatre tirant a còmic. Els joves autors prenen com a base l'anècdota d'una obra del segle XIX, La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent, de Jaume Piquet, i l'han amanida amb una col·lecció d'elements culturals contemporanis. Totes les interpretacions són d'aquelles de treure's el barret, i mereix una menció especial la tria de l'actriu xinesa Shang-Ye que dóna un plus surrealista al conjunt. Espectacle bilingüe: xinès i català. 8/10

23 de març 2012

REI I SENYOR, DE JOSEP POUS I PAGÈS

Rei i senyor
Autor: Josep Pous i Pagès. Dramatúrgia de Pere Riera.
Direcció: Toni Casares.
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita
De Josep Pous i Pagès només coneixia la novel·la modernista La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. La posada en escena de l'obra de teatre Rei i Senyor, m'ha fet descobrir d'una banda un dramaturg d'alçada i, de l'altra,  la deixadesa del Teatre Nacional de Catalunya que en quinze anys d'existència no l'havia programada fins ara per als espectadors d'avui.


Rei i Senyor és un drama rural, estrenat el 1918, que s'emmarca en el context d'una societat que és a punt de desaparèixer a causa de l'immobilisme. El pare (interpretació antològica de Lluís Soler) vol obligar la filla a casar-se amb qui no estima i aquest fet serveix per posar de manifest l'acabament d'aquest món autoritari i rígid, que la següent generació ja no admet de cap manera.
Encara que vetllar pels nostres clàssics és el que pertoca fer al Teatre Nacional de Catalunya, aquesta proposta ha estat una sorpresa inesperada no només per l'interès del text, sinó per la interpretació amb convenciment de tota la companyia i pel tractament valent i eficaçment emotiu del muntatge.  En aquesta obra hi reconeixem les nostres arrels més profundes. 10/10


22 de març 2012

JOAN PERA, AL VIOLÍ

Violines y trompetas
Autor: Santiago Moncada. Direcció: Miquel Górriz
Teatre Borràs, Barcelona
El fil narratiu de la comèdia Violines y trompetas és tan priiiiiim i el que s'hi debat té tan poc suc, que tot l'interès se centra en les interpretacions. Els veterans Lloll i Ferran Rañé estan molt bé en el seu paper de vèrtexs d'una relació triangular i també dóna bon joc la desimboltura de la jove Anna Gras. Però, és clar, no recomanaria anar a veure l'obra si no fos per Joan Pera. Fa servir les estratègies comunicatives de sempre, però no podem deixar de riure-les. A mi Joan Pera em recorda Gila. ¿Quantes vegades havíem sentit que trucava per telèfon a l'enemic? I la situació ens semblava sempre nova.
L'assaig de El trio de l'arxiduc, de Beethoven queda pendent per un altre dia. Espectacle en espanyol. 7/10

21 de març 2012

DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2012


La noia no responia amb paraules, sinó que responia amb tot el cos, 
amb la mirada, amb les mans. No li servien les seves orelles, 
però tampoc no servien les orelles dels altres amb qui el poeta 
havia intentat conversar. El poeta estava segur que la noia tenia 
una tercera orella, tan amagada, que mai els soldats diminuts 
podrien arribar-hi per taponar-la.


Llegiu en aquest mateix blog els apunts:
LA FADA DE LES FLORS
DIA MUNDIAL DE LA POESIA


20 de març 2012

20 DE MARÇ: LES FRÈSIES


Mates de frèsia al jardí de llicorella, 
a la Vinyeta, Duesaigües


Les mates de frèsies del jardí de llicorella viuen al seu aire. Volen un terreny ben adobat i un ambient fresc i humit, que aquí no tenen. Resistents de mena, s'han aclimatat a la calor seca de l'estiu i a les gelades hivernals, com les d'engany. Fan no gaire més d'un pam i floreixen a la primavera. Mantenen dues setmanes les flors grogues —només grogues, tot i que n'he vist de molts colors en d'altres parterres— d'olor delicada. Són tan efímeres que, si no encertem a ser-hi, pot ben bé ser que no les vegem florir. I, com que no traiem els bulbs de terra, oblidem les mates de frèsies fins que la temporada següent tornen a florir, i ens avergonyeixen de la poca atenció que hi dediquem. Per fi ho hem entès: no ens necessiten.

Tot objecte estimat és el centre d’un paradís.
NOVALIS. Fragments.

CORIOLÀ, AL LLIURE

Coriolà
Autor: William Shakespeare. Traducció: Joan Sellent
Direcció: Àlex Rigola
Havíem vist la història del noble Coriolà, de Shakespeare, al Teatre Nacional de Catalunya, en època de vaques grasses. De l'espectacle, només en recordo molta foscor, una escenografia que ofegava tot espai i no deixava moure-s'hi Lluís Homar i els vint-i-tants actors. No tinc ni idea de què anava.
Ara entrava al Teatre Lliure amb l'esperança que en aquesta nova versió dirigida per Àlex Rigola entendria el missatge que emana d'aquest personatge que demana el vot al poble —al públic— i que després és desterrat de Roma. I res.  Se'm resisteix a ser entesa.
Aquesta tragèdia romana de Shakespeare dura en l'original prop de quatre hores i aquí s'ha ventilat en una hora i quart. S'hi han deixat alguna cosa d'essencial, suposo.
Avís als espectadors: més val que vagin amb la lliçó ben apresa, altrament, sortiran del Coriolà del Lliure igual com hi han entrat.

CIUTADÀ I. Bons ciutadans! Aquí, de bons, només hi ha els patricis. 
Nosaltres som pobres ciutadans; amb el que sobra a les autoritats 
en tindríem prou. Si només ens donessin el que no els ve d'aquí, 
mentre fos en bon estat, podríem figurar-nos que ens auxilien 
per bon cor. Però es creuen que els resultem massa cars. La magror 
que se'ns menja, els efectes de la nostra misèria, vénen a ésser 
l'inventari detallat de llur abundància.
Coriolà, Trad. de Josep M. de Sagarra, 1958

Llegiu-ne una crítica ben documentada a «Clip de Teatre»



19 de març 2012

BUNYOLS DE CÍTRICS

Bunyols de cítrics. Foto: Paüls

Avui hem fet uns bunyols seguint una recepta que ens facilita Josep-Lluís S. És encara més fàcil que la recepta que podeu llegir a l'apunt BUNYOLS DE QUARESMA d'aquest mateix blog.
Hem posat farina (a ull), llet (la mida que ha calgut per espesseir, però no gaire), una mica de suc de llimona o de taronja i sucre. Un cop fregits es passen per un plat amb sucre. S'hi pot afegir licor de Cointreau o d'un altre tipus potent. El resultat visual el teniu a la foto: esferificacions casolanes.
Els llaminers ja pensem en la mona.

LA NOSTRA CLASSE

La nostra classe
Autor: Tadeusz Slobodiaznek. Direcció: Carme Portaceli
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
La nostra classe és una obra de teatre coral que explica l'assassinat col·lectiu de jueus perpretrat el 1941 pels veïns de la localitat polonesa de Jedwbane. L'escàndol va ser silenciat fins al  2001. Per mitjà de monòlegs narratius entrellaçats assistim al recorregut biogràfic de deu companys d'escola (cinc de catòlics i cinc de jueus), des que eren amics d'adolescència passant per les diferències fomentades per la circumstància política que els converteix en víctimes i botxins.  Amb una escenografia mínima, els deu intèrprets omplen l'escenari de veracitat. La tria d'aquesta obra compromesa i la posada en escena demostren que en temps de crisi  el talent emergeix sense complexos.

Una comunitat que es desintegra de manera
irreversible i en la memòria de la qual només
hi queda el mal. No hi ha fugida del cercle viciós d'errors 
i de ressentiments. EL crim no deixa ningú innocent.
CARME PORTACELI 


17 de març 2012

PROJECTE ART SOLIDARI

És la paret més respectada pels grafiters del barri i dels passavolants. Ara, a la declinació del verb ravalejar que hi ha a la paret frontal del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), s'hi han afegit una sèrie de fotografies  en blanc i negre amb retrats de persones que miren la càmera. Formen part d'un projecte d'art mundial. Es tracta, diuen, de "transformar els missatges de la identitat personal en obres d'art". Entenc que és art solidari pel lema:
ELS SOMNIS DELS DESNONATS
SÓN ELS MALSONS DELS BANQUERS



Vegeu altres projectes al web:

16 de març 2012

LA CUBANA, CAMPANADES DE BODA


Al Teatre Tívoli, set taquilleres vestides de núvia atenen el públic de l'estrena de Campanades de boda.  Al Tívoli, oficia la Cubana.
¿Què és Campanades de boda? És la paròdia de la preparació del ritual d'un casament. Els de la companyia en diuen una "comèdia-vodevil-costumista." De les dues hores d'espectacle, la primera és teatre "convencional" a l'estil de les Teresines: la nena surt amb un indi i se'n vol anar a viure amb el seu estimat a l'Índia. La mare i la tieta la convencen que es casi. Sis hores abans de la festa (que s'ha anat fent descomunal) surten problemes d'infrastructura i les resolen a l'estil que ja coneixem.
L'explosió Cubana arriba en atacar la segona hora d'espectacle. Però, és clar, no he d'explicar res més. Només puc dir que des del públic hem col·laborat, amb molt de gust, a conservar les aparences davant de la família del nuvi.  A canvi, hem rebut el regal d'una exuberància visual excepcional.
Enyoràvem la Cubana. L'hem anat seguint des del 1983, amb aquell Cubana's Delikatessen, després va venir La tempestat (1986), Cómeme el Coco, Negro (1989 i 2007), Cubana Marathon Dancing (1992), Cegada de Amor (1993), Una nit a l'Òpera (2001), Mamá quiero ser famoso (2003), Nuts Coco Nuts (2005). I  les sèries d'humor a TV3.
En aquest nou espectacle els membres de la companyia tornen a posar tota la carn a la graella i ens aporten energia per molt de temps. ¿Qui ens ho hauria dit que ballar a l'estil Bollywood era tan fàcil? Aneu al Tívoli a comprovar-ho: reserveu entrades per Campanades de boda sense perdre ni un minut. Feu-me confiança. Espectacle bilingüe espanyol i català. 10/10

15 de març 2012

TERESA PÀMIES, CAPITANA

Teresa Pàmies, als 17 anys, membre de les Joventuts Socialistes
Unificades de Catalunya, en un míting a la Monumental de Barcelona.

A la memòria de l'escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 8.10.1919- Granada, 13.3.2012)  que ha reflectit en tants llibres i articles la visió íntima i universal de la seva experiència com a dona d'esperit lliure i lúcid. Gràcies per facilitar-nos eines d'interpretació d'un temps difícil de comprendre.


14 de març 2012

TRIFULKES DE LA KATALANA TRIBU

Trifulkes de la KatalanaTribu
Autor: Víctor Alexandre
Dramatúrgia i direcció: Pere Planella
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran
Per a espectadors a partir 8 anys
Havíem vist l'espectacle Trifulkes de la KatalanaTribu al Museu d'Història de Catalunya, a l'edifici de la Llotja de Mar. Ara es presenta al Teatre Nacional de Catalunya, amb quatre músics en directe. Les actrius demanen un voluntari des de l'escenari. Però la tria ja s'ha fet a l'avançada: és la Nguéa, una noia catalana de setze anys d'origen africà, que baixa a l'escenari del TNC acompanyada de la seva àvia.  Representa que la noia ha de preparar un examen d'història de Catalunya i, cantant cantant, repassen amb les altres quatre actrius el temari davant de l'àvia, que no sap res de Catalunya. Història explicada a salts per èpoques a través d'informacions des d'un punt de vista diferent sobre aspectes quotidians com el dels ratolins, del setge de 1714;  la manca d'higiene de l'època, situada en la vigília de les noces de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella.
La Nguéa aspira a ser presidenta de la Generalitat de Catalunya. Si fem cas del que asseguren els espectadors de platea, aquesta noia afrocatalana tindria majoria absoluta. 8/10

13 de març 2012

ENAMORAR-SE AL CEMENTIRI

El tipo de la tumba de al lado
Autora: Katarina Mazetti. Adaptació teatral: Alain Ganas
Versió i direcció:  Josep Maria Pou
Intèrprets: Maribel Verdú i Antonio Molero
Teatre Goya, Barcelona
Potser sí que el text de la novel·la de Katarina Mazetti (Estocolm, 1944) en el qual es basa El tipo de la tumba de al lado era molt profund, com ho poden avalar mig milió d'exemplars venuts i una pel·lícula, però a l'espectacle de Josep M. Pou, queda circumscrit a un reguitzell de tòpics posats en boca de dos personatges solitaris —interpretacions discretes— que es coneixen en una situació poc creïble. La parella enceta una relació sexual, que no evoluciona en cap altra complicitat i, és clar, la relació acaba a l'abisme. Segons l'enfocament de l'adaptació teatral, l'alta i la baixa cultura són incompatibles. D'una banda, el granger només coneix el seu món i la bibliotecària demostra que la filosofia apresa als llibres no serveix per conviure. Amanit amb gags gruixuts. Espectacle en espanyol, 6/10

12 de març 2012

GRAFITS IMPRESOS

1. Cantonada carrer Sepúlveda

Darrerament proliferen uns magnífics grafits impresos pels voltants de la plaça dels Àngels, de Barcelona. Són retrats de persones corrents que miren els vianants. No en conec la tècnica, però sembla que han estat impresos en un paper fi —possiblement transparent— i que els artistes només els enganxen sobre superfícies metàl·liques d'elements de la via pública, com per exemple aquests que mostro aquí, en armariets d'electrificació. Després els integren amb traços espontanis i els signen.


2. Plaça dels Àngels, façana SIDOB
3. Carrer Elisabets, façana SIDOB

PS. El grafit núm. 1 es conserva en perfecte estat de conservació. 
Els grafits 2 i 3 han estat esborrats.

11 de març 2012

EL PETIT DALÍ

El petit Dalí. Autors: Anna Obiols i Subi
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

L'espectacle El petit Dalí, que veiem al Teatre Poliorama, parteix de l'àlbum il·lustrat El petit Dalí i el camí cap als somnis.  El protagonista es presenta com un infant solitari a qui renya la professora perquè s'encanta dibuixant i imaginant éssers fantàstics, que després trobaríem a la gènesi del surrealisme del pintor. Una clau trobada a la platja li obre el món als diversos espais onírics que l'han convertit en artista universal. Així, prenen vida a l'escenari: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes llargues i primes, els armaris de calaixos..., representats per elements de gran volum, que proporcionen els millors moments de l'espectacle, amb escenes ben resoltes. 8/10

10 de març 2012

L'ESQUELLA DE LA TORRASSA

L'esquella de la Torrassa
Autor: Serafí Pitarra. Música original de Joan Sariols
Teatre Tantarantana, Barcelona
Foto del monument a Pitarra: Albert Esteves 
Mentre m'estava mirant l'espectacle musical L'esquella de la Torrassa —amb bones interpretacions tant pel que fa a actors com pel que fa a cantants de sarsuela—, pensava que posar dret un Pitarra és una temeritat. El temps pesa com una llosa sobre aquesta peça que, amb el títol de L'esquella de la Torratxa, va ser còmica en estrenar-la l'any 1864. Ara, allò que la fa còmica és fer-ne la lectura amb ulls d'avui i adonar-nos que la nostra tradició no procedeix, precisament, de la grandesa de cap Shakespeare. Venim d'allà on venim. 7/10

09 de març 2012

JOAN MIRÓ, L'ESCALA DE L'EVASIÓ

La Fundació Miró té en curs l'exposició L'escala de l'evasió, un dels esdeveniments de la temporada. No és ben bé una retrospectiva de Joan Miró, sinó un recorregut per la seva obra, presentada per ordre cronològic. Organitzada conjuntament amb la Tate Modern de Londres, consta d'unes 150 obres de l'artista sensible i compromès amb el seu temps i les arrels catalanes aprofundides en un ventall de peces que van des de la presència figurativa a l'estilització surrealista. S'inicia en el moment en què Miró tempteja en els nous llenguatges que desenboquen en les avanguardes, localitzades sobretot a París. L'exposició s’atura en les obres que reflecteixen les tensions que van desembocar en la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial i l’exili interior que va viure durant la dictadura franquista.
Una nova visita imprescindible a la Fundació Miró que, ara per una cosa i ara per una altra, havíem anant deixant aparcada. Pel que vam poder comprovar, també la tenien pendent molts altres ciutadans.
Exposició oberta fins al 18 de març.

07 de març 2012

BUNYOLS DE QUARESMA

Bunyols de Quaresma. Foto: © Paüls, 2012
He fet bunyols seguint la recepta de Mercè A. Potser amb el temps hi he fet alguna modificació, però continua essent una recepta fàcil i econòmica. És millor que la pasta es deixi reposar una hora, tot i que a casa la fem a rampells i, en un tres i no res, a la paella. Ens agraden acabats de fer. Vistos i no vistos.

1/4 l de llet
150 g  de farina (aprox.)
Mitja cullerada de llevat
Raspadura d’una llimona
Un pensament de sal
Una cullerada petita de sucre
Mitja tassa d'anís 

Barregem tots els ingredients (tret de l'anís) fins que en surti una pasta més aviat espessa. Anem tirant cullerades de pasta a l'oli calent (amb el foc abaixat perquè no es cremin abans d'hora). Els traiem de la paella tot escorrent-los l'oli, els passem per l'anís i, després pel sucre. Els deixem una estona sobre paper de cuina.

06 de març 2012

NOSTALGERIA

Fusta'm. Carrer Joaquim Costa, 62 Barcelona
Foto: VeraCiria
Vaig sentir parlar de "nostalgeria" per primer cop a  la pel·lícula Midnight in Paris, de Woody Allen, produïda per Mediapro (Oscar al millor guió.) Per qui no ho sàpiga, les nostalgeries són establiments on venen roba vintage de segona mà, mobiliari original i objectes retro a preus nostàlgics. No són ben bé antiquaris tot i que no sé on es deu posar la ratlla que diferencia uns establiments dels altres. En tenim uns quants al barri, per exemple:
Chandal (carrer Valdonzella, 29) : copes de conyac, ventiladors, instruments musicals, vinils, llibres de  fotografia, joguines dels anys 70 i 80, com els Airgam Boys.
Fantastik (carrer Joaquim Costa, 62): hi ha rareres retro i petits objectes de regal procedents de diverses parts del món.
Fusta'm (carrer Joaquim Costa, 62): mobiliari restaurat i objectes de decoració originals (llums, gerros, telèfons, cendrers...)
Holala! Plaza (plaça Castella, 2): roba de vestir, calçat, bosses de mà, selecció de mobles auxiliars.
Aquests establiments m'inciten a mirar amb uns altres ulls els objectes de casa dels pares i la roba que tenim arraconada.

En un lloc o altre un vidre cau a terra: 
sento les rialles dels trossos, el riure 
per sota el nas de les esberles. 
RAINER M. RILKE

05 de març 2012

ESPIADIMONIS, DE RAMON GOMIS

Espiadimonis
Autor: Ramon Gomis de Barberà
Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Joan Anguera, Elena Fortuny i Alba Pujol.
Direcció: Iban Beltran
Teatre lliure Gràcia, Barcelona
L'espiadimonis és una metàfora de qui, per mitjà de la tàctica de l'aleteig, s'aprofita de les persones que l'envolten per aconseguir els seus propòsits. El dramaturg Ramon Gomis (Reus, 1946) ha fet a Espiadimonis una obra esquemàtica a base d'escenes autònomes, en algunes de les quals es veuen les costures dels afegits textuals per reomplir, cosa que en més d'un passatge és a un pas de desequilibrar el conjunt. El resultat és un plantejament que arrenca lent, una trama d'aquelles que es veuen venir i un desenllaç forçat perquè una hora o altra s'ha d'acabar l'espectacle. Elena Fortuny i Alba Pujol treuen partit dels personatges, en canvi els dos  intèrprets veterans no fan gaire més del que el text els deixa fer. 7/10

04 de març 2012

UN BOSC DE CAMES

 Autor i director: Jordi Palet i Puig
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc
Per a espectadors a partir 3 anys
La petita Guida es perd a l'andana d'una estació de tren. Les persones adultes observades des del punt de vista de la nena són un bosc de cames. ¿Qui demana ajuda a un bosc de cames? A partir d'aquest entotsolament s'endinsa en el món de fantasia que ha après dels contes. Vegeu aquí el making off de l'espectacle.El dia de l'estrena, els més menuts han seguit amb atenció aquesta obra tendra i didàctica que parla de la por de quedar-se sols. Menció especial per a Alfred Casas, autor de l'escenografia i dels titelles. Un bombó per al conjunt.  9/10
 

02 de març 2012

INCENDIS, AL ROMEA

Incendis
Autor: Wajdi Mouawad.
Traducció: Cristina Genebat
Intèrprets: Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada,
Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Xavier Ricart, Xavier Ruano.

Direcció: Oriol Broggi
Teatre Romea, Barcelona
Som a la primera fila. Ens esquitxa aquesta història. Ens esquitxa de plors i mocs, de la pols de la terra eixuta, de la sang que corre a dolls. Incendis del dramaturg  libanès Wajdi Mouawad ens fa estremir. Clara Segura i Julio Manrique la fan viure en directe agafant els sentits dels espectadors en un puny. Descobrim que un i un no sempre fan dos. No podem ni respirar, quan les dues platees encarades s'alcen a aplaudir amb ràbia. Una experiència poètica i política per recordar. 10/10

01 de març 2012

LA PLAÇA DEL DIAMANT, 50 ANYS





Escultura de bronze "Colometa" (1984), de Xavier Medina Campeny
a la plaça del Diamant a Gràcia.
Aquest mes de març fa 50 anys que Mercè Rodoreda publicava la novel·la La plaça del Diamant al Club Editor, de Joan Sales. Ara l'acabo de llegir. L'he rellegida per quinzena vegada, pel cap baix. Aquest cop l'he llegida sense la pressió d'haver-la de comentar en cap classe i he acabat corpresa com la primera vegada que la vaig llegir. I també enrabiada per la Natàlia, l'antiheroïna sense amor propi, que té una visió del món adolorida, esfereïdora. Un monòleg introspectiu que sedueix pel realisme, per la senzillesa del personatge que explica els fets sense fervor, sense rancúnies.

 La plaça del Diamant
Adaptació teatral: Joan Ollé i Carles Guillén
Direcció: Joan Ollé
 
Intèrprets de la Colometa: Montserrat Carulla, 
Mercè Pons i Rosa Renom
Teatre Borràs, Barcelona,  2004


La plaça del Diamant
Adaptació teatral: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Toni Casares
Intèrpret de la Colometa: Sílvia Bel
Teatre Nacional de Catalunya, 2007 
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda té una pel·lícula, dos muntatges teatrals (2004, dirigit per Joan Ollé, Teatre Borràs; i 2007, dirigit per Toni Casares, Teatre Nacional de Catalunya), una escultura, múltiples reedicions, traduccions a més de vint idiomes diferents. Orfebre de detalls, l'autora hi fa un monument a la llengua col·loquial, densa i dúctil, amb l'astúcia implacable de l'art.  L'acabo de llegir i ja torna a estar pendent de relectura.

Distingida senyora: M'he passat
la nit en blanc llegint el seu manuscrit.
No el podia deixar.
JOAN SALES

Escolteu la cançó La plaça del Diamant, 
de la banda sonora de la pel·lícula dirigida per Francesc Betriu
Lletra: Joan Ollé
Música i veu: Ramon Muntaner