30 de novembre 2011

XAMPINYONS AL JARDÍ DE LLICORELLA

Xampinyons. Gènere Agaricus. © Paüls, 2011
Un cop més la xarxa m'ha permès connectar amb la voluntat didàctica d'un especialista. Aquest cop he rebut informació amatent d'un micòleg: Narcís Macau. (Vegeu-ne en aquest enllaç el seu blog Empordà -  Natura i Patrimoni).
Els bolets que surten a grupets al jardí de llicorella són de dos tipus: uns de tòxics (llegiu-ne el post Bolets d'oliu en aquest blog) i uns altres que, segons diu, "podrien" ser comestibles. Els xampinyons dels quals li he demanat informació fan una olor anissada, quan s'arrenquen. Enguany han sortit arrecerats al peu d'una gerra de fang entre les heures. Si fessin olor de tinta  o de fenol a la base del peu serien verinosos, avisa. 
En veure les fotos,  diu que "el primer (foto superior) amb les làmines negres és un xampinyó, un bolet que pertany al gènere Agaricus. La negror de les làmines és produïda per la maduració de les espores. Si et fixes amb els següents (que també ho són) encara tenen les làmines rosades; això és perquè encara són immadurs."
A la conversa ha sortit el tema del programa "Caçadors de bolets", de TV3. Anar al bosc a omplir el cistell té en aquest programa un tractament de joc, d'aventura infantil. Des del primer dia  me l'he mirat amb prevenció i sovint pensant en la irresponsabilitat i lleugeresa amb que parlaven de les espècies que trobaven. Sembla que els productors no s'adonin que tenen entre mans un assumpte de risc. No han promogut cap mena de  divulgació seriosa amb els 6 o 7 anys que porten en pantalla. I, vet aquí que Narcís Macau, un entès en la matèria, n'opina si fa no fa.

Aquests dies es força penós l'espectacle d'intoxicacions i reaccions desproporcionades on és evident la ignorància sobre la funció dels 
fongs a la Natura, (vital) i on es prefereix eliminar el "problema" 
en lloc de pendre conciència que els bolets, igual que els arbres 
i plantes (molts tòxics) formen part del nostre entorn i potser 
el que cal és un millor coneixement del medi. 
NARCÍS MACAU
Membre de l'Associació Catalana de Micologia 

29 de novembre 2011

ALADDÍ

Aladdí
Versió: Marc Miramunt i Aitor Rodero.
Direcció: Marc Miramunt.
Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona.
Per a espectadors a partir 5 anys.


La sala del Sant Andreu Teatre és plena de gom a gom. Pares i mares amb infants de sis o set anys, que són els que aprofitaran més aquesta posada en escena d'Aladdí. Els d'aquesta edat en avall, minoritaris, dimiteixen després del primer quart d'hora.
És un musical, però la interpretació de les cançons no són el plat fort de la companyia. En canvi, ballen bé i interpreten els personatges amb gràcia. La versió enfoca la relació romàntica entre Aladí i la filla del sultà. S'emporta la palma el geni que fa jocs de màgia i es manifesta cansat d'avorrir-se durant tants anys dins la llàntia meravellosa.
Remarco la lectura contemporània del conte en aquesta versió: enfoca les diferents classes socials que l'amor venç, fa reflexionar sobre els matrimonis concertats, mostra el valor de l'esforç i de la honestedat, posa èmfasi en el valor de la llibertat, també per al geni de la llàntia.
El públic menut n'ha sortit entusiasmat. El petó dels enamorats ha estat ovacionat dempeus.


28 de novembre 2011

L'ESPERA

L'espera
Autor: Remo Binosi. Traducció: Carles Fernàndez Giua
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Foto: © Ros Ribas
Estrenada al Teatre Bartrina de Reus, L'espera arriba ara a la cartellera barcelonina. L’obra relata com neix la complicitat entre dues dones joves de diferent classe social, a la Venècia del segle XVIII. La comtesseta Cornèlia està embarassada i la treuen de la circulació durant l'espera perquè el matrimoni concertat amb un noble no se'n vagi en orri. Odia aquesta maternitat no desitjada. Tenen cura d'ella en una cambra tancada la seva dida i una serventa que també està embarassada. Però, la missió d'aquesta dona de camp, franca i sàvia, és la pròpia d'un botxí. Les interpretacions vibrants de Marta Marco i Clara Segura broden l'evolució de la relació de les dues protagonistes que va des del rebuig a la tendresa, sempre sota la mirada condescendent i amargada del personatge de la dida, a càrrec d'Isabel Rocatti.
El conjunt d'aquest treball té l'atmosfera i el perfum dels millors moments del LLiure de Gràcia.

27 de novembre 2011

L'ILLA DEL TRESOR, EN MUSICAL

L'illa del tresor
Guió i adaptació: Albert Pueyo i Oriol Úbeda
Música, lletres i direcció musical: Ferran González. 
Direcció escènica: Oriol Úbeda.
Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir de 4 anys.


Anem amb expectació a veure de quina manera la companyia Magatzem d'Ars ha resolt l'adaptació escènica i musical del clàssic universal, L'Illa del Tresor de R. L. Stevenson. Sembla que en tenir tot el material entre mans, els adaptadors han decidit enfocar la relació entre el jove Jim Hawkins i el pirata Long John Silver. No se'n surten gaire airosos. De fet, els espectadors menuts el que entenen és que hi ha un mapa d'un tresor que és cobejat per uns i pels altres. Ara bé, tampoc no aclareixen del tot qui és qui. Ho dic perquè un espectador veí, d'uns sis anys, ha preguntat al seu pare qui era el dolent.
No crec, d'altra banda, que aquesta adaptació teatral hagi creat el cuquet per posar-se a llegir la fantàstica novel·la d'aventures original. I, si els infants que han vist aquesta obra al Regina, s'hi posen, els vindrà ben de nou que John Silver porti un ull tapat, una cama de fusta i un lloro anomenat capità Flint. La veritat és que els que l'hem llegit ens costa reconèixer els personatges que surten a escena.

26 de novembre 2011

ESPONJA VEGETAL

Carbassa d'esponja, al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011
Tinc llavors de carabassera d'esponja (Luffa aegyptiaca.) Les ha aconseguit la duesaigüenca Montse Francisco i les plantarem cap allà al febrer, ella als horts familiars i al Terreny d'acampada Puigmarí  i jo al jardí de llicorella. Si creixen i fruiten, difondrem aquesta petita joia de la natura.

Propietats de l'esponja vegetal:
La carbassa d'esponja s'usa en teràpies naturals com a exfoliant i per a un bany tonificant. Les propietats, tant per l'absorció de líquids com per l'aparença, són similars a l'esponja marina, però amb una textura una mica més astringent. Fregar la pell amb  aquesta esponja vegetal afavoreix la circulació sanguínia i, a més, n'elimina les cèl·lules mortes de la superfície.

Assecat del fruit i preparació:
Esponja vegetal a punt de fer servir
El fruit madur de la carabassera d'esponja té unes fibres interiors que es tornen dures. Es deixa assecar, es treu la pell i s'escalda amb lleixiu la part fibrosa. El resultat és una esponja vegetal de color blanc cru de llarga durada, que s'estova amb l'aigua i el sabó. 

Conreu:           
Els meus avis conreaven carbasseres d'esponja o de fregalls. A casa sempre n'he vist fruits en forma de cogombre i la meva mare no fa gaires anys encara en feia servir per rentar els plats. Segons m'informa la meva mare —i l'article de la wiquipèdia— la carabassera d'esponja és una planta enfiladissa que necessita bon sol i no gaire aigua. ¿Li podem oferir gran cosa més?

25 de novembre 2011

El FUNERAL ZÍNGAR

Oua umplute. El funeral
Creació de la companyia Teatro Che y Moche
Direcció: Joaquín Murillo
Sala Muntaner, Barcelona
Un funeral zíngar a la memòria de l'avi dels quatre intèrprets. Així es presenta Oua umplute. El funeral, una festa de música i falta d'entesa entre els músics. Quan ens informen que fa quinze anys que l'avi és mort, ja hauríem de témer alguna cosa, però ens deixem ensarronar a gust. 
L'ambientació i la manera com interactuen els intèrprets amb el públic m'ha recordat l'envelat La Baraque Cantine Musicale (2006) espectacle-sopar, a la plaça Margarida Xirgu, davant del Lliure. De tota manera, Oua umplute. El funeral  és una creació  singular, originalíssima d'aquests quatre cosins de l'est. D'acord,  potser no són cosins ni són zíngars, però, ¿qui nega que siguin de l'est?

24 de novembre 2011

LA CIUTAT, A LA BECKETT

La ciutat
Autor: Martin Crimp. Traducció: Víctor Muñoz
Direcció: Víctor Muñoz Calafell
Sala Beckett, Barcelona
La ciutat respira fora de la casa i del jardí d'aquesta parella (interpreda per dos dels grans de l'escena contemporània: Sílvia Bel i Joan Carreras) que tenen dos fills petits. Tot sembla estar en ordre. Però recorre els dos personatges una fredor de misteri: quan parlen no s'escolten. L'home parla d'una altra dona, la dona explica que ha conegut un escriptor, sembla que no hi donen cap trascendència, però intuïm que el desgavell s'està congriant. Els visita una veïna (enigmàtica presència de Míriam Iscla) que es queixa del soroll que fan la canalla, però ho dius amb frases incoherents.  Ens descol·loca.
Després d'un fosc llarg, tot ha canviat. El malestar és patent. L'home s'ha quedat a l'atur i la dona, neguitosa per la presència ociosa de l'home, intenta escriure una novel·la. La filla (Diana Gómez, versemblant en el paper de preadolescent) recita amb aire morbós frases inconnexes i després s'asseu al piano i repeteix un cop i un altre unes notes. ¿Els personatges han estat fruit de l'intent de l'escriptora novella de donar-los cos i ànima? La ciutat és una obra delicada i profunda que s'adreça a la intel·ligència dels espectadors. Una obra que ens eleva uns quants pams de terra.

23 de novembre 2011

BOLETS D'OLIU


  
Noms populars d'aquest fong: bolet d'oliu, gírgola d'olivera, matadona (Omphalotus olearius)
  Foto: © Paüls, 2011


Aquests bolets tan verinosos com espectaculars que surten cada tardor al nostre jardí de llicorella es poden confondre amb els rossinyols. Són Omphalotus olearius, fongs paràsits que viuen sobre les soques mortes, coneguts per diversos noms  populars: bolets d'oliu, gírgoles d'olivera, bolets d'olivera o bolets matadona. Tenen el barret mat i llis de color tirant a teula marronosa que grogueja en anar madurant,  la polpa seca de color ataronjat, el peu de color safrà, igual com les làmines que sembla que són lleugerament bioluminiscents a les fosques.  Ha passat una altra tardor sense poder comprovar-ne aquesta característica.



22 de novembre 2011

LA GEGANTA ELA DE LA NÚRIA FEIJOÓ

"Trenes i amor d'estrena"
© Núria Feijoó per a La geganta Ela
El primer que em pregunten la canalla quan tenen a les mans el llibre de La geganta Ela és si els dibuixos els he fet jo. Em sap greu haver-los de dir la veritat.  "Els ha fet una il·lustradora que es va llegir el conte ben llegit i després va fer els dibuixos. La il·lustradora es diu Núria Feijoó." Perdo punts, quan els ho dic. I és que m'adono que els agrada la imatge de la geganta. Els agrada la geganta enrabiada de la portada, amenaçant de llençar un pi al cap d'algú; els agrada imaginar-se tremolant si la vegessin menjar-se un llamp; els agrada imaginar-se enfilats sobre les espatlles de l'Ela fent-li trenes...
© Núria Feijoó. 
Esbós de la portada
No sabem com seria l'Ela si l'editora Maria Grau d'Edicions del Pirata hagués escollit un altre professional per fer-ne la il·lustració. Ara tenim la interpretació d'una geganta llunàtica, creïble, contemporània. Un ésser a qui la Núria capta en instants quotidiants des del punt de vista contrapicat per reforçar-ne la grandària i la solitud. Una protagonista que fins que no descobreix els seus secrets és de tracte impossible i, després, es va transformant en un ésser dolç que es deixa estimar mentre aprèn a obrir-se als altres. Unes làmines ben seqüenciades que fan l'ullet als lectors sensibles de totes les edats.
Sí, em sap greu haver de dir la veritat: la imatge gràfica de la geganta Ela és de la Núria Feijoó i no me la puc imaginar de cap altra manera.


Sopes de farigola
i dents plantades.
Trenes i amor d'estrena.
LENA PAÜLS. L'Ela


GREASE, A LA CÚPULA

Grease, pel·lícula de 1978. Duet John Travolta, Olivia Newton-John 

Grease, el musical
Original de Jim Jacobs i Warren Case
Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix
Cúpula «Las Arenas», Barcelona

Pugem a la nova cúpula de «Las Arenas» on veurem l'espectacle Grease, el musical. Abans d'entrar-hi, però, l'espectacle es pot veure des de la terrassa, de cara a Montjuïc: el Museu d'Art de Catalunya i les quatre columnes de Puig i Cadafalch il·luminats.
La cúpula ha estat adequada amb grades i seients per a aquest musical mític. Rep el públic un locutor radiofònic que presenta des d'un proscènic els discos de l'època primera del Rock & Roll. I comença l'espectacle amb l'energia dels intèrprets joves (però no tant com demana l'obra). És la mateixa producció que ja vam veure fa cinc anys al Teatre Victòria. Tots canten bé, la coreografia emmirallada amb la pel·lícula del 1978, tant els ballarins com els actors i cantants la ballen amb molta força. Les interpretacions discorren amb espectacular fluïdesa, però per poc que em distregui, tot i veient aquests artistes en directe, la imaginació em porta a la imatge del Travolta remolí, electritzant. Únic. Però... el contingut no pot ser més cursi. I, pel que fa a l'estètica, ¿no es podria trobar alguna cantant a qui se li pugui estufar, crespar, o com es digui, el cabell natural?
D'ara fins al gener—cal mirar la cartellera—, es programaran algunes representacions en català, amb la incorporació de Diana Roig en el paper de Sandy,  perruca inclosa, ai. 



21 de novembre 2011

ENXANETA

Tràiler de la pel·lícula documental Enxaneta,
Direcció: Paulí Subirà

Per mostrar al món el que som capaços de fer amb "força, equilibri, valor i seny" (Josep Anselm Clavé, Els xiquets de Valls), s'acaba d'estrenar Enxaneta,  pel·lícula documental rodada en 3D,  dirigida per Paulí Subirà. Té com a protagonista el món casteller, centrat en les enxanetes Sara Viñas i Mariona Olivella.  La cantant i actriu Elena Gadel interpreta la cançó principal, escrita i composta per Borja Penalba: 

Abraçada al cos de l'arbre miro al cel.
El soroll es fa silenci a dintre meu.
Per les mans flueix la saba que em nodreix
d'una antiga història que ha vençut el temps. 
Una colla, un sentiment, camina amb mi. 
Un sol cor des de la crossa fins al cim. 
Bategant, m'empeny amb força com el vent 
I enlairant-me fins els núvols, toco el cel. 
Raise your hand,
 Seize the world
 Look around 
Can you feel the bliss...?
 Raise your hand,
 Touch the sky
 Raise your hand,
 We'll be here with you.
 Som la festa, som un poble en moviment, 
Aixequem castells dels somnis de la gent. 
De la pinya, ferma i forta, neix el tronc,
 i enfilada a dalt de l'arbre, no tinc por...


Llibre recomanat
(per a lectors a partir de nou anys):
La primera foto
Autor: Andreu Sotorra
Il.lustracions: Maria Espluga
Editorial La Galera
Col.lecció Grumets, sèrie verda, 80


M'hauria agradat que el pare, sobretot aquell migdia, hagués estat també allà a la plaça, perquè era la diada castellera d'Orlanda. I era el dia que jo faria com a enxaneta el primer quatre de vuit, un castell que serviria per arrodonir la temporada de la colla.
Però el pare era en un altre lloc. Havia anat a una ciutat anomenada Sarajevo, a l'altre cantó d'Europa, per fer un reportatge fotogràfic de la guerra que hi havia a Bòsnia.
ANDREU SOTORRA. La primera foto 

20 de novembre 2011

LA POLÍTICA ÉS...

La política és un acte d'equilibri 
entre aquells que hi volen entrar 
i aquells que no en volen sortir.
JACQUES-BÉNIGNE BOSSUET 
eclesiàstic i escriptor francès (1627-1704)

Citació facilitada per «Rodamots» 

19 de novembre 2011

LA SAGA 'CREPUSCLE' EN CATALÀ

Portades de les edicions en català, d'Alfaguara /Grup Promotor
(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
.
La saga Crepuscle (Twilight, en l'original), de l'escriptora Stephenie Meyer, és una sèrie romàntica de tipus fantàstic que se centra en el triangle amorós entre Bella Swan, una humana, Edwuard Cullen, un vampir amb instints humans,  i Jacob Black,  un home llop. Setanta milions d'exemplars venuts a tot el món de la sèrie que, de moment, consta de quatre títols: Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d'alba. Les adolescents (més que els nois) admiren els protagonistes de cossos perfectes, que viuen en perill de mort el desig d'estimar-se. Es nota que el vocabulari amorós ha evolucionat molt des d'aquell "paraules d'amor senzilles i tendres". Hi ha darrere d'aquesta saga molts finals de pel·lícules ensucrades i molta novel·la rosa. Els personatges són variants dels contes infantils que s'han fet grans en un altre temps i un altre espai: la caputxeta vermella, la bella dorment, els vampirs, els bons i els dolents de Harry Potter... Entronquen amb el somni infantil del tot és possible, fins i tot l'amor sobrenatural. Em sembla que l'èxit d'aquesta temàtica entre les adolescents s'ha de trobar en aquest fet. Que després l'enamorat etern sigui un vampir, no sembla que els faci minvar l'ideal de felicitat absoluta, en aquesta edat que tot està per fer.
La saga de quatre títols ha donat lloc a una novel·la gràfica, a pel·lícules que compten els espectadors a milers, a una sèrie televisiva en preparació i, en cartera, el redactat de Sol de mitjanit, cinquena part de la saga, des del punt de vista del vampir. Un fenomen social, mediàtic i econòmic amb corda per estona.

Portada de la novel·la gràfica, volum 1
La primera vegada que et vaig veure, 
em vaig esforçar a no saltar-te a sobre 
en aquella classe plena de gent.

Em vaig fer un tall al dit amb el paper. Me’l vaig acostar per veure si m’havia fet mal. Del tall diminut en va sortir una gota de sang. Llavors, tot va passar molt de pressa. “No!”, va rugir l’Edward. (...) Marejada i desorientada, vaig apartar la vista de la sang de color vermell viu que em rajava del braç i vaig veure els ulls febrils de sis vampirs sobtadament assedegats...
STEPHENIE MEYER. Crepuscle

17 de novembre 2011

T'ESTIMO, PER ALS MÉS MENUTS

T'estimo
Autor: Katxiporreta.
Adaptació catalana: David Lillo i Aran Zulaika
Direcció escènica: Virginia Melgar
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a partir de 2 anys

T'estimo és dels comptats muntatges que s'adrecen a espectadors de dos anys en endavant i, a més, té la virtut que els adults acompanyants s'hi senten a gust. Els pallassos Pitx, Potx són els mestres de cerimònies de la festa de benvinguda que  preparen per a la Maria Cuetes, la néta del gitano  Anacleto. Les matusseries dels dos pallassos faran riure el públic cantant i ballant. Hi ha també un maquillatge ecològic, tan poc treballat, que no compta.
Per mi el moment emocionant, el dia de l'estrena, va ser quan Potx torrant castanyes  va iniciar una cançó a capella, entre dents, sense gaire entusiasme. Aleshores, es va produir un moment màgic, que va sorprendre la intèrpret: els infants de tota la sala es van posar a cantar la cançó de la castanyera a cor. Tots eren una sola veu. Un gest espontani que explicava moltes coses de l'escola catalana pel futur de la qual no podem deixar de lluitar.

16 de novembre 2011

ELS 39 ESGLAONS

Els 39 esglaons
Autors: John Bucham i Alfred Hitchcock.
Versió i direcció: Abel Folk.
Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona
A l'entrada del Club Capitol s'hi amunteguen moltes cares conegudes del programa «Polònia» a l'estrena d'Els 39 esglaons. Hi han anat a veure, com nosaltres, una versió teatral de la pel·lícula de Hitchcook, del 1935. L'adaptació i la direcció són d'Abel Folck, que també interpreta un galant d'aquells de ratlla als pantalons i cabell engominat dels anys 30. Els altres tres intèrprets són coneguts pels seus personatges a la sèrie humorística de TV3: Mireia Portas, Jordi Rios i David Olivares. Entre tots quatre fan 130 personatges que es mouen en 70 localitzacions. Per tant, el ventall de recursos imaginatius que es mostren sobre l'escenari són múltiples i mil·limètrics, en un joc extraordinàriament ben resolt de teatre dins el teatre. Una aposta singular, recomanada per a tots els públics.

En anglès i en francès, del fet d'actuar 
se'n diu "jugar" (to play i jouer). 
Els 39 esglaons és sens dubte l'exemple 
més intel·ligent i divertit que he vist mai 
de "joc teatral". Juguem?
ABEL FOLCK. Director de Els 39 graons

15 de novembre 2011

ELS SEGADORS, PRECEDENTS ERÒTICS


Els Segadors
De cançó eròtica a himne nacional
Autor: Jaume Ayats
Barcelona: L'Avenç, 2011


Jaume Ayats intenta demostrar que el romanço que evoca la revolta dels segadors (1640), origen de l'actual himne català, es basa en una tonada de to eròtic que cantava la pagesia i de la qual hi ha rastres fins entrat el segle XIX.

Llegiu l'article L'erotisme dels segadors 
al blog «La teiera», de Salvador Palomar

14 de novembre 2011

PREMI A LA CONTINUÏTAT PER A LA COLLA ROSA DE REUS


Amb motiu del 50è aniversari, la Colla Sardanista Rosa de Reus acaba de rebre  a Organyà (Ciutat Pubilla de la Sardana, 2011) el «Premi a la continuïtat», que concedeix la institució Obra del Ballet Popular, dins els Premis Sardana, uns guardons que reconeixen persones, entitats i institucions que treballen per a la difusió i la defensa de la dansa nacional de Catalunya.
He repassat la relació de distincions que concedeix l'Obra del Ballet Popular i tots i cadascun els mereix la Colla Sardanista Rosa de Reus i els membres que des del 1961 ençà l'han feta gran. I és que en la continuïtat de la feina ben feta i en la implicació cívica en tots els fronts sabem que hi trobarem aquesta colla, amb reconeixement o sense. Enhorabona, tot i així.

VERSIONANT LA FLAUTA MÀGICA


La flauta màgica
Direcció musical i escènica: Albert Doz
Guasch Teatre, Barcelona
Espectacle recomanat a partir de 4 anys


Versió sintètica de l'òpera La flauta màgica adreçada als infants.  Alterna les interpretacions vocals en directe amb d'altres d'enregistrades,  davant d'un decorat de quatre portes mòbils que mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina. S'hi mouen personatges de carn i ossos i titelles manipulats pels mateixos intèrprets. Molts ingredients, però el conjunt s'ha arrodonit amb poc rigor. I és una llàstima, perquè el públic espera dels espectacles familiars, també, un bon nivell d'exigència en tots els sentits.
  

13 de novembre 2011

MEIN KAPITAL

Mein Kapital. Un fantasma recorre Europa
Autors: Helena Tornero, Albert Tola, Francesc Cerro-Ferran, Marta Buchaca, Luis Miguel González, Immaculada Alvear, Raúl Hernández Daniel Martos.
Dramatúrgia:  Luis Miguel González 
Teatre Tantarantana, Barcelona

Al Teatre Tantarantana veiem Mein Kapital. Un fantasma recorre Europa, un muntatge col·lectiu, en llengua castellana, amb vuit peces breus de vuit dramaturgs contemporanis: d'Helena Tornero (Reestructuración), Albert Tola (El sudor de tus manos cuando tiemblan), Francesc Cerro-Ferran (En los bosques de Baikonur), Marta Buchaca (Están arriba), Luis Miguel González Cruz (Coaching en Marte), Inmaculada Alvear (La máquina del tiempo), Raúl Hernández Garrido (El canto de las sirenas), i Daniel Martos (Un capitalito). El resultat és una tragicomèdia complexa que parla de les relacions humanes en temps de crisi de tot allò establert. La resolució de les vuit parts és desigual, però el conjunt se salva per les interpretacions matisades en una gran varietat de registres de les tres actrius (Teresa Urroz, Laia Martí, Ana García) i els dos actors (Daniel Martos, Alfonso Pablo.) Només per això,  no podem dir que hauríem volgut ser en un altre lloc.


12 de novembre 2011

SAUDADE DE LISBOA

Pessoa o que o turista deve ver
Espectacle basat en textos de Fernando Pessoa.
Direcció: Joan Fullana
La Seca Espai Brossa, Barcelona

Primer espectacle que veiem a la nova sala La Seca Espai Brossa, després de la inauguració. El muntatge Pessoa o que o turista deve ver es basa en paraules de l'autor que retraten la seva Lisboa nadiua.  Els espectadors ens movem durant una hora a peu dret donant voltes a un mòdul de fusta a l'entorn del qual tenen lloc les accions i un tramvia groc en miniatura circula per la paret. Un venedor ambulant de begudes refrescants ens convida a prendre una llimonada. Una cuinera es treu el davantal i canta fados. Tot podria fer pensar en una atmosfera, un caliu amanyagat perquè entenguéssim Pessoa i respiréssim la melanconiosa Lisboa. I no. Sortim de La Seca sota un xàfec, sense saber res més del que sabíem quan hi hem entrat. I sense saber explicar què és el que ha fallat, que encara és pitjor.

11 de novembre 2011

¿QUI TÉ POR DE VIRGINIA WOOLF?

¿Qui té por de Virginia Woolf?
Autor: Edward Albee. Traducció: Josep Maria Pou
Direcció: Daniel Veronese
Teatre Romea, Barcelona

La parella protagonista de ¿Qui té por de Virginia Woolf?  es destrossa psicològicament, s'esbatussa de paraula i amb violència física. Un exercici bestial a cops de tralla que Emma Vilarasau i Pere Arquillué broden a l'escenari del Romea. Els personatges són dos monstres sense escrúpols que utilitzen la parella que conviden de visita (continguda subtilitat de Mireia Aixalà, Ivan Benet) per fer-los víctimes de les actituds primàries i comprometre'ls allà on més els cou. Amb final commovedor, molt ben resolt. Tenen l'èxit assegurat per estona.

10 de novembre 2011

ENDERROCS FOTOGRAFIATS PER JOAN ANTON ALBERICH

Sèrie fotogràfica "Enderrocs" de  © Joan Anton Alberich
Exposició a BCN Art Gallery (Bailén, 134 Barcelona)
Oberta fins al 24 de novembre.
Imatges que  parlen de solitud, records, i restes de vides anteriors, 
mentre ens evidencien el caos i la destrucció per oferir 
a continuació l’oportunitat de restablir un nou ordre.
Sorgeix així doncs, una proposta en forma de reflexió, 
davant una altra manera de copsar les diferents 
realitats des de una vessant artística.
CORI TORROJA. Quan l'emoció es torna instant capturat

09 de novembre 2011

RAOUL, L'ALÈ DE CHARLOT

Raoul
Creació de James Thiérrée.
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

James Thiérrée (Lausana, 1974) té una retirada física amb Charlot, el seu avi matern.  A l'espectacle Raoul, que hem vist al TNC , mostra predilecció pels detalls que reconeixem com a homenatge i ens recorden de qui és nét. Tot l'espectacle en té l'aire poètic.  Thiérriée proposa un desdoblament, un joc de màgia escènica, que ens fa preguntar constantment si qui hi ha a escena és ell o el seu doble. Amb un fil argumental mínim: un personatge exhaust arriba a una illa (podria ser el Pròsper de La Tempestat shakespeariana), allà troba un personatge —còpia del nàufrag— llegint tranquil·lament en una butaca vella dins d'una cabana de barres de ferro. Lluiten per la pròpia identitat i per la territorialitat d'aquest espai caòtic i fantasiós. Un i l'altre (¿o només James?) van definint un espectacle total: teatre gestual, música en directe, dansa, acrobàcia, humor, efectes especials... i sobretot poesia. Esclat d'aplaudiments per al geni que ens ha transportat gairebé dues hores al seu món màgic.

08 de novembre 2011

LA MALETA MEXICANA

El Museu d'Art de Catalunya (MNAC) exposa el material fotogràfic de l'anomenada Maleta Mexicana. S'hi poden veure 4.500 negatius que tres mestres del fotoperiodisme de guerra, Robert Capa, Chim (David Seymur) i Gerda Taro van fer de la Guerra Civil espanyola.
La cua per accedir a les sales per veure aquesta exposició impressionen. Quan, per fi, hi entrem, el món ens cau als peus. El públic a munts, abocat sobre les vitrines i intentant veure alguna de les imatges minúscules. Tant minúscules que el que s'hi exposa, majoritàriament, són els negatius positivats. S'hi mostren també revistes originals d'arreu del món on van ser publicades fotografies durant els anys de la guerra. En conjunt, l'exposició no fa honor als testimonis gràfics ni al museu que els acull.

Vegeu-ne una mostra de fotografies —que podeu ampliar a voluntat—, 

«El Periódico» demana col·laboració per identificar infants 
fotografiats a Barcelona el 1936, procedents de diferents ciutats de 
l'Estat espanyol.  Vegeu-ne les fotografies a 

07 de novembre 2011

LA GEGANTA ELA

La geganta Ela 
Autora: Lena Paüls
Il·lustracions: Núria Feijoó.
Recomanada per a lectors a partir de 8 anys

¿Que voleu que digui l'autora sobre el conte de 
La geganta Ela
Desitgeu-li sort.

SINOPSI:
La geganta Ela és altíssima i té el cos molt prim en relació a la llargària dels peus, exactament com la lletra que li  dóna nom. A més, és molt i molt rica. ¿D'on prové la seva fortuna? És un secret. Només se sap que a vegades està enrabiada sense motiu aparent. Però, un bon dia, un pare, una mare i les seves filles bessones arriben a aquest país on conviuen amistosament persones de mida nana, de mida mitjana i de mida geganta i, després d'un enfrontament inicial, neix l'amistat entre la família i la geganta. Quan les dues bessones planten al bosc les dents que han caigut a l'Ela, sembla que, per fi, la geganta es decidirà a compartir els seus secrets.

—Què farà quan es desperti?
—Ens mossegarà?
—Cridarà tant que ens deixarà sords? 
—I si la lliguéssim abans que...?
LENA PAÜLS, La geganta Ela

* * *

Per saber-ne més:
Llegiu-ne totes les CRÍTIQUES I RESSENYES

I els posts:
LA GEGANTA ELA DE LA NÚRIA FEIJOÓ
LA GEGANTA ELA, REGAL DE NADAL
UNA FACTURA MÉS? (al blog «Ca la Gallineta»)
ACABO DE LLEGIR UN LLIBRE PRECIÓS (al blog de Rodolfo del Hoyo) 

 
 

06 de novembre 2011

TINTÍN EN 3D I EN CATALÀ

Tràiler de la pel·lícula Les aventures de Tintín. El secret de l'Unicorn 
Autor: Hergé / Director: Steven Spielberg i Peter Jackson

És la primera pel·lícula animada i en 3D que roda Steven Spielberg.  Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn combina escenes i línies argumentals de tres còmics d’Hergé. Spielberg ha ressuscitat l’esperit aventurer d’Indiana Jones i s'ha aliat amb la tecnologia tridimensional per projectar l'expressivitat d'aquest heroi d’edat indefinida. La volem veure en 3D i en català.

—Voleu massa.
—És clar que sí! És el nostre dret rabiós 
i, encara més, el nostre deure.
LLUÍS LLACH. Somnieu. 

05 de novembre 2011

PÉREZ OLIVÁN, PLAERS ESTÈTICS, ARA A MANLLEU

© Marc A. Pérez Oliván
L'artista Marc A. Pérez Oliván m'envia aquest inquietant parterre de torretes de roses roges amb tiges de filferro empuat. És una magnífica contribució plàstica als posts d'aquest mateix blog que fan inventari dels parterres de Duesaigües. Ell també ha llegit els sonets de Shakespeare, com el que encapçala aquest blog com a divisa: "La font d'argent té fang, punxes la rosa."

Avui l'obra de Pérez Oliván torna a ser notícia perquè inaugura a Can Patalarga (c/ de la Font, 10, de Manlleu) l'exposició Plaers estètics i núvols de cotó fluix. Oberta de dj a dg, de 6 a 8 del vespre, fins al 26 de novembre.

Llegiu al blog Punt i a cap les proses poètiques que m'han inspirat dos dels seus quadres:

04 de novembre 2011

UN FRÀGIL EQUILIBRI

Un fràgil equilibri
Autor: d'Edward Albee. Traducció: Joan Sellent
Direcció:  Mario Gas
Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Foto: © Ros Ribas
A la cartellera teatral barcelonina es poden veure avui mateix dos obres d'Edward Albee: Un fràgi equilibri (Teatre Lliure) i Qui té por de Virginia Woolf? (Teatre Romea). Dos drames burgesos.
Comencem per Un fràgil equilibri (Premi Pulitzer de teatre, 1967). El veiem al Lliure amb les grades a quatre bandes, l'escenari en quadrilàter enfonsat en una mena de piscina. Albee hi presenta uns personatges amargats, un matrimoni madur (imponent Rosa Novell, auster Albert Vidal) el sentit del qual es troba només a mantenir les formes. Tenen acollida a casa la germana alcohòlica de la dona (llampant Rosa Renom) i arriba la filla que s'escapa del quart matrimoni frustrat una estona abans que un matrimoni amic (versemblants Mercè Montalà i Pep Ferrer) que ha tingut un atac de pànic al seu domicili, s'instal·li al que havia estat el dormitori de la filla (estudiada fragilitat de Mia Esteve.)
Hi ha molts fronts oberts per la reflexió, però a mi m'ha interessat, sobretot, el tema dels límits de l'amistat. Quan l'home del matrimoni autoconvidat anuncia que han decidit anar-se'n, ho explica dient que ell, si es donés el cas, no els hauria deixat quedar a casa seva. Definitiu. La privacitat té uns límits que no poden traspassar ni els amics de més confiança.


03 de novembre 2011

MÀRIUS DOMINGO, TOT NATURA

Màrius Domingo de Pedro. Foto: © Joan Puig 
No conec personalment Màrius Domingo de Pedro. Només en sé allò que vol que sapiguem si llegim el seu perfil al blog Ca la Gallineta.  Allí es presenta com a "aprenent de naturalista, aspirant a fotògraf, submarinista de poca fondària, motero sense barbour, alpinista de pixarrí, escalador sense grau, escriptor de cap novel·la, excursionista sense GPS, viatger de classe turista, ciclista dopat amb pa amb tomaca, corredor de poc fons, casteller de la Colla Vella i portador del Bou en excedència, genet ocasional, planador sense ala delta, esquiador que no ha pagat mai un forfait. Mestre, dibuixant i músic frustrat. He estat regidor, miop, estudiant de biologia, pallarès, boletaire, cambrer, solter i jove, però ara mateix ja no. Actualment casat i pare d’una filla. De professió, Agent Rural i fill adoptiu d’Arbolí. Home del Camp, independentista i optimista, nascut a Ca la Gallineta, a Valls."
És la imatge que Màrius Domingo vol donar d'ell mateix i l'hem de respectar. Fa un temps que el llegeixo i puc dir que és un home de múltiples interessos, que s'amaga darrere paraules reductores del que en realitat és. Però em sembla que la seva modèstia no està feta de paraules, sinó que hi compromet  l'estil de vida. Afegim-hi que és ornitòleg, que ha presentat ponències de la seva especialitat en congressos internacionals,  que ha escrit uns quants llibres (l'últim dels quals: Rapinyaires a Catalunya), que és un articulista didàctic i amè; observador perspicaç, entusiasta, agut i convincent fotògraf,  directe, generós i cordial internauta...
Editorial Cossetània, 2011





Fa exactament una setmana (el 27 d'octubre) va publicar l'entrada MIL al seu blog genèric Ca la Gallineta. De fet, en són 2000 si hi sumem els dels seus blogs monogràfics: Creus de terme, A cavall per Catalunya, Orquídies del Camp i la Conca, Rapinyaires a Catalunya, Campanars, Ocells del Camp i la Conca de Barberà, Papallones del Camp, Calçotades, El rastre de la Carragina, Fauna del Camp i la Conca, A Valls, clar i català.
En els seus blogs són notícia temes importants que no trobo enlloc més, com per exemple, l'emoció per la pluja desitjada (recomano el post La pluja, finalment); hi trobo fotos singulars, com la de l'espectre de Brocken al cim de la serra de Miramar;  hi llegeixo les cartes que aquest apassionat de la natura rep de la mallerenga blava, de la salamandra, del cabirol, del gat mesquer..., i  les troballes que fa en els blogs dels seus amics. Rigor i sensibilitat del mestre que aprèn constantment.


Té unes notes finals que sonen exactament 
com si rebreguessis un paper de cel·lofana.
MÀRIUS DOMINGO 
Explicant el cant de la cotxa fumada 

02 de novembre 2011

PARTERRES DE LA CARRETERA, A DUESAIGÜES

A finals d'estiu vaig publicar el post PARTERRES DE DUESAIGÜES (Llegiu-lo aquí). Hi posava de manifest la dedicació del veïnat a la jardineria i la sensibilitat de l'ajuntament per mantenir viu aquest fet diferencial de qualitat del poble.  Enfocava, en concret,  la jardineria que es troba al centre històric en espais públics, però que gestionen mans privades.
Ara, el Joan Ciurana i la Carmina Mauri m'han ajudat a fer un inventari de les plantes que aquesta tardor es troben als parterres dels talussos de la carretera. Els espais són de titularitat pública, és clar, però el veïnat que els té a tocar, s'encarrega que facin goig.
Parterre de cal Bartolí: baladre, verbena, heura, espígol, romaní, farigola, juníperus,  cedre, roser, margarida del Cap o dimorfoteca (Dimorphoteca fructicosa), marfull (Viburnum tinus), espernallac (Santolina chamaecyparissus), violetes, crespinell.

Parterre de ca la M. Teresa: nesprer, albercoquer, canya índica, cinerària (Senecio cineraria), figuera, palmera, lledoner, margarida del Cap o dimorfoteca (Dimorphoteca fructicosa).

Parterre de cal Bondia: altea o roser de Síria (Hibiscus Syriacus), atzavara gegant, estrelletes, curatalls (Carpobrutus edulis), aptènia (Aptenia cordifolia).

Parterre Cunirri-1 (jardinet del costat del garatge del Tegell): Atzavara, curatalls, palmera de canàries, iuca, roser, tuia, àloe.


Parterre Cunirri-2: (trosset de terra del costat del pontet): boneters del Japó, curatalls, atzavara (groga i verda), lledoner.

Parterre de cal Cabré del Raval: avellaners, espígol, lliri blau, cintes, menta, abèlia (Abèlia grandifolia), aucuba (Aucuba japonica), tradescàntia lila, margarida del Cap o dimorfoteca (Dimorphoteca fructicosa).

Fotos: © Paüls 2011
(Cliqueu sobre les fotos per ampliar-les) 

L'inventari de plantes d'aquest post i del titulat
PARTERRES DE DUESAIGÜES
 estan en procés constant d'elaboració.

01 de novembre 2011

LA NEUS, IN MEMORIAM

Neus Aguiló Cantenys
(Barcelona, 1908-L'Hospitalet de Llobregat, 2011)

Foto: © Paüls, setembre 2010

Llegiu en aquest mateix blog els posts: 

PANELLETS 2011

Plàtera d'escultures dolces al taulell 
del refugi de la Vinyeta, Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2011
Fons  i forma en competència. 
Els panellets de sempre continuen essent els protagonistes.

Llegiu-ne la recepta en aquest mateix blog. 

Panellets fets a la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2011

Ser o no ser, aquest és el dilema.
 W. SHAKESPEARE. Hamlet