30 d’abril 2011

JO TAMBÉ SÓC JAPONESA

Aparador d'una joieria del carrer Petritxol. Foto: © Paüls, 2011

"Jo també sóc japonesa", va dir l'actriu Montserrat Carulla, el dia de Sant Jordi, en l'acte solidari amb els damnificats del tsunami del Japó. Al peu de la Sagrada Família de BCN, amb direcció de Joan Ollé, es van llegir haikús i tannka d'Espriu, de Palau i Fabre i d'altres i se'n van traduir de japonesos (alguns pel duesaigüenc Albert Nolla.) Va ser un acte emotiu i molt digne que TV3 va transmetre en directe.
Hi ha moltes altres iniciatives solidàries amb el Japó, una de les primeres de les quals la va idear l'Associació de veïns del carrer Petritxol i la plaça del Pi de Barcelona. Els botiguers s'han posat d'acord per fer que els aparadors parlin de la gent que pateix al Japó, “Your pain is our pain, el teu dolor és el nostre dolor", diuen els cartells. Hi ha oberts comptes corrents on fer els ingressos.
També l'Associació Amakuni de Reus es va mobilitzar el 9 d'abril a fer un Senba zuru —mil grues d'origami (Llegiu Sadako vol viure)—, amb el nom de les persones que van fer un donatiu. No va aconseguir reunir-ne mil, però va recaptar una quantitat important que trametrà a la Creu Roja japonesa. S'estreny el kizuna,  els llaços d'amistat que uneixen totes les persones del món.

Stand de l'Associació Amakuni de Reus (9 d'abril). 
Foto inferior, grues d'origami.

Porta gravat a la memòria,
durant la resta de la teva vida,
les coses bones que han sorgit de les dificultats

PAULO COELHO. Manual del guerrer de la llum

28 d’abril 2011

¿VERITAT O MENTIDA?

Las fichas
Autor i director: Secun de la Rosa. Companyia Radio Rara Teatro.
Teatre Tantarantana, Barcelona

La protagonista de Las fichas és la Clara,  una jove inculta, somiadora, entrampada com "la Juani" de Bigas Luna,  que treballa del que pot al seu barri dels afores de Madrid i manté vincles destructius amb la seva mare. Participa en un programa televisiu d'aquests que furguen en la intimitat dels que s'hi presenten i una màquina diu si són veritat o mentida les seves respostes. Guanya el concurs i en surt rica. De seguida es veu envoltada d'una sèrie de corbs i  el llest de torn s'endú el millor tall. L'amor és cec i la noia se'n fa addicta. I, mentrestant, el públic, que veiem venir el desastre,  hi voldríem intervenir, quan el narrador s'adreça a nosaltres, en un joc metateatral força interessant. Las fichas és una obra distreta, portada a bon fi per uns intèrprets creïbles.
        

27 d’abril 2011

NOTES AL PEU, DE CORI TORROJA


Il·lustració de © Cori Torroja Marsal per a la prosa poètica Notes al peu, de Lena Paüls, 2011


El dia de Sant Jordi, vaig publicar Notes al peu, una prosa poètica inèdita que l'artista reusenca Cori Torroja va interpretar en imatges.
Quan vaig escriure el post Cori Torroja Marsal, perfum gravat vaig adonar-me d'un aspecte que em va fascinar i és que les obres d'aquesta pintora i gravadora parteixen de la lectura emocional del paisatge natural. Amb l'art, n'explica els volums i les coreografies, en capta el pas del temps que modifica imperceptible però implacable les persones i l'entorn.
En fer-li la proposta d'il·lustrar un text meu, s'hi va apuntar entusiasta. Li vaig enviar tres petites peces i va triar Notes al peu perquè segons es preguntava en un correu "¿qui no ha escrit el nom de la persona estimada a la sorra de la platja i no ha deixat missatges ocults en llocs secrets?"
A la Cori li agrada "remenar dintre d’un text i buscar-hi sentits, paral·lelismes,  jocs de paraules i missatges amagats."  Diu que es va enamorar d'aquesta prosa per les paraules i per les imatges que van sorgir de la pròpia lectura. "Notes al peu em desafiava, tota oberta de conceptes, de paraules, de sentiments"
N'ha fet una plasmació subtil, sensual, de traç lliure, sense embolcalls perquè, segons ella: "Un text tan potent de contingut no necessita cap ornamentació. Vaig complementar un esbós dibuixat a mà alçada que desprès vaig acolorir parcialment i intencionadament amb un programa informàtic. Vaig barrejar allò tradicional amb allò tecnològic per aconseguir una imatge més actualitzada i que transmetés més força i intensitat a les línies, ja que aquesta il·lustració està pensada per ser visualitzada a través de l'ordinador."

Per reflectir la qüestió del temps,
situo la protagonista en primer terme (present) 
i una mica d’esquena a l'espectador 
amb la mirada a la platja 
(a l’infinit i/o al futur),
on les  línies serpentejants marquen 
els altibaixos de la vida, i sobre l’arena,
el nom de l'ésser estimat  escrit  en vermell, 
el color de la passió i del desig.
CORI TORROJA MARSAL, 2011

26 d’abril 2011

CRÒNICA DE L'ESTEL DE SANT JORDI

Il·lustració d'Estel de Haro Giménez
per al poema És primavera al pedrís
de Lena Paüls.
Foto: © Montse Francisco, 2011 

L'Estel acaba de fer sis anys. Li vaig preguntat si volia il·lustrar un poema meu, per publicar per Sant Jordi. Quan em va dir que sí, el vaig escriure pensant en ella i la seva germana Ainhoa. Els el vaig llegir a la placeta de davant de casa, enmig del joc de cuinetes amb la seva amiga Mar.
L'Estel de Haro Giménez és una duesaigüenca que va néixer a Reus, el 2005. Ara fa P-5 a l'Escola Puigmarí de Duesaigües. Té molts llibres a casa, però no es cansa de llegir el de La bella i la bèstia. Tampoc no es cansaria de mirar els dibuixos animats de Bob Esponja.  
L'Estel ha fet una il·lustració molt detallista per al poema És primavera al pedrís. L'acció se situa davant de la façana de casa seva, amb la capelleta, els pedrissos i la vidriera des d'on es veu el pou. Ha dibuixat dues nenes amb un plat de canalons de col a les mans. Són la seva amiga de l'ànima, la Mariona R. F. i ella mateixa. A la dreta hi ha el campanar, amb la campana i el rellotge. Primer va fer la il·lustració en llapis i després volia resseguir els perfils amb retoladors de colors.
Vam quedar que l'Adrià C. M. (que ara fa quart, i va il·lustrar l'any passat el poema que vaig fer per a ell: El plat fondo)  l'orientaria perquè quedés bé en escanejar-lo. A l'hora convinguda, van venir tots dos al jardí de llicorella de la Vinyeta amb uns quants amics de suport. Altres infants del poble també vam anar arribant, per allò de l'efecte crida. Vaig preparar berenar per a la concurrència.
Ja posats a la feina, l'Estel va repassar els perfils amb el color de retolador triat i després va reomplir amb tints de colors el fons. L'Adrià va actuar de tècnic i li va esborrar les ratlles de llapis i li va recomanar que fes les ratlles en la mateixa direcció.
L'Estel va tenir una cura especial amb el color dels cabells. Segons va demostrar, ella té el cabell castany, però les puntes són rosses i les va pintar amb un to de marró més clar que la resta. Per pintar els cabells de la Mariona es va aixecar a mirar-los i va fer el mateix amb el color dels ulls. Tal com es pot veure al dibuix, les dues amigues van quedar retratades amb la precisió del dibuix de l'Estel, que ara té sis anys.
La Montse Francisco Rabascall era allí i n'ha deixat testimoni gràfic:

L'Estel, la il·lustradora de És primavera al pedrís, Sant Jordi 2011
i l'Adrià, il·lustrador d'El plat fondo, Sant Jordi 2010

 Equip de suport de l'Estel, organitzat per a l'ocasió (D'esquerra a dreta: Mariona, Ainhoa, Joselyn, Genís i Alejo.)

25 d’abril 2011

L'OU CHILLIDA

 Ou Chillida. Creació de xocolata d'Oriol Balaguer. Pasqua, 2011

Hi ha llaminers que, per Pasqua, fan  els ous de xocolata a casa amb els motlles de silicona que es troben en qualsevol comerç del ram. Però, a les pastisseries, a més dels ous que podríem fer a casa sense gaire esforç, se n'hi troben d'altres que són obres d'art, com els que dissenya el pastisser barceloní Oriol Balaguer. Enguany  n'ha presentat una nova col·lecció, entre els quals es troba l’ou ratolí, l’ou tren, l’ou òrbita o aquest esplèndid ou Chillida, l'acabat de cacau del qual imita el ferro rovellat. Una peça per admirar. "Admira'm i no em mengis", sembla que digui.

24 d’abril 2011

NOVETATS PER A NOUS LECTORS


Descarregueu l'article   Personatges de ficció per a nous lectors
ANDREU SOTORRA. «Cornabou Revista Digital de Literatura Infantil i Juvenil», 2011 
Descarregueu els articles publicats a la revista «Time Out Barcelona»:
 Roda el món i torna al llibre
Premis per als nous lectors
Ficció per a tots els gustos
ANDREU SOTORRA, 2011

23 d’abril 2011

NOTES AL PEU


NOTES AL PEU

També avui he escrit el teu nom en diagonal a la sorra, perquè sé que el llegiràs a l'horabaixa descalç sobre aquesta mateixa roca on em troba el sol cada matí. A més, t'hi he deixat uns mocasins farcits de notes que he tallat a tires. En cadascuna hi he estampat els llavis pintats escarlata. Per torna, m'emporto el temps engabiat dins dos embuts de vidre. Tant si vols com si no.

Text: © LENA PAÜLS, 2011
Il·lustració: © CORI TORROJA, 2011


ÉS PRIMAVERA AL PEDRÍS




ÉS PRIMAVERA AL PEDRÍS

Toc de campana: les cinc.
L'aire fa olor de maduixes
i de flors de farigola.
És primavera al pedrís.

L'Ainhoa i l'Estel juguen
al carrer, davant de casa, 
fireta i fulles de col.
És primavera al pedrís.

De tres en tres les visites,
les amistats porten gana, 
s'asseuen i agafen plat:
—Ens convideu a dinar?
—Tenim canalons de col.

El carrer fa olor de mel
i de flors de romaní.
És primavera al pedrís.
Toc de campana: les sis.


Poema: © LENA PAÜLS, 2011
Il·lustració: © ESTEL DE HARO GIMÉNEZ, 2011

22 d’abril 2011

ADOB PER ALS ROSERS

Adob de matèria orgànica. 
Regal del professorat i dels alumnes
del Ceip La Noguera de Balaguer. 
Foto: © Paüls, 2011

Aquest bidó de cinc litres conté compostatge natural que farem servir per adobar els rosers migrats del jardí de llicorella. Procedeix del Ceip La Noguera de Balaguer, una escola que porta l'etiqueta d'Escola Verda amb tots els honors. Un regal original per commemorar Sant Jordi. 

Unes roses esquifides, miratge de les seves roses
conreades en bancals. Foc de seda i vellut,
poncelles, roses blanques, rosers de la mare.

LENA PAÜLS. Fragment de L'esplendor, ara.

21 d’abril 2011

LA FARIGOLA

Farigola florida al jardí de llicorella.
Foto: © Paüls
El timó o la farigola (Thymus vulgaris) es troba en el període de màxima floració per Setmana Santa. La tradició diu que la farigola s'ha d'anar a collir durant aquesta primera lluna plena de primavera perquè així no perd la flor i té més virtuts. El refranyer popular ho recull així:

La farigola que es cull en Dijous Sant es conserva sempre fresca.
Divendres Sant anem a collir farigola al camp.

És una mata poc exigent, que creix en tota mena de terrenys assolellats, com ara el nostre jardí de llicorella.  Presa en infusió o en aplicació local, segons els casos, l'apreciem per la gran quantitat de propietats medicinals: és antisèptica, antibacteriana, expectorant, antiespasmòdica, diürètica. Facilita la digestió i activa la circulació i el sistema nerviós. S'utilitza com a estimulant digestiu per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general —en especial dels cabells— i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. El refranyer també recull alguna d'aquestes aplicacions terapèutiques:

Per a la gola, farigola.
Si et fa mal el païdor, farigola és el millor.

Les fulles verdes desprenen una aroma intensa. L'essència de farigola s'empra en perfumeria i productes d'higiene corporal, per a perfumar la casa, com a condiment alimentari. Fins i tot en trobem en gelateria artesanal. Però, sobretot, ¿qui pot oblidar el perfum i el gust d'una sopa de farigola?



20 d’abril 2011

IN ON IT AL TEATRE GAUDÍ

In on it
Autor: Daniel MacIbor
Direcció: Òscar Molina
Teatre Gaudí Barcelona

Daniel MacIvor, un dels dramaturgs canadencs més prolífics, va triomfar amb l'obra In on it  al Festival d'Edimburg de fa deu anys. L'obra es va presentar el gener al Versus i ara torna a la cartellera del TGB. El secret és una narrativa complexa de tres plans que s'entrellacen: la història d'un malalt terminal, la història d'amor que dos amants intenten fer funcionar i els dos actors que estan creant l'espectacle en directe. És una peça magistralment travada que requereix una direcció eficient d'actors. I uns actors, és clar, que se'n surtin, perquè si no fos així, l'obra no s'entendria. Òscar Molina, el director, ha encertat amb Roger Pera i Xavi Casan. L'un i l'altre, sobre una escenografia de gairebé res, broden diversos papers i posen en escena una infinitat de recursos, sobretot vocals. El muntatge In on it  és un exercici dramatúrgic que deixa bocabadats els espectadors.

19 d’abril 2011

LES ORELLETES

Orelletes. Foto © Sara Maria. Blog "Delícies del rebost"

"Els dies de dimarts i dimecres sant, a Duesaigües i als pobles de la rodalia,  amb tot un ritual, es coïen els típics bunyols, i en altres llocs les aurelletes. El  dia abans de la cocció, l’amo de la casa s’entretenia a tallar unes canyetes  llargues i acabades amb punta per a punxar i girar els bunyols. Per a fer la pasta, s’utilitza farina, llevat, sucre, ous, matafaluga i saliandria i un rajolí  d’anís. Es pasta bé la massa i es deixa reposar en un ribell prop de la llar, ben  tapat perquè fermenti; quan la pasta es troba al seu punt, manquen dues o  millor tres persones per a la seva realització. Amb la llar ben encesa, es posa  una cassola gran de terrissa plena d’oli a la llar, fins que aquest és ben calent;  llavors, la mestressa de la casa i una ajudanta s’acomoden a prop de la llar  amb un drap blanc sobre el genoll per anar estirant la pasta, sense esqueixarla, fins a fer-la ben prima i gran, com una fulla de col, i la tiren a la casola. La  persona encarregada de les canyes i la casola ha de ser prou destra per a  anar-les girant i tombant i que li quedin totes ben planes, posant-les, un cop  cuites, dins d’una panera, ensucrant-los generosament. Algunes cases en fan  dues o tres paneres grans plenes. Les famílies amigues se'n fan present i  s’acostuma a menjar-los durant la Setmana Santa, junt amb el típic  menjar blanc".
JOSEP M. ARAGONÈS (de cal Vicari)
Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular


Llegiu una recepta d'orelletes actualitzada,  explicada per Sara Maria, 
al seu blog "Delícies del rebost

Llegiu en aquest mateix blog la recepta de menjar blanc 

18 d’abril 2011

PER SANT JORDI, HO VEURÀS TOT

El lema del cartell de Sant Jordi 2011: "Ho veuràs tot". El promouen el Gremi de Llibreters, El Gremi de Distribuïdors de Publicacions de Catalunya i el Gremi d'Editors de Catalunya. Enguany no les tenen totes. L'any passat les vendes de llibre convencional en paper van baixar un 50% i, per ara, l'e-book no acaba d'arrencar cella.
Som a les escorriales d'una època editorial. Es llegeix poca literatura i, encara sort de les múltiples sales de lectura, dels fòrums literaris organitzats per entitats, dels clubs de lectors de les biblioteques públiques i, molt especialment, de la institució escolar, que en continua essent la primera consumidora entusiasta i estimulant.
Les mateixes editorials han penjat a la xarxa els seus llibres, més economics que en paper. A internet hi ha infinitat de blogs i pàgines web amb crítiques i recomanacions, però, tot i així la lectura de literatura en format digital s'està introduint a casa dels lectors potencials molt tímidament i lenta perquè l'e-reader encara té un preu poc popular.
Els promotors del Cartell de Sant Jordi saben que coincidint amb Setmana Santa costarà de fer anar compradors de llibres a la places, als carrers. I, cal fer-los-hi anar, perquè, ara per ara, en depèn que les editorials i tota l'estructura econòmica que se'n deriva salvin o no la temporada.  Per això, el lema no es queda curt i fa una crida:
El 23 d'abril, Catalunya celebra el Dia del Llibre.
Si és la teva passió, vine. 
No veuràs res més.

CONTE PER A LA IGUALTAT: LA DRAGA SENSE ESCATES



La draga sense escates
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Col·lecció "Petits Insòlits"
Per a lectors a partir de 6 anys

El conte La draga sense escates torna a estar d'enhorabona  perquè aquest Sant Jordi surt la segona edició en una nova col·lecció, "Petits insòlits", de la mateixa editorial, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en format 17 x 22 i cartoné.
D'altra banda, la Biblioteca Central de Reus ha inclòs el conte a la «Guia de Contes per a la Igualtat.» Aquesta guia s'edita amb el suport de l'Ajuntament de Reus i de la Generalitat (Institut Català de les dones.)


A més del premi Mercè Llimona, 2008 i la distinció  Premi The White Ravens 2009 (Internationale Jugendbibliothek de Munic), La draga sense escates ha estat objectes d'unes quantes ressenyes. Llegiu-les aquí.

17 d’abril 2011

PALMONS I PALMES, ¿PINTATS?

 Fira de Rams a la Rambla de Catalunya. 
Detall d'un pom en miniatura.
Foto: © Paüls, 2011

Fira de Rams a la Rambla de Catalunya. Passejant entre  les parades se sent l'olor característica de les fulles de palma que han passat  temps en cambres fosques. Per construir l'arquitectura enrevessada de les palmes trenades han estat treballades amb la humitat que les ha fet més flexibles. Hi ha parades que es dediquen sobretot a les toies petites i a les minipalmes trenades. M'agrada molt encantar-m'hi perquè hi ha peces d'art delicades que sembla que vegin la llum per primera vegada, fins i tot n'hi ha que les dipositen sobre una gamusa humida per tal que es conservin.

Parada amb palmes i palmons pintats de colors. 
Foto: © Paüls, 2011

Enguany, però, a la Fira de Rams de la Rambla de Catalunya, han aparegut en algunes parades (també n'havia vist al Corte Inglés) palmes i palmons pintats de coloraines. M'ha semblat com si reciclessin les palmes i palmons secs que els havien sobrat l'any passat.  El resultat és d'un mal gust considerable. M'he estat durant una estona davant d'una parada que té palmes i palmons pintats, entre els clàssics de color de la palma tendra (vegeu-ne foto).  Els possibles compradors se'ls miraven de lluny amb cara de fàstic. Cap de les criatures que hi han passat s'hi han interessat ni poc ni gaire. Els adults han comprat palmons de fulla llarga per als nens, palmes trenades per a les nenes, toies de palma en miniatura per portar a la solapa. Dels pintats, no se n'han emportat ni un. Encara bo.

Llegiu els costums i les creences 
explicades per Josep M. Aragonès (de Cal Vicari) 


LA FERRETERIA MALLOL REOBRE

Ferreteria Mallol, de la Ronda Sant Antoni, de Barcelona. 
Foto: © Paüls, 2011

Deia en un post en aquest mateix blog que la Ferreteria Mallol tancava. I va tancar. Però torna a estar oberta. Uns altres propietaris mantenen —pel que he pogut comprovar— l'esperit de servei que respiren els prestatges i la màgia de la casa, encara que s'hagi renovat en material, més cap a la banda d'estris de cuina. També s'hi pot trobar una mostra del que s'hi havia trobat sempre. Una alegria.

Amb una paletada de ciment,
arrebosses uns quants maons pelats,
i et graves el nom a la pasta tova.
La mà que esborra
fa rimar l'ésser i el no ésser.

LENA PAÜLS. Fragment de El cicle de l'aigua


Post Scriptum. Dia 18 d'abril. La Ferreteria Mallol ha canviat de nom. Ara amb un rètol matusser hi ha el nom nou: Xaloc. Aquesta foto que es veu en aquest post és, doncs, històrica.

16 d’abril 2011

MUSICOLÈPSIA

Musicolèpsia (Rapsòdia per a set putes)
Creació, dramatúrgia, direcció i coreografia: Juan Carlos García

El nou espectacle de la companyia Lanònima Imperial, Musicolèpsia (Rapsòdia per a set putes), combina diverses disciplines. A banda dels ballarins, hi trobem la música en directe (trombó i acordió), un actor que actua de presentador de cabaret amb camisa de coll de clergue, un malabarista, una acròbata especialista en cintes aèries... Tots els 10 intèrprets resolen el muntatge amb un nivell alt. Visualment esplèndid. No li calia cap altra explicació.
Però, el creador de l'espectacle fa dir a l'actor-presentador que es tracta dels set pecats capitals, amanit amb un cel i un infern d'acudit. Tant és. Agafats amb pinces i per donar-hi una pàtina de cosa històrica, hi ha uns moviments grupals que queden batejats com a orgia papal (suposadament protagonitzada per Alexandre VI, el 1501). Cadascú que hi vegi el que vulgui. En tot cas, em sembla que no calia posar nom a cap escena, perquè estèticament es defensen soles. Avui, tillar d'irreverent el que hem vist, fa gràcia.

15 d’abril 2011

UN LLOC ÚNIC A L'UNIVERS


Duesaigües, trípic informatiu. Ajuntament de Duesaigües, 2011
"Duesaigües és un lloc únic a l'univers." Ja ho sabia, però m'ho ha fet recordar un correu que he rebut del Terreny d'acampada Puigmarí, presentant el seu blog i les activitats pedagògiques del Museu de l'avi (de les quals sóc coautora). 
I, vet aquí que, gairebé al mateix temps, em trobo a les mans el tríptic que ha elaborat l'Ajuntament de Duesaigües. Un bon disseny, amb quadricomia funcional. El desplego per comprovar que també per als que han ideat el tríptic, "Duesaigües és un lloc únic a l'univers". I no. Hi trobo un poble anodí, sense res que el faci únic. Quina cosa més estranya!, em dic. I torno a repassar el tríptic de dalt a baix, sense deixar-me ni una paraula, ni una foto.
Edita el tríptic de Duesaigües l'Ajuntament de la vila, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona. En paper cuixé. Ho remarco perquè és una presentació del tot excessiva en temps de crisi i, més, si es vol donar exemple de sostenibilitat mediambiental.
Hi diu que "els tombs i més tombs" l'han preservat de la voràgine urbanística especuladora. Tret dels ponts, no s'explica cap altra especificitat. Com que no ve de passada, ningú va a Duesaigües, diu. Ni el tríptic invita a anar-hi: més aviat, fa desdir el possible personal interessat. No diu que l'entorn rural es conserva amb els horts i les plantacions als vessants de les muntanyes d'avellaners, ametllers i sobretot olivers, d'on un surt un dels olis millors del món.
M'inquieta que algú llegint el tríptic es pensi que la vegetació sigui l'única que s'hi enumera: "pins, atzavares, figues de moro i barrancs amb canyes". Sorprenent. ¿On són les marques de les persones que han treballat el paisatge durant segles? ¿On tenim amagats els replans fixats amb marges de pedra seca que expliquen bona part de la història social i econòmica d'aquest poble (des de les eres, les vinyes, la fil·loxera, el avellaners i, ara, els olivers)? No hi diu que hi ha una colònia impressionant d'orenetes cuablanca i falciots negres que indiquen la puresa de l'aire. No hi diu que els duesaigüencs estimen aquests insectívors eficients i tampoc que algunes cases tenen nius de tupí encastats a les façanes. No hi ha aquest argument que inviti un possible visitant ni cap altre que suggereixi les aspiracions de la gent que hi viu i vol continuar vivint-hi.
Al tríptic no hi ha l'ànima del poble. No hi ha allò que el fa únic a l'univers. Se'n farà barana, d'aquest assumpte. I pedrís. Duesaigües és un lloc únic a l'univers.

14 d’abril 2011

LA TRIESTRE DE MAGRIS


Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) hi ha un extraordinari panorama de la ciutat de Trieste en conserva. L'exposició proposa al visitant un recorregut sensorial per les olors i els sorolls de l'Adriàtic, pels colors i les textures de les pedres del Cars, per les cançons populars,  per les taules del Caffè San Marco pels prestatges de la Libreria Antiquaria, per la força del vent de la Bora, pels personatges que hi han viscut i crescut de diferents èpoques. Tot servit amb les paraules escrites per Claudio Magris.  L'obra de l'escriptor i intel·lectual Claudio Magris ens apropa el paisatge a través dels sentits, pel pas de la història sobre les persones ja siguin anònimes, ja siguin cèlebres, de la Trieste, ciutat de frontera, barreja de cultures —la italiana, la germànica i l'eslava—, ciutat on van néixer Italo Svevo, Rilke, James Joyce, Claudio Magris... Vam fer una primera aproximació a l'exposició durant una hora i mitja. Un tast, només. Tenim temps de tornar-hi fins al dia 17 de juliol.

Sovint, el Danubi està envoltat d'una aurèola
simbòlica antialemanya, és el riu al llarg del 
qual es troba, es creua i es barreja gent diversa, 
en comptes de ser, com el Rin, 
un custodi de la puresa de l'estirp.
CLAUDIO MAGRIS 

13 d’abril 2011

EL LLIRI BLAU

Lliri blau al jardí de llicorella. Foto: © Paüls
El lliri blau (Iris germanica) és una herba perenne que es coneix també amb els noms de lliri morat, grejol, garitjol blau o gínjol blau. Al jardí de llicorella, fa més de vint anys, el pare de l'Andreu en va plantar dos rizomes procedents de la cuneta de la carretera de Duesaigües a l'Argentera. I, com cada primavera, enguany les flors també han acudit a la cita dels nostres sentits.
Les plantes fan uns 30 o 40 cm d'alcària i mantenen les fulles en forma d'espasa durant tot l'any, però no és fins ara a l'abril que llueixen amb tot el seu esplendor. Cada planta fa unes quantes flors, els sèpals corbats i els pètals que s'estenen doblegats cap enfora. No necessita reg, però agraeix una bona regada setmanal al bo de l'estiu.
La rel era molt emprada en època medieval per a usos medicinals, però ara només s'utilitza en perfumeria, cosmètica i licoreria. El lliri blau manté, encara, un altre ús terapèutic: posa de bon humor qui transita per camins de terra seca.

12 d’abril 2011

VINYETES AL FRONT


 Vinyetes al front
Museu Picasso
Exposició oberta fins al 29 de maig


Ja és ben estrany que puguem entrar al Museu Picasso sense fer una hora de cua. Suposo que els turistes, que són majoritaris en aquest museu, s'hauran estimat més prendre el sol gairebé d'estiu que feia sortint de l'obac carrer de Montcada. Hem recorregut, doncs, les sales sense empentes. 
L'exposició temporal que presenta el museu es titula «Vinyetes al front».  La mostra gira a l'entorn dels gravats que Pablo Picasso va realitzar l'any 1937 sota el nom de Somni i Mentida de Franco. Són uns esbossos importants perquè són considerats precursors del Guernica, alhora que s'hi mostra el posicionament polític de l'artista. 
Partint de les vinyetes tipus auca que va fer Picasso, l'exposició proposa un diàleg entre els elements iconogràfics que conformen aquests gravats i els de les obres d'altres artistes contemporanis seus i relatius a la Guerra Civil i el franquisme, però també precedents rellevants com els de Goya.

11 d’abril 2011

FIRA TASTAVERD A RIUDECANYES


Cartell de Tastaverd. La fira dels sentits.
Riudecanyes, 2011


L'Isaïes, el pregoner de Duesaigües, va passar un ban, divendres al vespre: "L'Ajuntament de Riudecanyes convida, demà dissabte, els vilatans de Duesaigües a la Fira Tastaverd".
¿Què és la Fira Tastaverd de Riudecanyes? És una activitat econòmica, festiva i social que reivindica els productes d'aquí i les persones  que volen viure de la terra. S'hi mostren, s'hi ofereixen degustacions i s'hi venen productes del camp i pastisseria artesana. S'hi fan demostracions d'oficis perduts del món rural: boter, baster, ferrer...

Parada de l'Ajuntament de Duesaigües 
a Tastaverd. La fira dels sentits de Riudecanyes. 
Fotos: © Montse Francisco, 2011

L'Ajuntament de Duesaigües enguany ha muntat parada a la Fira Tastaverd per donar a conèixer el poble, les entitats i les activitats. M'informa la Montse F. que s'hi va posar propaganda de totes les associacions; «Duesaigües. La Revista» en va fer una edició especial de promoció; els caçadors van portar un senglar de fusta; Cal Mestre un feix de calçots, el Museu de l'avi hi va instal·lar la sínia en miniatura i uns quadres antics amb els flyers; els ADF vam portar una samarreta; el restaurant Cunirri, uns vals del 10% de descompte; els diables, unes fotos de les sortides; l'ajuntament, uns tríptics i un vídeo, entre altres materials que defineixen el poble i, en definitiva, la gent que hi viu.
És el mateix que diu, amb unes altres paraules la Fany Alberich: "Aquest poble petit que veiem a través de l'arcada del viaducte dels Masos, no pel fet de ser un poble petit es vol quedar en l'anonimat, sinó que volem que tothom conegui com és la nostra vida en aquest poble".  Perfecte. Ara l'Ajuntament de Duesaigües ha editat un tríptic per mostrar-ho. Un dia d'aquests el comentaré, a veure si tothom ho veu igual.

Tot objecte estimat és el centre d’un paradís. 
NOVALIS. Fragments

09 d’abril 2011

BESSONS PARLEN TATATÀ

Els petits Sam i Ren s'han fet famosos a la xarxa. La difusió d'un vídeo casolà amb els dos bessons a la cuina de casa "dialogant", ha comportat molts comentaris, la majoria dels quals en el sentit que els dos infants es comuniquen tot respectant el torn de parla. Possiblement, per l'edat que tenen, no són conscient de la presència diferenciada de l'altre i actuen com a mirall d'un mateix. Sigui com sigui, aquests nens han fet tanta gràcia que a youtube s'hi han penjat molts vídeos d'adults que els parodien.
Fem una radiografia de com es comuniquen. El de la dreta aixeca el peu dret, sense mitjó, i podem traduir el seu so oclusiu dental, "tatatata-tata-tata" si fa no fa: "Mira què tinc jo i com ho bellugo". L'altre respon amb el mateix gest, amb el peu dret també, però amb to de pregunta: "tatatatatatatata-tatatata-ta?" El suposat diàleg continua amb gestos d'espatlla i rialles. L'infant de l'esquerra continua preguntant. El de la dreta afirma sempre. Es comporta, però, més insegur: no deixa en cap moment la barra del congelador i l'altre bessò el va fent recular. De sobte, fa un gest no previst: estira un braç i el de l'esquerra es tira enrere, sorprès. Però, respon ràpidament amb el braç ben allargat fent anar la mà a la cara del germà, el de la dreta es protegeix, però torna a aixecar el cap i se'l mira rient i sembla donar-li un raig de cops de puny i fa el gest d'enfilar-se a la barra. L'altre fa una flexió gimnàstica i continua la diversió. Sempre han respectat, no només el torn de parla, sinó també la distància de cortesia i, quan han invadit l'espai de bombolla de l'altre, ho han fet com un joc i amb cleques. El filòsof Jean-Jacques Rouseau hi hauria de dir alguna cosa. I el pedagog Jean Piaget, també, és clar.

08 d’abril 2011

ACTIVITATS A LA CARTA

Clicant sobre la imatge podreu descarregar 
el llibre digital i el dossier d'activitats pedagògiques.

El Museu de l'avi, de Duesaigües, acaba d'incorportar a la xarxa el Dossier d'activitats pedagògiques. Aquest material que es presenta ara és la conseqüència lògica del que vam iniciar el curs passat, amb la Montse Francisco Rabascall, la jove petita dels propietaris. Primer vam dedicar-nos a posar paraules i imatges als diferents apartats temàtics del museu; els articles es van anar publicant en aquest blog i, per Cap d'any, el conjunt es publicava en llibre digital (també en suport paper) i es difonia el contingut al blog «Museu de l'avi».  
El Dossier d'activitats pedagògiques és una programació pràctica de visites dinamitzades que posaran en funcionament  la vista, l'olfacte, el gust i el tacte dels visitants per apropar-los a la història. Una experiència viscuda amb els cinc sentits.
Amb aquesta intenció, hem elaborat materials didàctics que estimulin el record per als que ho han viscut o n'han sentit parlar als pares i ajudin els visitants joves a analitzar, a formular hipòtesis i a buscar significats en contacte amb les peces genuïnes que s'exposen al museu. La Montse en serà la monitora i s'encarregarà d'animar del procés d'aprenentatge en cada sessió.

Es poden triar les visites dinamitzades a partir de:
  • La història no és un conte. És un gran itinerari de 2:15 h de durada, que situa el museu com a eina i com a espai de reflexió i d'aprenentatge. Després de recórrer els diferents sectors temàtics, els visitants faran un recorregut paisatgístic pel poble i voltants.
  • 10 activitats a la carta. Deu propostes d'1:30 h de durada cadascuna, amb tallers creatius, tastets i rutes a l'entorn dels sectors temàtics del museu.
Totes les activitats valoren la cultura de l'esforç i del reciclatge permanent; mostren l'estreta relació entre paisatge i alimentació, entre orografia i economia; posen l'accent en els paral·lelismes i contrastos de les formes de vida del passat més immediat amb la cultura contemporània. En definitiva, el Museu de l'avi es presenta com una font de significats per conèixer la nostra història, reflexionar sobre el present i preparar-nos per afrontar el futur.

Mai m'hagués  imaginat que tot això pogués
arribar a passar. En el futur crec que el Museu de l'avi
ha de continuar difonent el que conserva,
no només a la gent de Duesaigües,
sinó a tothom qui visiti el poble.
JORDI RABASCALL, fundador del Museu de l'avi,
a la presentació del llibre digital.

07 d’abril 2011

HAMLET ÉS MORT

Hamlet és mort. No hi ha força de gravetat.
Autor: Ewald Palmetshofer. Traducció: Kàtia Pago
Versus Teatre, Barcelona

A l'entrada de la sala del Versus Teatre ens donen una tassa a cada espectador. Hem anat a veure-hi Hamlet és mort. No hi ha força de gravetat, una celebrada obra d'Ewald Palmetshofer, autor austríac. D'entrada, els sis intèrprets ens serveixen cafè. I després s'expliquen. Dues parelles joves: la Bine i l'0li, la Dani i el Manu es troben a l'enterrament d'un amic comú. Dani i Manu són germans i una estona abans han estat dinant a cals pares per celebrar l'aniversari de l'àvia de 95 anys. "Els vells celebren aniversaris i els joves es moren", diu la mare. Cadascú dels sis personatges explica —en un joc metateatral, amb subratllats musicals en directe— un fragment de la seva biografia. Hem d'intuir la resta a partir d'aquest trencaclosques que no acaba de quadrar, per entendre els pous foscos que corsequen la seva existència.

06 d’abril 2011

LA PRESA

La presa
Autor: Conor McPherson. Traducció de Joan Sellent.
Direcció: Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya, Barcelona
Foto: © Max Segura
A la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya hi una muntada una taverna rural irlandesa de ficció, situada enfront d'un terreny irregular i erm. És una extraordinària escenografia realista que signa Sebastià Brosa.
El públic entrem en aquest espai per la porta vidriera que seria l'entrada de la taverna i ens asseiem a la grada frontal i en una de lateral, però és com si fossin al mig, en una de les tauletes rònegues escoltant els relats d'uns personatges coneguts.  A la barra hi ha el taverner i hi conversen els dos estadants fixos de cada dia, solters com ell mateix, que sobreviuen en l'austeritat. Són tres homes de mitjana edat que, per raons diverses, no han emigrat a la ciutat. Avui, però, no és un dia qualsevol. Esperen un amic d'infància que ha fet fortuna fora i que vindrà amb una jove professora de Dublin a qui ha llogat una casa al terme.
Davant la nouvinguda els quatre homes despleguen un mostrari verbal i s'enfilen a explicar una ruta de fades (que, suposadament passa per la casa de la nova llogatera) i acaben parlant de fantasmes intuïts o imaginats, mentre van succeint-se les rondes de licors. I, amb la naturalitat de la situació, ve rodada la pregunta: ¿què hi ha vingut a fer una dona de ciutat en aquest poble apartat? La confessió deixa els interlocutors de la taverna i els del públic corglaçats i entendrits.
Cinc interpretacions antològiques.

05 d’abril 2011

L'ATZAVARA

Atzavara a la carretera Duesaigües-L'Argentera. Foto: © Paüls, 2011
Aquesta robusta atzavara és a la carretera de Duesaigües a l'Argentera, davant del xalet del Josep M. i l'Enriqueta. Al mateix talús, n'hi ha d'altres, també de fulla dura, grisenca i carnosa. Com la majoria de la família de les agavaceae són plantes d'origen mexicà, arribades a la península cap al segle XVI, que és des de quan es troba documentat el nom "atzavara",  procedent de l'àrab, adaptat a la fonètica catalana.
El cicle vital de l'atzavara és d'uns vint anys i acaba amb la planta florida per primera vegada. L'atzavara, doncs, un cop ha florit, mor. Ara bé, deixa a la base molts plançons, fàcils de separar i fer arrelar. A banda de servir de decoració dels pessebres casolans, la planta conté una fibra de la qual es fabriquen filatures i llibants. El meu padrí patern —de la comarca del Segrià— en tallava quatre dits de fulla de l'extrem amb l'espina; l'espuntava, l'assecava i  la feia servir per treure la carn de la closca dels cargols.
El jardí de llicorella va començar amb atzavares, però quan van tenir mig metre de diàmetre les vam arrencar perquè podien ser perilloses. Aleshores el jardí no estava encerclat de tanca i hi venien a jugar a la cluca la canalla del poble en sortir de l'escola i s'haurien pogut fer mal amb les punxes. Més tard hem sabut que la saba irrita la pell i un esquitx pot produir ceguesa. Fa uns quants anys que hi ha aquests exemplars imponents a la carretera, al peu del poble, a l'abast de tothom. A ningú no se li acudeix acostar-s'hi.

Et distreu, de sobte, un xim-xim de fang,
i al terrat hi tens la roba estesa,
amb un peu rosegat, la falda buida,
braços i cames sense fil,
et culives sota l'atzavara florida,
esdevinguda pròleg.

LENA PAÜLS. Amb un peu rosegat

04 d’abril 2011

GUSEV, INQUIETANT


Gusev
Autor: Anton Txèkhov.
Adaptació de Jaume Villanueva. Direcció: Jaume Villanueva.
Brossa Espai Escènic, Barcelona

Un conte de Txèkhov desconegut als escenaris d'aquí: Gusev. Una posada en escena inquietant, ombrívola situada en un cubicle de fusta que representa la bodega d'un vaixell on hi ha retinguts tres soldats malalts de retorn a casa. Gusev, Pavel i Suvorin viuen l'agonia en directe. Ens la transmeten amb poques paraules, ofecs, tos, desvariejos... fins al darrer rogall. Un treball esforçat dels tres actors, difícil de pair per al públic.  Marxem de la sala, no obstant això, amb bon gust de boca pel subratllat del solo pianístic de deu minuts finals que acompanya aquesta peça.


03 d’abril 2011

L'HIVERN AL COS

    L'hivern al cos
Autoria i direcció: Aleix Fauró i Isis Martín 
Teatre Tantarantana, Barcelona

"Mai cap mare no hauria de sobreviure un fill", és una frase que es repeteix diverses vegades durant L'hivern al cos, un espectacle poètic, fascinant, que hem pogut veure al Tantarantana. L'obra parla de l'obsessió que comporta la pèrdua. Una mare explica des de l'emoció les sensacions des que va decidir quedar-se embarassada. L'acció se situa als voltants de 1992, la dona té dues bessones a partir d'un embaràs iniciat in vitro.   Una de les nenes mor en un accident domèstic i la desesperació de la mare fa que tota la casa s'ompli de la filla morta i no deixi espai per estimar i créixer la filla que li queda. Tendresa i intimitat magníficament coreografiades.

02 d’abril 2011

TIMBRES ESCOLARS


Fa vint anys que sovintejo escoles i instituts diferents de tot el país. Tenen en comú un aspecte comunicatiu que em sembla poc pedagògic: els timbres estridents, escandalosos. Sonen amb violència pels corredors buits, són una invitació a sortir de les aules i córrer en estampida cap al pati o cap a l'espai de lleure. En sentir-los, l'alumnat tanca carpetes, desa els estris d'estudi i deixa amb la paraula a la boca els ensenyants.
Vaig desenvolupar aquest tema en un seminari amb professorat i directius de centres escolars tant de primària com de secundària. Conjuntament vam dissenyar unes propostes que desitjo que s'estenguin. La programació de cada centre constaria de música popular catalana, música clàssica, música pop rock, etc. Cada setmana un estil que aniria alternant amb els altres. Els mateixos alumnes del centre s'encarregarien de programar la música, amb la supervisió dels tutors. La mateixa cançó o els mateixos compassos sonarien tant per avisar el final de les classes com per reprendre-les. Aprenentatge i descans, indissociables. Tot educa, fins i tot el que s'emet pels altaveus escolars.


Cadascú viu amb l'art que aprèn.
Cal educar per amor i no per temor.
Refranys extrets d'El Refranyer 
de Jose Gargallo Gregori



01 d’abril 2011

MUSEU DEL ROCK

La col·lecció de Jordi Tardà s'obre avui al públic, 
a la 4a planta del complex comercial de 
Las Arenas (antiga plaça de toros), de Barcelona.
El Museu del rock és el resultat d'una passió.