31 de març 2011

CONGRÉS PERE ANGUERA

El I Congrés Internacional Pere Anguera tindrà lloc els dies 13 i 15 d'abril, al Centre de Lectura i la URV. Consta de quatre àrees d'investigació que es corresponen als temes més aprofundits per Pere Anguera. Compta amb la participació acadèmica de 75 estudis sobre la identitat, els símbols i els mites de la contemporaneïtat a Catalunya i Espanya. El simposi ha programat una sèrie d'activitats paral·leles: una exposició amb dibuixos de Salvador Juanpere, la representació de l'obra de teatre Pluja de clemàstecs, de Pere Anguera, una ponència de Natàlia Borbonès sobre els articles periodístics de l'historiador, la presentació del documental coproduït per reusdigital.cat, Acid Factory i Canal Reus TVE. Impulsa el congrés el grup de recerca sobre Ideologia i Societat a la Catalunya Contemporània. Avui finalitza el termini d'inscripció. 


30 de març 2011

GANG BANG

  
Gang Bang
Autor: Josep M. Miró i Coromina
Teatre Nacional de Catalunya,  sala Tallers.


El Teatre Nacional de Catalunya presenta una obra que, abans de l'estrena, va aixecar polèmica: Gang bang.  Els entesos, quan llegeixen o senten el terme, riuen per sota el nas. Diu la Wikipèdia: "Un gang bang és una expressió anglesa que fa referència a una situació en què un sol home o dona interacciona sexualment amb un gran nombre d'homes de forma simultània." L'obra es presenta amb el subtítol entre parèntesis: (Obert fins a l'hora de l'Àngelus). La combinació de títol i de subtítol és explosiva. Quan Sergi Belbel va presentar la temporada del TNC, l'obra, inclosa dins del projecte T6, només estava en fase d'esbós i el director de l'ens públic va dir que se situava en la visita de Benet XVI a Barcelona en motiu de la consagració del temple de la Sagrada Família.
Els censors de torn van ajudar a crear un gruix d'expectatives i, avui, a la sala Tallers del Nacional —plena a vessar— hi ha molta expectació.  I res, a banda d'un passeig de personatges amb poca roba que passegen amunt i avall frustrats, consumits per la insatisfacció. Els actors i les actrius s'emporten tots els pocs mèrits de la posada en escena. En destaca l'Oriol Genís, tant quan interpreta el client pidolaire sexual,  com quan protagonitza uns episodis tendres fent de pare desmemoriat de l'actual propietària del local de contactes.  Aquest Gang bang del TNC, més que una obra descarada, sembla un publireportatge d'un bar gai amb cambra fosca. Que els clients siguin alts funcionaris, que hi hagi un lleu ressò de la multitud del carrer pels voltants del temple no té cap interès, ni tan sols que caigui sobre el local una torre de la Sagrada Família. Les arques públiques es podien estalviar aquest espectacle.

29 de març 2011

LA PURPURINA I LA PELUDA

Tradescàntia purpurina. Foto: © Paüls

Al jardí de llicorella hi ha dues tradescànties. La purpurina (Tradescantia purpurea) té unes fulles de color morat fosc. Cap a final d'estiu fa una floreta esquifida de color rosa que sembla una joia, enmig de tanta foscor. En tenim una mata considerable situada entre sol i ombra en una torreta de mida mitjana. 
 Tradescàntia peluda. Foto: © Paüls

La peluda (Tradescantia sillamontana) és al jardí des de la primavera passada. Ens la va plantar per a nosaltres la Francisca O. i, durant l'estiu, es va convertir en una mata frondosa i gruixuda. A la tardor en vam fer esqueixos i fins ara han estat en lloc arrecerat.
A cap de les dues plantes no els proven les gelades, però se'n surten, i a la primavera rebroten amb ganes. Més val no regar-les gaire ni deixar-hi platet perquè l'aigua entollada pot fer podrir les arrels. Les tradencànties sempre ens fan quedar bé.


28 de març 2011

LONDRES (PARET MARINA / T5)

Londres (Paret marina / T5)
Autor: Simon Stephens. Traducció de Violeta Roca
Direcció: Marta Angelat. Sala Beckett
Foto © Lluna Nova

Dos monòlegs que van néixer per ser interpretats junts. Al primer, Paret marina, a l'escenari només hi ha l'actor Pau Roca assegut en un tamboret baix. Quatre llums menuts de sobretaula, als quatre cantons. Una tauleta al fons. ¿A qui s'adreça? ¿A qui confia la seva angoixa (el seu forat a l'estómac)? El personatge s'esplaia parlant del seu sogre,  de la felicitat en parella i de la filla. Però endevinem que ens vol dir alguna cosa més. I quan la diu, cada paraula que ha dit fins aleshores pren volada i sentit.
Al segon monòleg, l'actriu Mar Ulldemolins es troba també asseguda al tamboret, al fons de l'escenari, en aquest cas. La introducció és angoixant i, com en l'altre monòleg, fins passada la meitat de la representació no sabem quin és el desfici del personatge. Ha llegit una nota que el seu marit ha escrit a la seva amant on diu que en sent olor a les mans encara que ella no hi sigui. Ens la trobem en el moment que decideix canviar el rumb a la seva vida.
Els dos intèrprets omplen de matisos les paraules de Simon Stephens. Bona fusta!

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

27 de març 2011

BLAT DE MORO TENDRE



Foto: Revista «Cuina»


M'agrada el blat de moro tendre que es comercialitza desgranat en llauna. Davant del dubte de si era o no saludable, he buscat informació a la secció de productes de la revista «Cuina». Pel que sembla el blat de moro és un aliment ric en hidrats de carboni i, com que conté una gran part de fibra soluble, ajuda a reduir el pes corporal. A casa en posem una cullerada (Gigante verde light) a l'amanida amb enciam, nous, pebrot vermell i tomàquet. Menjar aquests granets daurats, dolcencs i cruixents em remet a la poètica de les dentetes de llet.

26 de març 2011

MONSTRES MONSTRUOSOS


Monstres monstruosos
Autor: Enric Larreula.
Direcció: Iban Beltran.
Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir 4 anys.

El conte Monstres monstruosos, d'Enric Larreula, primer va ser publicat en llibre, després, el mateix autor el va adaptar per al teatre. Veiem l'obra al Teatre Regina, a càrrec d'uns professionals experimentats, Marta Albir i Carles Bertrand. El muntatge compta amb la veu en off del narrador (el mateix Larreula).  L'actor i l'actriu coneixen de fa anys els espectadors menuts, es mouen coreogràficament per l'escenari  i fan anar els elements mecanitzats amb molta precisió. Uns elements quotidiants convertits en titelles que se la campen sols per l'escenari, i aniran agafant protagonisme com a monstres  que volen ajudar a convertir el fill de la parella en un monstre que superi en monstruositat els progenitors. El noi per fer la guitza als pares és tan bona persona que els irrita cosa de no dir, fins que s'adonen de l'estratègia i es fan ells mateixos bona persona amb la intenció que el fill,  per portar-los la contrària, es faci dolentíssim. En destaco el llenguatge genuí i dúctil que fa que, des de la primera paraula pronunciada, sigui un plaer estètic indissociable del que veiem a l'escenari.

25 de març 2011

ARRÒS DE BACALLÀ

Amb els primers alls i les primeres cebes tendres, fem arròs de bacallà seguint la recepta  de la Montse G. de Duesaigües. El secret es troba en els ingredients de qualitat i la paciència.
 Arròs de bacallà. Foto: © Paüls
Per a dues persones necessitem:
175 g de bacallà sec esqueixat
1 ceba tendra grossa
4-5 alls tendres 
1 tomacó
pebrot vermell 
2 carxofes
1 grapat de pèsols
brou de verdures 
arròs
oli
Primer sofregim la ceba, els alls i el pebrot i, més tard, les carxofes tallades a vuitens i el tomacó rallat. Deixem confitar i hi afegim el bacallà sec esqueixat (que haurem deixat en remull unes hores abans). Després de donar-hi unes voltes, hi barregem l'arròs i, a continuació, just que el cobreixi, hi aboquem el brou de verdures bullint i el grapat de pèsols. No cal posar-hi sal perquè el bacallà ja en porta. Es pot rectificar a mitja cocció, però amb molta cura per no desgraciar el plat. Deixem coure uns 7-8 minuts, primer a foc fort i després reduït. Fora del foc, tapem la paella, deixem reposar l'arròs dos minuts i el servim.

Bacallà, i no va dir res.
Dita popular 

24 de març 2011

DESCLASSIFICATS

Desclassificats. Autor i director: Pere Riera
Intèrprets: Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla 
La Villarroel, Barcelona

L'obra Desclassificats posa en qüestió la fiabilitat de la informació periodística. El dramaturg Pere Riera ha escrit un text contundent, amb tocs irònics, molt interessant i ben construït. Amb això no n'hi ha prou, és clar, també demana una bona interpretació. L'actriu Emma Vilarasau hi posa el punt diferenciador de qualitat i Abel Folk (interpreta el cap de comunicació del president) i Toni Sevilla (el president entrevistat) arrodoneixen el conjunt. El plantejament m'ha recordat el duel periodista mediàtic—president dels Estats Units (que es va produir en realitat), que recull l'obra Nixon-Frost, que aquí es va poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc. A Desclassificats, una periodista televisiva de prestigi entrevista el president del govern (podria fer pensar en Berlusconi pels fets que darrerament l'impliquen) per un assumpte de corrupció de menors.  La periodista també vol amagar que la seva filla adolescent trafica amb drogues. El xantatge està servit.

¿Què passa quan prenem consciència 
que no som tan íntegres, ni tan dignes, 
ni tan coherents? ¿Com assumim el trencament 
entre les nostes conviccions i la nostra voluntat més íntima? 
PERE RIERA, autor de Desclassificats.

23 de març 2011

MUSICAL MAG D'OZ

El mago de Oz: el musical
Adaptació del conte de Lyman Frank Baum. 
Llibret i direcció: Alber Ponte. Teatre Coliseum, Barcelona.
Per a espectadors a partir de 4 anys 

El conte El màgic d'Oz de Lyman Frank Baum és agraït de representar. L'any 2009, el dramaturg Marc Rosich en va escriure una versió concisa, molt ben interpretada per a la companyia Maremagnum. Es va poder veure al Teatre del Raval. L'any passat la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell en va presentar un espectacle musical al Teatre Poliorama, amb una posada en escena excepcional.
Ara el conte arriba en format de musical, en llengua castellana.  No hi ha cap nova aportació a l'aventura de la petita Dorothy que fa el viatge d'anada i tornada des de Kansas fins a la ciutat Maragda del País d'Oz.  La interpretació musical i les cançons són correctes, però l'espectacle és molt pobre de recursos visuals, cosa que es fa evident a l'escenari immens del Coliseum barceloní.

22 de març 2011

25 ANYS DE MAKINAVAJA


La Biblioteca Ignasi Iglésias (Can Fabra, Segre, 24-32) acull una exposició d'originals d'Ivà,  Ramon Tosas (Manresa, 1941- Briones, 1993), del còmic Makinavaja, en motiu dels 25 anys de la primera publicació (1986) al setmanari «El Jueves». Makinavaja és una mena de crònica d'un lladregot de barri i els seus sequaços on Ivà va reflectir les misèries humanes amb to sarcàstic i hi va recrear la fonètica de la parla argòtica d'un suposat barri popular. Ivà va ser un humorista gràfic àcid i trencador. A «El Jueves», a més de la sèrie Makinavaja va publicar Historias de la puta mili  en clau satírica sobre els militars d'ofici i els reclutes que feien el servei militar obligatori.
Tant Makinavaja com Las Historias de la puta mili van ser adaptades a teatre, al cinema i a la televisió. El to paròdic d'aquestes peces ens ha fet riure una estona llarga. L'equivalent d'avui seria el programa Polònia, de TV3.
L'exposició 25 anys de Makinavaja és itinerant i es podrà veure a partir del 8 d'abril a d'altres biblioteques de Barcelona.

No somos ná
IVÀ. «El Jueves», 1991

21 de març 2011

ERMESSENDA DE CARCASSONA

Vegeu la sinopsi i el context històric de la minisèrie Ermessenda, de TV3 També hi trobareu esbossos del rodatge,  il·lustracions del vestuari i vídeos dels capítols.

Vegeu un reportatge molt ben documentat a la revista Sapiens, amb aquest contingut:
 Ermessenda de Carcassona
 La comtessa mare
La comtessa àvia
Qui era Ermessenda
 Altres dones importants de l'època


DIA MUNDIAL DE LA POESIA


Avui és el dia Mundial de la Poesia. Al carrer Joaquim Costa de Barcelona —antic carrer de Ponent— i voltants, la poesia hi té cabuda tot l'any. Terenci Moix va néixer al número 52  i va passar la infantesa a la Granja Gavà (al núm. 37), convertida fa anys en bar on sovintegen els recitals poètics; al Lletraferit (núm. 43), la clientela troba llibres als taullells i damunt de les taules. A la cantonada, a l'Horiginal tenen una programació estable de recitals de poesia. En un Frankfurt, el propietari cada dia escriu un pensament de to poètic en una pissarra (vegeu-ne foto.) A les parets buides, hi ha restes d'accions poètiques amb cal·ligrafies creatives...
Avui és el dia Mundial de la Poesia.  Per celebrar-lo, Marta Pessarrodona ha creat expressament el poema Poesia: una visió personal. L'acte institucional tindrà lloc a les 18:30 als jardins del Palau Robert, on aquest poema es llegirà en català, i amb les traduccions romanesa, persa, sèrbia, urdú i alemanya.

La inspiració és més mecànica del 
que sembla, però també és veritat 
que arriba quan arriba, i a vegades 
no n'ets conscient, però no ha marxat.
JAVI MONREAL, citat per Xavi Sastre 
Torna la Rima «Nova Ciutat Vella, febrer 2011

20 de març 2011

DUES DONES QUE BALLEN

Dues dones que ballen. Autor: Josep Maria Benet i Jornet
Direcció: Xavier Albertí. Teatre Lliure de Gràcia
Foto: © Ros Ribas

Hi tinc sentiments sobreposats, en l'estrena de l'espectacle Dues dones que ballen. Els enumero tot avisant que l'ordre no m'altera les emocions:  s'estrena al rehabilitat Teatre Lliure de Gràcia, l'ha escrita Josep M. Benet i Jornet, dramaturg del qual he vist moltes obres en aquest espai màgic i la interpreta Anna Lizaran, la meva intèrpret de capçalera i fundadora del Teatre Lliure, on va néixer i créixer com a actriu.
L'obra se situa en un piset dels voltants de la Ronda de Sant Antoni. Les protagonistes són una dona gran i la seva assistenta. Diu l'autor que va treure'n la inspiració en una imatge real d'una dona gran que buscava desficiosa un tebeo a les parades del Mercat dels Encants de Sant Antoni.
Anna Lizaran interpreta la dona vella que viu la solitud amb amargor. En reconeixem la seva imatge i la circumstància en tantes persones d'ara mateix.  Alícia Pérez, interpreta l'assistenta, una dona jove que amaga un dolor profund. És un personatge més complex que la gran, menys conegut, però que l'actriu fa versemblant desplegant una bona quantitat de recursos expressius. Una i altra broden en mil matisos l'obra Dues dones que ballen de Josep M. Benet i Jornet. Els nostres aplaudiments les han obligades a sortir sis vegades a saludar.

Una nit d'estrena és la cosa més angoixosa
del món. Però també la més bella,
i no la canviaria per res.
JOSEP M. BENET I JORNET. Qui sóc i per què escric 

19 de març 2011

JOSEP, PERE O JOAN SENSE POR



Joan sense por
Adaptació i direcció: Joan Guasch
Teatre Guasch
A partir de 5 anys



Al conte popular, l'heroi es diu Pere. Al Teatre Guasch es diu Joan, però, de fet, tant és. El Pere o el Joan no tenen por de res, no saben que és posar-se en perill. Es tracta d'anar a la recerca d'aventures i arriscar-se al màxim per tal que pugui experimentar la por. Amb aquesta intenció, un bon dia, marxa de casa i el seu germà l'acompanya, precisament per por que no li passi alguna cosa. Ni la bruixa, ni un rat-penat, ni un fantasma no el faran tremolar. El director sap que no pot tensar gaire els efectes sinistres o, si no, alguns petits espectadors arrenquen a plorar i les llàgrimes s'estenen com taca d'oli per totes les files. El cas és que el Joan i el seu germà superen totes les proves, fins i tot  la d'aconseguir tenir por, quan se suposa que s'ha de casar amb la princesa del castell encantat. Un recorregut distret i emocionant on hi caben les cançons i el picament de mans que suggereixen. Un espectacle força recomanable.


18 de març 2011

DES APAREGUTS AL CCCB

Irak. Foto: © Gervasio Sánchez

Diumenge a la tarda les exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) són de lliure accés. Hi acostuma a assistir el públic jove —multiètnic— en massa. Ens hi trobem, emocionant-nos davant de DES APAREGUTS, una selecció  fotogràfica del fotoperiodista Gervasio Sánchez, sobre la desaparició forçosa a deu països: Xile, Argentina, Perú, Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Irak, Cambodja, Bòsnia i Herzegovina i Espanya.
L'exposició és un document contundent contra l'oblit i té com a objectiu rescatar la memòria de persones desaparegudes en guerres i en processos de repressió. El conjunt es va realitzar entre els anys 1998 i 2010. Dedica l'epíleg a l'Estat espanyol on aborda el procés de recerca i exhumació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
El 1984 Gervasio Sánchez va iniciar la seva trajectòria de fotoperiodista independent especialitzat en conflictes bèl·lics.  Molts dels seus testimonis documentals han estat publicats en format de llibre, com ara:  El Cerco de Sarajevo (1995),  Vidas Minadas (1997 i 2002); Kosovo, Crónica de la deportación (1999); Niños de la guerra (2000); La caravana de la muerte. Las víctimas de Pinochet (2002); Latidos del tiempo (2004); Sierra Leona, guerra y paz (2005); Vidas Minadas, Diez años (2007); i Sarajevo, 1992-2008 (2009). Des de l’any 1998 és enviat especial per la pau de la UNESCO.

17 de març 2011

TEATRE CCCB


El personal que hem acudit a la inauguració del Teatre CCCB ha estat tan quantiós, que els responsables de l'acte han hagut d'organitzar dues tandes d'"inaugurants". Nosaltres hem entrat a la segona, després de mitja hora d'haver entrat la primera. Finalment, hem entrat al vestíbul de les noves sales pel passadís que connecta el Centre de Cultura Contemporània i aquest edifici rehabilitat, antic teatre de la Casa de la Caritat. 
El nou espai teatral de titularitat pública —que de moment no preveu programació estable— és una ampliació de 3.000 m2 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), finançat, majoritàriament (75%), per la Diputació de Barcelona. La sala polivalent, "Sala Teatre", tindrà una capacitat per a 500 espectadors (avui les cadires de les grades estaven replegades i passaven un vídeo inaudible) i la "Sala Raval", que serà una mena d'aula per a 160 persones. No m'agraden ni un nom ni l'altre. Sala Teatre no vol dir res i Sala Raval es pot confondre amb el Teatre del Raval, uns carrers més enllà. Signa el projecte de remodelació l’equip Martínez Lapeña-Torres Arquitectos, SL. que, pel que hem pogut comprovar, no han fet res per aconseguir una acústica acceptable de la sala Teatre.

Benvingut aquest nou teatre al centre neuràlgic de Barcelona: Teatre CCCB,  però, atenció, aquesta interjecció que precedeix el nom del cartell només és una anomatopeia publicitària. Ara caldrà veure'n els continguts. Fem confiança (de moment) als promotors. Després dels vuit milions d'euros que ha costat la rehabilitació, ja no vindrà d'aquí.


El problema que desencadena tragèdies
no és el futur, és el present.
ANTONIO TABUCCHI. El futur de l'atzar 

16 de març 2011

JO_N S_LV_T-P_P_SSEIT


El logo de l'espai Arts Santa Mònica li fanten les lletres A. Les lletres alfa se les va emportar Joan Brossa i en té de plantades prop del Velòdrom. A l'exposició  Joan Salvat-Papasseit poeta avantguardista català que ara presenta Arts Santa Mònica no només hi falten les alfa, hi falta l'emoció.  És una exposició trista, de pocs mitjans no suplerts per la imaginació. Ens obliga a fer un recorregut per llibres groguencs i frases extretes d'aquí i d'allà per llegir abocats damunt vitrines o als plafons de la paret.
Vol ser un itinerari cronològic de la biobibliografia de l'autor. Sembla que la intenció era enfocar l'aportació ideològica a la primera avantguarda literària i plàstica a Catalunya. Intent fallit per l'estètica de mínims del recorregut.
Exposició kk d'rts Snt Mònic.
Quan sortim de l'exposició prenem un determini. Ens refarem de l'enrabiada i rellegirem Joan Salvat-Papasseit, autor que ens ha acompanyat i ens ha ajudat a créixer com a persones. Simultàniament farem un repàs als enregistraments dels seus poemes:
  • Disc "Visca l'amor" (1968) de Guillermina Motta. Inclou els poemes Visca l'amor i Mester d'amor.
  • 1975 Ovidi Montllor li va dedicar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor.
  • 1974 Lluís Llach musica La casa que vull dins el disc "I si canto trist." 
  • El 1977 Joan Manuel Serrat va editar tot un disc dedicat al poeta: "Res no és mesquí"
  • El 1996,  recull de poemes de Salvat, al disc "Banda sonora d'un temps, d'un país."
  • 2002 a França,  l'àlbum "Arc Voltaic", de poemes  musicats per Carles Andreu.
  • Altres autors que han musicat i cantat poemes de Joan Salvat-Papasseit: M. del Mar Bonet, Loquillo, Feliu Formosa, Toti Soler, Josep Tero, Rosa Zaragoza, entre d'altres.
    A la xarxa hi ha molts vídeos creatius amb poemes de Joan Salvat Papasseit, trio la cançó Res no és mesquí interpretada per la veu bellíssima de Rosa Zaragoza, amb música de Joan Manuel Serrat. Les imatges crues d'aquest vídeo, en contrast amb les paraules vitalistes de Joan Salvat-Papasseit, m'han fet posar la pell de gallina:

    15 de març 2011

    UNIVERS DEL POLIORAMA


    Univers. Direcció: Piotrek Jedrzejas
    Composició musical: Francesc Mora. Teatre Poliorama
     Per a espectadors a partir de 5 anys


    Univers és un bon espectacle musical. Les cançons no hi són d'adorn sinó que fan avançar l'acció i formen part dels diàlegs. Els protagonistes tenen una obsessió: viatjar per l'univers. Tot comença quan un pare de família se subscriu a una col·lecció per fascicles que, suposadament, el portaran a construir un coet interestel·lar. L'obsessió fa que la dona s'emporti les filles i es quedi ben sol. Per  construir el coet necessita ajudants i posa un anunci per trobar-los. Es presenten a la convocatòria dos personatges tan estrafolaris i poètics com solitaris. Després de moltes dificultats, quan acaben el muntatge, s'adonen que l'artefacte és "només" una joguina, però, tot i així, no desisteixen i continuen treballant-hi. Finalment, aconsegueixen que s'enlairi. La meva veïna de butaca té cinc anys, i ho té clar: "Mira, vola de veritat!" Abans que el seu pare pugui obrir boca, la platea s'inunda de globus transparents i la petita salta de falda en falda a agafar el seu estel particular.

    FOTOS DE L'APLEC BAIX CAMP




    Un dels primers actes que commemoren el 50è aniversari de la Colla Sardanista Rosa de Reus (1961-2011) és l'exposició de cent cinquanta fotografies al Centre de la Imatge Mas Iglésias. Són imatges guardonades al Concurs Fotogràfic "Aplec Baix Camp" (1967-2010) tant en la modalitat dels aplecs de sardanes que organitza l'entitat com la de  costums tradicionals dels Països Catalans. La mostra constitueix un extraordinari documents sociològic ja que les fotografies són testimoni de l'evolució de les formes i dels costums. L'any 2010 se'n va iniciar la digitalització amb l'objectiu de posar-les a disposició de tothom.
    Exposició oberta fins al 3 d'abril
    Aplec d'Aplecs, al Castell d'Escornalbou. 
    Foto: Arxiu Colla Sardanista Rosa de Reus.

    "Havíem fet molta escampada amb els aplecs a Muntanya i el 1986, any del 25 aniversari de l'entitat, vam pensar muntar un altre aplec a la comarca, més ambiciós: l'Aplec d'Aplecs. Anomenat així perquè estava organitzat per unes 15 entitats sardanistes del Baix Camp, i nosaltres n’érem els coordinadors.  L'any 2000 es va fer l'última edició, però n’ha quedat un testimoni, un llibre que vam editar el 2003." COLLA SARDANISTA ROSA DE REUS 

    14 de març 2011

    LA SARRIASSA

    Sarriassa, xarriassa, xèrria, orella d'ase (Arum italicum)
    Foto: © Paüls
    Aquesta preciosa sarriassa (arum italicum)  es troba passats els rentadors públics de Duesaigües, al costat del barranc de l'Argentera, davant d'un marge de pedra seca, aprofitant la humitat de l'herbassar del camí.  La foto és de la tardor. Aquests dies que anuncien la primavera, les fulles d'aquesta planta silvestre tenen el color més fosc i lluent, encara. Aviat apareixerà la inflorèscència que és —com en els lliris de sant Josep—  un espàdix de color blanc trencat que atraurà els insectes. A l'estiu tornaré a fotografiar-la;  la inflorescència s'haurà convertit en baies vistoses, però tòxiques. El nom popular de l'arum italicum és molt divers: rapa, xèrria, gresolera, orella d'ase, pota de bou...  i jo sense saber-lo fins ahir.

    Per saber-ne més:


    13 de març 2011

    LES TRES GERMANES DEFINITIVES

    Les tres germanes
    Autor: Anton Txèkhov. Traducció: Miquel Cabal
    Adaptació i direcció: Carlota Subirós
    Teatre Lliure de Montjuïc, Sala Fabià Puigserver
    Foto: © Ros Ribas

    Un altre cop Les tres germanes, m'he dit. A veure si aquesta vegada entenc  aquesta obra de Txèkhov. En els últims vint anys, n'he vist mitja dotzena de versions als escenaris.  I, abans de veure aquest nou muntatge del Teatre Lliure, no hauria sabut dir què hi pintaven els oficials papallonejant en aquella casa de tres dones joves i frustrades a qui fa un any que se'ls ha mort el pare. En una de les darreres, el 2005, vaig entendre, per fi, el paper de la germana que feia l'Emma Vilarasau. Els altres, eren espectres desdibuixats d'un món en extinció. En aquest nou muntatge, hi són presents la fredor (fins i tot amb una simbòlica nevada dins de casa!), els diàlegs inexistents, la necessitat de comunicació de cadascun dels personatges sense aconseguir satisfer-la. L'abast íntim del fracàs que ho irradia tot.  Magnífiques interpretacions dels personatges d'Olga (Roser Camí),  Maixa (Mia Esteve)  i Irina (Alba Pujol) cadascuna amb el seu moment de llum quan confessen que  la realitat del present no els omple i sommien en un futur millor. 
    No hi ha res que distregui del discurs, l'escenografia austera —ja de bon començament només subratllada per la primavera en forma d'una vintena de poms de mimosa florida— va desapareixent en cada escena, fins que no hi queda bo i res. Per fi he entès la lluita de les tres germanes de Txèkhov per sortir cadascuna de la seva foscor. És un mèrit de la directora Carlota Subirós.

    El meu sancta sanctorum és el cos humà, la salut, 
    la intel·ligència, el talent, la inspiració, l'amor, 
    i la més absoluta de les llibertats, lliure de la violència 
    i de la mentida, prenguin la forma que prenguin. 
    ANTON PÀVLOVITX THÉKHOV 



    12 de març 2011

    FESTIVAL FILM & COOK

    Cartell del Festival Film & Cook, 2011

    El cartell del festival Film & Cook recorda la bóta que es menjava Charlot al film en blanc i negre La quimera d'or. El festival  connecta, durant quatre dies, el món del cinema i el de la gastronomia. Els espectadors poden adquirir un tiquet que inclou una projecció i una posterior sessió gastronòmica (demostració, taller, col.loqui o degustació.) Cuiners de renom internacional han estat convidats a preparar una recepta que  il·lustri les pel·lícules, els curtmetrattges i els documentals que el festival ha programat. Per posar un exemple: la pel·lícula Mel anirà seguida de la preparació d'un esmorzar a base de mel preparat pel pastisser Carlos Mampel de la pastisseria Bubó.
    El festival té lloc a la seva seu a l’espai FAD (Foment de les Arts i el Disseny), al costat de la Plaça dels Àngels.


    L'amistat és com la maionesa: 
    Costa un ou i s'ha de procurar que no es talli.
    WODY ALLEN
     

    11 de març 2011

    SERRA LA VELLA

    Serrada d'una cama de la Vella Quaresma, a Reus, 
    a càrrec dels nans el Xiquet i la Xiqueta.
    Foto: © IMAC Reus
    A les Peixateries Velles, infants de Reus participaran —a partir d'avui i durant set divendres seguits— en una activitat musical per tallar una cama a la Vella Quaresma. Es compta que fins a Pasqua seguiran l'acte simbòlic els alumnes menors de 6 anys de vint-i-cinc centres educatius de la ciutat. L'activitat consta de dues parts: a) A la classe treballaran la tradició de la Quaresma, amb un retallable per a cada alumne i aprendran la cançó "Serra la Vella":
    Set setmanes de Quaresma,
    només hem pogut menjar
    arengades rovellades,
    mongetes i bacallà.

    Carnestoltes, quinze voltes,
    i Nadal de mes en mes,
    tots els dies fossin festa,
    la Quaresma mai vingués.


    b) Cada divendres de Quaresma es trobaran a la plaça de les Peixateries Velles i  ajudaran un personatge conegut a "serrar" una de les set cames a la imatge gegant de la Vella Quaresma.


    10 de març 2011

    EL CODONYER JAPONÈS

    Flors de codonyer japonès (Chaenomeles japonica).
    Foto: © Antonieta Codina

    Al nostre jardí de llicorella hi ha aquest arbust de florida espectacular. És un codonyer japonès (Chaenomeles japonica.) Ens el van plantar els meus pares.  Floreix al mateix temps que els ametllers, és a dir, molt d'hora, abans que brotin les fulles.  La planta mare viu en un espai assolellat, sense  demanar gaires atencions, però nosaltres l'esporguem a fons perquè les branques amb unes espines de tres centímetres envairien un dels camins del jardí. Abans de perdre la fulla, fa un fruit similar a una poma petita verdosa.  L'altre exemplar, més petit, fa un fullatge frondós, però no l'hem vist florir mai. No hi ha dos fills iguals.


    09 de març 2011

    UN MES AL CAMP, DE TURGUÉNEV

     
    Un mes al camp
    Autor: Ivan Serguèievitx Turguénev. Traducció: Miquel Cabal.
    Versió: Joan Sellent. Dramatúrgia i direcció: Josep Maria Mestres.
    Música original: Lluís Llach. Teatre Nacional Catalunya, Sala Gran.

    El Teatre Nacional de Catalunya es permet es luxe de reduir a la meitat l'aforament de la sala gran per representar Un mes al camp de Turguénev. L'escenografia, en canvi, és colossal com requereix aquest immens escenari: una gran plantació d'arbres al fons i, en primer terme, una mena de glorieta a l'engròs.
    L'autor rus va estrenar l'obra l'any 1872. Natàlia (interpretada per Sílvia Bel) és una dona casada, burgesa i capriciosa, que té un fill petit i una noia acollida. Es troba desvagada i avorrida a la seva finca de vacances mentre el marit està enfeinat fent-hi millores. Fins aquí m'ha recordat algunes situacions de A. Txèkhov a L'oncle Vània i a La gavina, tot i que menys suggerents. Natàlia té una relació equívoca amb un amic de la casa, a qui confessa l'enamorament a primer cop d'ull del mestre jove del seu fill. Un amor romàntic, de fulletó, apassionat i papallonejant com una flama.
    La direcció d'actors és correcta en tot el conjunt. En destaquen l'actriu Sílvia Bel, que fa una actuació tan convincent que  sembla que es passegi per la glorieta del seu jardí, i el metge de la família amb una celebrada actuació de l'actor Carles Martínez, que posa la guspira en totes les intervencions. És un muntatge molt agradable de veure i recomanable per passar l'estona. Però de seguida sospitem de la profunditat d'aquest enamorament, i l'obra es va convertint progressivament en una comèdia d'embolics intranscendents. Més Txèkhov, sisplau. 

    08 de març 2011

    LES VIOLETES I ELS RENTADORS

    Mata de violeta que creix entre les pedres de llicorella. 
    Infants de Duesaigües aprenent a rentar amb batedora, 
    pala, raspall i tall de sabó, als rentadors públics del poble. 
    Fotos: © Paüls
    Les violetes han florit un any més.  "Fràgils però fortes, senzilles a més d'elegants i  belles, valentes davant les inclemències climàtiques..." diu un correu que m'envia l'Anna L.  Aquests darrers dies ja mostren humils les primeres notes de color al costat de les perilloses punxes de les argelagues florides. Les violetes són el símbol del Dia internacional de la Dona Treballadora. Avui, 8 de març,  tothom parla d'igualtat, tothom veu clar el sentit pedagògic de la commemoració.
    A Reus han inaugurat la seu del Casal de les Dones als antics Rentadors del barri del Carme. On hi havia la bassa hi ha l'exposició de fotografies "Sabó, sabó... que fa olor de net!" Una desena d'imatges impreses en llençols estesos i el so de les pales i l'aigua rajant evoquen la història recent de les dones que van lluitar en aquest espai.
    Ahir a la tarda, collia violetes amb la Montse F., la seva filla i tres nenes més del poble, a tocar dels rentadors públics de Duesaigües, al camí vell de l'Argentera. Al matí mentre l'ajudava a elaborar aplicacions didàctiques a partir del Museu de l'avi, va sorgir el tema de la inutilitat dels rentadors públics als municipis. Els rentadors s'han convertit en espais innecessaris, però, amb la seva persistència —com el de Duesaigües rehabilitat— reivindiquen la dona i rendeixen homenatge a l'esforç de tants braços femenins que hi han rentat per a tota la família i, fins i tot, per encàrrec. Més d'un hivern, les bugaderes van haver de trencar les penques de gel de les basses amb les pales de rentar la roba. Quan la primavera ja s'anunciava, tornaven a casa amb poms de violetes perfumades.

    S'encallaven les ones, apressades,
    i avançar és el seu únic determini.

    W. SHAKESPEARE, Sonets, LX

    07 de març 2011

    REVISTA «DESCOBRIR CATALUNYA» NÚM. 154


    La revista «Descobrir Catalunya", número 154, març 2011 dedica el dossier central a Les Serres del Mestral, amb el següent contingut:

    Presentació:
    Serres del Mestral. La fúria del Mestral
    El mestral ve del nord-oest, traspassa els Pirineus i acanala vents freds i forts per la vall de l'Ebre, per això bufa amb força al massís del Port, al Delta i al Camp de Tarragona, especialment a les serres que porten el nom del vent. Andreu Sotorra (text), Rafael López-Monné (fotografia), Blauset / Imaginart (cartografia)

    Reportatges:
    Descobertes inspiradores. Cinc itineraris on la història i la llegenda es confonen
    Entre històries de pirates i de gossos vampírics, treuen el cap petits pobles que mostren un sorprenent inventari de tresors. Retaules, molins, colors o pessebres que van inspirar artistes de la talla de Joan Miró i Joan Perucho. Ruth Casanovas (text), Rafael López-Monné (fotografia)

    Paradís de pirates, nius de bandolers. Orografia d'una zona de Mediterrània pura
    Les serres del Mestral besen la costa per les muntanyes del coll de Balaguer. El bocí de costa que allà es conserva és un bon punt de partida per a l'evasió: hi queden racons que el ciment no ha conquerit, amb nombroses cales i platges per a tots els gustos. Sara Sans (text), Rafael López-Monné (fotografia)

    La sal de la vida. 5 biografies dels territoris tocats pel mestral
    Ja visquin a la mar o a la muntanya, els habitants d'aquestes contrades fan de l'honestedat una manera de viure. A prop de tot, i lluny alhora, s'han construït amb sacrifici i modèstia una existència ben saludable. Isaac Albesa (text), Rafael López-Monné (fotografia)

    Muntanyes viscudes. A peu per les serres de LLaberia, de Tivissa i de Vandellòs
    Les serres del Mestral deixen al descobert amables testimonis que parlen d'un temps agrari passat en què fins a l'últim pam de terreny era aprofitat per donar-ne fruits. Toni Orensanz (text)

    El llegat medieval més romàntic. El castell d'Escornalbou i el Parc Samà, dues visites imprescindibles
    Les serres del Mestral tenen un curiós lligam entre dues èpoques: l'edat mitjana i el romanticisme. El castell d'Escornalbou i el Parc Samà de Cambrils exemplifiquen aquest vincle i la importància que va tenir el moviment artístic del segle XIX en la reivindicació del passat medieval. Verònica Tapias (text), Rafael López-Monné (fotografia)

    06 de març 2011

    RIVE GAUCHE

    Rive Gauche
    Autor: Marc Rosich. Direcció: Rafel Duran
    Sala Muntaner, Barcelona

    La Sala Muntaner acaba de presentar l'obra Rive Gauche, un text brillant de Marc Rosich, basat en la relació que van establir dues llibreteres importants de la rue Odéon de París,  als anys vint del segle passat: Adrienne Monnier (interpretada per Anna Güell) i Sylvia Beach (Mercè Anglès), amants i còmplices que van viure una passió vocacional pels llibres i la literatura. Pels seus establiments —La maison des amis des livres i Shakespeare and Company—,  van passar-hi tota una generació d'intel·lectuals: Paul Valéry, André Gide, Gertrude Stein, Paul Claudel, Guillaume Apollinaire, André Bretón, James Joyce... La relació de les dues llibreteres es va trencar en interposar-se la fotògrafa nord-americana Gisèle Freund, interpretada per Maria Molins, que fa també altres personatges, el principal dels quals, la mestra de cerimònies que fa recordar als espectadors d'avui el cabaret de l'època.
    Rive Gauche no és alliçonadora de res, però jo hi he après que Sylvia Beach, la llibretera nord-americana que s'estableix a París, va publicar en anglès per primera vegada l'Ulisses, de James Joyce. Edició que la va portar a la ruïna econòmica.
    És una obra que pot donar molt de joc en un espai escènic més ampli. Aquí a la Sala Muntaner es troba una mica encaixonada.

    Per què no bastir en aquet ambient privilegiat 
    i sofisticat una comèdia, feta d'enginy, 
    paraules i alguna cita culta?
    RAFEL DURAN Director de Rive Gauche

    05 de març 2011

    SUSPESA «LA GUERRA DE TOMAQUES» A REUS

    Foto: © Paüls.


    Enguany s'ha suspès «la guerra de tomaques» dins els actes del Carnaval de Reus. Els organitzadors no han trobat cap alternativa per recordar-la.



    Llegiu en aquest mateix blog
    Guerra de tomaques (13.2.2010)

    04 de març 2011

    «CANTAVAL REUS 2011»


    Coral carnavalesca. Plaça del Mercadal de Reus, 1982
    Foto: © Arxiu de Carrutxa

    Avui, divendres de carnaval, Reus reprèn el «Cantaval»,  un cercavila musical on s'interpretaran cançons amb lletres carnavalesques. La iniciativa  surt d'entitats ciutadanes amb la intenció de potenciar el vessant satíric de la festa.  Diu Dalvador Palomar que "els cants carnavalescos retornen enguany als carrers i places de la ciutat en un acte organitzat per ningú i coordinat per diverses entitats." Cal esperar que el desvergonyiment sigui exuberant i lúdicament mordaç cap als que manem (no cap als ocellets, com diria l'estimat Ferran Monegal), encara que sigui amb el seu permís.

    La sortida d'agrupacions corals carnavalesques és un dels trets d'identitat d'aquesta festa en diverses poblacions i a Reus tampoc és cap novetat. A la dècada de 1980, com a part del carnaval menys vinculat al programa oficial, ja es van fer algunes cantades pels carrers de la ciutat.
    Però ens podem remuntar molts més anys enrere. Des que hi ha carnaval, de ben segur que es beu i es canta. D'una forma més organitzada, trobem aquestes pràctiques a la primera meitat del segle XIX. SALVADOR PALOMAR. Cantar per carnaval.



    Llegiu l'article sencer
    a lateiera.wordpress.com


     

    03 de març 2011

    TRUITES DE DIJOUS GRAS

    Truites de botifarra blanca. Foto: © Paüls
    Dijous gras o llarder, el primer dia de Carnaval. És dia de truites. La més tradicional és la de botifarra d'ou i cansalada. També n'he sentit dir botifarra de carnaval. A Reus, tot i que se'n venen, no és gens popular la botifarra d'ou. A casa, tal com feia la padrina Munda, fem la truita d'aquests dies amb rodanxes de botifarra blanca passada lleugerament per la paella.
    En qüestió d'art culinari, la televisiva àvia Remei en sap un niu. Cada mes facilita per correu electrònic una recepta del temps, que es pot trobar al seu llibre La cuina de l'Àvia Remei. Les truites que proposa per Dijous gras (vegeu-ne p. 42-46):   truita de carxofes, truita a la catalana, truita d'escarola, truita de faves, truita de patates, truita de pèsols, truita amb trampa, truita de verdures, truita de marisc, truita de truita, etc.

    02 de març 2011

    VISCA ELS NUVIS

    Visca els nuvis
    Adaptació de Joan Pera de «The Four Poster», de Jan de Hartog 
    Intèrprets: Joan Pera i Amparo Moreno
    Direcció: Miquel Gòrriz
    Teatre Condal, Barcelona

    L'obra teatral es va estrenar el 1951 a Broadway i se n'ha fet una versió per al cinema i un musical. Ara, l'adaptació al context històric català és de Joan Pera. Comença amb el casament de la parella, el 1909, en ple caos de la Setmana Tràgica i acaba a la postguerra amb el règim franquista. Entre que enceten la vida conjugal fins que són dos vells, han estat pares d'un fill i una filla, han superat el cansament i els conflictes de convivència, han sobreviscut als intents de deserció de continuar junts. El testimoni d'questa història conjugal és el llit heretat de la família del marit, que finalment hauran d'abandonar a la casa on han viscut tota la vida i que ara, a la vellesa, passarà a unes altres mans.
    Joan Pera i Amparo Moreno tenen els seus moments de glòria en dos solos. Un fent de presentador de varietats i l'altra cantant un cuplet. Durant tota l'obra alternen el registre dramàtic amb el còmic —accentuat en Joan Pera,  al seu punt de mesura en Amparo Moreno—. El context històric no envaeix gaire la intimitat, la parella és més aviat aliena als esdeveniments externs que la superen.
    Remarco la caracterització en vells que fan en directe, quan encara es tenen l'un a l'altre. No els queda res més, de fet.


    01 de març 2011

    PETITS CRIMS CONJUGALS


    Petits crims conjugals
    Autor: Éric-Emmanuel Schmitt. Traducció: Sergi Belbel
    Intèrprets: Laura Conejero i Ramon Madaula
    Direcció: Xicu Masó. Teatre Poliorama, Barcelona
    Foto: © Ros Ribas 
    • Què passa quan Romeu i Julieta es casen? Només la vida em podia contestar aquesta pregunta. Vaig haver d'esperar a tenir quaranta anys per poder fer-me una idea de la relació conjugal. 'Petits crims conjugals' és testimoni d'aquesta maduresa. 
    • A través de paraules, astúcies, inclús cops, els protagonistes tornen a intercanviar... tornen a cuidar-se. Ja que tot es degrada naturalment, la caiguda s'accelera quan, a més a més, s'hi afegeix la negligència...
    • No és el costum qui pot donar suport a la passió sinó la intel·ligència.
    ÉRIC-EMMANUEL SCHMITT 
    Autor de Petits crims conjugals