28 de febrer 2011

COPPÉLIA PER A TOTA LA FAMÍLIA

Coppélia o la noia d'ulls d'esmalt
Direcció: Elise Lummis.
Companyia Juvenil Ballet Clàssic de Catalunya.
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a partir 6 anys.
Coppélia és una obra de ballet clàssic creat per l'Òpera de París, el 1870. La producció que ara presenta el Teatre Poliorama dins de la campanya familiar 'Viu el Teatre' compta amb l'excel·lent formació tècnica del primer ballarí i  de la primera ballarina. Un i l'altre demostren una gran disposició escènica, de la qual destaca la simpatia i una l'execució precisa i elegant dels solos, que el públic ha recompensat amb aplaudiments merescuts. D'altra banda,  el cos de ball —una trentena de ballarins infants i adolescents— els secunda amb força bon nivell de tal manera que el muntatge no té l'aire de festival de final de curs sinó que és recomanable per al públic en general, no només familiars dels intèrprets. El conte de Coppélia transcorre en un poblet centreuropeu, amb  tres protagonistes: la camperola Swanilda, el seu xicot Franz i el vell Coppelius, constructor d'autòmats, que ha fabricat una nina ballarina de mida humana. Aquesta posada en escena al Poliorama inclou una breu introducció abans de cadascun dels tres actes, a càrrec de l'actor Moi Aznar, animador de la programació familiar. Per si els pares no hi arriben, l'acompanyament didàctic no hi és de més.

27 de febrer 2011

CREDENCIAL DE TAXISTA

Foto: Infotaxi
A Barcelona hi ha molts taxistes que no parlen català ni castellà (concretament 1.666 dels 13.098) Si n'ensopeguem un d'aquests —majoritàriament d'origen paquistanès—, ho sabem de seguida, perquè no miren la clientela, ni es giren a veure si cal obrir el portapaquets. Entrem al taxi i el taxista no ens tornarà la salutació.  L'únic que tenim opció que entengui  és el nom del carrer on anem. En prou feines. L'home ni tan sols confirma haver entès on hem dit que volíem anar i, quan arrenca el taxi tenim dubtes de si hi arribarem o ens durà a un altre lloc. 
Per posar fre a l'escalada d'incomunicació en aquest servei públic, a partir de la primera convocatòria d'exàmens de l'any 2011, l'Institut Metropolità del Taxi exigeix com a requisit per a l'obtenció de la Credencial de Taxista que l'aspirant demostri que pot tenir una conversa amb el client en català o castellà. A la primera convocatòria de l'any se n'hi han presentat 203. Tots van triar l'opció del test lingüístic en castellà. Només el va passar la meitat. 
Una iniciativa a favor de la qualitat del servei; ara bé, la manera de ser no la canvia cap test.

26 de febrer 2011

MANIFEST SOMESCOLA.CAT

Somescola.cat fa una crida als centres educatius, les entitats i els particulars a adherir-se al manifest 

 «SOMESCOLA.CAT sorgeix arran de les sentències del Tribunal Suprem espanyol que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya àmpliament reconegut i aplaudit, tant aquí com a Europa, i qüestiona la metodologia d’immersió. Davant d’aquests atacs, ens hem organitzat per refermar el nostre suport a l’escola catalana i al model de cohesió social que aquesta representa.»
 

25 de febrer 2011

150 ANIVERSARI SANTIAGO RUSIÑOL


Avui es commemora el 150 aniversari del naixement de Santiago Rusiñol (Barcelona 1861—Aranjuez 1931). Pintor, escriptor, traductor, col·leccionista...  Faig memòria de les obres de l'autor que he vist als escenaris: El jardí abandonat, Els jocs florals de Canprosa, L'héroe, La mare i unes quantes versions i posades en escena de L'auca del senyor Esteve, obra cabdal del modernisme català,  que va inaugurar el TNC el 1997 i s'hi ha pogut tornar a veure aquesta darrera temporada en una producció d'excepcional qualitat.
Des d'avui l'obra completa de Santiago Rusiñol es podrà anar llegint en edició digital. De moment hi ha en xarxa el text de setze títols i arribaran a la cinquantena el juny. També avui es presenta el lloc web de la Societat Rusiñol.




Vegeu sencera l'Auca del senyor Esteve.
Text de Gabriel Alomar. Il·lustracions de Ramon Casas

ARBRES DE MONGETES



Arbres de mongetes 
Autora: Barbara Kingsolver.
Traducció al català:  Joan Puntí 
Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010.
Per a lectors a partir 15 anys.




"I un pensa que si la ruta de Barbara Kingsolver fos per carreteres catalanes de tercer ordre, al final del trajecte, potser en alguna fonda de les antigues hi trobaria l'oferta barcelonina de seques amb botifarra, que no és altre invent, segons quina sigui la comarca, que un plat que, com els gourmets d'esmorzar de forquilla saben, barreja sàviament un bon grapat de mongetes, o de fesols, amb un bon tall de llonganissa. Bona lectura i bon profit." ANDREU SOTORRA. Seques amb botifarra

24 de febrer 2011

ELS ANTIQUARIS

 
Els antiquaris
Autor: Gerard Vàzquez 
Direcció: Ever Blanchet 
Teatre Gaudí Barcelona
Foto: © TGB 
Els antiquaris és una comèdia molt ben construïda, amb diferents pols d'interès. Un negoci d'antiquaris fa de tapadora dels negocis bruts de les dues branques de mafiosos de la "família" Caspolino. Dos bàndols convertits en socis de conveniència: un amb seu a Madrid, l'altre a Barcelona. Els papers estel·lars se'ls emporta Josep Minguell en dues interpretacions, on es desdobla en patriarca de la família catalana i en pòtol sonat —que es pensa que és Ferran el Catòlic—, el qual té una gran semblança amb el cap de la branca catalana  i que aprofitarà la família madrilenya per aconseguir els seus objectius de fer-se amb el poder. Una obra hil·larant, desintoxicant, de la qual es parlarà durant molt de temps.

23 de febrer 2011

CONTE D'HIVERN DE DAVID BAGÉS

Conte d'hivern
Autor: William Shakespeare. Traductor: Joan Sellent
Dramaturgia i direcció: Carme Portaceli
Música i direcció musical: David Nel·lo
Teatre Romea, Barcelona

David Bagés és un magnífic Leontes que s'emporta totes les mirades, tots els sentiments del públic. Arrasa. Arrasa amb aquest personatge turmentat per la gelosia infundada, perquè la seva dona —i no ell— ha aconseguit que el seu amic es quedi més temps a casa. La maltracta i la castiga públicament, amb el rebuig de la filla que espera. És la història d'una injustícia i el dolor de la víctima per l'abús de poder. Passió i violència per aquesta baixada als inferns. Tota la companyia al servei d'aquesta idea. Final fantasiós per al penediment de Leontes, amb una estàtua vivent que representa la seva dona morta, material sobre el qual la directora Carme Portaceli, passa de puntetes, fent-hi una mirada més contemporània. Avui no acceptaríem el penediment de Leontes. Ni com a moralitat dalt d'un escenari si l'escrivia un autor contemporani. Però, Shakespeare és únic i no admet comparacions.

22 de febrer 2011

MOWGLI EN TITELLES

 
Mowgli, l'infant de la jungla
Basat en l'obra original de Rudyard Kipling.
Adaptació i dramatúrgia: Joan-Andreu Vallvé.
Música: Oriol Vallvé.
Direcció: Joan-Andreu Vallvé.
Teatre Nacional de Catalunya, Sala petita
Per a espectadors a partir de 4 anys

El Teatre Nacional de Catalunya va estrenar Mowgli, l'infant de la jungla l'any 1998. Oferia per primer cop un espectacle familiar. Ara, l'espectacle torna a l'escenari del TNC, amb els magnífics titelles metàl·lics articulats, commemorant el 25è aniversari del Centre de Titelles de Lleida.
Aquest espectacle és un doll de creativitat que juga a favor del llenguatge poètic, intergeneracional. La metàfora de la vida del text meravellós de Rudyard Kipling  es presenta amb un fil narratiu clar de continguts i de procediments. La lluita per la supervivència i la realitat de la mort, els conflictes que genera la convivència i les complicitats a la jungla, amb lleis no escrites. Mowgli es debat entre els dos mons. És un ésser humà, però té el cor al costat del ramat de llops que l'han criat i l'han estimat. Es planteja també el tema de la identitat. Hom és del lloc on hi ha algú que l'estima.

20 de febrer 2011

EL PROJECTE DELS BOJOS

 
El projecte dels bojos
Text lletres: Laia Martí.  Música: Marc Sambola
Direcció musical: Marc Sambola
Idea original i direcció escèmica: Marc Vilavella
Almeria Teatre, Barcelona
Foto: © Clara Bes

El projecte dels bojos (una utopia musical) és un espectacle musical creat aquí amb actors, actrius i músics de talent i experiència. L'acció se situa en un bar musical: El Voilà. El local havia estat punt de reunió d'intel·lectuals en època de la clandestinitat. Ara, l'especulació urbanística li posa el peu al coll. S'hi troben casualment cinc personatges excèntrics,  però menys bojos del que el títol del musical pot fer creure.  Creuen que encara és viable salvar El Voilà i intenten donar-li continuïtat en un cabaret literari. Assagen i treuen el millor d'ells mateixos. El Voilà no se salvarà, però tots els personatges perden la por de ser ells mateixos i troben el camí per encarrilar la seva vida. L'Almeria Teatre va afegint públic fidel a cada nova proposta.
    
En temps de desordre sagnant,
de confusió organitzada i arbitrarietat conscient,
d'humanitat deshumanitzada, res ha de semblar natural,
res ha de semblar impossible de canviar.

BERTOLT BRECHT. L'excepció i la norma

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

19 de febrer 2011

FAMÍLIA COLEMAN A ESCENA

 
La omisión de la familia Coleman
Text i direcció: Claudio Tolcachir
Companyia Timbre 4 
Teatre Borràs, Barcelona

De la mateixa manera que sabem el to que sentirem quan diem "cinema argentí", també les obres de teatre que he vist de companyies argentines, tenen un estil determinat. Un estil naturalista, ric de matisos i d'emocions, com de retrat contemporani d'uns veïns amb qui compartim paret massa prima. Al Teatre Borràs s'ha instal·lat la companyia Timbre 4, amb l'obra La omissión de la familia Coleman. La família Coleman sobreviu. En tots els aspectes, no només en l'econòmic.  La companyia va assajar durant nou mesos aquesta obra i va conformar el guió i els personatges a base d'improvisacions. El resultat són unes interpretacions realistes on triomfa el llenguatge col·loquial i la comunicació no verbal. Els espectadors som testimonis de la quotidianitat surrealista d'aquesta família que dimiteix de ser-ho quan es mor l'àvia matriarca. Una commovedora tragicomèdia.

UNA ALTRA «MEDITERRÀNIA»

Mediterrània
Autors:  Roc Olivé i Ricard Reguant
Companyia Va de Bòlit
Direcció: Ricard Reguant
Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir 6 anys.


La Companyia Va de Bòlit, dirigida aquest cop per Ricard Reguant, presenta Mediterrània. És d'aquells espectacles que et fan caure el món als peus de pensar que hi ha famílies que han pagat perquè els seus plançons en treguin alguna cosa interessant.  És una posada en escena de llençol penjat amb agulles d'estendre roba on s'hi projecten unes imatges amb qualitat deficient.  Bellugueix esforçat dels tres intèrprets,  cançons prou encertades, esbós de balls tradicionals. ¿Parla dels pobles i de la seva gent? ¿Parla de la dieta mediterrània? Cap al final, quan els guionistes s'adonen que no poden encabir cap més escena a la representació, amb un cop de tecla fan un gir i els personatges reciten una mena de llista del que és i no és propi de la dieta mediterrània. En resum, es nota que no han vist ni han sentit parlar de la màgia de la «Mediterrània" d'Els Comediants ni en directe ni en les múltiples vegades que ha passat per televisió. ¿És només qüestió de pressupost?



18 de febrer 2011

EL DISCURS DEL REI

The King's Speech
Director: Tom Hooper
Les cues al Floridablanca per veure El discurs del rei no paren, ara que ha estat nominada per tants òscars. Hem hagut de deixar-ho córrer dos vespres. Per fi, anant-hi en una hora poc comuna, hem aconseguit veure-la.
Poc temps després de morir Jordi V d'Anglaterra, el seu fill gran, Eduard VIII abdica. Aquesta circumstància obliga el fill petit, el duc de York, a ser coronat rei:  Jordi VI (pare de l'actual reina Isabel). La pel·lícula El discurs del rei s'ambienta a la cort d'aquest monarca del qual cal resoldre el quequeig angoixant, però a més cal acostar distàncies entre la corona i el proletariat.  La teràpia comença quan la seva esposa —la futura reina mare— (interpretada amb la serenitat de Helena Bonham Carter) es posa en contacte amb un excèntric logopeda australià (interpretació magistral de Geoffrey Rush) que fa classes de dicció al duc de York (commovedora interpretació de Colin Firth). Un esquema senzill per un fet dramàtic de fons, enmig d'un ambient elegant i elitista que recorda The Queen (2006). En els dos casos es demostra que la institució reial és només una marca que ha de respondre davant de la seva clientela.
El monarca ha de pronunciar un discurs polític clau en el context de la Segona Guerra Mundial. El mitjà de comunicació estrella d'aleshores era la ràdio. Com a cap de la institució reial, Jordi VI  es preocupa de la imatge pública que donarà si quequeja i,per això,  assaja paraula per paraula el discurs. No ha de comunicar qualsevol cosa, no és el discurs de tràmit de cap inauguració, ha de comunicar un desastre: que el país entra en guerra amb Alemanya per tal d'aturar Hitler. Els silencis aporten solemnitat a la proclama que fa el rei. Un discurs que donarà força al poble per preparar-se per la guerra, pel desastre.
La meva col·lega i amiga Rosa Massanés em va recomanar El discurs del rei, abans que la pel·lícula fos finalista a rebre uns quants òscars, perquè "és la història d'una amistat", em va dir. I, efectivament, la part intimista, emocional, de creixement personal és el que queda un cop sortim de la sala.

17 de febrer 2011

L'ILLA ENCANTADA RENOVADA

 
L'illa encantada (Tu fas l'aventura)
Companyia Teatritus
Guasch Teatre, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

L'espectacle musical L'illa encantada ha millorat considerablement el que havíem vist l'any 2008.  Escenografia ben resolta i eficaç, vestuari imaginatiu, bona interpretació de les cançons i de la coreografia. També el guió és més acurat. S'han eliminat les rucadetes tòpiques i repetitives entre escena i escena que ja no acontenten ningú. Els tres intèrprets són dos actors i una actriu bregats en el camp de l'entreteniment teatral dels petits espectadors i fer que els adults acompanyants també s'hi sentin bé. L'illa encantada és un espectacle interactiu. Els espectadors "trien" una de les opcions que els proposa una veu en off i així fan evolucionar al seu gust l'aventura que viuen els personatges. La participació del públic ja no es limita a picar de mans, sinó que fins i tot col·labora a reduir el malèfic que fuig esparverat. El públic menut ha sortit convençut que ha estat l'autor de l'aventura. 



16 de febrer 2011

ELS CONILLS SAVIS





Els conills savis 
Autor: Manuel Brugarolas
Il·lustracions de Lluïsa Jover
Col·lecció Singular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2010. 
Per a lectors a partir de 12 anys


 

  

"Hi ha publicacions que són rara avis. I encara més si apareixen adreçades subtilment als joves. Els conills savis n'és una. L'escriptor i advocat, Manuel Brugarolas (Barcelona, 1946) ha escollit l'espècie dels conills per retratar en clau de faula algunes de les flaqueses humanes més comunes."  ANDREU SOTORRA. Saviesa de conill en clau de faula

Llegiu-ne la resta de la crítica a 

15 de febrer 2011

RUTES D'ARÀBIA


Que "La Caixa", la primera entitat d'estalvi catalana, faci exposicions magnes com aquesta de Rutes d'Aràbia no és res de nou. Però és possible que sigui de les darreres, després de la transformació de l'entitat en banc. Suposo que s'haurà acabat de pertànyer al circuit mundial de vaques grasses i balafiament de recursos.
Amb aquest projecte de gran envergadura —que no he sentit ni llegit que ningú qüestioni ni abans ni ara en època de crisi financera—,  "La Caixa" ha col·laborat amb la Comissió Saudita per al Turisme i les Antiguitats del Regne d'Aràbia Saudita i del Musée du Louvre. No em sé imaginar el preu que s'ha hagut de pagar per la cessió, pel trasllat i per les assegurances aquestes peces que s'exposen al CaixaForum.  Tota una sala amb esteles funeràries (pedres amb inscripcions de diferent índole) fa pujar els colors a la cara.
És una exposició pesada, pesadíssima de seguir. Opinió compartida pels visitants de dissabte, com el nostre cas, que passen de llarg per vitrines i ens amunteguem davant dels mapes d'Aràbia que expliquen les rutes antigues de caravanes que transportaven l'encens i les rutes de pelegrinatge a La Meca. 
A l'era d'internet, els museus no cal que facin anar els seus tresors pel món. Els coneixements es transmeten per altres vies. Les despeses i els riscos dels trasllats s'han de suplir amb fotografies i vídeos de qualitat i els catàlegs digitals corresponents. Però, és clar, això vol dir posar les peces a  l'abast de tothom. I s'acabaria el negoci.

14 de febrer 2011

TRUCA UN INSPECTOR


Truca un inspector
Autor: Jonh Boynton Priestley. Traducció de Joan Sellent
Direcció: Josep Maria Pou. Teatre Goya, Barcelona
Foto: © David Ruano

L'obra Truca un inspector de J. B. Priestley comença amb un sopar de luxe al domicili de la família Birling. A taula de l'escenari del Teatre Goya hi ha el pare (interpretat per Carles Canut), la mare (Victòria Pagès), el fill petit (David Marcé), la filla (Paula Blanco) i el promès (Ruben Ametllé). Celebren el prometatge dels joves. Truca un inspector de policia  (Josep M. Pou) i els implica individualment a cadascú amb la seva part de culpa en el suïcidi d'una noia. És una obra ben construïda, que dosifica els efectes i fa mantenir l'alè d'enjòlit fins a la darrera escena, quan els espectadors ja intuïm el que els personatges encara no saben.  La presentació de Truca un inspector al Teatre Goya és  d'acabats excel·lents de la mà de Josep M. Pou que la dirigeix. La traducció de Joan Sellent brilla amb llum pròpia. Al Goya trucarà una bona temporada aquest inspector. Però, ai, ¿qui ho diu que s'hi hagi presentat cap inspector a cals Birling?


13 de febrer 2011

CONGRÉS DE MÒBILS


Els ciutadans de Barcelona ens preparem per al congrés de telefonia més gran del món: Mobile World Congress 2011. Uns faran l'agost aquests quatre dies de febrer, d'altres els patirem. Es preveu que hi assisteixin cinquanta-cinc mil professionals. Avui ja es començava a notar el desfici que els grans esdeveniments causen a la ciutat: mossos d'esquadra a cada cantonada, guàrdia urbana controlant amb lupa tant els vehicles com els vianants, taxis plens,  cues a les entrades dels hotels que omplen les voreres.  Durant quatre dies més val que no necessitem cap taxi ni tinguem cap compromís d'anar a cap restaurant ni hàgim de viatjar en limusina (estan totes reservades per les empreses de telefonia). Només sortir de casa ens trobarem els petits lladres olorant les preses i esperant el seu moment de glòria. Divendres podrem arribar fins al moll sense empentes. Per fi!

SÍMBOLS DE FRANCO


Cartell de l'exposició Símbols de Franco
Espai Memorial Democràtic
Via Laietana, 69, Barcelona



Últim dia per visitar l'exposició Símbols de Franco a l'Espai Memorial Democràtic. A partir d'ara es podrà anar veient on es demani, ja que es preveu que sigui itinerant. Compartim el recorregut amb una parella d'adolescents que s'aturen davant de cada plafó i el llegeixen amb deteniment. També hi ha uns senyora gran que s'ha amagat al lavabo per emplenar una enquesta sobre si s'han de retirar o no els símbols franquistes. Fa cara de posar la creueta al sí, però no vol que ningú la vegi. Té por, encara. 
Símbols de Franco és una exposició documental que consta de fotografies (salutacions a la romana, misses de campanya, servei social femení, àguiles, art i iconografia), i d'algunes peces originals, com per exemple un jou i fletxes d'una entrada de poble o retolació de plaques d'habitatges.
La simbologia franquista va ocupar hegemònicament l’espai públic més de quaranta anys. Els símbols emprats pel franquisme s'utilitzaven per vehicular la seva ideologia i exaltar el fervor patriòtic: Una, Grande i Libre. L'exposició posa de manifest que, malgrat la Llei de la Memòria Històrica, molts d'aquests símbols continuen presents a carrers, places i edificis de tota la geografia catalana. Davant d'aquesta situació, l'exposició invita a  reflexionar sobre el paper social que van jugar aquests símbols i encetar un debat sobre la seva destinació: el museu, la interpretació in situ, etc.

Mentre països com Itàlia i Alemanya van promulgar lleis per fer desaparèixer la simbologia feixista de l'espai públic, a Espanya no ha estat fins trenta anys després d'haver elegit el primer govern democràtic que, a través d'una "llei de memòria històrica", se n'ha regulat —tímidament— la perdurabilitat. 
JORDI GUIXÉ, comissari de l'exposició Símbols de Franco

12 de febrer 2011

LA MORT D'IVAN ILITX

La mort d'Ivan Ilitx
Autor: Lleó Tolstoi
Adaptació: Oriol Borggi i Jeroni Rubió
Direcció: Oriol Broggi 
Biblioteca de Catalunya 

La novel·la La mort d'Ivan Ilitx de l'escriptor rus Lleó Tolstoi és un text que destil·la una serenitat impressionant davant del dolor i la solitud. El vaig llegir el 2002, quan el va publicar «Quaderns Crema». El protagonista és un petit buròcrata que aspira a una vida tranquil·la, però una dolència imprevista i desconeguda li trastoca l'existència i el fa encarar amb la vivència de l'agonia.  Ivan Ilitx s'està morint i ni els metges ni la família sembla que s'adonin de la seva realitat. L'obra tracta de la dificultat de trobar consol a l'hora d'acceptar la mort.
El text és bellíssim i el director de teatre Oriol Broggi li fa homenatge. Aconsegueix que els actors i les actrius se'l facin seu i el transmetin en un espai auster, amb tota la seva potència i magnetisme. També hi afegeix un repertori mesurat d'apunts personals, com per exemple, la melmelada de pruna que posa en boca del protagonista (interpretació compartida: Òscar Muñoz, Pilar Pla, Jacob Torres), la veu en off del metge (l'avi del director, l'eminent cirurgià Dr. Moisès Broggi) o la solució aflamencada de la Dama de la mort (Elvira Prado) que s'emporta Ivan Ilitx de l'escena. Tolstoi va escriure La mort d'Ivan Ilitx el 1886 i, amb aquesta posada en escena, demostra que el temps no li ha passat factura. Un clàssic universal.

10 de febrer 2011

L'OFICI DE PALETA

Foto: © Paüls
Estic estudiant si cal que posi al meu currículum que avui he fet d'Auxiliar de serveis d'enginyeria civil. De paleta. Si fa no fa de paleta que en sap, com diu el poeta. 
Llegeixo la nova nomenclatura de l'ofici de paleta (Auxiliar de serveis d'enginyeria civil) a l'article "Titulitis" de Paco Llevat a «La Guia de Reus», núm. 101.  L'autor hi constata que s'han posat de moda les carreres universitàries en detriment d'una bona Formació Professional. La imaginació dels universitaris en temps de crisi que els obliga a fer feines que no tenen res a veure amb el que han estudiat, ha posat en marxa una terminologia grandiloqüent per tal que sembli que les feines que fan siguin una altra cosa. El poder suggestiu de les paraules, un cop més.
a) Trio uns quants exemples d'aquests —suposats— nous oficis i noves ocupacions (Més avall indico els noms comuns, amb què els coneix tothom):
1. Distribuïdor de recursos humans
2. Tècnic de màrqueting dirigit
3. Tècnic en manteniment sanitari de vies públiques
4. Tècnic en manteniment de terres i productes vegetals
5. Expert en distribució de música popular
6. Tècnic en recepció i arxiu de recursos humans

b) Noms comuns:
1. Taxista
2. Repartidor de propaganda
3. Brossaire
4. Jardiner
5. Venedor de discos pirata
6. Enterramorts

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
JOAN SALVAT-PAPASSEIT. L'ofici que més m'agrada 

09 de febrer 2011

L'ALTA COSTURA BARCELONINA

Exposició "Barcelona alta costura", Palau Robert, de Barcelona

L'esposició "Barcelona alta costura" que es pot veure al Palau Robert mostra l'eclosió i l'hegemonia de la moda catalana, entre finals del segle XIX, fins a la dècada dels setanta de segle passat. S'hi poden veure vestits de dia i de nit, vestits de núvia, sabates, barrets, brodats artesanals, complements... Un centenar de vestits que van fer història, signats per Balenciaga, Pertegaz, Pedro Rodríguez, Asunción Bastida, Pedro Rovira, Margarita Nuez... París continuava essent el referent, però la burgesia catalana va ser clienta fidel de la moda que es dissenyava sota la llarga tradició tèxtil d'aquí.
Ara que comprem roba de confecció sense sobrefilar, amb els botons mig penjant i les vores desfilades, aquesta exposició és recomanable, sobretot, perquè recordem com es resolen els acabats dels vestits ben fets.

08 de febrer 2011

GERANIS PENJANTS I CERVESA

Geranis penjants (Pelargonium peltatum
al jardí de llicorella. © Paüls, 2011

Ja és primavera al jardí de llicorella. Després de dues setmanes de gelades i vent, només un dia a  32º C a l'hora del zenit solar ho ha canviat tot. Ja hi ha les primeres margarides, la coronil·la comença a puntejar de groc, les flors dels ametllers marcona estan a punt d'obrir-se, les merles ja feinegen fent niu.
També ha canviat la nostra mirada. Fins ahir havíem estat indiferents a la quietud hivernal de les plantes. Avui, però ens hem fixat que els geranis penjants, els de fulla d'heura (Pelargonium peltatum), són els únics que han sobreviscut a la fredorada. Tenen la fulla lluent tot i no haver-los regat gens aquest hivern. Si el temps no es complica, faran flors de color de rosa des de la primavera fins ben entrada la tardor.
D'aquí a un parell de mesos, les bavoses rosegaran les fulles tendres dels nostres geranis penjants i hi deixaran uns forats de la mida d'una llentia. Així que veurem el primer forat rodó actuarem.  Col·locarem al costat de la planta una tapa metàl·lica d'un pot amb un rajolí de cervesa. Les bavoses s'hi engataran i s'hi quedaran. Cacera llefiscosa.

07 de febrer 2011

SANTI MOIX AL CERCLE

 
Il·lustració de Santi Moix per a Les aventures de Huckleberry Finn,  de Mark Twain.

A la sala d'exposicions de la Fundació Cercle de Lectors només hi ha empentes de públic el dia de la presentació. Fora d'això, es pot veure el que s'hi mostra amb tota tranquil·litat. Ara hi ha exposats els originals que Santi Moix, pintor i ceramista català afincat a Nova York, ha fet per a la publicació d'un volum singular de Les aventures de Huckleberry Finn, en motiu del centenari de la mort de Mark Twain (Samuel Langhorne Clemens (Florida, Missouri, 1835  - Redding, Connecticut, 1910.) Santi Moix no n'ha tingut prou amb les aquarel·les que il·lustren el llibre editat per Galaxia Gutemberg i Círculo de Lectores i ha fet, com a grafiter exquisit, uns murals impressionants a les parets de la sala de la fundació. Els dibuixos fan una síntesi abstracta de l'Amèrica esclavista i de la ribera del Mississipi on es desenvolupa l'univers del protagonista trapella d'aquesta novel·la.
Exposició oberta fins a l'1 de abril.

06 de febrer 2011

RAIMON: RELLOTGE D'EMOCIONS


Raimon acaba de fer setanta anys. Fa cinquanta anys que va actuar per primera vegada en públic i avui encara manté la veu potent que li coneixem de sempre. És un clàssic a qui toca recollir els fruits al seu punt de maduresa. I torna a sembrar de nou. Aquest cop, presentant un disc —íntegrament— amb cançons inèdites: Rellotge d'emocions.
Des del 1997 que Raimon no publicava tot un disc amb cançons noves. En aquest nou disc fa un repàs pel seu recorregut vital. Reprèn la contundència del seu cant i parla de la seva infantesa a Xàtiva, de la guerra d’Irak del Bush pare;  recorda la Barcelona de 1971; evoca la ciutat de València on va estudiar; canta amb tendresa noves composicions d’amor i desig.
A Raimon Pelegero Sanchis (Xàtiva, 1940) li han arribat els reconeixements institucionals després que tantíssima gent tinguéssim el seu món poètic d'enorme riquesa com a referent i banda sonora de les nostres vides. Fa unes setmanes, va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant. Avui, el diari ARA, li dedica un especial i promociona el disc a 10 euros.  Aquesta nit, TV3 programa al 33, part del concert que el cantant va oferir a Xàtiva, el mes de maig passat, on estrenava algunes de les cançons del nou disc.
El 18 de febrer presentarà el nou disc en concert a Madrid, al Teatro de Madrid a La Vaguada. Els dies 18, 19 i 20 de març el presentarà en concert a Barcelona, al Teatre Tivoli.

Amb més passat que futur
i un present sempre tant prim.

RAIMON Mentre s'acosta la nit (Disc Rellotge d'emocions)

Escolteu aquí dues cançons del nou disc

05 de febrer 2011

FORN DELS ÀNGELS


Paper d'embolicar de la Fleca "Els Àngels", a la plaça dels Àngels davant del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Una bona mostra d'adequació al consumidor potencial.

04 de febrer 2011

KILLER CANTAT

  

Killer
Autor: Guillem Clua. Música: Xavier Mestres.
Músics: Tomàs Alcaide, Roger Conesa i Xavier Sánchez.
Direcció: Joan Maria Segura. 
Sala Muntaner, Barcelona


A l'escenari de la Sala Muntaner es jutja un assassí en sèrie, a l'espectacle musical Killer. En una atmosfera (il·luminació, apunts musicals) d'humor macabre, Xavier Mestres, músic i actor reconegut, desenvolupa un monòleg tragicòmic on combina paraula i cant. El protagonista és un enterramorts professional acusat de la mort de cent cinquanta-set persones. Argumenta i demostra que el destí ha marcat el seu drama. Un musical de petit format de molt bona factura, tot i que no m'hagi convençut el realisme narratiu del tema. Ara bé, el talent que tot l'elenc (actor i músics) ha esmerçat en aquest espectacle em fa pensar que en un altre espectacle seu no en sortiré amb els pèls de punta.

03 de febrer 2011

"EL QUE TENIM" SEGONS DAMM


"Messi, Iniesta, Xavi, els tres formats a La Masia." L'actor català Quim Gutiérrez comença amb aquests noms el nou anunci de Cervesa Damm.  Recorda que el millor entrenador és Guardiola. Fet aquí. A continuació, en format lip dup rodat  a Ciutat Vella, el carrer de la Riera Baixa i el cor del Raval barceloní, el grup Els Amics de les Arts —que són els autors de la banda sonora— reprenen la llista reivindicativa d'alguns elements del patrimoni humà natural i cultural de Catalunya. No canten, en aquest cas, sinó que diuen segurs i il·lusionats mirant la càmera aquest missatge optimista: Tot fet aquí.
Minuts després de l'estrena de l'anunci de Damm, la resposta via twitter i Faccebook va ser positivament esclatant. Valoraven el retorn d'una mica l'autoestima col·lectiva. Ja tocava.

02 de febrer 2011

EL QUADERN GRIS

 
El Quadern gris
Autor: Josep Pla. Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé.  
Direcció: Joan Ollé.  Teatre Romea, Barcelona

El vestíbul del Teatre Romea és ple de fotògrafs aquesta nit d'estrena de l'adaptació teatral d'El Quadern gris de Josep Pla. No han vingut a fotografiar l'actriu Montserrat Carulla ni els actors Joan Anguera i Ivan Benet. Han vingut perquè —estranyament— avui l'alcalde Jordi Hereu hi assisteix d'espectador. I, per no ser menys, també ha vingut la seva contrincant, Montserrat Tura. En vint anys d'estrenes, no havíem coincidit mai amb la primera autoritat municipal ni amb la candidata. Però, s'acosten eleccions i, és clar, ara s'han de fer veure.
No perdo més temps amb aquestes espectadors de conveniència i passo a l'espectacle de la paraula d'El Quadern gris dita pels tres intèrprets. Joan Ollé ha optat per donar tota la importància a la veu del jove autor que va escriure el dietari als 21 anys (Entre març de 1918 i novembre de 1919), però també hi ha la veu de l'escriptor bregat que el va reescriure molts anys després.  
La tria de fragments segueixen diverses línies temàtiques: les dones, el gaudi amb el bon menjar, les lectures, Palafrugell i el paisatge humà, la descoberta de Barcelona, el concepte d'amistat. N'hi ha d'altres, però aquestes són les que més sovintegen en aquesta adaptació poc dramatitzada —estàtica, fins i tot— al servei de transmetre al més fidel possible l'estil genuí dels relats i de les impressions que es recullen al quadern. Els tres intèrprets aconsegueixen que el públic ens creguem que són Josep Pla.


01 de febrer 2011

PEDRA DE TARTERA


 Pedra de tartera
Autora: Maria Barbal. Adaptació teatral: Marc Rosich
Direcció: Lurdes Barba. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita

A l'escenari de la Sala Petita del TNC s'està produint un esdeveniment esperat per molts professors de literatura: Pedra de tartera. I és que aquesta novel·la històrica de Maria Barbal s'ha convertit, amb els anys, en un fenomen editorial, sobretot als instituts de secundària. Ara, per segona vegada, se'n fa una adaptació teatral.  Al text de Barbal, Conxa, la protagonista, narra en primera persona i en passat la seva història. A l'adaptació que n'ha fet Marc Rosich les accions prenen vida en present i la Conxa (subtil i essencial, magnífica Àurea Màrquez) explica en veu alta els seus silencis, les seves pors davant de la realitat fora del seu control. S'explica en un símil de dialecte nord-occidental en la varietat pallaresa. Uns actors se'n surten més bé que d'altres, però, en tot cas, el llenguatge també forma part del paisatge humà i dóna profunditat a la història.
L'obra convida la memòria històrica del passat recent, enfocant els elements biogràfics d'una dona pallaresa. En aquest sentit és un document antropològic de la vida duríssima als pobles aïllats de muntanya, abans i durant la República, durant la guerra i la crua postguerra. Tots els capítols es resumeixen en un acte que transcorre a la cuina de la masia i en una tartera que la protagonista escala en diverses ocasions per donar sentit al simbolisme de la tartera: material inert, condemnat als embats del medi.  Com si fos una pedra de tartera, la Conxa no té possibilitat de rebel·lar-se del seu destí, ni quan de menuda els pares la facturen a cals oncles ni quan de vella el fill se l'emporta a la porteria les finestres de la qual donen a l'escala de l'edifici. La pobresa ha fet de la Conxa una supervivent passiva i silenciosa com moltes dones del seu temps.

Si hagués gosat dir: deixeu-me quedar aquí, 
vull morir en aquesta terra, no n'hauria tret res.
MARIA BARBAL. Pedra de tartera