30 de setembre 2010

ROSES MÍSTIQUES I CLAVELLS DE MORO


Clavells de moro i roses místiques al jardí de llicorella. 
Foto: © Paüls, 2010
Les zínies o roses místiques (Zinnia elegans) i els clavells de moro (Tagetes erecta) són plantes de temporada. Les pluges ens han obligat a posar a ratlla els cargols i les bavoses perquè es deleixen per les fulles tendres d'aquestes plantetes. Han conviscut —una mica atapeïdes— als parterres assolellats del jardí de llicorella i han florit abundantment aquest estiu, però, ara, a finals de setembre, ja van de baixa.  Assecarem les llavors i les plantarem la primavera que ve perquè ens tornin a alegrar la vista.

Es marciran les flors, però, a despit
de l'hivern, romandrà el seu esperit.

W. SHAKESPEARE, Sonets, V

29 de setembre 2010

OBERT PER OBRES


Carrer Joaquim Costa, antic carrer Ponent. Foto: © Paüls, 2010

Fa vint anys, al nostre carrer hi havia tot tipus d'establiments de complicitat amb el veïnat. Fins fa deu anys hi havia una espardenya de vetes penjada al carrer d'un establiment, reminiscència medieval dels oficis. Alguns d'aquests comerços encara resisteixen: la farmàcia, la matalasseria, el mecànic de motos, l'estanc, el tapisser, la fotògrafa... tots en mans noves. Però, els que no han trobat relleu generacional, s'han substituït per tendes que tenen els queviures a munts —una a tocar de l'altra—, per locutoris, per bugaderies, per agències de tramesa de diners a l'estranger, per carnisseries halal, per botiguetes de telefonia mòbil, per taulells on serveixen menjars per emportar-nos-els a casa, per bars de copes que obren al vespre. Un carrer atapeït, ara obert per obres.

Seqüència 2
Famílies paquistaneses hi regenten tendes
una a tocar de l'altra, de queviures a munts,
i es neguen mútuament a veure
competència en els aparadors cecs
amb prestatgeries de licors.

A tocar, hi conviuen una església de l'Opus,
una pensió per a sexe convingut al carrer
l'associació de veïns del barri,
un estanc, una escola de monges,
una sabateria que sempre liquida,
una església evangelista,
una oficina de La Caixa i un banc ocupat per indigents.

LENA PAÜLS Documental (exterior: un xamfrà)

28 de setembre 2010

PER MOLTS ANYS, «DUESAIGÜES. LA REVISTA»

«Duesaigües. La Revista", núm. 1-5. Foto: © Paüls, 2010

La publicació trimestral «Duesaigües. La Revista» celebra el primer aniversari. Durant aquest any, l'equip de redacció ha implicat en aquest projecte gent de totes les generacions, hi ha dedicat moltes hores decidint continguts, dissenyant, recollint articles, textos de creació, fotografies i dibuixos. I, a més, ha començat a adaptar-la a la dinàmica d'internet.
Només en un any, La Revista ha esdevingut un element cultural, informatiu, lúdic i de vertebració social important. Sovint diem: "A La Revista, tal persona deia que..." Em consta que aquí la llegim tothom. Amb lupa. La llegeix la gent que viu aquí, els que tenim un peu aquí i un altre a fora i els que viuen fora del tot però que tenen les arrels aquí. No hi ha cap escrit que es deixi per verd. Un mal pas en una frase poc entesa dóna peu a retrets i justificacions. De la mateixa manera que un article oportú es converteix en bandera per aconseguir objectius.
Això comporta la comparació irònica de La Revista amb la pràctica del futbol, esport al qual juga tothom a Duesaigües, des de la canalla fins als avis i àvies. És tan gran l'afició a la pràctica d'aquest esport que el municipi manté les instal·lacions amb gespa natural —en terra de secà— d'un camp que és, cal dir-ho, el principal element de distracció del municipi de tal manera que tothom s'hi entrena una hora o altra i en els dies de partit hi ha empentes per assistir-hi.
Per tant, si pels ciutadans de Duesaigües —contribuents fidels—, tenim en similar consideració La Revista i la pràctica del futbol, cal que les institucions els dediquin els recursos humans i financers equivalents, per tal d'evitar que un dels dos projectes patrimonials sigui discriminat. Però, si no, «Duesaigües. La Revista» continuarà sortint com fins ara, per la voluntat obstinada dels ciutadans que la impulsen i dels ciutadans exigents que la llegim. Per molt anys.

Porta gravat a la memòria, durant la resta de la teva vida,
les coses bones que han sorgit de les dificultats.
PAULO COELHO. Manual del guerrer de la llum 

27 de setembre 2010

RECITAL D'ABRAR-UL-HAQ A BARCELONA

Diumenge 26. Plaça dels Àngels de Barcelona (Davant del MACBA.)
Foto: © Joan Sánchez, 2010

A Barcelona, en el marc de la festa de la Mercè, organitzat per Casa Àsia, s'ha pogut sentir Abrar-ul-Haq, el cantant de bhangra més famós  del Paquistan (ha venut 16 milions de còpies del seu primer disc.) Barreja el pop i el folk i té entusiastes fans femenines. La cançó "picant" més celebrada va ser la d'aquesta tornada:  
Casa't amb mi, 
si vols demana ja 
permís a la teva mare
Una tornada molt aclaridora, per entendre com són aquests conciutadans nostres. La plaça dels Àngels s'ensorrava amb ballaruga ondulant i aplaudiments.

RIGOR MORTIS



Rigor mortis
Autor i director: José Luís Martín
Foto: © David Ruano




Rigor mortis és la primera obra d'aquesta temporada al Teatre Condal. Hem arribat al teatre passejant i encara ens semblava que anàvem d'hora i resulta que tothom ja era a la sala. Començava mitja hora abans de la informació que teníem, cosa que demostrem amb proves i ens deixen entrar, a les fosques. A l'escena hi ha dos homes, una caixa de morts i moltes corones de flors. Els personatges són morts i s'acaben de conèixer a la sala d'un tanatori: un és un jubilat de Cornellà i l'altre un polític nacionalista català corrupte.  A cops de tòpics i sorpreses anem sabent, al mateix temps que els protagonistes, que han mort d'accident. Ara es tracta de saber de qui va ser la culpa. El relat evoluciona en aquest sentit i s'hi afegeixen nous personatges també suposadament morts que estan relacionats amb el xoc. El tòpic es cargola més en un final ben resolt. El dramaturg i director d'aquesta obra és conegut per la seva dedicació a l'humor gràfic. D'ell és la imatge de Déu amb barba blanca, un tercer ull sobre un triangle. D'ell és la imatge de Quico, el progre que després passaria a ser sèrie de TV. Ha estat guionista, adaptador i productor d'obres teatrals d'èxit, però s'estrena com a dramaturg i director en aquesta comèdia d'embolics de digestió fàcil.

Qualsevol semblança amb la realitat
no és una coincidència, és una maleïda casualitat.

JOSÉ LUIS MARTÍN

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

26 de setembre 2010

FOIX DE SARRIÀ

Foto: © Paüls, 2010

Vet aquí la cantonada de la pastisseria Foix de Sarrià. Hi ha dues senyalitzacions, una paperera, un semàfor, escocells dels arbres sense protecció, una barana, un tòtem... ¿Hi cabria alguna cosa més, encara?
Com que els responsables d'urbanisme o els de la via pública de l'Ajuntament de Barcelona saben que la que va ser casa del poeta Josep Vicenç Foix és una botiga d'exquisideses molt fotografiada, devien pensar que podien aprofitar per fer una exposició de tot el "mobiliari" urbà de què disposaven. Per sortir a la foto.


Has substituït l’amant pel tramoista. 
J. V. FOIX

25 de setembre 2010

L'AVI ÉS... L'AVI!


Lilli Messina. L'avi és... l'avi! Traducció de  l'alemany: Patric de San Pedro. Takatuka-Virus Editorial. Barcelona, 2010. A partir 3 anys.

Un àlbum il·lustrat que parla de la convivència de gent petita i gent gran, sota un mateix sostre. L'avi és una persona ben rara, pensa el menut de la casa. L'observa amb atenció i arriba a la conclusió que l'avi és un nadó perquè no té cabells ni dents i a vegades li donen el menjar a la boca. Però encara hi ha més aspectes que fan pensar que l'avi és un infant indefens perquè no sap cordar-se les sabates i amb el seu estrany patinet (un caminador), topa a totes bandes, fa caure les coses i fa molt d'enrenou. La mare li explica tot mostrant-li fotografies que l'avi no és un infant sinó una persona molt gran que va ser jove, que es va casar amb l'àvia que va tenir fills... En fi, que l'avi no és un nadó. És clar. L'avi és... l'avi. Si les quatre paraules del text són una delícia els dibuixos són retrats còmplices amb qualsevol lector sensible, sigui de l'edat que sigui: la mare que s'escarrassa a desdoblar-se per estar tant pel petit com per l'avi. L'avi sempre dormint en una butaca i el petit imaginant-se un competidor en l'avi-nadó. Per llegir amb un somriure beatífic.

—L'avi, l'àvia, l'oncle i jo... Ho veus, l'avi és el meu pare!
—Noo, noo —diu en Pep. L'avi és l'avi!
LILLI MESSINA.
 

24 de setembre 2010

LLIBRE DE LES PEDRES

 Pedres erosionades per l'aigua del Barrancó. Duesaigües. 
© Montse Francisco, 2010

La meva benvolguda amiga Maria M. de Reus, sembla que hagi descobert les pedres en els dos articles que vaig publicar en aquest blog:
M'escriu dient que ella no sabria què dir a les pedres. En realitat, nosaltres no diem res a les pedres, són les pedres que ens parlen de l'ús que els humans n'hem fet, un cop arrencades del llit mare de la terra.
El poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, va escriure aquesta impressionant tirallonga de decasíl·labs dedicat a la seva relació patrimonial amb les pedres. La identitat col·lectiva projectada sobre les pedres. Per assaborir-lo acaronant pedres amb "la voluntat decidida de càntic":

EXPLICACIÓ 
Allà on he anat ha estat per recollir
pedres només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir els llocs i puc dir els moments
en què, inclinat a la materna terra, 
he recollit tantes formes de pedres, 
he vigilat tantes formes de vida.
M'han foradat a voltes la butxaca
i jo he sentit a la meua epidermis
el seu arrap com un dolç regalim,
com el senyal de callada existència. 
De vora el mar, del secà insolidari, 
i del camí de l'horta polsegosa,
he anat fent el meu nocturn catàleg 
amb voluntat evidentment diürna. 
Diran de mi: És l'home de les pedres. 
Pedres humils i rebotades, pedres, 
pedres que no constaran a les cròniques,
i jo ara escric la pàl·lida memòria,
la voluntat decidida de càntic, 
el fet solar, el venjatiu projecte
d'un poble antic com les pedres també.
Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida d'activitats marítimes
o cantelluts de soledat superba. 
Pedres, només: un manament de pedres
que aquest País em deixava a les mans.
Pedres de riu i pedretes de via, 
ferruginós i metàl·lic destí! 
No són lunars: són humanes, només,
amb el perfil humanament cansat
com d'esperar anys i anys l'arribada 
d'algun moment que elles saben només,
com esperant la meua mà sol·lícita. 


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, del  Llibre  de  les  pedres 
(Mural del País Valencià, Llibre III)

23 de setembre 2010

NIT DE SAN JOAN, 29 ANYS DESPRÉS

Nit de Sant Joan
Text original de creació col·lectiva
Música i lletres: Jaume Sisa (tret de la lletra de la cançó
La Nit de Sant Joan, de Joan Lluís Bozzo)
Direcció: Carles Alberola

El nou teatre Artèria Paral·lel, que gestiona l'SGAE, s'acaba d'inaugurar amb Nit de Sant Joan, una obra emblemàtica pel que va significar de trencament, l'any 1981, quan Dagoll-Dagom la va estrenar. M'assec a platea (els seients de l'Artèria són ben còmodes) i intento imaginar-me que veig l'obra per primer cop. Em deixo sorprendre pels músics en directe, per la posada en escena potent, pels artistes d'avui que saben cantar i ballar tan bé per transmetre el to màgic de la nit més llarga de l'any. M'obligo a deixar-me sorprendre pel bomber piròman, pels marcianets, per la tieta viatgera, per la coca de fruita i pinyons, pel Gran Jordiet, pel xava Macari. Vull estar distesa com el públic nou que m'envolta.  Però no ho aconsegueixo del tot.  A cada número vaig fent mentalment la comparació amb l'espectacle de fa... vint-i-nou anys!
L'espectacle Nit de Sant Joan d'aquest 2010 funciona. Conté l'essència del musical de tema històric, presentat en clau de revista, que ja l'any 1981 —amb la democràcia tan fràgil que va estar perillant per un cop d'estat el febrer del mateix any— situava el relat vint anys enrere, aquí, a l'època daurada de les revetlles, amb el ressò llunyà dels hippies, del rock and roll, del twist, dels Beatles. Rient, cantant i amb molta poesia, la companyia  ens ha servit una pàgina de la nostra història recent. Emocionats, hem acabat demanant-los una altra peça amb aplaudiments.



EL SENYOR DE LES MOSQUES 2.O

  El senyor de les mosques 2.O
Text: Abel Coll i Joan Flores
Direcció: Abel Coll

Versus Teatre arrenca temporada amb El senyor de les mosques 2.O. La versió teatral que Abel Coll i Joan Flores han fet de la novel·la de William Golding mostra com uns joves d'una vintena d'anys de casa bona (a la novel·la els protagonistes són uns infants) que naufraguen i arriben a una illa sense rastre de civilització,  han d'adaptar-se i sobreviure a la nova situació i com vam traient la part salvatge: repressió i explosió de violència. Tensió extrema entre Ralph (Pau Vinyals), el líder natural, i la seva antagonista, Jackie (Georgina Latre), la líder negativa. Rols de poder i de submisió per subsistir. El resultat és una obra de desenvolupament angoixant, amb una escenografia austera com pertoca a una illa deserta. I una constatació: comptem amb actors i actrius de nova fornada amb molt de talent.



22 de setembre 2010

L'AMOR DE JOHN KEATS

John Keats i Fanny Brawne

Al cinema Floridablanca —dia de l'espectador a la sessió de nit—, només compartim la sala amb mitja dotzena de persones. Hem triat Bright Star, de Jane Campion. La directora neozelandesa és coneguda per El Piano (Premi Palma d'Or a Cannes 1993.)  En aquesta nova pel·lícula —que també ha competit a Cannes a la secció oficial— s'apropa a John Keats (Londres, 1795—Roma, 1821), el més important dels poetes romàntics en llengua anglesa, a través de la mirada emocionada del seu gran amor, Fanny Brawne, veïna del poeta malat de tuberculosi i dependent dels seus amics i protectors. Per estalviar-li un altre hivern humit a Anglaterra —i per salvaguardar-lo dels braços de la noia— l'envien a Itàlia. La directora ha fet una reconstrucció d'aquesta relació basada en cartes apassionades que va escriure realment Keats a Brawne.  
Bright Star narra amb una delicada posada en escena i un vestuari excepcional, amb imatges de singular bellesa, una història d'amor inspirada en els darrers anys del poeta, que va morir sense haver conegut l'èxit per la seva obra.

 Desitjant l’adéu i amb plaer dolorós 
l’abella es torna verí
JOHN KEATS

21 de setembre 2010

LA MARQUESA D'O

Autor: Heinrich Von Kleist
Versió: Emilio Hernández
Direcció: Magüi Mira
Foto: © Pentación


El Teatre Romea obre temporada amb una versió en castellà de "La marquesa de O", de la novel·la de Heinrich Von Kleist, publicada el 1808. La  marquesa, una vídua jove, ha estat violada. El violador es penedeix del seu acte. L'obra és el recorregut amb un to tirant a còmic d'aquest penediment i del perdó aconseguit. El conte romàntic remarca les rigideses i les convencions de l'època, però on nota més el pas del temps és en la consideració femenina que permet el perdó de l'abús. La parella d'intèrprets joves (Josep Linuesa i Amaia Salamanca), el coronel, pare de la noia (Juan José Otegui, que abandona amb aquesta obra els escenaris) i la mare (Tina Sáinz) fan una recreació creïble dels personatges. Cal remarcar els passos coreografiats, que aporten solidesa estètica en un conjunt molt ben treballat i que ja porta un gran rodatge en arribar a Barcelona. 


20 de setembre 2010

VA DE "GATS"


Gats 
Text: Macià G. Olivella i Alícia Serrat 
Música: Ferran González. 
Direcció: Maria Agustina Solé.


El Jove Teatre Regina estrena temporada de teatre familiar amb una obra nova: Gats. Una història d'amistat en estrena mundial, protagonitzada per sis gats personificats.  Un grup de cinc gats amics es troben amb la dificultat d'acceptar un nou amic: un gat negre! Les prevencions del líder fan que els altres rebutgin el nouvingut. S'haurà de guanyar el lloc dins del grup, si hi vol pertànyer. Un treball molt ben acabat tant pel que fa al text, com la interpretació en tots els seus vessants (dicció, balls, cançons), la música original, el vestuari... Tot el públic —adults i infants a partir de tres anys— en sortim entusiasmats. 10/10

19 de setembre 2010

PEL DAVANT... I PEL DARRERA

Pel davant ... i pel darrera
Direcció: Alexander Herold
Foto: © Antoni Bofill

En temps de crisi econòmica es programen reposicions d'obres teatrals per amortitzar les produccions i fer caixa. Al Teatre Borràs, obren temporada amb la reposició d'una obra d'èxit popular assegurat: Pel davant... i pel darrera, de Michael Frayn, en versió de Paco Mir (El Tricicle.) L'obra s'ho val i qui no l'hagi vista en les versions de 1985, de 1996 i de 2002, no sap el que es perd si no aprofita per veure-la ara. També l'haurien d'anar a veure els que ja n'hagin vist una o més versions perquè la companyia és nova i sempre és un plaer veure primeres figures en una obra que és una joguina escènica —m'imagino que molt dura físicament d'interpretar— en una coreografia d'una complexitat extraordinària. 
Per si algú encara no sap de què va, en faig un esbós. Primera part: assistirem al darrer assaig d'una companyia de teatre de tercera o quarta fila. Són a poques hores de l'estrena i no se saben el text, ni tan sols han arribat a entendre de què va l'obra. Segona part:  darrere de l'escenari hi podem veure el marro. Les relacions creuades, els odis, les travetes entre els intèrprets d'aquesta companyia de pega. Tercera part: la companyia ja està en gira. Ha canviat per complet l'obra, ara s'ha transformat en un desori incomprensible que fa partir de riure el públic que n'hem vist la gestació a la primera part.


ART A LES ENTRADES DE PÀRQUING

Grafit a l'entrada d'un pàrking particular. Carrer Sepúlveda. 
Signat: KRAM.&.OWEN. 2009.
Foto: © Paüls, 2010

Cada dia hi ha més peces d'art al museu dels carrers de Barcelona. El que no va aconseguir l'ajuntament, ho estan aconseguint els ciutadans: mantenir a ratlla els grafits salvatges. Fa un any que aquesta entrada de pàrguing (i la del costat) tenen uns suggerents paisatges pintats i el respecte per l'obra ha estat escrupulós. Signen les pintures Kram i Owen, dos grafiters del Poble Sec que es dediquen professionalment a la decoració de persianes d'establiments. Vegeu les fotografies i les impressions del periodista Guillem Carbonell sobre el procés de pintura d'una persiana d'una botiga del carrer del Call.


El que cal és una sensació de forma, de control, 
de discriminació, de selecció, de disposició, d'èmfasi...
la paraula bruta de tres lletres: art.
JULIAN BARNES. Amor, etc.
 

18 de setembre 2010

PETER PAN: CATACRAC

Cartell de la pel·lícula de Disney

Migdia de dissabte, amb carrers netíssims després de la pluja d'aquesta nit. Encara hi ha núvols amenaçants i, potser per això, les famílies han decidit arraulir-se en un teatre i no anar a passejar la canalla.  Molts han triat el Teatre Guasch que obre la temporada 2010-2011 amb un clàssic: Peter Pan, amb producció de la Companyia Catacrac Teatre. Hi ha les localitats exhaurides, però tenim lloc reservat. Hi ha una gran expectació a la platea. Una nena de davant meu afirma que és la fada Campaneta i "tu, mare, ets la Wendy." Se saben la trama i les cançons de la pel·lícula de Disney. A l'escenari un llençol barroerament pintat em fa malfiar de la qualitat d'allò que veurem. I comença l'espectacle.
Els quatre personatges van vestits com en la pel·lícula de Disney i els petits els reconeixen. De seguida els intèrprets es posen a la butxaca els pares i la fillada. L'assumpte comença in media res: Peter Pan ha tornat a les golfes de la Wendy a buscar una espasa que s'hi ha deixat, va esverat perquè el capità Garfi ha tornat a l'illa de Mai Més. Proposen que la platea actuï com si fóssim els Nens Perduts i demanen que ajudem a salvar la Campaneta. El desenvolupament s'aguanta amb fil trencadís, amb dues cançonetes, molt de bellugueix, llençols que es desplomem, text guionat sense gràcia, frases-coixí de farciment en castellà. Hem vist i sentit tot allò que no ha de ser un teatre familiar digne. Més valia anar a passejar i gaudir veient córrer els núvols.



OPERACIÓ BOLQUER

Autors: Agustí Franch i Jordi del Rio
Direcció: Jordi del Rio. Foto: © Alfonso Teruel

El Club Capitol inicia la temporada teatral 2010-2011 amb la comèdia Operació Bolquer, que signen dos autors catalans. L'obra parla d'un tema sensible com és la decisió de tenir fills. Una reflexió d'envergadura portat  a un terreny histriònic,  amesurat per la tendresa. Les interpretacions dels quatre personatges destil.len frescor i realisme, amb un ritme que no decau en cap moment. Són dues parelles, una de les quals (interpretada per Àlex Guix i Mariaalba Esquius) té dos fills adolescents que ocupen la mare a temps complet, mentre  el pare se'n desentén. L'altra parella (Carles Gilabert i Magali Mestre) no té fills. Però a la dona se li ha despertat el rellotge biològic i decideix ser mare sense la complicitat inicial del marit. Aquesta decisió unilateral provoca un xoc en el futur pare el qual farà tots els possibles per mantenir el seu estatus d'adolescent poc compromès.
Els espectadors d'una comèdia riuen si està ben feta i, més encara, si està dita amb una llengua genuïna —i enyorada en els escenaris—, com la d'aquests intèrprets manresans. I Operació bolquer és una delícia en tots els sentits. Sortim amb les barres desencaixades de tant de somriure i els mocadors mullats de tant plorar... de riure.

PRESENTACIÓ TEMPORADA 2010-2011 AL TNC

Cada any el Teatre Nacional de Catalunya presenta la temporada a la sala gran en un acte obert a tothom, amb invitacions sense numerar. Campi qui pugui. Cada any hi ha overbooking, per això decidim arribar a la sala mitja hora abans. Però, se'ns han avançat! Els que se les saben totes hi han arribat molt, molt abans que nosaltres i ja han ocupat gairebé el 70 per cent de les localitats. Canviem tres vegades de lloc. Acabem seient on bonament podem.
En obrir-se el teló quatre filades de butaques a banda i banda amb dramaturgs, directors, intèrprets, autoritats i responsables del TNC. Entomem els parlaments de rigor i la presentació espectacle per espectacle amb comentaris a càrrec de Sergi Belbel. El director artístic  hi creu i ho explica amb convenciment.  Sortim de la sala convençuts que actors i actrius de prestigi actuaran colze a colze amb els de les noves fornades; veurem obres d'autors clàssics de tots els temps; una programació familiar extraordinària; combinació de formats i tècniques... I també, fent comptes —Belbel s'ho ha deixat de dir—, ens adonem que, a causa de la crisi, s'hi veuran quatre espectacles menys que l'any passat i estaran més temps en cartell. Per contra, l'import dels abonaments augmentarà un 6%. Esperem que els espectacles s'ho valguin. A fora plou a bots i a barrals. Bon auguri, ens diem.

Nova pàgina web del Teatre Nacional de Catalunya
amb tota la programació

17 de setembre 2010

¿QUI ERA ANTON ALBERICH?


Anton Alberich
(Duesaigües 1931 - Tarragona 2009)
Foto: © Toni B. 


Les bases del 1r concurs de dibuix "Anton Alberich" no explicaven qui és o qui era la persona a qui es dedica un premi obert a tothom que presenti un treball artístic (pintura, dibuix) amb Duesaigües com a tema. Els organitzadors han anat a pams. Han dedicat els esforços a fer els fonaments. Sabien que el concurs, tot i no tenir vocació exclusivament local, no sortiria gaire enllà, enguany. Així, doncs, com que a Duesaigües tothom sap qui va ser l'Anton, no calia justificar-ho, devien pensar.
Només és un detall de caire privat, però l'Anton Alberich (Duesaigües 1931 - Tarragona 2009) passarà a la nostra història particular per haver plantat espígols al jardí de casa. I es quedarà en el nostre record per la bonhomia i perquè era un pagès llegit. Llegia literatura de ficció i poesia. Amb la lectura diària de la premsa s'havia anat formant una opinió personal de la vida contemporània i la formulava amb fermesa, sense imposar-se. L'Anton va formar part de la vida del poble, discretament, amb una guerra viscuda per l'infant que no entén res més que la por dels grans.
Cori Torroja, la seva jove, va escriure per a la presentació de l'acte cultural —que va llegir la Fany, filla de l'homenatjat— que l'objectiu del concurs era "perpetuar la memòria d’un home humil i de vida senzilla", perquè ens recorda valors com ara la cultura de l'esforç, el desig de coneixement, la fortalesa amb què va suportar el dolor en el seu cos fràgil, la noblesa de sentiments i de tracte amb tothom, "la sinceritat amb la que es va abanderar per enfrontar-se a un món ple de mentides i de hipocresia. L’amor per la terra dels seus avis, dels seus pares i dels seus fills. L’orgull de pertànyer a un poble, a una terra i a una nació que es diu Catalunya."
Són les qualitats que tothom reconeix en l'Anton Alberich, però en aquesta presentació es va fer un acte de generositat dient que es tractava de reconèixer i agrair a tots els Antons el patrimoni moral que ens han llegat sense esperar-ne res a canvi.
En aquesta primera convocatòria s'han aconseguit moltes complicitats. Això farà que el segon concurs de dibuix "Anton Alberich" aspiri a anar més enllà, per tant, les bases han de difondre qui era l'Anton, encara que aquí ja ho sapiguem.


Trofeu realitzat per Cori Torroja per al I Concurs de dibuix "Anton Alberich" 
1. Jurat. 2. Participant. 3. Guanyadora, categoria B, 4. Autoritats, patrocinadors, organitzadors amb els dos guanyadors, i la guanyadora del primer concurs de dibuix Anton Alberich, de Duesaigües. Foto: © Alberich, 2010

Vegeu-ne més fotos al post d'aquest blog "DUESAIGÜES: MICROCOSMOS"

Vegeu-ne els treballs guardonats aquí

Tot objecte estimat 
és el centre d'un paradís.
NOVALIS. Fragments

16 de setembre 2010

DONES QUE ES FUGUEN


Fugadas
Autors: Pierre Palmade i Christophe Duthuron
Direcció: Tamzin Townsend


El teatre Goya obre la temporada 2010-2011 amb l'obra Fugadas, una història d'amistat que va creixent al mateix ritme que evolucionen els dos personatges, interpretats per Maria Galiana i Berta Ojea, dues grans dames de l'escena espanyola. Dit així sembla un tòpic, però el que hem vist justifica la floreta perquè demostren que saben estar a l'escenari, saben dir el text, saben transmetre emocions. Les dues reflecteixen  la direcció matisada de Tamzin Townsend. Però... Més d'un però, de fet. El primer però mès evident: el text original en francès està massa grapejat. El text que es presenta aquí és una versió amanida a partir de la traducció castellana. El resultat és una obra poc profunda que enfoca els aspectes humorístics —tirant a esperpèntics— i on només queden espurnes del drama personal de les dues dones grans que fugen. El segon però és l'escenografia i el vestuari coherents amb el to de comèdia: unes imatges de còmic projectades al fons, una vaca de fusta que fa tifes en directe, utillatge i vestits vorejant el ridícul. A més de la feina de les actrius, en salvo la selecció musical.



LA MARATÓ DE NOVA YORK



La marató de Nova York
Autor: Edoardo Erba
Traducció: Joan Negrié
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel
Foto: © David Ruano


Primera estrena de la temporada 2010-2011 a La Villarroel: La marató de Nova York. Córrer com a metàfora de la vida. Cal avançar encara que no es vagi enlloc. L'obra va ser estrenada el 1993 a Itàlia i ha estat traduïda a quinze llengües. Els dos intèrprets (Joan Negrié i Albert Triola) suen la samareta en directe i mostren tant la seva bona forma física com la destresa actoral. Una hora corrent —fent saltets, sense moure's de lloc—, mentre parlen de tot. Amb un final sorprenent, màgic. 



15 de setembre 2010

MASSAGRAN FA CENT ANYS



Fa cent anys que l'escriptor Josep M. Folch i Torres i il·lustrador Joan Junceda publicaven el primer capítol de Les aventures extraordinàries d'en Massagran, com a suplement de la revista Patufet. Portava per subtítol Història completa i detallada de les trifulgues, peripècies i desoris d'un noi de casa bona. El protagonista naufragava en una illa deserta i es trobava comportar-se com un imprudent antiheroi, allunyat d'un Robinson Crusoe, que se'n sortia de les dificultats per casualitat. Des d'aleshores el personatge ha fet un llarg recorregut: n'han agafat el relleu de fer-li viure noves històries Ramon Folch i Camarasa (fill de l'autor) i el dibuixant Madorell; el trobem en format de còmics (Editorial Casals), en dibuixos animats (TV3), en una obra de teatre (TNC).
El poc ressò mediàtic de l'efemèride contrasta amb la munió de lectures col·lectives i les múltiples activitats escolars sobre l'autor i sobre aquesta obra que va ser el primer esglaó cap a un nou model de literatura infantil: amena, aventures lúdiques, no necessàriament moralitzant. No vull creure que la institució escolar sigui l'últim reducte que sàpiga que una societat que exigeix respecte per la seva identitat ha de començar per reconèixer i assimilar —per si vol transgredir-los— els referents culturals propis.

Les aventures havien començat amb un cert 
caient de seriositat. Hi havia humor, però, alhora, versemblança.
RAMON FOLCH I CAMARASA. Bon dia, pare


14 de setembre 2010

LA MERCÈ 2010, EXEMPLE D'AUTOODI


A la Festa de la Mercè 2010, com cada any, s'hi escoltarà molta música (vegeu-ne el programa.) Segons ens van recordar a l'acte institucional de l'11 de Setembre, enguany es commemoren els 50 anys de la Nova Cançó. Els Ajuntament democràtics sembla que s'haguessin posat d'acord a bandejar progressivament de les seves programacions els músics i cantants que ens van donar a conèixer els poetes catalans. Amb ells ens arribaven paraules per pensar, paraules com a recurs per a la lluita, paraules per estimar, paraules que feien créixer altres paraules.  Els programadors amb fons públics, en èpoques grasses, només contractaven grups de fora. Més endavant, l'exclusió va caure sobre els grups de rock català.
A la Festa de la Mercè hi ha programada molta música. Concretament: 87 actuacions. I només mitja dotzena són grups o cantants en català (incloent-hi els grups d'havaneres.) Hem tocat fons. Els altres 80 els deuen haver triat en nom de l'obertura, de la "fusió", de la interculturalitat.  ¿On queden les marques d'identitat amb què ens presentem al món? ¿En quina ciutat europea aniríem de Festa Major que no trobéssim —preferentment—  la seva cultura, els seus creadors?
Després de la sardana flamenca de l'acte institucional de la Diada i del programa de les Festes de la Mercè ja no sé què dir. Potser el pregoner de la festa, el poeta Joan Margarit, se li acudirà alguna cosa per justificar-ho.


Per mil anys de fàstic
SALVADOR ESPRIU

13 de setembre 2010

CARTELL MERCÈ 2010


Als fanals de Barcelona ja hi ha penjats els cartells de la Festa de la Mercè.  Mirem-nos-els bé i preguntem-nos què volia mostrar el dissenyador Claret Serrahima en "dissenyar" aquests cartells que combinen tipografies artesanals.  Hem de suposar que Claret Serrahima sap el que es fa perquè  —poca broma— el seu currículum ratlla l'excel·lència i hi té com a treball vistós la creació de l'escut del Barça; d'altra banda, de càrrecs no n'hi falten: és vicepresident del FAD, president de la Fundació Comunicació Gràfica,  vicepresident del Patronat de l'Escola Eina i forma part del consell directiu del MACBA. Però, tot i així, tinc dret a opinar que un cartell així de naïf no fa per la ciutat de Barcelona. Ara bé, he comprovat que, si més no, provoca converses entre els ciutadans. Fins i tot entre desconeguts, que ja és un gran què.
Al meu entendre el que posa de manifest aquest cartell és que els 31 convidats a dibuixar una lletra  —artistes, deportistes i altre personal notable— no sobresurten per la seva cal·ligrafia sinó en altres arts. Vegeu-ne uns quants: el periodista i crític de televisió Ferran Monegal, el meteoròleg Tomàs Molina,  l'il·lusionista Mag Lari, el músic Quico Pi de la Serra, el pare Manel, el pallasso Tortell Poltrona,  el popular cambrer Juanito del bar Pinotxo de la Boqueria, la cantant Lucrecia, la ballarina Sol Picó, el director de cinema Manuel Huerga o  la cuinera Ada Parellada. Un bon mostrari de gent coneguda i reconeguda, però vistes les seves lletres en conjunt, més aviat fan pena.
 
Vegeu cartells de la Festa de la Mercè d'anys anteriors.



El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil 
descriure que opinar. Infinitament més. 
En vista de la qual cosa tothom opina. 
JOSEP PLA, OC 1, 251. 

12 de setembre 2010

ELS AMETLLERS




Al jardí de llicorella hi ha plantats vint ametllers marcona.  Enguany han entomat la neu durant dies i han suportat unes quantes setmanes de molt de fred.  Però, puntuals, a començaments de febrer han borronat, després han florit, han tret fulla i ametllons que amb la calor han obert la clova seca. Amb l'esforç, els ametllers han perdut altre cop la fulla. Ara tenim les ametlles que s'assequen al sol de setembre i ja pensem en els panellets. El cicle recomença. Fotos: © Paüls, 2010

11 de setembre 2010

DIADA A DUESAIGÜES: PARETS, ESCALES, MARGES...

Sàvia de ventades, sols i pluges,
promous el consens.
D'acord, però, vés fent marge:
porto pedres.
LENA PAÜLS, Amb un peu rosegat

Camí vell de l'Argentera. Pedra aprofitada com a base del marge (trossos de cal Piqué.) És un exemple de paret seca, on no es fa servir cap mena de material per unir els blocs de pedra. La cara més llisa de cada pedra se situa a la part del davant i es van encaixant tot falcant-les amb pedres més petites. Les úniques eines que es fan servir són una maceta per ajudar l'encaix i una maça per si cal trencar-ne algun bocí.

Les Cadiretes. Blocs de pedra de llicorella. Damunt s'hi va construir la paret que aguantava l'era de planta rodona del pla de cal Pasqual. Ara, amb barana, forma part d'un jardí privat (casa Gras.)

Pedres en posició vertical marcant senderons en una finca privada (cal Forcada.) 


Finca privada (cal Faio.) Marge de paret seca,  mur de contenció de la terra del bancal superior. 

Dos tipus d'escales de pedra que permeten accedir d'un bancal a un altre (zona d'acampada Puigmarí.)

Paret de pedra d'una casa (pallissa del Patró.)

Carrer empedrat formant dibuixos amb llambordes de granit de diferents colors i pedra de l'Argentera.

Pedres en origen que fan de fonament d'una edificació (cal Maiep)

Pedrissos i altres seients de pedra (pedrís ca la Teresina i butaca de pedra de la zona d'acampada Puigmarí.)

Fotos: © Paüls, 2010

Vegeu en aquest blog, el post "Rocs del terme"

10 de setembre 2010

LA DIADA: CARTELL INSTITUCIONAL


"La barca dels Segadors", obra de Benet Rossell 
per al cartell institucional de l'11 de Setembre.

La imatge gràfica de la Diada d'enguany és obra de Benet Rossell (vegeu informació de la retrospectiva, Paral·lel Benet Rossell, que exposa al MACBA.) Es titula "La barca dels Segadors." És una obra simbòlica on un monstre —una microcal·ligrafia gegant, un oxímoron— procedent de ponent, és a punt d'arrasar la barca i la bola del món amb el pentagrama de l'himne nacional.
Rossell que és un artista polifacètic poc donat a l'espectacle gratuït ha fet una obra d'abstracció depurada per tal que cadascú hi identifiqui el que vulgui i hi projecti la seva personalitat i les seves creences com si d'un test de Rorschach es tractés.
A l'acte del Parc de la Ciutadella, s'hi llegiran textos de Joan Maragall, Vicenç Vives i Màrius Torres, autors dels quals es commemora l'aniversari del naixement. També es recordarà el poeta Salvador Espriu, que va morir fa 25 anys. També hi haurà un record per als 50 anys de la Nova Cançó. Tot aparador. Cap dels quatre autors tenen una promoció de la seva obra ni una presència continuada en cap mitjà dels que depenen dels que ara els homenatgen. D'altra banda, els pocs cantautors que queden en actiu estan oblidats completament de les contractacions institucionals.
Per tant, un any més sense reivindicar cap projecte, una Diada més mirant amb complaença cap enrere. L'embat del monstre negre paralitza la barca dels segadors. Benet Rossell amb el seu crit ha apostat per sacsejar el que ens queda de dignitat com a poble, però qui ha d'entendre el cartell s'hi moca.

El crit arribarà fins al nervi tibat
de l’alta nit suspesa i expectant. 
MARIÀ VILLANGÓMEZ

09 de setembre 2010

CUINAR CIÈNCIA


"Emulsiona, gelifica i esferifica." A l'espai Laboratori de l'Arts Santa Mònica, de la mà de Fundació Alícia,  es pot participar en una recerca científica sobre el gust amarg o la memòria olfactiva (dins d'una habitació d'aromes), degustar confitures i mels de vi o cuinar virtualment amb elements presentats a l'exposició.  Una experiència sensorial molt estimulant.

Activitat Emulsiona, gelifica i esferifica,  vigent en cartell:
  • Per a tothom:  Diumenges 19 i 26 de setembre i 3, 17 i 24 d'octubre a les 12 del migdia. No cal reservar plaça.
  • Tallers escolars: Dimarts, dimecres i dijous del 14 de setembre al 28 d'octubre. Sessions a les 10 i a les 11:30. Cal fer reserva al 935671110 de dimarts a diumenge, d'11 a 21h.

08 de setembre 2010

LA PEDREGOSA

Pedregosa del jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2010

Aquesta planta de nom comú incert sembla tacada de lleixiu.  Aquí en diem pedregosa, ligulària o boina de basc i, a més, té dos noms científics (Ligularia Tssilaginea i Farfugium Japonicum). Ens la va regalar la nostra veïna i professora de piano, Maria Bartolí, de Reus. Té unes fulles com a plats, està ufanosa però no ha florit mai. No només vol ser a l'ombra, no vol veure el sol ni en pintura. Encara que estigui molt regada, si li toca el sol de resquitlló, es panseix. Per fer noves plantes només cal dividir-ne les mates i, quan ho fem, les regalem, perquè ens caldria un altre espai ombrívol similar i no el tenim. La Maria li tocava el piano en directe, nosaltres li posem de tant en tant Chopin enllaunat. No és el mateix, però, s'hi avé.


La major part del temps 
ens acontentem amb la meitat. 
ARTHUR MILLER. Panorama des del pont.


07 de setembre 2010

EL DRET DE L'ALUMNE A LA BIBLIOTECA PERSONAL

Article publicat al diari AVUI, 04/09/2010. Cliqueu-lo i amplieu-lo a voluntat.

Vegeu-ne el ressò que n'ha fet la premsa escrita i la televisió.
Cada dia més lectors parlen als seus blogs dels primers llibres que els van marcar d'infants i que guarden com a tresors. Llegiu el post d'aquest blog "La biblioteca personal és un dret"

La llista d'adhesions al Manifest s'amplia constantment. 
¿Com adherir-vos-hi? Cliqueu aquí



06 de setembre 2010

BARCELONA AIXECA EL TELÓ

Temporada teatral 2010-2011. Aquesta nit, al Teatre Victòria, s'ha fet pública tota la programació de la cartellera barcelonina a la IX gala "Barcelona aixeca el teló" que, amb direcció de Xavier Albertí, reivindicarà el Paral·lel. Es pot veure en diferit per TV3.
Julio Manrique, Àlex Rigola i Lluís Pasqual, tres dels directors d'aquesta temporada. Foto: Teatre Lliure.

La temporada 2010-2011 estarà marcada per la reobertura de teatres, per la reconversió d'altres, pels canvis de direcció. Llegiu-ne informació a la revista Bit de Cultura.


SETEMBRE: INFIDELS AGENOLLATS

Avellanes al floc. Zona acampada Puigmarí de Duesaigües. 
Foto: © Paüls, 2010

SETEMBRE

Exiliada amb tants d'altres, ¿qui ha mascarat el somni?,
sento com si fos meva la pèrdua del bosc incinerat,
les cendres del qual ara el vent calent escampa arreu.
Impassibles, sota els avellaners polsosos, infidels agenollats,
porten didals de làtex i arrosseguen les senalles.
Els flocs secs es claven als genolls i a les cames
dels que no es posen borrasses per coixinet.
Ells i jo som de secà i temem amb una por mil·lenària
la  set incrustada al càntir, tot i sabent que tenim aigua
al barraló de plàstic dins la fornal de la  camioneta.
Després de l'ensacada,  els fruits escampats per assecar
a les golfes esperaran la millora del mercat.
Mentrestant, allà, a casa meva,
els fidels resen cinc vegades orientats cap a la Meca,
jo mora, m'agenollo entre infidels agenollats
per a qui tots els punts cardinals
són orientadors i complementaris.
Plegats hem trobat dreceres que ningú havia buscat abans.
El seny de no vagar sola calma el dolor,
la rauxa dels dits feiners el distreu

© LENA PAÜLS, de Temps de penyora, IX,  
Ajuntament de Barcelona, 2003