31 de juliol 2010

LA PERERA



La perera va ser el primer arbre que vam plantar, fa trenta-cinc anys, al jardí de llicorella del Refugi de la Vinyeta, a Duesaigües. Va ser un regal de Josep Rabascall de ca la Perpètua. Cada any, a mitjan agost, comencem a collir-ne les peres per postres i per fer-ne  melmelada. Fotos: © Paüls.

Vegeu-ne més informació al post "Jaume de ca la Perpètua"

RECAPITULANT MUSEU DE L'AVI

Jordi Rabascall, artífex i propietari 
de la col·lecció de peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües, 
a la sala d'entrada del museu. 
Foto: © Paüls, 2010.

Relació d'articles publicats en aquest blog que tenen com a referent el MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües:
Per descarregar en PDF el llibre digital «Museu de l'avi», cliqueu aquí. 
    Abeurador d'animals al carrer, 
    a tocar del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
    Foto: © Paüls, 2010.

      MUSEU DE L'AVI: EL COMERÇ

      Comprar i vendre. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
      Foto: © Montse Francisco, 2010

      Abans de la guerra, per al consum familiar "s'anava a comprar la carn de be i la de gallina a la carnisseria, que primer era al costat de l'església i després va ser a cal "Vicent". El tocino i la resta de queviures que feien falta s'adquirien a les botigues, una era la de la Cooperativa, al mateix lloc que en l'actualitat, i una altra era a cal Frasesc", diu Neus Hernàndez Rabascall, a Duesaigües. La revista, núm. 4, parlant de la seva àvia Neus, de 101 anys.
      Segons la informació que tinc, les arengades de casc (menjades amb pa torrat i raïm moscatell) i el bacallà sec (molt barat, aleshores) no faltaven a les cases, però eren dels pocs peixos que hi entraven. 

      Arròs de bacallà. Foto: © Paüls, 2010.

      A més de les compres a la menuda, es venien a l'engròs els productes del conreu de la terra. Al MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües hi ha una interessant representació del comerç de proximitat, no tecnificat. En destaca la col·lecció de romanes i de balances de diferents èpoques, i també,  una bàscula gran i els pesos. S'hi troben estris de mesura per a la venda de gra, d'oli i de vi. S'hi conserven sacs per al transport de l'avellana i de l'ametlla; paperines de diferents mides, bosses de paper, quaderns on s'anotava les compres que es fiaven.

      Vegeu la recapitulació d'articles del 


      INAUGURACIÓ D'ESTIU



      Inauguració de les exposicions d'estiu al centre Arts Santa Mònica, de Barcelona:

      CUINA DE LA TERRA

      Cinc dones que representen a Duesaigües la tradició culinària dels productes de la terra.  En primer terme, d'esquerra a dreta: la Genoveva i la seva mare, Neus (de 101 anys); darrera, amb brusa blava, la Lluïsa i al seu costat la Magdalena; dalt de tot, la Montserrat (que les acompanya) i la seva tieta, la Montserrat. En homenatge.


      "Gran part del que es menjava era de casa: verdura, fruita, oli, vi, ous, etc." , diu Neus Hernàndez Rabascall, a Duesaigües. La Revista, núm. 4, parlant de la seva àvia Neus, que ara té 101 anys. Les cinc dones grans de la foto han patit els horrors i les estretors d'una guerra, però no han passat gana.  
      Aquestes cinc dones, com a representants de la seva generació, ens deixen com a herència l'austeritat i, per extensió, la cuina d'aprofitament: pa amb tomàquet amb el pa eixut, pa ratllat per arrebossats i sopes amb el pa sec del tot. Amb el sucre i la farina com aliats dels productes propis de la terra ens han ensenyat a fer: pastissets, panellets, cócs, garapinyades, torrons, menjar blanc, orelletes, torrades de santa Teresa... Els seus plançons han menjat per berenar pa sucat amb vi i sucre o amb oli i sucre,  ametlles i avellanes torrades per completar àpats. Quan eren mares joves, no hi havia congeladors, per tant, utilitzaven diverses tècniques d'emmagatzemament i de conservació d'aliments segons el cas: en oli o llard (la tupina),  en sal morra, per assecament i al bany maria. Vegem-ne exemples d'unes quantes.

      TÈCNIQUES D'EMMAGATZEMAMENT I CONSERVACIÓ  
      La tupina amb oli o llard. Durant la matança del porc, es conservaven bocins de carn fregida (llom, cap de costella, botifarres crues) en pots de vidre o gerrets de ceràmica (tupins) i es cobrien d'oli cru o llard barrejat amb oli. Aquesta sistema, junt amb els embotits, el pernil i la carn salada permetia menjar carn durant tot l'any.
      En sal morra. La sal era l'aliada per endolcir les olives.  Es confitaven les mig madures, es conservaven les verdes trencades (aromatitzades amb farigola i fonoll) i s'amanien les negres o mortes (amb llimona partida a trossos.) 
      Per assecament. Assecaven figues al canyís de les golfes.
      Al bany maria. Feien confitures i melmelades dels excedents de la fruita.  Conservaven en pots de vidre tomàquets crus, pelats i sense llavors. També es feien conserves amb  pebrots escalivats i rovellons.

      Un hort de Duesaigües a l'estiu.
      Foto: © Montse Francisco, 2010


      Reprodueixo a continuació, la recepta de l'arrop que em facilita Neus H. R., que l'hi explica la seva àvia Neus. Jordi Rabascall de ca la Perpètua n'havia menjat de petit:

      ARROP DEL MOST
      És una barreja de verdures i fruites: albergínia, carabassó, carabassa, síndria, pera, poma, pell de taronja i potser encara més i tot. Tot això, es posava a la caldera i es cobria amb vi verge (vi no fermentat) i es deixava bullir  fins que quedava la fruita ben cuita i el suc ben fosc i espès com una melassa. Faig notar que no s'hi posa sucre.

      Vegeu diversos articles en aquest blog a

      LLETRES AL NIU D'ESTIU


      L'autora d'aquest blog, al Niu d'estiu a Arts Santa Mònica, 2010.

      Arts Santa Mònica ha programat, en col·laboració amb altres entitats,  activitats literàries a la instal·lació realitzada per Emiliana Design Studio, anomenada Niu d'Estiu, una escultura funcional que vol ser un recinte d'encontre, descans i desconnexió. Durant els vespres dels dissabtes de juliol han tingut lloc al voltant d'aquest espai sessions de lectures de contes relacionats amb les exposicions en cartell (Contes comestibles, Contes estripats, Rondalles mallorquines i Contes sobre Alícia.) Durant el mes de setembre,  els diumenges a les 19:00 h, hi haurà recitals de poesia insular: 
      • 5 de setembre: Blai Bonet i Biel Mesquida.
      • 12 de setembre: Andreu Vidal i  Josep Albertí.
      • 19 de setembre: Nicole d'Amonville i Miquel Bauçà.
      • 26 de setembre: Àngel Terron i Joan Palou.

        30 de juliol 2010

        ÓSSOS FORMIGUERS AL ZOO


        Tenim una nova excusa per tornar al Zoo de Barcelona: una parella d'óssos formiguers. Procedents de l'Argentina,  els óssos formiguers formen part del programa de reproducció en captivitat per combatre el risc d'extinció d'aquesta espècie. Tretze mil cinc-centes persones  han participat en la tria del nom dels dos animals. El mascle es dirà Iru, la femella, Arai (Company i Núvol, respectivament, en guaraní.) L'ós formiguer, dit també ós formiguer gegant o yurumí és un mamífer propi de les sabanes i els boscos d'Amèrica del Sud. Accedeix als formiguers i als termiters amb la llengua d'un metre de llargària impregnada de saliva amb la qual extreu les formigues i els tèrmits per alimentar-se.









        Camí del sol.
        Per les rutes amigues,
        unes formigues.

        JOAN SALVAT-PAPASSEIT.
        Les formigues, de L'irradiador del port i les gavines, 1921.

        PAT ANDREA A ARTS SANTA MÒNICA


        Making Off de la intervenció de Pat Andrea a les parets del Centre Arts Santa Mònica, amb motiu de l'exposició  "Pat Andrea i Alícia"


        Arribem al primer pis d'Arts Santa Mònica seguint el coll allargassat del dibuix d'Alícia (vegeu-ne making off.) A la sala hi ha exposats 48 quadres del pintor holandès Pat Andrea a partir de Les aventures d'Alícia al País de les Meravelles i A l'altra banda del mirall (24 grans formats de cada llibre). El pintor ha recreat l'obra de Caroll i en revela aspectes amagats i latents en els dos llibres. L'erotisme subjacent en Caroll és explícit en aquests quadres, en una versió adulta i inquietant. 
        Exposició oberta fins al 26 de setembre.


        LENA


         Lena, Jordi Coca. Edicions 62, 2002 
        Portada de la novel·la



        "Lena és un hipocorístic per afèresi de Magdalena."
        Quan algú em pregunta pel nom de fonts, no dono aquesta informació, és clar. Només faltaria que anés fent de sàvia explicant el poc que sé. Dic que és la reducció de Magdalena. Tant és que em diguin Magda, Lena o el nom sencer.
        Els noms hipocorístics s'usen amb intenció afectuosa, com per exemple un diminutiu: Maria> Mariona, Carme> Carmina. Ara bé, el terme hipocorístic al·ludeix, en especial, als escurçaments dels noms propis en usos informals o familiars.
        La forma d'escurçament tradicional en català és la que es fa per afèresi, és a dir, suprimint sons inicials del nom: Joaquim> Quim, Concepció> Ció,   Elisabet> Bet, Cristina> Tina, Francesc> Cesc,  Baptista> Tista, Bonaventura> Ventura, Teodora> Dora, Paulina> Lina, Miquel> Quel, Antoni> Toni, Meritxell> Txell, Magdalena> Lena.
        També s'escurcen els noms fent altres modificacions, com ara contracció de les síl·labes finals: Margarida> Guida, Eulàlia> Laia, Gabriel > Biel, Misericòrdia> Coia.
        O bé reduplicacions de sons:  Josep> Pep, Caterina> Nina, Francisco> Quico.
        També és tradicional l'escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig: Magdalena> Malena, Maria Isabel> Maribel,  Josep> Jep, Joan> Jan.
        Per influència del castellà, també són corrents els hipocorístics obtinguts per apòcope, és a dir, suprimint alguns sons finals del nom: Magdalena> Magda, Montserrat> Montse, Nativitat> Nati, Trinitat> Trini, Alexandre> Àlex, Xavier> Xavi, Maria> Mari.
        Per tant, Magda i/o Lena. Però sembla que només ho entenguin els més propers i els veïns de Duesaigües. Fora d'ells no ho entén ningú. No hi ha res a fer. Quan giro cua, tornen a dir-me Elena.

        Je est un autre.
        ARTHUR RIMBAUD

        ROCS DEL TERME

        Pedra amb vires. Paret de ca l'Enriqueta de Duesaigües. Foto: © Paüls, 2010. 

        Des que al meu paisatge hi falta el Puigmarí (664 m), expoliat com a pedrera granítica, em miro amb molt d'interès el tresor en roques, esmicolades en rocs (pedres no treballades, poden ser manejades per una persona) que m'envolten. 
        Aquest interès —que sorgeix d'una insatisfacció—, m'ha portat a descobrir el nom de pedres el naixement de les quals es compta per milions d'anys. No m'havia parat a pensar que les humils pedres dels camps poden ser, segons el seu origen: magmàtiques, metamòrfiques o sedimentàries.

        ROQUES MAGMÀTIQUES O ÍGNIES.  Es formen en refredar-se la lava o el magma fosos.  Contenen cristalls alineats a l'atzar. Per exemple, el granit. El granit conté quars, mica i feldlspat en cristalls gruixuts perquè es va formar de magma que es va refredar lentament. El granit de color clar és ric en sílice, el de color fosc conté minerals pesants.
         

          
        Granit de diversos colors a la paret de ca l'Enriqueta, a Duesaigües. Foto: © Paüls, 2010





        ROQUES METAMÒRFIQUES. Presenten foliacions. El calor i la pressió transformen les roques sedimentàries en metamòrfiques.  Els cristalls segueixen pautes d'alineació particulars d'altres roques i minerals que han resultat compactats. Per exemple, la pissarra o llicorella, que es forma a temperatures i pressions poc elevades, es trenca en grans seccions planes.  La pissarra negra conté altes dosis de carboni i pirita; els cristalls de mica es disposen en capes i la roca s'esberla en planxes llises al llarg d'aquestes capes. A Duesaigües, hi ha abundor de pissarra ferruginosa, color d'aram, trencadissa, pròpia del Priorat, comarca amb la qual fa veïnatge.


         Pissarra que es trenca en seccions planes. Jardí de llicorella al Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2010






        Llicorella laminar. Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2010



          
        Pissarra negra, emprada en construcció com a folre de parets. Replà d'una escala al jardí de llicorella al Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2010



        Pissarra ferruginosa, sorrenca, trencadissa. Jardí de llicorella al Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2010




        ROQUES SEDIMENTÀRIES.  Contenen partícules de pedretes, còdols, conquilles i altres minerals cimentats junts en una matriu.  Per exemple, els conglomerats, amb clàstics arrodonits.



        Conglomerats amb clàstics (pedres i còdols) arrodonits. Jardí de llicorella al Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2010
          
        _

        En aquesta paret hi ha materials procedents de les pedreres de Duesaigües i voltants: El granit blau procedeix de la Pedrera del Míliu,  al coll de la Teixeta. Les pedres de granit gris i rosat són de la pedrera de cal Vicari. També hi ha alguna peça de pedra d'esmolar de l'Argentera, molt valorada per la duresa.  Me n'informa Cisco "Carrascle", de Duesaigües, mestre de pedra. Foto: © Paüls, 2010.

        29 de juliol 2010

        HOMENATGE A MALCOM MCLAREN

        Entre el 1975 i el 1977 Jordi Valls va gravar en directe —en 9 cintes de casset— alguns dels primers concerts punk que es van fer a Londres. A Arts Santa Mònica es poden escoltar aquestes cintes a la instal·lació The London Punk Tapes. Vagina Dentata Organ, una gran capsa fosca on es projecten temes d'aquest moviment contracultural. A les cintes hi ha enregistrat el so subversiu i genuí del punk: The Sex Pistols, The Clash, The Damned, Subway Sect, Generation X, The Slits, Buzzcocks. La demostració que l'única cosa important és la intenció es converteix aquí en un homenatge a Malcolm McLaren, agent i descobridor del grup Sex Pistols, la més famosa banda de punk de la dècada dels setanta.

        El fotut Talòs saltironava i ballava,  fent tremolar
        els ornaments de sobre la lleixa de la llar de foc (d'un cop de mà 
        els vaig fotre tots a terra i ja no tremolaren més, germanets), 
        sense deixar d'estomacar l'autor de 'La taronja mecànica.'
        ANTHONY BURGESS. La taronja mecànica 

        28 de juliol 2010

        GAUDÍ BALLA FLAMENC

        Bailaoras de ceràmica imitant el trencadís
        de rajoleta que va popularitzar Gaudí. Foto: © Paüls, 2010
        Els diputats del Parlament de Catalunya han decidit que, per llei, es prohibiran les corridas de toros. A Els matins d'estiu a TV3, un tertulià diu que el públic a la plaça de toros Monumental va tocar fons el 2001. Que és per als turistes, que es manté la programació.
        També són els turistes els que mantenen el mercat de records de bates de farbalans que venen a les botiguetes de paquistanesos de la Rambla. És evident que el mercat es retroalimenta amb el binomi demanda-oferta. ¿Què compren els turistes? Resposta: toros i nines bailaoras. ¿Hi ha alguna singularitat local? Resposta: Sí, Gaudí. Per tant, la indústria, que no bada,  ha fet la fusió de toros, nines bailaoras i Gaudí. Resultat: Unes figures de ceràmica amb toros i nines imitant el trencadís de rajoleta que va popularitzar el geni reusenc. Això, sí, al costat de figuretes de la Sagrada Família i del drac del parc Güell.
        La indústria no bada, però al departament de Turisme fa massa anys que dormen a la palla. A l'estranger ens continuen veient cornuts i ballant sevillanes.

        Un fracàs no s'improvisa.
        JOAN FUSTER

        BEGÒNIA DE FULLA GROSSA

         Begònia de fulla grossa. Jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2010

        La begònia (tuberosa hybrida) és una planta anual, però, amb la complicitat de veïnes cangurs, aconseguim que duri anys. És molt sensible al fred i per això demanem que ens la guardin durant l'hivern. Tot i que la tenen a l'interior, lluny de la calefacció i amb bona llum, el temps no perdona, i ens la tornen amb les tiges llenyoses i sense fulles. Sempre emprèn la primavera bastant justeta, però es refà a partir de juny. L'adobem amb moderació i comença a treure fulles grans i flors molsudes, ininterrompudament, fins a la tardor. En fem esqueixos i els plantem. Si s'arrelen abans que la planta hiverni, hi tenim molt de guanyat.

        La bellesa, talment l’he contemplada 
        que tinc la vista plena de bellesa. 
        KONSTANDINOS P. KAVAFIS

        27 de juliol 2010

        HERÈNCIA CULTURAL A LA CAPELLA DEL MACBA

        Latifa Echakhch, a la capella del MACBA
        Foto: © Andrea Bosch
        A la Capella del MACBA hi ha tres obres de l'artista Latifa Echakhch (El Khnansa, Marroc, 1974), que viu i treballa a París i Martigny (Suïssa): La peça que ocupa la nau central, es titula Fantasia i és una instal·lació de 14 pals de bandera disposats en diversos angles. El títol ens remet a la "Fantasia marroquina", una festa esportiva tradicional en què un grup de genets disparen alhora. Convivint amb  els pals hi ha Eivissa, una instal·lació de jocs de cartes de la baralla espanyola escampats per terra al voltant de blocs de formigó convertits en objectes escultòrics. Diu l'artista, al full que trobem a l'entrada, que el títol fa referència a les plataformes de formigó que el general Franco va fer construir a l’illa per establir-hi els campaments dels soldats marroquins enrolats al seu exèrcit feixista.  La darrera peça, titulada Gaya (E102) 5, Vitrail, fa que la capella estigui bastant més fosca que altres cops perquè la pintura als vidres de les finestres de l'absis amb tartrazina —un colorant alimentari que es fa servir a la cuina àrab com a succedani del safrà— no deixa filtrar la poca llum que hi entraria.

        M'agrada treballar amb allò que s'acostuma a dir-ne
        "herència cultural", però els materials que faig servir
        són molt banals, com clixés, com blocs de sucre, portes,
        cuscús, catifes, documents oficials.
        LATIFA ECHAKHCH 


        25 de juliol 2010

        BARCELÓ ABANS DE BARCELÓ



        Miquel Barceló (Felanitx, 1957) 


        A Arts Santa Mònica, a tocar de Colom, aquest matí de diumenge hi havia empentes inusuals. S'hi pot veure l'exposició Barceló abans de Barceló, 1973-1982.  És una selecció de les obres primerenques de Miquel Barceló. Procedents de la col·lecció personal de l'artista, de diferents institucions i de diverses col·leccions privades, la majoria són peces inèdites on trobem els trets de primitivisme provocador i esclat visceral de talent recurrents en tota la seva trajectòria.
        Exposició oberta fins al 26 de setembre.

        Recomano també l'exposició retrospectiva
        Miquel Barceló 1983-2009, a Caixaforum.



              —Què l'inspira?
              —Les caques dels meus ases mallorquins: amb elles he modelat les figures d'Anselm Turmeda, Ramon Llull i Joanot Martorell, tres referents meus.
        MIQUEL BARCELÓ entrevistat per Víctor-M. Amela, de La Vanguardia. 

        24 de juliol 2010

        MIQUEL BARCELÓ AL CAIXAFORUM



        Davant de cada nova obra de Miquel Barceló penso: és genial. Busco la definició de la paraula geni: "Persona molt intel·ligent o amb una gran capacitat per crear o inventar coses noves o admirables." Clavada.  Miquel Barceló (Felanitx, 1957) és un geni. M'emociona per l'enigma de territoris mentals insondables, per l'energia amb què manipula els materials, per la seva mirada poètica sobre la quotidianitat.  Perquè s'escapa a tota classificació. Perquè ell és escola. 
        L'exposició retrospectiva, La solitude organisative, que presenta CaixaForum abasta de 1983 al 2009.  Hi presenta una selecció d'obres que l'artista va fer en paral·lel mentre treballava a la capella de la catedral de Palma o a la cúpula del Palau de les Nacions de Ginebra. Seguim extasiats el recorregut que ens marca Barceló pels grans decorats matèrics, per les grutes marines entre tempestes, per la galeria de retrats de traç violent i també per les aquarel·les subtils, translúcides amb què va il·lustrar la Divina Comèdia de Dant. Arribo a la conclusió que Miquel Barceló em captiva perquè no trobo paraules per descriure'l.
        Exposició oberta fins al 9 de gener de 2011.

        Recomano també l'exposició 


            —No es pot endur el mar a París, a Mali...
            —Me n'enduc el perfum: grato salnitre del fons de la barca, aigua de mar, sípia podrida, gasoil..., i m'ho enduc en una llauna. Pintava la cúpula de Ginebra i l'anava ensumant...
        MIQUEL BARCELÓ entrevistat per Víctor-M. Amela, de La Vanguardia.

        23 de juliol 2010

        L'AINET FA DE MODEL

        La proposta per fer de model va arribar per casualitat. Les mares es coneixen perquè  porten les criatures al mateix centre. Una tracta en publicitat i treballa amb petits, l'altra té una criatura expressiva, amb uns ulls que li parlen. La nena es diu Ainet i té tres anys.
        La sessió fotogràfica era de 8 a 2 del matí i la mare no la hi va portar fins que va sortir de la feina, gairebé fora d'hora. Durant el matí, havien passat per l'estudi fotogràfic moltes criatures, però algunes s'havien negat a deixar-se fotografiar i van acabar sortint plorant i amb els progenitors enrabiats per la pèrdua de temps. Devien rebelar-se perquè fer de model en fred és inaceptable.  D'altres s'hi havien posat de mala gana i les fotografies no es podien aprofitar. L'Ainet i la mare es van presentar a l'estudi força tard, però vist el resultat de les sessions del matí, les van acollir a mans besades. Van preparar la sessió jugant amb naturalitat primer al costat de la mare i després amb la model. No hi va haver salt entre el que la nena feia i el que queda reflectit a la imatge. Es veu que no és una nena que actua, és una nena que juga a pintar i sap que la retraten. A aquest procés cal afegir-hi la predisposició de la petita a connectar i a participar amb els professionals de l'estudi. Ara, la seva cara riallera amb els palmells bruts de pintura són imatge de la marca ALPINO.

        De petits rebem tot d’impactes, lumínics, 
        sonors, cinètics, volumètrics, de colors; 
        alguns de nosaltres, quan som grans, 
        tenim la facultat de fer-los reviure i donar-los sentit.
        INGMAR BERGMAN. Memòries.

        22 de juliol 2010

        TRUFES DE SANTA MAGDALENA

        Trufes arrebossades amb fideus 
        de xocolata i amb cacau en pols. 
        Foto: © Paüls, 2010.
        El bombó toronto que em va regalar Enric N. (veneçolà, fill de reusenca i duesaigüenc) era exquisit, tant pel punt de duresa de l'emulsió de cacau com per l'avellana torrada, però no ens va tocar a la dent. Per rescabalar-nos-en, hem fet trufes que, presentades en cassoletes de paper rissat, han fet festa. La nostra recepta és aquesta:
        1 rajola de xocolata negra de cobertura
        100 ml de nata líquida
        ratlladura de pell de llimona
        rajolí de conyac
        fideus de xocolata (marca Valor)
        cacau amargant

        Ahir vam fer bullir la nata líquida i, fora del foc, hi vam  afegir la xocolata, remenant fins que es va desfer, i tot seguit,  i el licor i la ratlladura de pell de llimona. Vam deixar aquesta preparació tota la nit a la nevera. Avui n'hem fem boletes arrodonides amb les mans i  les hem arrebossades unes amb fideus de xocolata i unes altres amb cacau amargant. Vistes i no vistes.

        Tot és massa bonic, massa rodó, massa perfecte. 
        Una felicitat tan ordenada sempre fa por.
        SÁNDOR MÁRAI, Última trobada. 

        TORONTOS AMB ÀNIMA DE REUS

        Toronto.  Foto: © Paüls

        El refrany queda confirmat un any més: "Per santa Magdalena, l'avellana és plena." Les avellanes de Reus es venen a Veneçuela i són l'ànima dels torontos. Però, ¿què són els torontos? Me n'informo. Els torontos són uns bombons elaborats amb una avellana de Reus torrada recoberta amb l'emulsió de sucre, licor de cacau, mantega de cacau, llet en pols, farina de blat, lecitina, sal, vainillina. Des de l'any 1988, aquest bombó tan popular a Veneçuela, el comercialitza l'empresa Nestlé, que va comprar el Grupo Savoy. Es presenta en capsa de 36 unitats i en bossa de 125 grams (13 bombons). Han anat sortint noves presentacions i noves varietats: Toronto Mokaccino, Toronto Nevado (amb xocolata blanca.) Per la informació que n'he pogut aconseguir, sembla que el toronto és la llaminadura nacional de Veneçuela i porta, en totes les varietats, una avellana de Reus. A Veneçuela,  saben el que és bo.

        Segons la publicitat,  els veneçolans i les veneçolanes 
        es declaren regalant torontos (amb ànima de Reus!)


        21 de juliol 2010

        CASA ALMIRALL, 150 ANYS DE COPES

        Sortint de casa, baixant pel carrer Joaquim Costa, cantonada amb Ferlandina, hi ha el bar de copes Casa Almirall, un monument modernista, fundat el 1860 per Manel Almirall, barceloní il·lustre. És el bar de copes més antic dels que existeixen actualment a Barcelona. Reformat el 2001, conserva el disseny original, el taulell de marbre català amb una figura femenina de ferro forjat que va ser la musa de l'Expo universal de 1888, els tons pastel de les parets, la fusta restaurada amb cura. I l'atmosfera. Un incendi fa un parell d'anys va fer que se'n rehabilités la portalada. És un local obert i des de fora, cap al vespre, podem veure que a la part que dóna al carrer Joaquim Costa hi sovinteja clientela que conversa davant d'una copa i tapes. Se sent una música suau, jazz, quasi sempre. Un paravent admirable mig roure, mig vidriera, separa aquesta part de la del fons.
        Casa Almirall es resisteix a deixar entrar el temps, encara que —disfressat—, digui que només vol prendre un got d'aigua.


        Només d'anar al cap del carrer, 
        ja em fa una ràbia terrible haver de tornar enrere
        sense ser una mica més savi que quan he sortit.
        LAURENCE STERNE, Un viatge sentimental

        AUCUBA JAPONICA

        Aucuba (Aucuba japonica) del jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2010

        L'aucuba (Aucuba japonica) —cubana, l'anomena la meva mare—, és una planta de fulles de color verd fosc i taques grogues irregulars. Vol ombra i terra fresca, però no entollada, si no, les fulles es tornen negres. Suporta bé les temperatures baixes, però no el sol directe. Va arribar al jardí de llicorella en una camioneta descoberta, l'any 2003, l'any de l'onada de calor. En un trajecte de pocs quilòmetres va arribar amb les fulles cremades. Irrecuperables. Va sobreviure arrecerada fins la primavera següent, que va treure fulles noves. Aquesta aucuba n'és la tercera generació, reproduïda amb trossos de branca de la planta mare. No l'ataquen ni pugons i plagues. Si s'aconsegueix encertar-li el lloc, només cal regar-la cada cop que la terra s'assequi a l'hivern, i dia per altre a l'estiu. L'aucuba ens recompensa amb aquesta alegria de fulles vistoses.

        Alegria gratuïta, 
        que és la raó principal 
        de ser alegre, com saps.

        VERGÍLIO FERREIRA. En nom de la Terra 
        Trad. d'Isabel Soler i Neus Baltrons. Quaderns Crema, 2003

        20 de juliol 2010

        EL BRATEN KRAPFEN DELS WITTGENSTEIN

        Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols, 
        intèrprets de Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Thomas Bernhard. Traducció de Miguel Sáenz. Direcció de Josep Maria Mestres. Vestuari: Nina Pawlovsky. Teatre Romea. Foto: © David Ruano, 2010

        El Teatre Romea presenta l'obra Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Bernhard.  És una obra potent d'aquest dramaturg austríac, "potser el text més perfecte de l'autor", diu Josep M. Mestres el director d'aquesta versió. Si és així, crec que alguna cosa falla en aquesta posada en escena.
        Carmen Machi i Àngels Bassas, interpreten les germanes neuròtiques del filòsof. La germana gran organitza l'arribada del germà que surt per uns dies del manicomi. La germana petita, li ho retreu. Van descobrint el personatge absent, a poc a poc. L'estratègia textual d'aquest pròleg (de tres quarts d'hora!) és fer que l'espectador esperi amb candeletes la presència a escena del filòsof boig i lúcid. Però, el pròleg llarg de l'original resulta aquí tediós, pla, sense energia. Ens salva el vespre —salva l'obra, de fet— Mingo Ràfols, que broda el personatge amb intervencions d'humor sarcàstic on posa de relleu els fantasmes infantils que li recorden els retrats pintats del menjador. D'aquesta obra em quedo amb una escena d'alt voltatge, amb l'actor agafat a les estovalles a punt d'estirar-les i fer anar tot el parament de la taula per terra. És el preludi de l'esclat apoteòsic de sentiments amb uns braten krapfen (bunyols) d'excusa. Només per aquesta escena, es pot anar a dinar a cals Wittgenstein.



        19 de juliol 2010

        UN VEL DE TERANYINA

        Teranyina orbicular. Foto: © Ferran Turmo
         Quan cau el sol, les orenetes volen baixes pel jardí de llicorella i porten de cap els mosquits. En fer-se fosc, si no fa aire, passen el torn a les aranyes que paren les teles. (Vegeu aquest enllaç on es reprodueix l'elaboració d'una tela d'aranya. Recomano anar directament a "Jouez l'animation sans étape")
        A primera hora del matí, passant pels caminets del jardí, les teles se'ns enganxen per braços i cames nus i ens recorden que estem profanant el seu espai. Trenquem les teles que han costat tant de fer.  De teles com les de la foto (gentilesa del mestre i fotògraf Ferran Turmo) n'he vist sovint, mentre mussito "No passis!, —diu un vel de teranyina", però no hi ha hagut manera de fotografiar-les amb un mínim de qualitat.
        "No passis!, —diu un vel de teranyina", són paraules de Josep Carner. El poeta apel·la a prendre decisions en el poema metafòric del camí i la vida, "Cançoneta incerta" del llibre El cor quiet (1925). A la primera estrofa dubta de si el camí ens porta cap allò col·lectiu (la vila) o cap a la individualitat (el pi de la carena):

        Aquest camí tan fi, tan fi,
        qui sap on mena!
        És a la vila o és al pi
        de la carena?
        Un lliri blau, color de cel,
        diu: —Vine, vine!—
        però: —No passis!— 
        diu un vel de teranyina.
        JOSEP CARNER. Cançoneta incerta, fragment


        18 de juliol 2010

        FORA DE JOC

        Queralt Casasayas i Jordi Andújar a Fora de joc, de Sergi Belbel.
        Foto: © Josep Aznar
        El dramaturg Sergi Belbel —director del TNC—, estrena una obra de petit format, Fora de joc, al Club Capitol. Hi presenta uns personatges hiperbòlics, però creïbles, a través dels pensaments en veu alta sobre el pas del temps, el desig o les aspiracions. Són una mare (Anna Azcona), un pare (Toni Sevilla) la filla (Queralt Casasayas), l'avi (Francesc Lucchetti) i l'assistent de l'avi (Jordi Andújar). La crisi econòmica desvia el futur que preveien els personatges i els fa emergir sentiments adormits. Que després hi hagi una reflexió sobre la corporeïtzació de la felicitat, dipositada en la rivalitat de dos equips de futbol, no té cap transcendència en la trama. El que és interessant és que els personatges es despullen i diuen la seva veritat. La directora, Cristina Clemente, creu en el text i fa que els intèrprets el defensin amb coherència, en un conjunt viu i apassionat.
        A la sortida de la sala, topem amb la xafogor de la nit. No ens estranya  que a les terrasses de la Rambla no hi quedi ni una taula lliure.

        17 de juliol 2010

        EL BOIX

        Boix nevat el mes de febrer i el mateix exemplar
        el mes de juliol al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2010

        El primer boix (Buxus sempervirens) que va arribar al nostre jardí de llicorella ens el va comprar el Cisco "Carrascle" i els exemplars que tenim procedeixen d'estaques d'aquell arbust primer. És un arbust de fulla perenne, de varietat nana. Tot i que admet ser objecte d'escultura vegetal, nosaltres no el podem si no és per igualar-ne lleugerament les branques.
        Creix a poc a poc, a ple sol. No és gaire exigent de reg, però a l'estiu les mates que tenim en torretes agraeixen que no els deixem assecar la terra. No l'ataquen ni pugons ni plagues i és resistent al fred. Seria una joia si no fos perquè les llavors i les fulles són verinoses.


        Detall de les fulles del boix: senceres, oposades i coriàcies. Foto: © Paüls, 2010

        16 de juliol 2010

        EFECTES LÚDICS DE LA LLENGUA

        Els primers jocs amb paraules que els adults regalen als infants (ballmanetes, arri, arri, tatanet, mà morta, la puça i d'altres peces associades a la motricitat) tenen continuïtat a l'ensenyament primari. Els docents, en general, hi enllacen amb exercicis de dificultats progressives (rodolins, petits poemes, frases fetes, embarbussaments, endevinalles...) que diverteixen els infants. Però, aquesta baula es trenca a l'ensenyament secundari, on  la llengua oral es perd com a element de ficció i gaudi. Ho he pogut constatar en els cursos de formació de professorat. Els docents no s'atreveixen a tenir en compte els aspectes lúdics i alhora genuïns per a l'aprenentatge de la llengua. Els n'he hagut de convèncer amb els resultats evidents: ells mateixos intentant demostrar la seva destresa verbal, en sortir de les sessions.

        15 de juliol 2010

        PICASSO VS. RUSIÑOL

        Al Museu Picasso de Barcelona s'hi pot veure l'exposició Picasso vs. Rusiñol. La mostra reflecteix, a través de 145 peces, la fascinació del jove Pablo Picasso per l'obra de Santiago Rusiñol, vint anys més gran que el pintor malagueny.  S’hi exhibeixen en paral·lel els quadres d’un i de l'altre, on el públic pot confirmar les influències: Dijous Sant a Pollença de Rusiñol té els mateixos tons blavosos que Nocturn barceloní de Picasso. El quadre La morfina de Rusiñol es pot comparar amb Al costat de la malalta de Picasso. Per acabar-ho d’arrodonir, veiem uns dibuixos de Picasso sobre L’Auca del Senyor Esteve de Rusiñol. És molt interessant l'enfocament que valora les interrelacions en les dues direccions i queda diluïda la jerarquia mestre-alumne.
        Rusiñol es va convertir en col·leccionista d'obres de Picasso adquirides en subhastes improvisades per Picasso mateix al cafè Els Quatre Gats. Cinc d'aquestes obres es conserven al Museu Cau Ferrat de Sitges.
        Exposició oberta fins al 5 de setembre.

        14 de juliol 2010

        SANDÀLIES DE CASAMENT

        M'he fotografiat el peu amb la sandàlia que em va regalar un botiguer paquistanès. Compartim carrer a Barcelona i fa almenys deu anys que entro regularment a la seva tenda de queviures. L'home no em respon mai la salutació ni el comiat. No l'havia sentit mai obrir boca i més aviat és sorrut quan diu el que he de pagar i no em mira mai quan agafa els diners ni quan em torna el canvi. Però aquest altre dia, tot somrient va estirar un parell de sandàlies d'una pila que tenia al costat del taulell i me les va allargar.  Vaig entendre que me les regalava perquè casava la filla. No li ho vaig fer repetir, però anava per aquí. Se'm va escapar si les havia fetes artesanalment la filla que es casava. En fi, me les regalava. Veient la meva sorpresa, es va aixecar, em va mirar els peus i va dir que sí, que sí, que eren la meva mida. I jo vaig sortir de la botiga desfent-me en agraïments, carregada amb un bidó d'aigua a cada mà i les sandàlies sota el braç. No portava carret ni bossa. 


        Gent que fa el bé posa'm entre els hereus.
        Sura 26, 77-85


        13 de juliol 2010

        EL NIU DE MERLA DE L'EUCALIPTUS



         Niu de merla a l'eucaliptus 
        del jardí de llicorella al Refugi de la Vinyeta. 
        Dibuix: © Estel de H., de cinc anys, Duesaigües, 2010



        Enguany la merla ha fet niu a l'eucaliptus. Altres anys l'havia fet a l'alzina, però ara deu haver-hi sentit l'olor de la infusió d'all que hi vaig espargir per combatre una mena de marietes que se'n mengen les fulles tendres. Com que la merla ha fet el niu molt baix, ha estat mirat i remirat per nosaltres i per totes les visites que hem tingut d'un mes ençà.
        Una setmana que no vam ser al jardí de llicorella, la merla va tenir temps de covar els ous i van sortir-ne dos pollets, l'evolució dels quals ha estat seguit amb atenció.
        El mascle (de plomatge negre i bec groc) i la femella (de plomatge castany, bec fosc) portaven menjar al niu i el posaven al bec de les cries, que ja l'esperaven, tal com es pot veure a la foto. Mentre un membre de la parella els alimentava l'altre s'instal·lava a la branca més alta d'algun coprer i vigilava a totes bandes per alertar l'altre de la presència de possibles depredadors.
        Per fi els petits van saltar del niu, moment que també vam immortalitzar en aquesta foto. Aquest pollet de merla encara no sabia volar prou i els progenitors l'alimentaven buscant-lo entre la malesa. D'això, ja en fa unes setmanes.
        Ahir vam trobar una merla adulta a mig rosegar al jardí de llicorella. Possiblement la va caçar algun esparver i, tot volant, l'hi devia caure de les urpes. Eros i Thànatos a la natura.

        12 de juliol 2010

        CAMPANETA XINESA

        Branca d'arbre de fulles grogues.
        Dibuix de © Genís C. M., de 5 anys, 2010 

        No és segur que aquest dibuix sigui d'una branca de l'arbust anomenat campaneta xinesa (Forsythia.) Segons l'autor —el Genís C. M., que ara té cinc anys—, és d'un "arbre de fulles grogues." Potser podrien ser les fulles d'un arbre caducifoli, a la tardor.  La seva àvia, no obstant, s'inclina a pensar que és un arbre inventat. La creativitat ja ho té això. L'art no cal que tingui com a referent la realitat.
        El cas és que aquest dibuix de traç segur, ben centrat al mig d'un foli, m'ha fet pensar en la campaneta xinesa, aquell arbust de ramificacions esveltes que obre màgicament les flors grogues abans que apareguin les fulles. Em semblava haver-ne vist entre les torretes que té davant de casa seva a Duesaigües la Francisca O., però em diu que no n'ha tingut mai cap.
        Ara bé, la meva consulta ha fet que la Francisca, que és una entusiasta de la jardineria, en compri un exemplar que, segons diuen els manuals, és bastant rústic. A les mans de la Francisca aquest arbust florit no només il·luminarà moltes primaveres, sinó que proporcionarà tants esqueixos que no recordarem que ens hi vam interessar a causa d'un dibuix enigmàtic del Genís quan era nen. Que aquesta nota en faci de testimoni.


        Campaneta xinesa (Forsythia) en flor

        «EN NOMBRE DEL REY»



        Comte Guifré el Pilós (840-897) 
        Dibuix del segle XIV

        Llegiu l'article d'Andreu Sotorra 
        Bit de Cultura, secció El cafetó, 11-7-2010

        Aquí en teniu un tast:
          
        "El totxo de 881 folis amb la sentència del Tribunal Constitucional (espanyol) —àlies TC— sobre l'Estatut (català) ve encapçalat per un títol que sembla més aviat el d'una novel·la de ficció històrica «En nombre del Rey»
        [...]
        "La veritat, a mi, si fos rei, em faria una mica de vergonya veure'm esmentat al capdavant d'una sentència com aquesta que posa en qüestió, humilia, redueix i agredeix els drets d'una bona part dels meus plebeus, els quals, a més de ser cornuts com són i de pagar el beure com paguen, tenen el detall de subvencionar-me estades vacacionals a mi i la meva família, donar-me allotjament, llit i plat a taula, quan els visito, i no dubten a deixar-me una planta d'habitacions d'hospital quan tinc una intervenció quirúrgica que faig a càrrec de la sanitat pública catalana —que és la millor com la de Madrid, eh!— a la qual, com a rei que sóc, no cotitzo ni com a assalariat ni com a autònom perquè tampoc no tinc dret a la pensió de jubilació perquè no em penso jubilar mai."


        La veritat us farà lliures. 
        JOAN 8, 32 

        UN MÓN FLOTANT


        "La meva cosina Bichonnade, 40, Rue Cortambert, París", 1905
        CaixaForum presenta Un món flotant, una antologia de fotografies de Jacques Henri Lartigue (Courbevoie, París, 1894-1986.)  Tot el que fotografia Lartigue vola. Tot es mou en l'aire: la gent, els animals, les rodes dels cotxes… tot és lleuger i s'enfila descobeint la gravetat. En aquesta exposició, a més, aquest fotògraf de principis de segle ens fa exhibir la nostra tafaneria, tot obligant-nos a ajupir per mirar dins de les caixes fosques que al segle passat convertien un parell d’imatges bidimensionals en una de tridimensional.
        Fill d’una família benestant, Lartigue va començar a fer fotografies als vuit anys. Autor de 100.000 imatges que conformen un fris de vacances perpètues, de jocs, de l'alegria de viure. Va obviar la realitat dels conflictes dels quals era contemporani: la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i l'ocupació nazi a França.
        Exposició oberta fins al 3 d'octubre.