31 de març 2010

TAPÍS D'ESTRELLES

Tapís al jardí de llicorella. Disphyma crassifolium. Flor de migdia.
Foto: © Paüls, 2010
El nostre jardí de llicorella és un jardí de secà. Un exemple de vegetació sostenible —al costat de plantes autòctones—, és aquest tapís que s'arrapa lentíssim al pedruscall del terra. És una alternativa a la gespa perquè tot l'any està verd, no necessita manteniment ni adobs i no l'ataquen plagues ni fongs. A començaments de primavera té aquest aspecte enlluernador, amb aquestes estrelles menudes que es tanquen amb la caiguda del sol.

Però de vegades, en el moment que tot ens sembla perdut, és quan arriba l'advertència que ens pot salvar; hem trucat a totes les portes que no donen enlloc, i l'única per on podem entrar i que hauríem buscat debades durant cent anys, ens la topem sense saber-ho, i s'obre.
MARCEL PROUST, El temps retrobat

30 de març 2010

GAVINES AL PANTÀ DE RIUDECANYES

Gavines capnegre, al pantà de Riudecanyes.
Foto: Antonieta Codina, 2015
Passant pel pantà de Duesaigües, fa dues setmanes, cap a les sis del vespre, vam veure abeurar-se un estol important de gavines. Ens va dir l'Isidre, el taxista, que l'estol era la resta del gruix de gavines capnegres (Larus melanocephalus) que hivernen al Baix Camp (més de vint mil.) Són unes gavines de mida mitjana, que ara al març tenen el cap blanc, malgrat el nom de l'espècie. S'alimenten als abocadors de Botarell i esperen les barques de pesca del literal cambrilenc. Pels estudis d'anellatge que s'han fet en les zones de descans i en els dormidors de les platges de Cambrils, se'n sap la procedència: Itàlia, Ucraïna, Mar Negre, on ara tornen per niar.
Causen curiositat, són objecte d'estudi, la ciutadania ens les mirem amb tendresa. Però les gavines, sense depredadors, es reprodeixen desorbitadament i poden produir danys ecològics: a les ciutats, envaint espais públics, en un pantà com el de Riudecanyes, pol·luint l'aigua de la qual s'abasteixen molts pobles.

Per saber-ne més:
GAVINES CAPNEGRES,
article del naturalista Màrius Domingo de Pedro a naciodigital.cat


TRÈPLEV: No hi ha cap decorat. La vista s'obre
directament al llac i a l'horitzó.

ANTON TXÈKHOV. La gavina

29 de març 2010

Armats, manaies i estaferms

Guàrdia d'honor de la imatge del Sant Crist de la Sang de Reus.
Cohort romana del 2007 formada pel capità Manaies, el caporal
corneta, el caporal tabaler, 4 caporals, 2 soldats 1ª. 4 soldats tabalers i 17 soldats


Els manaies i els armats són formacions que representen soldats romans —amb indumentària similar a la que coneixem per via cinematogràfica— que desfilen a les processons de Setmana santa. A Girona, els manaies són un exèrcit de 100 homes que toquen pifres (flautes travesseres, segle XIV) i tambors. També sota el nom de manaies, desfilen grups d'homes vestits de soldats romans a Banyoles, a Besalú, a Blanes. A Verges s'anomenen manages. Al Baix Camp els grups s'anomenen armats. Surten a les processons de Montbrió, de Reus, de Riudoms, de la Selva del Camp, de Riudecols, de Vilaplana.
A Badalona i a Besalú desfilen els estaferms, que tenen l'origen en els guàrdies dels comtes medievals catalans. Van vestits de color blanc, espardenyes de vetes i faixa vermella. Duen un casc de ferro que els cobreix la cara.


Marià Gil Guijas, capità Manaies dels Armats de la Sang des de 1999, explica així la indumentària del capità de l'esquadra romana, diferent de la resta de la formació: "El seu casc, llampant i pesat, porta un colom intentant imitar l’àliga imperial, símbol de poder en les antigues tropes romanes; un serrell llarg, espès i blanc i té una visera estil medieval per ocultar el rostre per donar-li discrecció i solemnitat al seu portador. Porta una capa de vellut blanc, una cuirassa en forma de pit per davant i coberta per darrera i amb serrells de cuir a la part inferior. Una túnica de vellut blanc. Un sabre romà de gala. Un grandiós escut amb un lleó al seu bellmig, símbol de força. "

28 de març 2010

DIUMENGE DE RAMS


Fotos: rosaris de sucre, palmons i rams de llorer, romaní i olivera. Fira a la Rambla de Catalunya. © Paüls


El Diumenge de Rams marca l'inici de la Setmana Santa. Josep M. Aragonès "Vicari" explica costums i creences referides al Diumenge de Rams a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular. N'extrec les que m'han semblat singulars, com per exemple, les figures casolanes anomenades "sí senyor", que els fidels duesaigüencs penjaven als rams i palmes, segons el costumista mossèn Griera. Segons la tradició, que recull Joan Amades, els rams i palmes que duien els apòstols en entrar a Jerusalem van produir de fruites en abundància. D'aquí vindria el costum de penjar les figures "sí senyor" i les llaminadures i rosaris de sucre als palmons i palmes actuals.
Pel que fa als rams beneïts servien per a fer fums els dies de tempestat i era creença que allunyava les bruixes. Es cremaven el dia abans de la nova benedicció. Encara hi ha el costum de penjar als balcons els rams de llorer, les palmes i els palmons beneïts per a guardar les cases dels mals averanys.
La tarda del diumenge de Rams, els fidels de Duesaigües anaven en viacrucis fins al Calvari, acostumaven a portar una creueta feta amb una fulla de palmó beneït, que es teixien artesanalment. De retorn a l’església, es resava el rosari i es cantaven els misteris amb la mateixa lletra i tonada que ho feien els pares franciscans del convent d’Escornalbou.

Museu de l'avi, de Duesaigües. Montserrat Francisco amb un grup de nens i nenes de 
Duesaigües, explicant tradicions d'aquests dies. Foto: © Carmina Mauri Mestre, 2010

27 de març 2010

L'anturium


Aquest delicat pom d'anturiums ens el van regalar els mestres d'un l'institut del Maresme. Ha estat exactament catorze dies en perfecte estat de conservació al rebedor del nostre àtic de Barcelona. M'informo del cultiu de la planta de cara al jardí de llicorella. Sembla que no és gaire exigent i es multiplica amb facilitat separant arrels de la planta mare. Llàstima que cada temporada l'esperin plagues per parar un tren.



I l'enveja mai no es present al ball vestida d'enveja. Hi va vestida d'alguna altra cosa: ascetisme, exigència, sentit comú.
MARTIN AMIS. Experiència.

Manifest groc


Aquest vespre anem a l'Espai Brossa a veure un muntatge sobre la joventut i les avantguardes. Es basa en El Manifest Groc, del 1928, signat per Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, considerat la proclama més agosarada de l'avanguardisme català. Denuncia les institucions nascudes amb el Noucentisme perquè són un fre per al futurisme. La companyia de Teatre Kaddish el reciten sencer a cop de micro. Després s'enfilen amb altres textos de l'època, en un poti-poti desgavellat, però del qual en traiem la conclusió que el fons del Manifest continua essent vigent.



Hora del Planeta

Per alertar del consum energètic, 4000 ciutats, de 120 països han apagat la il·luminació de molts edificis públics de 20:30 a 21:30. Ens hem trobat amb l'apagada a la plaça del Rei i hem hagut de sortir-ne volant, abans que se n'apoderessin els carteristes. A la plaça de Sant Jaume, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona tenien les entrades amb un punt de llum miseriós. A les 21:31, la hipocresia se n'ha anat de vacances i tot ha continuat com sempre.


Aquella nit, el cec va somiar que estava cec.
JOSÉ SARAMAGO, Assaig sobre la ceguesa

Il·lustradors, il·lustradores que s'emporten la palma

M'agrada que les publicacions de literatura de ficció adreçada a adults continguin il·lustracions. Si la majoria de les col·leccions no en contenen té a veure amb l'escassedat de recursos econòmics del sector, no pas perquè la il·lustració sigui un factor que rebutjaria un lector no infantil. M'agraden els llibres il·lustrats, doncs. No només els que s'adrecen a infants, no només els llibres que són obres d'art, com els que publica el Círculo (penso amb La Divina Comèdia, amb les espectaculars pintures de Miquel Barceló, o Salomé, amb els collages de Gino Rubert.) Tota aportació d'un bon artista plàstic revaloritza el text, hi aporta una interpretació nova, hi dialoga en pla amistós o crític.
M'agrada comentar les il·lustracions i els cartells publicitaris de tot tipus. Vaig comentar en aquest blog el magnífic cartell que anunciava el Carnaval de Reus. L'autora, la il·lustradora Marta Anguera, em va escriure sorpresa: "m'ha sobtat moltíssim que algú hagi valorat la feina d'una vessant més professional, com tu ho has fet. (Durant un mes, la majoria de persones de la faràndula carnavalera, només han fet que criticar d'una manera despectiva la meva feina), però no n'he fet cas, en canvi trobar el teu blog m'ha fet il·lusió i una gran sorpresa."

Davant la invisibilitat de les il·lustracions, faig aquí homenatge als sis artistes que han posat imatges plàstiques a diverses de les obres de les quals sóc autora:



Il·lustració de la portada del conte L'Aixecacases. Eivissa: Res Pública Edicions, 2002.





Il·lustració de Conrad Muntada per al conte Les orelles tenen parets. Lleida: Pagès edicions, 2002.





Portada de Photonia/Cover per a la novel·la Dret d'admissió. Barcelona: Viena Edicions, 2003.








Il·lustració d'Àfrica Fanlo per al conte Familiar al cava. Revista Cavall Fort, 2008.






Il·lustració d'Àgata Gil per al conte La draga sense escates. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008.











Il.lustració d'Adrià C. M. per al conte El geni del moscatell. Duesaigües. La revista, núm. 2, 2009.

26 de març 2010

ELECTRA

Clara Segura (Electra),  Mar Ulldemolins (Crisòtemis)
Anna Güell (el preceptor). © David Ruano)
La Sala petita del Teatre Nacional va de tragèdia grega: Electra, l'heroïna que dóna nom al desordre piscològic anomenat complex d'Electra. La història d'Electra és la història d'una obsessió per venjar el pare. Electra era filla del rei Agamèmnon i de Clitemnestra. Quina família d'assassins! Quan el seu pare se'n va a Troia la seva mare té un amant, amb qui planeja fer-se seu el tron. De fet, el tron havia de ser per a l'hereu Orestes, aleshores encara nadó. El rei torna de Troia amb una amant i la seva esposa l'assassina. La parella Clitemnestra i Egist (l'amant) governa Micenes. Electra té por que la seva mare no mati Orestes, i treu el germanet en secret de palau en complicitat amb un preceptor. Mentre la criatura es fa gran al palau d'un altre rei, la germana d'Electra, Crisòtemis, es conforma amb la situació. Però Electra té pendent la venjança de l'assassinat del seu pare i només desitja que el germà es faci gran i pugui dur-la a terme. Han passat els anys i Orestes torna d'incògnita al Palau, amb el preceptor ja vell i l'amic amb qui s'ha fet gran (a l'obra, és el músic que toca la guitarra en un racó, discretament.) Orestes es dóna a conèixer a la seva germana i fa efectiva la venjança: mata la mare i l'amant. Morta la cuca,...
Aquesta és la síntesi del que veurem al Teatre Nacional, en la versió de Sòfocles, però el fons homèric és molt, molt més embolicat. Bé, doncs, si les relacions entre tota aquesta parentela de noms impossibles de recordar ja són prou complicades, afegim-hi que l'actriu que fa de Clitemnestra (la mare) també forma part del cor de dones de Micenes; que una dona del cor de Micenes fa de vell preceptor d'Orestes; que Crisòtemis (la germana) també és al cor de dones de Micenes. I, si malgrat tot, l'obra que hem vist s'entén perfectament bé... és un mèrit dels intèrpretes i de la direcció d'Oriol Broggi.

MUSEU DE L'AVI: LA LLAR (i 3)


Mariona R., de 5 anys 
amb cotxet de nines antic.
Foto: © Montse Francisco, 2010


Jocs i joguines
Els infants nascuts a primeries dels anys vint a Duesaigües van passar la infantesa sense joguines. Combinaven l'escola amb el ritme de la producció agrària. Així, a partir dels deu o onze anys, ajudaven a replegar redoltes, a esporgar verdugues i, sobretot, a plegar avellanes.
No tenien altres joguines que les de funcionament senzill, fabricades amb materials de rebuig pels propis protagonistes infantils (vegeu foto d'una peça del MUSEU DE L'AVI: una carretilla feta amb una llauna de sardines.) En canvi, l'inventari de jocs de carrer, per jugar en col·lectivitat era enorme. Els nens jugaven tot el dia al carrer: al cau, a la cluca (pel tomb de cal Xacó, diu Faio), a patacons i birolles, al cau, al cavall salt, a afollar nius, a boles, a fer rodar el cèrcol. Les nenes aprenien a cosir tot fent-se les nines, jugaven a pares i mares, a tendes, a la xerranca (al nillo —pedra plana de llicorella—), a saltar corda, a l'anelleta, al pare carabassot, a 1-2-3, pica paret, al joc dels disbarats.
Els que van néixer poc després de la guerra, tampoc van tenir gaires joguines industrials. A tot estirar, les nenes tenien una Pepa i fireta. Els nens, una bicicleta i una pilota. I, uns i altres, petites joguines: espanta-sogres, io-io, baldufes, bitlles. Tant nens com nenes jugaven, si fa no fa, als mateixos jocs que les generacions anteriors.
El MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües acull material de les diverses èpoques, també d'industrials més recents, com ara: un nino de cartró amb estuc, pilotes, carros i cotxes de fusta, cavalls, bicicletes, cotxets de nines, tricicle, patinet, cèrcol, baldufa, cotxe de pedals.



Nino de cartró amb estuc, carretilla artesanal, baldufa, carro amb el cavall i arreus i joguines diverses èpoques MUSEU DE L'AVI de Duesaigües, 2010.


Agraeixo les aportacions dels informadors: Montse G., Nati M., Carmina M., Joan N. de cal Trillana, Jordi R. de ca la Perpètua, Joan T. de cal Faio, Sebastià R., Teresa R. "Facundo" i Teresa Àngela V. Agraeixo a Montserrat F., l'entusiasme i l'eficàcia amb què m'ha proporcionat les fotografies que il·lustren aquest article. També faig constar el meu reconeixement a Jordi Rabascall per les facilitats a accedir a les peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

25 de març 2010

Ofèlia i Lady Macbeth





El Teatre Capitol, avui ha estrenat l'espectacle còmic Vittoria, on dues heroïnes sortides de dues obres de Shakespeare, s'esplaien a gust. La bleda d'Ofèlia n'està fins al capdamunt d'ofegar-se al riu entre algues i flors, una funció rere l'altra. Gretel Stucyck és l'actriu que broda el monòleg metateatral del personatge de ficció. D'altra banda, la manipuladora Lady Macbeth, arriba a escena passada pel sedàs de Giuseppe Verdi, amb la veu potent de la soprano Begoña Alberdi. Ensenya els ganivets esmolats a Ofèlia, però l'enamorada del príncep Hamlet, només està pendent dels missatges que rep al mòbil digital. El pianista, Pep Ferrer, s'integra a la perfecció com a receptor passiu de les raons sense solució d'Ofèlia.

24 de març 2010

La música

(Foto: © J. M. Rodríguez "May")

La Sala Muntaner estrena avui La música, un text de Marguerite Duras. L'escenari només hi és perquè hi passin els dos intèrprets de baixada cap al centre de la sala. L'espai representa un hotelet on ha viscut la parella, ara a punt de formalitzar la separació. Mantenen un tracte fred, però no oblidem que han estat parella, i aquí, la traducció catalana del francès ha tingut la mala pensada de mantenir el tracte de vostè, usual en la llengua de partida. Primer grinyol incomprensible. L'obra vol ser una obra d'introspecció, de sobreentesos entre la parella, de to intimista. Per això la direcció de Zep Santos ha portat a Maria Molins i a Òscar Muñoz a parlar en veu baixa, gairebé a l'orella. Però no ha comptat que a la sala hi ha espectadors a més dels protagonistes i que agrairíem sentir què diuen. L'actriu Carme Sansa, que tenim a tocar, diu que caldrà avisar la companyia sobre aquest aspecte que, almenys el dia de l'estrena, ha deixat el públic perplex.

Local, local!



Passejant pel centre comercial de ciutats mitjanes, com ara Reus, Terrassa, Lleida, Manresa o Sabadell, sempre penso que no es diferencien en res. En totes hi ha les mateixes franquícies de tendes de roba, les mateixes franquícies de gelats, les mateixes franquícies de cafès (amb idèntic disseny, amb clavada decoració) i, per postres, el terra de les illes de vianants es cobreixen amb unes llambordes semblants. Ara, una exposició mostra aquesta realitat i diagnostica com serà la ciutat del futur:
"La ciutat que ve no és global, com potser vàrem arribar a pensar... la ciutat que ve és local. Potser més local que mai."
Després de trenta anys d'ajuntaments democràtics, les ciutats han passat per uns processos de creixement i han rebut un gran impacte de la globalització. Però allò que s'ha de revaloritzar és el pòsit del lloc. Aquesta és la tesi de l'exposició Local, local! La ciutat que ve que es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

23 de març 2010

Exhumació de les restes de Pere II

La notícia de l'exhumació de les restes del rei Pere II, dit el Gran, amb finalitats científiques, forneix recursos digitals actualitzats per ensenyar història i literatura medievals.
El rei Pere II, el Gran (València 1240-Vilafranca del Penedès 1285) era fill de Jaume I, el Conqueridor i de Violant d'Hongria. Rei d'Aragó, rei de València, comte de Barcelona (1276-1285) i rei de Sicília (1282-1285). Per la seva conquesta militar del Regne de Sicília, el 1282, es va fer cèlebre la frase de l'almirall Roger de Llúria, on afirmava que cap peix no gosaria solcar el Mediterrani, si no portava a la cua un escut o un senyal del rei d'Aragó:
  • "Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia." Crònica de Bernat Desclot
El rei va ser enterrat en un sepulcre al monestir cistercenc de Santes Creus. (Cliqueu aquí i feu zoom sobre la imatge per veure'n els detalls.) És l'única tomba d'un rei de la Corona d'Aragó que no ha estat profanada. Ara, coordinat pel Museu d'Història de Catalunya se n'han exhumat les restes i seran objecte d'investigacions científiques. Les primeres informacions confirmen que el rei Pere va ser enterrat amb l'hàbit de monjo, tal com diu la Crònica de Bernat Desclot, 1288:
  • "Quan fo mort aquest noble rei En Pere d'Aragó, ajustaren-se a la cambra on jaïa tots los prelats, e los barons e els rics-hòmens de la terra, mogueren aquí lo major plor e lo major dolque anc hom veés, que greu cosa e dura seria de retraer e de recomptar lo dol e lo plor que menaren aquí bisbes, e abats, e prelats, e comtes, e barons, e rics-hòmens e cavallers de la terra, e hòmens d'orde e de religió. Enaprés empararen-se del cors l'abat e los monges de Santes Creus, on havia en sa vida sa sepultura eleta aquell noble rei d'Aragó, e banyaren-lo, e adobaren-lo e vestiren-lo així com a monge; e hac hom una caixa e folrà-la hom dins e defora de bell presset vermell, e mès hom llaïns l'honrat cors del rei d'Aragó. E ab gran honor trasc-l'hom de Vilafranca e portaren-lo rics-hòmens e cavallers al coll tro sus que foren al monestir de Sentes Creus." Crònica de Bernat Desclot.

22 de març 2010

Espai Memorial Democràtic

Dissabte es va inaugurar l'Espai Memorial Democràtic, dirigit per Miquel Caminal. El nou espai vol servir d'aglutinador i de punt d'informació de la xarxa d'espais de la memòria existents a tot Catalunya, com la presó de Sort, les línies defensives al front del Segre o el camp de la Bota de Barcelona, on es van executar més de 1.500 catalans durant la repressió franquista. També ofereix informació sobre altres espais de memòria històrica existents a Europa relacionats amb els catalans i espanyols que es van exiliar, o els republicans que van combatre amb l'exèrcit francès, molts dels quals van caure presoners dels alemanys i van anar a parar a diversos camps de concentració.
A més de l'espai d'acollida i informació i de la sala d'exposicions temporals, l'Espai Memorial Democràtic ofereix a grups educatius i estudiosos un taller didàctic, un centre de documentació i un auditori.


Vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
GABRIEL FERRATER- In memoriam

A mi no em diguis amor


(Fotos: © David Ruano)



Sessió de tarda de diumenge a la Sala Tallers del Teatre Nacional. S'hi presenta un Projecte T6 escrit i dirigit per Marta Buchaca: A mi no em diguis amor. Una comèdia sobre l'amor. L'arrencada és una troballa: una llei obliga a destruir les famílies. Les parelles han separar-se, altrament, les desterren a viure en pàrkings. La parella protagonista s'estima i té com a model uns pares que, finalment, descobreixen que no eren una parella feliç com suposaven.

La companyia T6 al complet interpreta l'obra A mi no em diguis amor. Magnífiques actuacions de Jordi Banacolocha, Rosa Boladeras, Lluís Villanueva, Àngels Poch i Anna Moliner. Molt eficaces les intervencions d'Oscar Castellví, Joan Negrié, David Vert. Impressionant el flaix de Míriam Iscla, vista i no vista.
Em passa poques vegades, però, avui, a mitja funció he pensat que m'hauria agradat que l'obra no s'acabés mai. Un T6 que donarà molt de joc, i per molt de temps.

21 de març 2010

La Fada de les Flors

Foto: Paüls, 2010
La Fada de les Flors de la foto és la meva mare. Avui, Dia Mundial de la Poesia, les fades de la lectura es fotografien amb un llibre a la mà o davant d'una prestatgeria de biblioteca. En canvi, la meva mare, sigui quan sigui que vegi una càmera fotogràfica, busca una planta florida. El seu cavaller, el meu pare, li plantava bancals de gladiols i, al llarg del caminal, rosers. Ara, es conforma a fer créixer ciclàmens, com els de la foto, als finestrals de casa seva. Voldria que fos sempre primavera, com avui, per a la meva mare.

—¿En quina posta de sol em faràs l'ullet, cor meu? —dius,
tot mirant el relleu suau de les muntanyes,
vaporoses de gris sobre un cel de color mandarina,
LENA PAÜLS. Rocabruna (poemari inèdit)

20 de març 2010

THE OPERA SHOW

The Opera Show
Direcció: Mitch Sebastian. Teatre Victòria, Barcelona
Anem al Teatre Victòria per The opera show, un recital d'òpera, amb vint àries famoses dramatitzades. És un espectacle brillant tant pel que fa a les interpretacions com a la posada en escena i a les coreografies. Es presenta en tres actes, emmarcats en un ambient diferent per a cadascun.
El primer acte és molt vistós de caracterització i de vestuari, i s'inicia amb el duet "Papageno, Papagena" de La fauta màgica, de Mozart i es clou amb la cançó napolitana "O sole mio". El segon, s'inscriu en un ambient intimista i tràgic de la Segona Guerra Mundial. Els personatges han canviat el vestuari luxós i les màscares de festa per una caracterització realista. S'inicia amb "O mio babbino caro", de Gianni Schichi, de Puccini i es clou amb "Caro Nome", de Rigoletto, de Verdi. El tercer acte m'ha agradat en especial perquè hi és molt present la fusió entre la música clàssica i l'electrònica amb base de rock. Ha arrencat l'entusiasme dels assistents l'ària de la Reina de la Nit de La flauta màgica, de Mozart, amb acompanyament de guitarra elèctrica i violí. També ha estat molt interessant els passos de claqué amb què s'ha arrodonit la "Tocata i fuga en D menor", de Bach.
Dues hores i mitja ben aprofitades. Només hi ha una objecció: entenc que els divuit intèrpretes han de canviar totalment de caracterització, però les pauses dels intermedis es fan eternes.

Joan Manuel Serrat, lletra i música per al 20 de Març

Cap altre vint de març ha estat igual des que Joan Manuel Serrat el va batejar amb música. El poeta ens ha ofert tantes hores de plaer estètic i tantes mirades cap endins i cap el nostre entorn que potser avui, 20 de març, li hauria agradat "jeure damunt d'un roc com un lluert / de panxa al sol / i amb un flabiol / i haver sortit a rebre'l com cal".
Serrat encara deu estar convalescent de la darrera intervenció i retardarà la gira de presentació del nou treball dedicat a Miguel Hernández, "Hijo de la luz y de la sombra", que ha musicat en commemoració del centenari del poeta.
Escolteu-lo aquí:


Perquè és la nostra banda sonora d'aquest dia, deixem els balcons oberts, olorem la matinada i intuïm que teules i branques s'omplen de nius i el roc eixut torna a mullar-se al riu i el crit agut d'una perdiu, en aquest fragment del seu 20 de Març.

M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
JOAN MANUEL SERRAT, 20 de Març

19 de març 2010

El pallasso Slava Polunin

Vam descobrir l'extraordinari pallasso Slava Polunin fent de lligam als diferents números d'El Cirque du Soleil. Després va muntar el seu propi espectacle i el va presentar al Teatre Tívoli. Des d'aleshores l'ha portat per tot el món i torna a Barcelona, al Coliseum, amb poques variants. A Slava's Snowshow, Slava Polunin i els seus homes seriosos de grans orelles que fan d'alpinistes entre els seients i els caps dels espectadors, creen un clima de complicitat i de joc extraordinaris. Entre molts números de gran bellesa, l'espectacle té el seu punt àlgid quan una cel·lulosa ens embolcalla dins d'un capoll i, a continuació, quan una tempesta de paperets convertits en neu ens obliga a amagar-nos o a tapar-nos cap i tot amb els abrics. Gairebé no recordo que al final aplaudíssim perquè érem protagonistes del joc amb la invasió de globus gegants. Al Coliseum de la Gran Via aquests dies hi ha festa grossa.

OLI AROMATITZAT


Oli Siurana aromatitzat amb romaní
del jardí de llicorella.
Foto: © Paüls

L'oli aromatitzat aporta tot el seu potencial als fons de cassola o, en cru, sobre carns a la planxa. Abans de res esterilitzem l'ampolla cinc minuts al bany maria i la deixem escórrer de cap per avall. Aromatitzem els olis sempre amb fulles tendres i fresques, incloses les flors, si en tenen. Utilitzem oli d'oliva extra verge Siurana, "el millor oli del món" i guardem les ampolles en un lloc fosc del rebost.
Enguany només n'hem fet tres quarts de litre de romaní, però altres anys n'hem fet també de farigola i all, de romaní i taronja. I ampolletes de quart amb menta i llimona. Es conserven bé durant tota la temporada, tot i així, els olis aromatitzats amb pell i polpa de taronja o de llimona els hem de consumir en primer lloc, perquè es deterioren més aviat. Cada planta marinada aporta un toc nou al paladar.


Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos 
queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, 
els pobres reben l'anunci de la bona nova  
i feliç aquell qui no em rebutjarà!
MATEU, 11, 4-6

18 de març 2010

EL NYOTAIMORI

Nyotaimori
Segons la tradició japonesa, un bon sushi és el que es presenta amb acurada estètica perquè ha de complaure tant el paladar com la vista. El nyotaimori es basa en aquest fet. Consisteix a servir el menjar sobre el cos nu d'una dona. El cos fa de safata on dipositar el sushi o el sashimi. Sembla que abans de fer de plat, la noia en qüestió s'ha preparar físicament i mental: depilació total; bany amb sabó inodor; dutxa d'aigua gelada per afavorir la conservació del sushi; exercitar-se en la immobilitat i a no mostrar que se sent incòmoda per la fredor i la humitat dels aliments que ella escalfarà amb la seva temperatura corporal. Entre les normes que els japonesos estableixen per tractar "el plat" hi ha la de no conversar amb la noia-safata, cosa que encara la converteix més en un objecte. Es considera una falta de respecte pessigar-la amb els bastonets. Doncs, la veritat, posats a fer, seria humanitzar-la si els comensals li fessin unes carinyoses pessigolles, que la fessin esclatar a riure i que tota la vianda caigués per terra. I que tothom acabés pescant el sushi amb els bastonets, tot rient de la ridiculesa de la situació. Quan és el cos d'un home qui fa de safata, l'anomenen Nantaimori. De tota manera, és una pràctica deningrant tant si és la safata és el cos d'un home com si és el d'una dona; tant si es tracta d'una tradició llegendària, com si es tracta d'un costum o d'una pràctica recent.

Somio que m'atipo de bombons, que jec entre bombons, 
uns bombons que no són cruixents sinó flonjos com la carn, 

com mil boques que em devoren a petites mossegades 

mentre aletegen al meu voltant.

JOANNE HARRIS, Chocolat

17 de març 2010

MUSEU DE L'AVI: LA LLAR (2)

(MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. Cossi de zenc, batedora, pala i sabó fet de morques d'oli.
Foto: © Montse Francisco, 2010)

El 1925, el patrici reusenc Eduard Toda va fer donació de l'aigua de la Font de Vilamanya al poble de Duesaigües. Ara bé, fins a principis dels setanta no va arribar la canalització d'aigua corrent a les cases. Mentrestant, l'aigua per a l'ús de boca i per a la neteja s'havia de transportar als domicilis des de les fonts públiques amb ferrades i cànteres. Més endavant, omplien els dipòsits de les cases, amb mànegues de goma connectades a les canelles.

La roba: neteja i planxa: Mentre no hi va haver els rentadors, les dones de Duesaigües rentaven la roba als bassots que es feien al barranc o a les basses dels trossos. Hi traslladaven els cossis de zenc amb la roba per rentar, la batedora, la pala i el sabó fet a casa.

(Museu de l'avi. Sabó fet a casa. Foto: © Montserrat Francisco, 2010)

Pel que fa al sabó, es feia aprofitant les morques (solatge) de l'oli. Es bullien en una caldera amb amb aigua i sosa càustica (hidròxid de sodi: NaOH) com a reactiu, remenant la barreja contínuament. És una recepta heretada de grecs i romans, que usaven com a reactiu la cendra en comptes de la sosa. Abans que la pasta de sabó no se solidifiqués del tot, es fragmentava en talls regulars amb un filferro. La Dolores A. em facilita, per mitjà de la seva filla Fany A., una recepta (importada de Paüls) quantificant els ingredients i, amb una variant important: es fa en fred.
2,5 litres morques
2,5 litres aigua
1 kg sosa
Es posa la sosa 12 hores en remull en 1 litre d'aigua. Es barreja l'oli amb la resta de l'aigua (1'5 l) i s'hi aboca a poc a poc l'aigua amb la sosa, fins que quedi lligat. Es deixa reposar entre 6 i 8 hores i es talla en forma de pastilla de sabó.


(Rentadors públics al camí del barranc Reial o de l'Argentera, 1942.
Foto actual dels rentadors reconstruïts. © Paüls, 2010)

El 1942, essent alcalde Joan Mestre de "ca la Viuda", es van construir els rentadors públics al camí del barranc Reial o de l'Argentera, ara reconstruïts (vegeu-ne foto.)
La roba s'estenia, com ara, als terrats de les cases i es planxava amb planxes alimentades amb brases del foc a terra.

(MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. La planxa gran s'alimentava amb brases; la planxa petita s'escalfava sobre un fogó. Foto: © Montse Francisco, 2010)



Agraeixo les aportacions dels informadors: Dolores A., Fany A., Montse G., Joan N. de cal Trillana, Nati M., Jordi R. de ca la Perpètua, Joan T. de cal Faio, Teresa Àngela V. Agraeixo a Jordi Rabascall les facilitats per accedir a les peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

MUSEU DE L'AVI: L'OLI D'OLIVA

Olives arbequines. Foto: ©Antonieta Codina
Dibuix d'una branca d'oliver
© Adrià Ciurana Mauri

Pertanyem a la cultura de l'oli d'oliva i aquest és l'element que diferencia la dieta meditèrrània de la resta. Al MUSEU DE L'AVI de Duesaigües hi ha representada bona part de la història del conreu de l'oliver i de l'elaboració de l'oli d'oliva de la comarca del Baix Camp. Hi ha eines per a les feines al camp, atuells per emmagatzemar l'oli (setrills, gerres, càntirs, embuts, mesures), i, a més, estris per a l'enllumenat amb oli (llànties, llumeneres, llums de ganxo.)

L'OLIVER. Al terme de Duesaigües es conrea tradicionalment de secà, tot i que, en l'actualitat, el reg estratègic (juliol i setembre) pel sistema de gota a gota, n'assegura la producció en anyades eixutes. Aquí els olivers viuen en terrenys pedregosos, en replans minúsculs als vessants de les muntanyes aconseguits amb marges de pedra o en bancals enfilats barrancs amunt. Són arbres rústecs, d'alçària i capçada mitjana. L'any de les grans glaçades, el 1956, es van tallar arran de terra els troncs dels olivers. Els rebrots que van sortir del peu de la soca van regenerar els arbres, dels quals surt oli que es comercialitza ara amb la DO Siurana. Siurana va ser el darrer emplaçament àrab a Catalunya. Precisament van ser els àrabs els que van plantar al Baix Camp els primers oliverars, hi van instaurar les tècniques de conreu, les tècniques d'obtenció de l'oli, la fabricació de les grans gerres per emmagatzemar-lo, els usos culinaris i medicinals que encara són vigents.

L'ARBEQUINA. La majoria d'olivers del terme de Duesaigües són d'oliva arbequina, una varietat petita de la qual s'extreu un oli fi, de gust suaument fruitat. Aquesta oliva té unes tonalitats de color que van del verd groc al negre quan maduren del tot, cap a finals d'hivern, passant pel ocre vermell i vermell violaci. També hi ha el costum de collir-ne de verdes per a l'ús de taula: adobades per aperitius i amanides.


Gerra per a oli, setrills, càntir, rasclet de munyir olives. MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües. 
Foto: © Montse Francisco
 
 
PRÀCTIQUES DE CONREU. Les feines habituals són les llaurades, l'adobat, el tractament antiparàsits, l'esporgada (amb estisores i xerrac), i la collita. La collita al terme de Duesaigües es fa, majoritàriament, manual, tot i que en alguns trossos que l'accés ho fa possible, es fa mecanitzada per vibració efectuada a la soca, sobre teles que recullen els fruits. Per a la collita manual, es folra amb borrasses el terra per sota de la copa i es fan caure pentinant, munyint o escarrant els ramells plens d'olives amb el rasclet, raspa o sarpa (vegeu-ne foto.) Les olives es recullen de les borrasses i es porten al trull o molí (vegeu-ne foto) en sacs per moldre-les i extreure'n oli.

A la foto: premsa d'oli en miniatura. En primer terme les moles còniques de pedra que baten la pasta. A la dreta, la pasta dipositada en sostres enmig de cofins o esportins d'espart és premuda per la premsa. L'escala, banc o cavall de fusta. A terra al fons, es pot veure una pica o basseta de decantació. MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües. Foto: ©Paüls
Oli nou.  Foto: © Paüls
  Agraeixo les aportacions dels informadors: Montserrat G., Joan N. de cal Trillana, Jordi R. i Jaume R. de ca la Perpètua, Joan T. de cal Faio, entre d'altres. Agraeixo a Montserrat Francisco les fotografies i a Adrià Ciurana Mauri el dibuix. També faig constar el meu reconeixement a Jordi Rabascall per les facilitats a accedir a les peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

16 de març 2010

Art mural a la Fundació Miró








La Fundació Miró ha cedit les seves sales de parets blanques a muralistes i artistes del grafit. L'exposició es titula Murals i s'hi poden veure des d'obres d'artistes internacionals del grafit fins a les pintures tradicionals fetes a les parets de les dones de l'ètnia soninké vingudes de Djajibiné (Mauritània), passant pel mur vegetal d'heura o la composició interactiva d'una paret de dianes perquè cadascú hi clavi un dard al seu gust (vegeu-ne foto.) És especialment colpidor el mostrari dels grafits que van sorgir a Sarajevo després de la guerra com a via de revifament de la ciutat devastada. El treball dels artistes, realitzat in situ té caràcter efímer (quan s'acabi l'exposició, les sales es tornaran a pintar de blanc i desapareixeran els murals que ara hi ha pintats), per aquest motiu s'ha enregistrat en vídeo tot el procés creatiu i es pot veure conjuntament amb aquesta singular exposició. Oberta fins al 6 de juny.

D'un roig encès
aquest racó tan perillós,
la gent d'ací, la de fora,
que fóssem tots d'un roig encès.
D'un roig encès voldria el món,
i dir les coses tal com són.
RAIMON. A Joan Miró

15 de març 2010

PASTÍS DE FORMATGE


La primera recepta me la va facilitar la Carmina M. i, previsora, me la va fer arribar acompanyada d'un tros de pastís com a demostració de com havia de quedar. Després ella hi ha anat afegint exquisideses i jo troballes d'aquí i d'allà. De moment, tenim establerta la recepta si fa no fa així:

1 tarrina de formatge Philadelphia (200 g)
4 iogurts naturals
4 ous
3 cullerades soperes de Maizena
3 cullerades soperes de sucre
Ratlladura de llimona i de taronja
200 g galetes maria i 150 g mantega fosa per fer el fons

Preescalfem el forn a 180ºC. Barregem tots els ingredients amb el túrmix i els aboquem al motlle on haurem dipositat el fons (opcional) de les galetes maries trinxades barrejades amb la mantega fosa. Courem la pasta al forn uns 50 minuts a foc mitjà-baix. Els darrers 5 minuts daurarem el pastís de damunt amb el grill. Per tal que no baixi la pasta, no traiem el pastís del forn fins passada una bona estona després d'haver-lo apagat. Tot i que per conservar-lo és millor tenir-lo a la nevera, el gust millora si en traiem les porcions que calgui una bona estona abans de menjar-lo.

No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat.
MATEU 10, 26

14 de març 2010

Crocus al sol


La primavera passada vam tenir crocus de flors blanques, grogues i de dos tons de violeta. Aquest hivern vam plantar els bulbs abans de Nadal i ara, a causa de les gelades, estant florint una mica tardans. De moment, només hi ha petites tulipes de color morat clar (vegeu-ne foto) que s'obren amb el sol, i només amb el sol. Amb l'anticicló que hi ha en previsió, mantinc l'esperança que desplegaran flors de colors més vistosos.
Alegreu la vista amb aquest crocus, a la pàgina Infojardin



Conservar allò que em faci recordar-te fóra admetre
que un jorn puc oblidar-te
.
W. SHAKESPEARE, Sonets, CXXII

MUSEU DE L'AVI: LA LLAR (1)

Plat de terrissa. Museu de l'avi
Fins a la dècada dels seixanta del segle passat, la majoria de les cases de Duesaigües tenien una economia de consum autosuficient dedicada al conreu de la terra, ja sigui com a propietaris o jornalers.
La casa on vivia el nucli familiar formava part també de la producció agrícola (vinya, avellaners, ametllers, i olivers, bàsicament) i s'hi criava el bestiar domèstic. A la casa es matava el porc que s'havia engreixat al corral i se'n conservava la carn per a l'any. A les golfes es guardaven les avellanes abans de ser venudes i els tomàquets de penjar. A la planta baixa s'hi desaven els carros, s'hi pesaven els sacs d'avellanes, s'hi desaven senalles i eines; als cellers s'hi desaven les bótes o carretells de vi i les gerres d'oli. A l'estable s'hi guardaven els animals i els arreus. El rebost es fornia amb verdures i fruites de l'hort. Es feien panellets amb les ametlles, es torraven avellanes i ametlles de la collita pròpia, es consumia l'oli fet de les olives dels trossos.
El MUSEU DE L'AVI de Duesaigües, (llegiu-ne la presentació aquí) recull tots aquests aspectes en forma de material original, amb les marques del temps i de l'ús, que permet reconstruir el coneixement de les formes de vida del passat més recent.
 
La il·luminació. La llum al poble de Duesaigües va arribar el 31 de maig de 1931. Al museu, s'hi troba material que explica l'evolució de l'enllumenat familiar: teies, llum de ganxo, llum de carbur, quinqué, llum de fanalet, fanals de carro.

Tupí

Batedora manual, tallant
forquilla, cullera i cullerot
de fusta
Estris i atuells de cuina. Al Museu de l'avi hi ha una bona mostra del parament de cuina: olles (2 anses), tupins (1 ansa), cargolins (olles menudes), lleteres, escorredors de verdures, morters, vaixella, coberteria, càntirs, gerres, calderes, moledores de cafè, carn o ametlla, estalvis, trinxants, setrills, peroles, trencanous.

Al voltant del foc. Tot i l'electrificació del poble (1931), la calefacció i la cocció d'aliments van dependre encara molts anys dels focs a terra (amb cremallers, graelles, clemàstecs, molls) i dels fogons de llenya, com els que trobem al museu. Les brases alimentaven fogons de tres peus, fogons de pedra, la torradora d'avellanes, el braser familiar i els brasers portàtils escalfapeus (vegeu-ne fotos.)

Braseret individual: la plàtera de ferro s'omplia
de brases i es col·locava dins la capsa del
braseret amb ansa per poder-lo transportar.
Torradora d'avellanes: les brases es col·locaven
a la part inferior, les avellanes crues
anaven dins el cilindre, es tapava la capsa
i s'anava girant la maneta fins
que eren torrades
Fogó de pedra amb molls i
fogó tres peus amb olla. 


Agraeixo les informacions de Jordi Rabascall, febrer 2010