28 de febrer 2010

El món màgic d'Oz



Aquest migdia, a l'estrena d'El món màgic d'Oz al Teatre Poliorama, gairebé tothom es coneix. Són sabadellencs que han vingut a aplaudir la companyia Joventut de la Faràndula. Una trentena d'actors i actrius de totes les edats que ompliran l'escenari del teatre de la Rambla amb cançons, de dansa i d'alegria. Aquesta temporada ja havíem vist una versió d'El màgic d'Oz al Teatre del Raval per tant, no repetiré la trama ni l'argument. Aquesta versió de la Faràndula de Sabadell és un treball de gran format, artesanalment ben arrodonit en tots els aspectes: interpretacions, música i cant, vestuari, escenografia i coreografies. El Món dels Menuts, amb infants cantant i ballant vestits de follets i de flors és una mostra de bon gust i de moltes hores d'assaig. Molts aplaudiments merescuts.

27 de febrer 2010

La princesa Cigne



No hi ha ningú, per covard que sigui, que no esdevingui un heroi per amor.
PLATÓ

Sessió familiar al Jove Teatre Regina. La sala fa olor de conguitos i galetes de neula i nata. A la meva dreta, una veïna de quatre anys que porta una nina escabellada de mig pam. S'apaguen els llums. La nena pregunta a la seva mare si ja s'ha acabat. No té ni idea de què hi ha vingut a fer aquí. "Calla, que ara comença!" El príncep Sigfrid entra cantant pel corredor lateral, però els micros no funcionen. Arriba a l'escenari on el seu preceptor intenta fer-li aprendre coses útils, però el noi és un enze. El govern en pes vol que el noi triï esposa entre les candidates reials, però el xicotàs s'enamora d'una princesa que, ara per ara, té forma de cigne. Farà el que calgui per desencantar-la. Pinta bé. Però de seguida em cau l'ànima als peus. El magnífic vestuari de prínceps i princeses a l'estil Sisí i la coreografia excel·lent no poden dissimular de cap manera que la companyia no arriba ni als mínims de qualitat professional exigibles. Cada vegada que volen cantar —és un musical, diuen— em pugen els colors a la cara. Cada vegada que obren la boca —i de text, n'hi ha una bona tirada— ja sé que no els entendrem. Potser la meva veïna de quatre anys ha tingut una intuïció quan ha suposat que l'obra s'havia acabat abans de començar. Però, tot i així, en acabar la funció, em fixo que la nena aplaudeix amb convenciment. Quan ja era a la porta, ha hagut de tornar enrere perquè es deixava la nina al seient.

26 de febrer 2010

Josep M. Flotats, al Lliure


Divendres a la nit. Hi ha una atmosfera de gran esdeveniment al vestíbul del Teatre Lliure. Hi actua Josep M. Flotats, amb una obra en castellà: El encuentro de Descartes con Pascal joven. A l'escenari hi ha una taula i dues cadires encoixinades on parlaran els dos filòsofs més importants del seu segle: René Descartes (1596-1650) i Blaise Pascal (1623-1662). La trobada és documentada el 24 de setembre de 1647, al convent dels Minims, a París, però no se sap de què van parlar. L'autor, Jean-Claude Brisville, imagina de què podien haver parlat durant cinc hores aquests dos personatges: Descartes a la final de la seva atrafegada vida, ja ha publicat la seva obra definitiva El discurs del mètode; i Pascal, un jovenet immers en una crisi existencial, considerat un geni per haver ideat una màquina calculadora, però que encara no ha escrit Pensaments, la seva obra mestra. S'enfronten en l'obra dues maneres d'entendre la vida.
Fins aquí els antecedents. Vegem-ne l'espectacle. El dramaturg posa l'èmfasi en l'autor de "cogito, ergo sum", és a dir en Descartes-Josep M. Flotats. L'actor reprimeix més la cantarella afrancesada quan actua en castellà que no pas quan actua en català. Aquí, com sempre, diu cada frase amb una modulació extraordinària. L'altre actor, Albert Triola, fa el que pot. A parer meu, la veu no l'acompanya gaire i, segons com, si no sabem res de la radicalitat religiosa de Pascal no entendríem, només veient el personatge, perquè s'enfada de sobte. És un espectacle sobri, de gestualitat minimalista, estèticament exquisit, apte per a espectadors predisposats a cedir, durant una hora i dotze minuts, tota l'atenció a l'escena.

25 de febrer 2010

Un Déu salvatge

Al Teatre Goya ja fa dies que tenen ple absolut a les sessions de preestrena d'Un Déu salvatge, de Yasmina Reza. Per fi, l'estrena esperada. El text reprodueix la batalla dialèctica entre dues parelles que es troben per parlar d'una baralla dels seus fills d'onze anys. El fill d'una de les parelles (Jordi Boixaderas-Vicenta Ndongo) ha trencat dues dents al fill de l'altra parella (Ramon Madaula-Roser Camí). Allò que en principi és una trobada de persones civilitzades, va degenerant en insults i acaba com el rosari de l'aurora. Els quatre personatges van deixant de banda progressivament els codis de convivència —no només a causa de l'ampolla de conyac que buiden entre tots—, i demostren que els pares són més cruels que els fills que s'han barallat. Les interpretacions afegeixen veritat i profunditat als personatges. La directora Tamzin Townsend diu "que és una tragèdia disfressada de comèdia." I deu ser així, ja que els espectadors ens esplaiem en somriures continus en contrast amb els neguits que es compliquen cada vegada més a l'escenari.


24 de febrer 2010

Versionant Ibsen


La companyia argentina, que dirigeix Daniel Veronese, presenta a l'Espai Lliure El desarrollo de la civilización venidera a partir de Casa de nines (1879) del dramaturg norueg Henrik Ibsen.
Ajustada i commovedora interpretació de Maria Figueras, que fa de Nora, aquesta dona coratjosa que marxa de casa seva, deixant tres fills, en defensa de la pròpia dignitat. Ningú es qüestionaria que la mateixa decisió la prengués un home. Vet aquí perquè la Nora d'Ibsen representa la dona contemporània, que se'n va de casa amb un cop de porta per començar de nou, per construir-se. En aquesta versió de l'Espai Lliure, Nora és agredida físicament, cosa que fa el trencament irreversible. Al meu entendre —tot i que la visualització de l'agressió fa que l'obra sigui més actual—, a Casa de nines i també en aquesta versió, el gran tema és la descoberta de qui és l'altre. Nora s'adona que ha viscut amb un desconegut, que no estava a l'altura del seu amor. I la gran decisió és que no vol continuar compartir-hi res.

Federico Fellini, creador d'imatges



Les obsessions de Federico Fellini (Rimini, 1920-Roma, 1993) s'evoquen a CaixaForum en l'exposició «El circ de les il·lusions» dedicada al cineasta italià. Hem passejat sense pressa per l'univers d'imatges sensuals i poètiques de Fellini, per aquesta mostra que reuneix una iconografia diversa, entre fotografies, caricatures, publicacions, cartells, entrevistes i fragments de pel·lícules inoblidables: La Strada (1954), amb la tendresa de Giulietta Masina, el primitivisme d'Anthony Quinn; La Dolce Vita (1960), amb l'esplendor i la voluptuositat de Marcello Mastroianni i d'Anita Ekberg; Intervista (1987) on revisita l'escena de la Fontana di Trevi amb els mateixos personatges. I tantes d'altres que fan de Fellini el geni creador de la modernitat cinematogràfica del segle XX.
Exposició oberta fins al 13 de juny. Entrada lliure.

No vull demostrar res, el que vull és mostrar.
FEDERICO FELLINI. L'Arc, 45 Aix-en-Provence, 1971

23 de febrer 2010

«Clip de Teatre» i «Cornabou» primeres al Google


El buscador Google ha situat la revista digital «Clip de Teatre» en el primer rengle de preferències pel que fa a la cerca sota el criteri de crítica teatral per davant d'altres 400.000 resultats de dominis.
També la revista digital «Cornabou. Revista de Literatura Infantil i Juvenil» ha obtingut la primera posició en el mateix buscador sota el criteri de cerca crítica de literatura infantil i juvenil per davant d'altres 500.000 resultats de dominis.
Les dues revistes formen part del grup de revistes digitals «Bit de cultura» que han arribat al desè any en xarxa amb més de 3.000 edicions ininterrompudes.

Qui hi ha?
W. SHAKESPEARE, Hamlet

22 de febrer 2010

Salvador Espriu, 25 anys després

És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó.
SALVADOR ESPRIU. La Pell de brau, fragment poema XXV.
Escolteu-lo sencer, recitat per l'autor:


Avui s'acompleixen 25 anys de la mort de Salvador Espriu. En commemoració d'aquest aniversari el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu i l'Ajuntament d'Arenys de Mar, organitzen "Un passeig per Sinera", un itinerari literari guiat per descobrir els llocs que van inspirar el poeta.
Itinerari literari "Un Passeig per Sinera"
Inscripció gratuïta a la Biblioteca P. Fidel Fita
(C/ Bonaire, 2. Tel. 93 792 32 53)
Propers itineraris: 28 de febrer i 7 de març.

La nena dels pardals

Sara Pennypacker. La nena dels pardals. Traducció de Raquel Solà. Il·lustracions de Yoko Tanaka. Editorial Joventut, Barcelona, 2010. A partir 5 anys.


La nena dels pardals
és un conte realista de fons ecològic, presentat en un àlbum il·lustrat d'edició acurada. La nena protagonista, Ming-Li, salva uns quants pardals de la mort i els amaga al graner, contradint la tasca exterminadora que s'han proposat la seva família i els seus convilatans. La història se situa a la Xina, quan colònies descontrolades de pardals malmetien les collites. Van declarar-los la guerra amb petards. Els pardals es van espantar de mort i van anar caient del cel com gotes de pluja, i, amb ells, també les orenetes, els rossinyols i els altres ocells. Però, un cop trencada la cadena ecològica, els camps es van omplir de cucs i de llagostes; els corcs es van menjar l'arròs, els saltamartins van rosegar les tiges joves. Els camperols esverats es van adonar, massa tard, que els pardals mantenien a ratlla els insectes. Però, ara, sense pardals, no sabien com sortir-se'n. La nena va confessar, amb por de rebre un càstig, que havia salvat de la mort set pardals i que els mantenia amagats al graner. Va ser una notícia tan inesperada com salvadora per aquells convilatans desesperats. Els ocells que la Ming-Li havia salvat amb el temps tornarien la vida als camps i traurien els camperols i la població de la misèria.
En una nota al final de llibre, l'autora explica que aquest conte es basa en un fet real. A la Xina, el 1958, el president Mao Zedong va declarar la guerra als pardals. Durant tres dies i tres nits tots els ciutadans estaven obligats a fer tant de soroll com poguessin. Els pardals van morir d'esgotament i d'atacs de cor. Sense pardals la població de llagostes es va descontrolar i durant tres anys van atacar els sembrats. La fam que va provocar la pèrdua de collites va matar entre trenta i quaranta milions de xinesos.
Les il·lustracions fan una interpretació amable i temperada dels personatges en contrast amb la rudesa de la vida dels camperols. L'autora utilitza un ampli repertori de colors de tonalitats apagades per la influència del gris, que creen una atmosfera de sobrietat, en una època no definida. Tant el text com les il·lustracions, amb diferents capes i matisos, inviten a la reflexió: la protagonista, salvant pardals d'amagat transgredint el sentiment de tota la seva comunitat, va demostrar la importància de cada espècie en l'equilibri ecològic.

21 de febrer 2010

Diari d'un boig

Fermí Reixach torna a portar a l'escenari Diari d'un boig, de Nikolai Gógol. Ho fa al Versus Teatre, commemorant el bicentenari del naixement del dramaturg ucraïnès. Havíem vist aquest monòleg fa vint-i-cinc anys, quan Reixach el va estrenar. El recordava com un treball actoral excessiu, amb l'actor arrossegant-se per una taula, com a un únic element a l'escenari a més de la gestualitat desmesurada del boig. Avui he anat a la representació amb aquesta idea preestablerta i he retrobat el Diari d'un boig, però amb estil actoral contingut i matisadíssim, amb quatre mobles que concreten uns espais, que fan que l'espectador hi descansi la tensió d'escoltar el monòleg i treure la vista un moment d'aquest funcionari que sent parlar les gossetes i té cura de fer punta a les plomes del seu superior. L'actor de Diari d'un boig d'avui m'ha semblat més savi que el de fa vint-i-cinc anys.

LA CASA SOTA LA SORRA

Matinal de luxe al Teatre Nacional de Catalunya. S'hi estrena amb públic familiar (entre setmana ja n'han fet sessions per a escoles i instituts) una versió lliure de la famosa novel·la de Joaquim Carbó La casa sota la sorra. Arriba en format de musical, per encàrrec del TNC, de la mà d'EGOS teatre. És una companyia de joves actors i actrius molt ben preparats tant en interpretació com en cant, que actuen amb entusiasme i generositat. El públic assistim a la filmació de La casa sota la sorra que realitza una productora amb més voluntat que mitjans. L'actor que fa de Pere Vidal té un accident i el substitueix l'aventurer Pere Vidal en persona. Afegim-hi el malvat Senyor Ti que a la ficció és una dona i l'Henry Balua vist i no vist. Els nois i les noies a partir de deu anys s'ho passen molt bé. Els d'aquesta edat en avall em sembla que no acaben de destriar què correspon al pla de la filmació i quin al de la història. Tant és, perquè en el musical que ha fet EGOS teatre agafant com a pretext La casa sota la sorra tothom s'hi distreu amb les cançons i la coreografia, amb els cops d'efecte humorístics de l'investigador privat Felip Marlot. És un bombó amb molts gustos, com els de les safates que ens esperen al vestíbul del teatre, quan sortim de la representació aquest matí d'estrena.

20 de febrer 2010

Kvetch, neures


Aquest vespre a la Sala Muntaner ens pregunten ¿què passaria si diguessim sempre el que pensem? Assistim a la representació de Kvetch (neures), d'Steven Berkoff, amb traducció de Joan Sellent. No diem el que pensem perquè, per sort, entre els pensaments i la parla, s'interposa la cultura. Per això, riem quan els personatges (Toni Sevilla, Pep Ferrer i Rosa Cadafalch) s'adrecen a l'auditori i diuen realment el que pensen dels altres personatges. Pensaments que tots hem tingut en alguna ocasió, però, reprimits per la cultura, no els verbalitzem. És més, precisament, la contenció verbal, és un element educatiu que s'interioritza conjuntament en aprendre les primeres paraules. Tampoc fem davant dels altres el que realment tenim ganes de fer, si no és que l'egoisme de l'edat ens porti a desfermar-nos com la vella d'aquesta història (Carme Fortuny.) Kvetch (neures) és un recomanable divertiment sobre la hipocresia, interpretat per uns actors que sembla que estiguin al menjador de casa, molt ben dirigits per Pep Pla.

19 de febrer 2010

Llistes de gana


Vespre de pluja a bots i barrals. Sort que el Teatre Poliorama és a tocar de casa. Hi anem a veure Las listas de Julio Wallovits, realitzador de la pel·lícula Smoking Room (Premi Goya 2003 a la millor direcció novella.) L'obra, de to beckettià, qüestiona la consideració social que té l'art. Els protagonistes són dos suposats artistes: un escriptor que no escriu (excel·lent interpretació de Francesc Garrido) i un pintor que no pinta (Ariel Casas, desmanegadament eficaç), en un món en el qual tothom s'ha convertit en artista i ja no queden professions relacionades amb les necessitats bàsiques. Els dos personatges, asseguts de cara a cara —en cadires de rodes per no gastar energies—, enumeren reiteradament una llista de verdures i altres aliments que escassegen o s'han esgotat. Com a contrapès a la parella, apareix el granger (contundent Pep Cortés) amb aspiracions de poeta que treballa al sector primari i que, per tant, pot assortir d'aliments els artistes afamegats.
A la sortida del teatre, encara plou fort. La Rambla és un riu, la plaça dels Angels, un llac. Arribem a casa nedant.

La pantera de Carles Santos


El músic Carles Santos homenatja el gran mestre Johann Sebastian Bach a l'espectacle La pantera imperial. N'havíem vist una versió reduïda el 1997, al Teatre Lliure de Gràcia. Ara el músic de Vinaròs torna al Lliure, a Montjuïc, a la Sala Fabià Puigserver, després de representar l'obra pels teatres de mitja Europa. Hi presenta l'espectacle al complet, amb el cor de cambra Lieder càmera, amb una trentena d'intèrprets.
L'escenografia comença al vestíbul del Palau de l'Agricultura amb caps de Bach gegants d'espuma, de la mida dels vint-i-vuit que retrobarem a l'escenari. Un escenari on els intèrprets juguen en un univers oníric, on tot es mou i on, per sobre de tots els elements, triomfa la música de Bach, insistentment i obstinada. El primer pas, diu Santos, "és treure J. S. Bach de l'espai específicament musical i portar-lo al maquillatge, al vestuari, a la llum, a la paraula, si cal, al moviment invenitable, al joc del teatre, en definitiva, a la lectura teatral d'un clàssic de la música." El virtuosisme de Santos al piano es lliura a la poètica musical del mestre, en fa variacions, s'hi embolcalla. I s'hi rendeix, a la darrera escena, amb els braços en creu i, finalment, amb humilitat, de bocaterrosa. De camí cap a casa, Bach ressona persistent en la pluja que cau sobre els nostres paraigües. A casa, Bach encara és dins nostre com una obsessió. La nit en blanc.

Bus 64

A la parada Aribau-Universitat, pugen mitja dotzena de persones a l'autobús número 64. Cap dels viatgers que ja som dalt podríem dir res de cap dels que hi acaben de pujar. La mediocritat del vestuari i la discreció amb què s'han comportat són absolutes. Tret de la peixatera. Ha pujat al bus una peixatera, vull dir una peixatera vestida de peixatera. De peixatera en funcions. Ho sabem per la pudor horrorosa que entra amb ella al bus. Va vestida amb la bata blanca, no gaire neta i porta una bossa de plàstic blanca (indubtablement amb peix.) No és una hora punta i la dona passeja sense gaires impediments el tuf per tot el passadís fins a asseure's al seient de la cua del cotxe, on no hi ha cap viatger. Un vapor pudorós de peix en no gaire bon estat es fa present en la pituïtària de cadascuna de les persones que som al bus. Ho sé, perquè tots arrufem el nas i topem de mirades còmplices, quan la dona baixa a l'altura del carrer València. Em sembla que els viatgers acabem de fer el propòsit de no respirar fins que ens toqui baixar. Una viatgera ens salva: obre la tarja d'un finestral i es queda dreta al passadís. "Faci el favor de tancar!", xiscla la conductora. La viatgera que ha obert la tarja baixa com si hagués sentit ploure. Els altres passatgers del bus 64 no ens donem per al·ludits i continuem respirant.

Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.
GABRIEL FERRATER

18 de febrer 2010

La campana de Duesaigües




Campanar de l'església de Santa Maria de Duesaigües i la campana en primer terme.
Fotos: © Josep Aragonès Ros, 2008



El campanar de l'Església de Santa Maria de Duesaigües es discret i funcional i allotja només una campana sense nom. Molts ciutadans del municipi trobem en el so d'aquesta campana una font d'informació i de gaudi estètic. Ramon R. "Facundo" la va fer brandar durant anys, i Diego O. va ser-ne el darrer campaner abans de la instal·lació del mecanisme electrònic.
Pels comentaris de la gent nascuda al poble, m'adono que no hi ha coincidència en el nombre de campanes (2 o 3) que hi havia abans de la guerra civil. Joan T. "Faio" i Joan N. "Trillana", que en començar la guerra tenien 14 i 12 anys respectivament, i que conserven una memòria precisa i fidel dels fets, asseguren que n'hi havia tres. Recorden que es van presentar a Duesaigües uns milicians amb l'ordre de despenjar les tres campanes per fondre-les i fer-ne canons o municions de guerra. El comitè antifeixista del poble va aconseguir que en deixessin, almenys, una. Van prendre, doncs, la mitjana i la petita, possiblement per raons pràctiques (més fàcils de despenjar i traslladar.)
Ara la campana òrfena batalla per control electrònic les hores i les mitges hores. També toca toc de missa, repic de campanes de festa i toc de morts. Antigament hi havia un altre toc a les 12 del migdia que indicava la retirada del tros per anar a dinar. I tornaven a ventar a les 2 per tornar al camp. Actualment ja no hi ha cadena per tocar-la des de l'església, per tant, un possible toc d'emergència es batallaria manualment des de dalt.
L'ajuntament no té constància de cap bibliografia sobre les campanes de Duesaigües. Els estudiosos poden trobar informació precisa a la secretaria general de l'Arquebisbat de Tarragona i a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

Agraeixo les aportacions dels informadors: Anna L., Bartomeu L., Carmina M., Dolores A., Fany A., Joan N. de cal Trillana, Joan T. de cal Faio, Isaïes G., Montse G., Sebastià R., Sílvia R.
Agraeixo les fotografies cedides per Josep A. de cal Carrascle.

17 de febrer 2010

Dimecres de cendra


(Un bacallà i set arengades,
en representació de les set setmanes de Quaresma)




(Representació de la Vella Quaresma en paper retallat.
Arxiu Joan Amades)




Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris (Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs.) La perennitat de la vida gravada al front dels qui anaven "a prendre seny" amb la cendra dels rams, de les palmes i dels palmons beneïts de l'any anterior.
Tal dia com avui, diu a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües, Josep Maria A. "Vicari" que en algunes cases es retallava la sarraïna en paper de diari, i es penjava a la paret. Representava "amb més o menys perfecció, una vella amb set cames, símbol de la Quaresma amb les seves set setmanes. Al cap de cada semana se li tallava una cama i per Pasqua se la tirava al foc."
Una reminiscència d'aquest calendari rudimentari perviu a la majoria d'escoles primàries de Catalunya. És un element plàstic (un bacallà del qual penjaven set arengades) que havia vist de petita en una parada de pesca salada al mercat central de Reus i que recordava, a mode de reclam publicitari, que era temps de comprar bacallà. No fa gaires anys, a la tenda de l'Antonio E. i la Glòria G. al barri de Ponent de Barcelona penjaven l'arengada més grossa del casc vestida amb roba i flors de plàstic de la qual penjaven set llaminadures.
En els darrers anys, a Reus, la serrada de la cama de la Vella Quaresma s'ha convertit en una festa col·lectiva. Cada divendres els alumnes d'una escola diferent de la ciutat s'apleguen a les Peixateries Velles davant d'una representació de la Vella Quaresma. Mentre canten una cançó, una persona o personatge conegut (un nan, per exemple), enfilat en una escala, serra una de les cames.

La mirada de l'artista


La Fundació "La Caixa" difon el fons de la seva col·lecció d'art contemporani en uns cicles molt interessants: La mirada de l'artista. Es tracta de convidar un artista plàstic a fer una exposició amb una visió personal d'aquest fons d'art, fent-ne una interpretació des de la pròpia experiència creativa. És a dir, un artista elabora un discurs subjectiu triant obres d'altres artistes. La darrera mostra d'aquest cicle que hem pogut veure ha estat comissariada per l'artista sevillà Luis Gordillo. L'ha titulada Cosmètica dogmàtica i es compon d'un centenar de peces entre pintures, escultures, fotografies, vídeos d'art i instal·lacions d'autors consolidats de la segona meitat del segle XX. Diu Gordillo que "quan posem dues obres juntes, s'interrelacionen i produeixen tensions, i no solament tensions espacials, sinó també conceptuals i vitals." La proposta de contrast que ha fet aquest artista fomenta l'actitud crítica. Les obres que ha seleccionat del fons de la col·lecció d'art contemporani de "La Caixa" amb aquest objectiu estableixen diàlegs desafiadors, sovint irònics, que fan paleses les contradiccions de l'art.
Oberta fins a l'11 d'abril.

16 de febrer 2010

El darrer gel

Petjada gelada al sol, i fulla seca d'oliver, sobre asfalt clivellat. Foto: © Paüls, 2010

Hi ha petjades de llum dessota l'aiguai una fredor a la pell quan el sotsobre
abriva l'esperança.

JOAN MARGARIT. L'ombra de l'altre mar

MUSEU DE L'AVI

El MUSEU DE L'AVI de Duesaigües és una col·lecció privada oberta a qui demani visitar-la. És el recull d'un llegat cultural de procedència, bàsicament, familiar del matrimoni Jordi Rabascall i Teresa Àngela Vaqué. L'interès etnogràfic se centra en les eines de treball del camp i els estris de la vida quotidiana d'una casa de pagès, un univers d'objectes modestos, sobris, funcionals. També hi ha alguna peça procedent de donació i d'altres d'adquirides que traspassen la pròpia esfera de la pagesia, pel simple gust del record o pel plaer estètic.
A banda de la vàlua intrínseca dels objectes, que també hi és, sobretot s'hi troba el valor sentimental, no com a experiència personal idealitzada, sinó com a reflex de formes de vida del passat comú més recent que cal difondre.
L'espai i les peces no contenen discurs museístic escrit, ni inventari metodològic (descripció, localització i interpretació de cada peça interrelacionada amb el conjunt.) El criteri selectiu es basa en dos aspectes. D'una banda, en el local on se situa la col·lecció: els baixos de la casa del propi recopilador —ca la Perpètua—, amb un rètol a la façana i una ceràmica al llindar de la porta que dóna sentit (vegeu foto inferior) a la recopilació, conseqüent amb la personalitat de qui l'acull. I, de l'altra, en la densitat històrica que és present en cada peça i que Jordi R. explica amb generositat a tothom qui s'hi acosta.

(Ceràmica sobre la porta del Museu de l'avi. Foto: © Paüls, 2010)

El MUSEU DE L'AVI és una mostra de passió acumulativa, que apreciarà qui vulgui entendre els valors de la gent que ha viscut la duresa del conreu de secà de les vinyes, dels avellaners, dels ametllers i dels olivers. Plantacions fetes en terrasses esgarrapades als vessants de les muntanyes, fixades amb marges de pedra seca, d'aquesta part del Baix Camp que fa frontera amb el Priorat. Si hi aneu en companyia de canalla, feu-los de baula entre els objectes en desús i la realitat actual. Per ajudar-los a entendre i valorar el present.

Museu de l'avi
Telèfon de contacte: 977 83 41 80  -  659 82 35 86
Correu electrònic: rabascalls@hotmail.com


Després de les gelades



Costella d'Adam del jardí de llicorella
 al Refugi de la Vinyeta a Duesaigües.
Foto: © Paüls





Tot i que la costella d'Adam (Monstera deliciosa) és una planta tropical, la gelada d'un parell de nits no la malmet. En canvi, enguany ha quedat cremada tal com es veu a la foto. Pot servir d'exemple de com ha quedat el jardí de llicorella després de les gelades persistents que ha fet des de gener. Si fa no fa, fan la mateixa cara les margarides, els geranis, les falgueres, les marantes, els pletranthus, els rosers, la menta... Només ha resistit l'hivern l'aucuba i les torretes que vam salvar posant-les al recer interior, com ara les begònies i la marquesa. Els arbres van endarrerits, però tot és a punt per a la represa de primavera. Vegeu, si no:


(Ametller borronat del jardí de llicorella, 14 de febrer de 2010. Foto: © Paüls, 2010)

Somnies tanys a punt de rebentar,
els vols poncellant entre afany d'abelles,
te'ls imagines pletòrics de molla.
LENA PAÜLS. La falda buida, fragment

FotoPres "la Caixa" 2009



Les fotografies de rostres femenins desfigurats amb àcid esgarrifen i commouen qui entra a la sala de CaixaForum. L'autor d'aquests retrats és Emilio Morenatti, primer premi FotoPres'09 de "La Caixa". Morenatti ha fotografiat deu víctimes de la violència de gènere al Pakistan que, en un gest de dignitat i coratge, ensenyen el rostre al món.
El segon i tercer premis també estan vinculats a la violència: aldarulls postelectorals a Kenya el 2007, de Walter Astrada; i el Liban desfet pels bombardejos i marcat per la disgregació social i religiosa, d'Alfonso Moral. Paral·lelament als premis, sis fotoperiodistes exposen els projectes que han pogut realitzar en diferents indrets del món gràcies a una beca. Tots recorren a imatges que mostren el dolor i la mort, imatges impactants —però, al mateix temps, tractades amb calidesa—, que conviden a la reflexió sobre la condició humana.

Els déus fan migdiada al mur de l'aire
i restes sol a cura de l'atzar.
JOAN MARGARIT. L'ombra de l'altre mar, fragment.

15 de febrer 2010

Ametlles garapinyades

(Garrapinyades. Foto: © Maria Marcó, 2010)

M'han arribat com a regal d'aniversari unes ametlles garapinyades fetes per la Maria M. de Reus. Li han quedat al punt, boníssimes. Li demano la recepta, que penso fer el dia pugui trencar ametlles a la Vinyeta. És aquesta:
1/4 kg d'ametlles crues amb pell
1/4 kg de sucre
1/2 tassa petita d'aigua
Posem cinc minuts les ametlles en remull. Les escorrem i les posem en una cassola amb el sucre i la mitja tassa petita d'aigua. Les coem a foc fort, sense deixar de remenar en cap moment. Al començament sembla que hi hagi molt de líquid, però, de sobte es tornen blanques. No deixem de remenar i veurem com comencen a petar i a tornar-se marrons. Llavors les abocarem damunt del marbre i acte seguit —amb molt de compte de no cremar-nos— les anem separant d'una en una, abans que no s'enganxin.

Maleí els savis, i no volgué viure sinó amb gent de bona jeia.
VOLTAIRE, Zadig o el destí.

14 de febrer 2010

Les teulades moquegen glaç

FEBRER
Si ja sabeu que la pesta té per aliats els bombarders
digueu, ¿què hi fa que demaneu pau amb candeles
en pelegrinatge sota els ametllers florits?
A l'aiguabarreig de dos rius us renteu la cara a grapats,
escàpols per unes hores d'on les teulades moquegen glaç,
i les canonades i els desguassos s'han rebentat.
Hi ha una garsa balancejant-se indecisa a l'antena col.lectiva,
que no treu l'ull del feinejar dels corcs de l'embigat.
¿A qui interessa votar la pesta camaleònica?
Heu sortit d'hora i heu estès la disfressa molla entre joncars,
heu posat una goma elàstica nova a la màscara
i heu repintat l'estoc de caretes.
Cada nit, en rotllana al voltant d'un foc de branquillons
prepareu una estratègia de supervivència,
feu esquemes, gràfics i redacteu pamflets.
No deixeu d'oblidar, amb l'ànim suspès,
que acostumen a pagar justos per pecadors
i que, a partir d'ara, Carnestoltes pot ser cada dia.
Heu descobert que s'estendrà la gana,
que les coques de greix d'avui seran un record aviat,
per això, guardeu pomes beneïdes pel mal de cor als armaris
i torneu a aprendre a socarrimar i a escaldar porcs.
Si ja sabeu que la pesta té per aliats els bombarders,
si ja sabeu que les flors dels ametllers s'han escampat per terra,
digueu, ¿què hi fa que demaneu pau amb candeles?

(© LENA PAÜLS. Jocs Florals. Ajuntament de Barcelona, 2004)

13 de febrer 2010

Guerra de tomàquets


Avui, a la plaça del Mercadal de Reus, a la 1 del migdia, s'hi lliurarà la guerra de tomaques. A les lloses de l'empedrat d'aquesta plaça encara s'hi poden veure els números de les parades del mercat que hi va haver. Per Carnaval, les hortolanes i les verdulaires revenedores com l'àvia Rosa M. i la seva filla Mercè A. M., en plegar les borrasses de la jornada del dissabte de carnaval, llançaven a d'altres paradistes tronxos de bròquil, fulles d'enciam, d'escarola i de carxofes. És a dir, deixalles vegetals de la temporada. En recuperar el costum, amb disgustos previs, el 1984, es va concentrar en els tomàquets madurs. A mi, per ètica privada, potser perquè els meus avis van patir gana, qualsevol joc que malmeti menjar em disgusta profundament, ja sigui tomàquet, merenga o farina. Tant és que sigui una tradició o una acció de nova fornada. Però, tot i així, reconec que aquest costum carnavalesc va donar impuls a la festa a Reus. Ara que ja hem vist com funciona i com va decaient, caldria fer un pas més perquè no s'acabi en plors. Les tradicions no poden ser intocables. Les formes de diversió també s'han d'adaptar a les circumstàncies sostenibles, i, més encara, en un cas com el d'aquesta batalla institucionalitzada les municions de la qual els facilita l'organització. Caldria promoure una sentada de ciutadans reusencs de diverses edats i donar-los instruments per tal que repensin i revisin el costum de la guerra de tomaques. Entre d'altres modificacions, potser el premi del pernil se l'hauria d'endur la colla que, amb estratègia de guerrilla, aconsegueixi salvar més quilos de tomàquets...

Vegeu altres batalles festives.

12 de febrer 2010

Cartells de carnaval

EnllaçEl concurs de disseny del cartell del carnaval de Reus d'enguany el va guanyar la dissenyadora gràfica reusenca Marta Anguera. És un cartell que té vocació universal. A la part superior, tres màscares venecianes semblen vetllar la ciutat representada pel campanar, pel pinacle de l'ajuntament, l'estàtua del general Prim i l'estàtua del Condesito, basada en la famosa aquarel·la Il Contino de Marià Fortuny. Són figures situades a la part inferior sobre mitja bola del món, retallades a contrallum, enmig d'un fons vermell, símbol regenerador del foc i de la festa transgressora.

Vegeu aquí l'aparador de cartells del carnaval de Reus des de 1978, any de la recuperació de la festa al carrer, fins a l'actualitat.

11 de febrer 2010

DIJOUS GRAS O LLARDER

Mercat de la Boqueria a Barcelona,
degustació de botifarra d'ou. Foto: © Paüls

Primer dia de Carnestoltes. "Tota la mainada surt a berenar al defora, a menjar la típica truita amb botifarra", diu Josep M. "Vicari" a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües.
L'excedent d'ous de principis de febrer, que és quan les gallines ponen més, va afavorir la botifarra d'ou (l'olor de la qual no em diu res i, el gust, no gran cosa.) És una botifarra molt semblant a la blanca, però més esponjosa, per l’addició de l’ou. A Reus, a partir de les deu del matí, les diverses xarcuteries dels mercats Central i del Carrilet oferiran degustacions d'aquest embotit de carnaval. A Barcelona el tret de sortida de les festes de Carnaval és, precisament, la degustació massiva d'aquest embotit al mercat de la Boqueria. Diumenge dia 7, el Gremi de Carnissers-Cansaladers de Barcelona en va oferir 6.000 racions elaborades amb 360 quilos de carn, 3.600 ous. Per dijous gras, botifarra fins al nas!

Avui, els aparadors de les pastisseries de tot Catalunya vessen de coques de llardons i pinyons. Tret dels pinyons, tampoc no hi faré gaire mal, a aquestes coques. Si molt convé, em quedaré sense postres.

10 de febrer 2010

Coronil·la

Enguany, les plantes que han florit primer al jardí de llicorella han estat les coronil·les (coronilla valentina). Les vam tallar després de la floració d'estiu i ara són unes mates arrodonides i sanes. Les gelades del gener no els han provocat cap mal, tret d'algunes fulles trencades a causa del pes de la neu que s'hi va acumular damunt. Les flors alegren el jardí pel color i també pel perfum delicat que desprenen.
Les altres plantes que cada any s'avancen a l'arribada de la primavera al nostre jardí són les violetes i els ametllers, però van endarrerits a causa dels freds vius i de la poca lluminositat d'aquestes darreres setmanes.
Cantaria, si pogués,
la cançó del temps i el lloc
que ara em toquen.
Cel, mar i muntanya:
inevitable mapa.
Però la història
coixeja de les quatre grapes.
MÀRIUS TORRES. Cobles del temps, fragment

Eufemismes nuclears

Al programa Banda ampla, de TV3, en el debat "Nuclear" (3.II.2010), un ciutadà va verbalitzar un argument econòmic molt interessant: "Si aquest magatzem de residus nuclears fos tan bo, no caldria que compensessin econòmicament l'ajuntament que l'aculli." Un altre hi va afegir:"Si fos tan bo, se'l posarien a Barcelona, com els Jocs Olímpics."
M'adono que es va implantat "magatzem" en lloc de "cementiri." No em puc treure del cap la paraula eufemisme. El Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans la defineix així: "Mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent."
  • Locució dura, inconvenient o desplaent: cementiri nuclear.
  • Eufemisme: magatzem temporal
  • Eufemisme de l'eufemisme: ATC

Vegeu la redacció de la moció que proposa la Coordinadora Anticementiri Nuclear per tal que els plens dels ajuntaments rebutgin la instal·lació d’un “Almacén Temporal Centralizado” (ATC) a cada municipi.


09 de febrer 2010

EL CAFÈ, DE CARLO GOLDONI

Mireia Llunell i Pere Arquillué. Teatre Romea.
 Foto: © David Ruano

El cafè
(La bottega del caffè, 1750), de Carlo Goldoni al Teatre Romea. L'escenari és una gran cafetera elèctrica de bar actual. En aquest diorama, a mode de terrassa, s'hi mouen (mirant de no tocar amb el cap el dosificador de cafè, que els dissenyadors d'escenografia han fet un pèl baix) el bon cafeter Ridolfo, el seu jove mosso, el veí promotor d'una timba i els parroquians ludòpates i faldillers, el que té la llengua massa llarga, les esposes que hi busquen els marits esgarriats, la ballarina jove que surt a respirar al balcó. El cafè és l'espai de confidències, on surten a la llum les misèries humanes en un retaule apassionat i fugaç. Humor i mala bava que broda tot el repartiment. La primera frase que diu Joan Anguera (Don Marzio, el parroquià embolicaire), ens fa esclatar la primera rialla i, durant les dues hores següents, no hem deixat de somriure, pendents dels desficis dels personatges.
Pel llenguatge exquisidament traduït, pel perfum de realisme que destil·la el vestuari, les perruques i el capteniment de tots plegats, ens podem imaginar la vida dels canals venecians a tocar d'aquesta terrassa del segle XVIII, dirigida ara per Joan Ollé.

GATS DE CIUTAT

Jardí de l'Hospital de la Santa Creu, de titularitat municipal. El Districte de Ciutat Vella 
el va cedir per instal·lar-hi una colònia de gats de carrer. La gestiona 
l'associació El jardinet dels gats. Foto: © Paüls, 2010

No he tingut mai cap gat, no tinc previst de tenir-ne, ni la seva companyia m'és especialment agradable. Tot i així, valoro els ciutadans que dediquen hores als gats abandonats. Ho fan amb rigor: els rescaten, s'encarreguen d'esterilitzar-los, els busquen famílies adoptants. Molt bé. No entenc, però, que s'utilitzin llocs que els humans necessiten com el pa que es mengen. És el cas del pati de davant del Teatre Romea, un espai de l'Hospital de la Santa Creu, on l'associació El Jardinet dels Gats hi manté una colònia de gats abandonats. En ple centre de la ciutat de Barcelona, al Raval, on no hi ha un pam lliure perquè la canalla pugui xutar una pilota. La fantàstica ombra d'arbres és per als gats, també són per als gats els bancs, un tobogan, ninots de peluix, coixins i un gronxador. (Vegeu-ne foto.)
Llegeixo a la pàgina web de l'associació El jardinet dels Gats que aquest jardí és un "espai idíl·lic" (sic); que els voluntaris netegen, alimenten i organitzen "hores de joc" (sic) per als gats; que els membres de l'associació estan "preocupats pel benestar" (sic) dels gats del carrer. Per finançar les colònies de gats de carrer tenen una botiga on es poden trobar escultures de ciment i pols de marbre per 400€
Reconec que hi deu haver altres causes més nobles on embarcar-se com a voluntariat, malgrat tot, tant de bo totes les associacions treballessin des del seu àmbit amb la coherència que ho fa aquesta associació.
L'ajuntament de Barcelona, per mitjà de la seu del Districte de Ciutat Vella, va cedir l'empaçament per als gats. Per tant, no és culpa dels voluntaris de l'associació que utilitzin aquest valuós espai, sinó que és una immoralitat dels que manen. ¿Per què si la seu del Districte de Ciutat Vella tenia aquest pati lliure no l'oferia per a l'ús públic dels ciutadans o per una institució de les que treballen per al barri?

Sovint l'obvietat és irrisòria i risible.
JOSEP PLA, OC 12, 28.

08 de febrer 2010

Exposició colònies industrials

Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició impactant: Les colònies industrials de Catalunya. L'exposició posa en valor aquest patrimoni industrial en un recorregut per la seva història, l'organització jeràrquica i la vida diària de la seva gent. Es van crear entre 1850 i 1900 i van ser un fenomen social, econòmic i cultural característic de la industrialització catalana. És una exposició visualment molt atractiva, amb testimonis gràfics i orals, i escenografies que reprodueixen els diferents espais.
El dia que hi vam anar, vam coincidir amb una família que havia viscut en una colònia industrial. Comentaven entre ells un vídeo que es projectava en una sala, on parlaven testimonis coneguts seus. Explicaven records amb un deix entre nostàlgic i amarg. Gairebé demanaven perdó quan gosaven dir entre dents que havien viscut una vida de submissió on fins i tot els partits de futbol els venien organitzats per l'empresa. Un testimoni va dir fluixet que abans de néixer ja estaven predestinats a la fàbrica. Potser era una manera de dir que a les colònies industrials la família era una fàbrica de mà d'obra. Convenia als patrons que els treballadors tinguessin fills —nenes, sobretot—, perquè eren mà d'obra barata. L'empresa s'encarregava de posar al pare i a la mare tota mena de facilitats (guarderia maternal, incentius, hores d'alletament.)
La novel·la Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara recrea amb detall l'univers tancat d'una colònia tèxtil del riu Llobregat, on l'autora va créixer.
Exposició oberta fins al 7 de març.

Orfebreria vegetal



A la sala Artesania Catalunya (Carrer Banys Nous, 11) sempre hi ha exposicions singulars. La que s'ha clos ara es titulava A flor de pell. S'hi presentaven una mostra de braçalets, collarets, cinturons, anells, arracades, adorns per al cabell i altres peces construïdes a partir de material vegetal. Els autors són professors, antics alumnes i alumnes de l'Escola d'Art Floral de Catalunya. En aquest vídeo es poden apreciar algunes de les fantasioses joies lúdiques i efímeres que hem pogut veure a l'exposició.

07 de febrer 2010

Picasso i l'estampa eròtica




Museu Picasso. Exposició oberta fins al 14 de febrer.

"L'art no és mai cast; s'hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l'abast dels qui no hi estan preparats. Sí, l'art és perillós; i si és cast, no és art."
Pablo Picasso a Antonina Valentín.
París: Albin Michel, 1957, p. 273



Vegeu vídeos amb comentaris de Malén Gual i Ricard Bru, comissaris de l'exposició.

El mag Merlí


El mag Merlí
Guasch Teatre
Recomanada a partir de 4 anys



Artur és el nadó que se salva a l'escenari del Teatre Guasch. El mag Merlí és el protector d'aquest futur rei d'Anglaterra a qui en passen mil i una, tot i tenir l'espasa Excalibur. La companyia Veus-veus n'ha fet un espectacle amb cançons i participació del públic menut. No del tot menut, però. El dia de l'estrena, hem comptat mitja dotzena d'espectadors de dos o tres anys que s'han posat a marranejar així que la Morgana brama conjurs des de la foscor de l'avern. Davant de la insistència "me'n vull anar a casa", "això no vull, no", han hagut de ser evacuats de la sala a coll de pares i mares. A partir de tres anys llargs els espectadors d'aquest espectacle ja s'adonen que les envestides que les forces malignes fan a l'Artur no aconseguiran matar aquest noi tan eixerit i ben protegit. Malgrat tot, a l'hora de trobar un voluntari que coroni el rei, no hi ha hagut gaire afluència de dits aixecats. Només s'hi ha ofert una voluntària que no ha tingut por de les batusses que ha hagut de patir el protagonista. La nena, arrossegant la capa, ha posat al cap d'Artur una corona de cartró daurat com les dels tortells de Reis. Final feliç, de moment.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

06 de febrer 2010

Exposició Cambodja



Cartell de l'exposició Cambodja. CaixaForum. 
Entrada lliure. Exposició oberta fins al 28 de febrer.




El passat recent de Cambodja està marcat per la tragèdia. Després de tres dècades de conflictes, aquest petit país del sud-est asiàtic, actualment és un dels països més afectats per les mines antipersones. N'hi ha encara entre quatre i sis milions per desactivar. És a dir, una per cada tres habitants.
Avui, instaurada la pau, Cambodja, malgrat tants anys de dolor i patiment, treballa per construir un futur millor. CaixaForum en presenta una reduïda però documentada exposició, il·lustrada amb fotografies del fotoperiodista Gervasio Sánchez i un documental d'Oriol Gispert que mostren la realitat actual d'aquest país carregat de contradiccions.


Sherlock Holmes al teatre Regina


Sherlock Holmes i el Club dels pèls rojos. Teatre Regina.
Recomanada a partir de 6 anys.




Londres 1890. Sherlock Holmes està desesperat. No té cap cas per resoldre i per fer-se passar els nervis, va al teatre amb el seu ajudant el doctor Watson. I, vet aquí que algú roba un braçalet de la reina, que és a la llotja d'incògnit. Sherlock Holmes ja té feina. La platea a les fosques del Teatre Regina, aquesta tarda d'estrena, és un rum-rum d'hipòtesis. Les fan els nens i les nenes de vuit o nou anys. Els més petits callen, i esperen a veure què passarà. Els adults acompanyants ens ho passem bé perquè la posada en escena és molt elaborada, perquè ens agraden com es mouen i com canten els actors i l'actriu, perquè la intriga està ben dosificada, perquè hem descobert el misteri dels culpables. A base de deduccions, és clar. La meva veïna de cadira, una nena de l'edat d'aquests infants que feien hipòtesis ha rosegat de nervis l'embolcall d'una galeta, m'ha donat unes quantes puntades de peu a còpia de bellugueig emocionat i ha aplaudit dreta el detectiu anglès quan el dolent ha estat emmanillalt, i m'ha caigut sobre la falda quan s'ha volgut tornat a asseure. ¿Què té a veure Sherlock Holmes amb el Club dels pèl rojos? Aneu al Regina, aneu-hi.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Els ulls i la paraula


Com vols no veure'ns esverats,
els qui vivim tan desmoblats.
GABRIEL FERRATER. Poema inacabat


A les cotxeres del Palau Robert, fins al 28 de febrer, s'hi pot veure una exposició de fotografies solidàries. Són 90 exemplars únics cedits per fotògrafs de prestigi. Tenen format 40x50, impreses en blanc i negre sobre paper fotogràfic baritat, signades i acompanyades d'un pensament manuscrit que signa una personalitat del món artístic, cultural, polític, cientític o esportiu de l'actualitat. La paraula se suma a la imatge per provocar-nos la reflexió sobre les injustícies al món i proposa solucions solidàries, amb la recaptació de fons de la venda de les fotografies (600 € unitat.)
Promou aquesta iniciativa Gramenet Imatge Solidària, sorgida d'un grup de fotògrafs i ciutadans de Santa Coloma de Gramenet. Parteixen de la imatge com a mitjà de sensibilització i organitzen al seu entorn actes, exposicions, conferències i edició de material fotogràfic.
Els fons recaptats amb la venda d'aquestes fotografies ajudaran a finançar dos projectes concrets:
  • al Congo, una escola per oferir una formació bàsica a 40 dones del barri de Masina Sans Fil (Kinshasa)
  • a Gàmbia, una granja avícola que donarà feina a 20 persones.

Le hérisson



La famosa novel·la de Muriel Barbery, L'élégance du hérisson, ha estat portada al cinema per Mona Achache, amb el títol L'hérisson. L'eriçó objecte d'aquesta metàfora és una portera d'un edifici de luxe. És una persona culta i sensible. Fa la seva feina i passa desapercebuda pels habitants de l'escala. Una nena entotsolada, filla d'uns dels propietaris, es refugia al piset de la portera, i enregistra amb una càmera familiar en desús l'entrada a la vida de la portera d'un dels nous inquilins, un japonès que valora aquesta portera de façana punxent com l'eriçó, tota delicadesa interior. Dóna credibilitat al personatge Josiane Balasko, una actriu de primer ordre de l'escena francesa. Aquest conte de fades amb la Ventafocs (la portera), el príncep (el veí japonès) i la fada (la petita Paloma) és una delícia, però no podia acabar bé.

05 de febrer 2010

Alícia ja no viu aquí


Pablo Ley i Josep Galindo signen la dramatúrgia d'Alícia ja no viu aquí, un cabaret musical i literari, que s'ha estrenat aquesta nit al Teatre Tantarantana. El subtítol és La dona a Espanya del 1939 al 1981. L'obra és una descripció de la dona, durant quatre dècades, des que va perdre els drets adquirits durant la República, passant pels anys de postguerra i de submissió a l’home, la família, l’església, la policia i l’Estat, fins al desenvolupament dels anys seixanta, la lluita per la llibertat dels setanta i la por que tot s'aturi del cop d'Estat del 23 F. El muntatge inclou —a més d'unes quantes cançons que defineixen cada època— textos històrics, periodístics, literaris (Mercè Rodoreda, Carmen Martín Gaite), documents radiofònics (consultori de la senyora Francis) i també publicitaris.
El títol, a més d’una pel·lícula d'Scorsese (1974), evoca Alícia al país de les meravelles, de L. Carroll pel que té d'escapada d’una realitat poc engrescadora, de la qual Alícia hauria fugit: no hauria viscut aquí, tal com diu el títol.
Les joves actrius i cantants —totes nascudes en els anys 80— dramatitzen amb estil les cançons, molt millor que no pas les referències històriques relatades com un documental. Alícia ja no viu aquí és el recorregut nostàlgic d'una època fosca presentada amb una mirada amable i amarga alhora. Hi constato que la història sempre explica el present.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

L'auca del senyor Esteve


Nit d'estrena amb ambient de festa, ahir, al Teatre Nacional. És la segona vegada que el TNC programa L'auca del senyor Esteve. (El 1997, aquesta obra de Santiago Rusiñol va inaugurar el teatre.) El muntatge que ha dirigit Carme Portacelli amb dramatúrgia de Pablo Ley és arriscat i compromès, poc costumista. Han traslladat el clàssic que retratava la burgesia de començaments de segle XX, a la Barcelona de menestrals i perdedors, que va principalment des del 1939 fins al 1975, coincidint amb la mort de Franco. Enfoquen la vida grisa de l'Estevet (magnífic David Bagés), un menestral emmarcat amb els tics de la generació dretana del besavi i l'antifranquista del nét que vol ser escultor. Qui es retrata aquí és la classe popular, reclosa a les parets de la botigueta, que no parla el passat republicà ni de la guerra. Que no vol saber res dels canvis que es couen al carrer, personalitzats en la lluita social del seu fill. "El seu silenci el fa prosperar en un país on el silenci és la norma per sobreviure", diu Portacelli.
Aquesta versió no agradarà a qui cregui que els clàssics són intocables. L'obra no s'havia intentat mai situar-la en un altre context històric que no fos el Modernisme de l'original. Portacelli i Ley han fet aquest pas, sense complexos. Com en els grans dramaturgs —les obres de Shakespeare, que van ser escrites al segle XVI, admeten tota mena d'èpoques, sense desfigurar-se— el clàssic de Rusiñol aguanta amb dignitat el sotrac dels anys de foscor franquista. Rusiñol hi és tan present que no sé si a partir d'ara em podré imaginar L'auca del senyor Esteve emmarcada en cap altre moment històric.


Vegeu aquí la reproducció de L'auca del senyor Esteve. Dibuixos de Ramon Casas, text de Gabriel Alomar, 1907.


04 de febrer 2010

Pedallassos

Abans de la guerra civil, a Duesaigües, des del dia de Sant Antoni fins a Carnaval, hi havia el costum de tirar pedallassos, —fragments de terrissa—, a les entrades de les cases. La canalla en recollia, amb aquesta finalitat, durant tot l'any, diu Josep M. "Vicari", a les seves Notes etnogràfiques sobre Duesaigües.
La Magda "Carrascle" s'encarrega que el seu pare aclareixi alguna cosa d'aquest costum transgressor. I, efectivament, el Cisco "Carrascle" recorda haver tirat pedallassos a les cases que s'enfadaven més. Els trapelles deien: "Aquí us els deixem!", i llavors els tiraven dins de l'entrada i arrencaven a córrer perquè no els enxampessin.
La Fany s'encarrega de preguntar-ho a la Dolores, la seva mare. Diu que l'Anton, el seu home, en parlava. La canalla tirava trossos de torretes i fins i tot de càntirs, per divertir-se. Especialment a "cal Quico", perquè l'home tenia molt de caràcter, i s'ho passaven bé, fent-lo enrabiar.
El Pep "Carrascle" afegeix una informació valuosa al que en diu atempats rurals amb què s'entretenia de menuda la generació que ara passa dels vuitanta anys. Ha sentit dir al seu pare que, de petits, ell i la seva colla llençaven a les entrades de les cases cànteres plenes d'aigua i plomes de gallina. Pel que sembla les plomes amb l'aigua s'enganxaven a terra i, en assecar-se, costaven d'arrencar.
M'interesso pels pedallassos, càntirs o cànteres. El Pep diu que els xiquets arreplegaven cànteres d'oli, de vi o d'altres usos, que tenien algun forat, que estaven badades o, en fi, que ja no eren útils. Pel que sembla si els adults els enxampaven i els perseguien, els trapelles més espavilats anaven a la font i feien veure que omplien els atuells d'aigua per casa.

Remenant una trapelleria hem encetat un treball sociològic amb moltes bifurcacions pedagògiques:
  • els usos familiars de la ceràmica (del plàstic ni se'n parlava)
  • les relacions adults-infants (tothom es coneixia. Els infants sabien qui s'enfadaria i qui recordaria la seva infantesa)
  • la feina de dur aigua a casa (a les cases no hi havia aigua corrent, els infants s'encarregaven d'omplir-ne les gerres)
  • el règim econòmic (deduïm que hi havia cria d'aviram)
  • l'alimentació (deduïm que l'aviram es matava a les cases)
  • l'ecologia sostenible (reciclatge d'atuells vells per a jocs; l'aigua de les fonts del poble era potable)
  • la seguretat dels habitatges (els portals estaven sempre oberts)
  • una malesa infantil convertida en tradició (en un espai i un temps concret: de sant Antoni a Carnaval)
  • els jocs de carrer (la canalla no tenia cap altra distracció.)
Tot això per saber d'on venim, i per si un dia hi hem de tornar.

Foto superior, vaixella del refugi de la Vinyeta.
Foto inferior, font dels Sants Metges. © Paüls, 2009

Elisava a la Rambla

S'acaba d'inaugurar la nova seu de l'Escola Superior de Disseny Elisava, a la Rambla, en un edifici de la Universitat Pompeu Fabra. En 10.500 m2 s'hi aplegaran totes les línies formatives del centre: estudis de grau, els màsters i postgraus i la formació oberta.
En ocasió d'aquest acte, s'ha presentat aquest collage que pretén fer una síntesi de la complexitat de la Rambla barcelonina. L'han dissenyat professors i alumnes de l'escola com a logo de la candidatura "La Rambla Patrimoni de la Humanitat", que promou la UNESCO.

El que cal és una sensació de forma,
de control, de discriminació, de selecció,
de disposició, d'èmfasi... la paraula bruta de tres lletres: art.
JULIAN BARNES. Amor, etc.

02 de febrer 2010

Si la Candelera plora...

El refrany "Si la Candelera plora, l'hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu" pronostica si trigarà més o menys a arribar la primavera. De tal manera que, si plou el 2 de febrer, el fred ja s'ha acabat, mentre que si fa un dia assolellat, el fred encara continuarà. Avui fa un dia serè, per tant, tenim fred per estona.
La Candelera és una festa cristiana que commemora la Presentació de l’Infant Jesús al temple i la Purificació de la Mare de Déu, 40 dies després d'infantar. Segueix la tradició jueva de la benedicció de candeles de cera perquè el foc és l'element purificador per excel·lència. Segons diu Josep M. "Vicari" a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: Festes i diades de religiositat popular: "Les candeles que es beneeixen aquest dia s'encenen els dies de tempesta per a guardar-se dels llamps i de les pedregades o es posen a la mà del malalt quan està moribund i se li fa la recomenació de l'ànima."
A casa meva, a Reus, tot i que no érem gaire de creences, penjaven amb reverència al mirall de cos l'espelma primeta que regalava a la meva mare l'estimada Teresa Martra, l'endemà de la Candelera. I s'hi estava fins a la Candelera següent.
Al refugi de la Vinyeta, la Manolita de la Mercè de cal Justo ens portava, fins que es va casar, una espelma beneïda, que conservem amb la mateixa tendresa amb què ella ens en feia present.
La dita popular "Si la Candelera plora..." té un afegitó: «tant si plora com si riu, el fred és viu», que vol dir que faci el temps que faci, el fred hivernal encara durarà.
Si fa bo, a partir d'avui començaran a arribar les primeres cigonyes, que són un altre símptoma que la primavera ja truca a la porta.

El meu regne per un cavall



El meu regne per un cavall!

W. SHAKESPEARE. Ricard III, acte 5, escena IV



El govern de Madrid rifa un cementiri de residus nuclears. Ascó en té uns quants números. Tancada la convocatòria, la llista dels altres municipis que també hi han apostat són: Albalá (Càceres), Santervás de Campos, Melgar de Arriba i Zarra (Valladolid), Villar del Pozo (Ciutat Real), Torrubia (Sòria), Yebra (Guadalajara), Villar de Cañas (Conca), Congosto de Valdavia (Palència) i Santiuste de San Juan Bautista (Segòvia).
En total, onze pobles que ara es retraten a la fira radioactiva, per fer-ne de cementiri. Aposten per hipotecar l'entorn vital per sempre.


01 de febrer 2010

El cinema margina el català

(Foto: ep, 2010)
Avui, dilluns, dia de l'espectador, 74 cinemes —alguns, com els Verdi, pressionats per les distribuïdores— dels 180 enregistrats, fan vaga per protestar contra la nova llei del cinema que impulsa el govern català. Les parets d'alguns d'aquests cinemes han aparegut guixades amb el grafit que es pot veure a la foto.
El text de la llei del cinema de Catalunya estableix que els films europeus amb menys de quinze còpies no s'hauran de doblar ni subtitular en català. En canvi, els films americans amb menys de quinze còpies, sí que hauran de distribuir la meitat de les còpies en català.
La junta del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya formada pel Grup Balaña, ACEC i Cinesa, que controlen la majoria dels cinemes, diu que fan vaga per avisar els ciutadans que si les pel·lícules es passen en llengua catalana es quedaran sense sales. Amenacen de tancar, doncs. La qual cosa és una provocació al govern i un menyspreu als espectadors.
L'enrabiada dels Balañá i companyia amaga un fet de tipus econòmic que no es pot deixar de banda: el negoci del cinema està sota mínims i aprofiten l'ocasió per fer veure que encara anirà pitjor si les pel·lícules es doblen o se subtitulen també en llengua catalana. ¿Per què suposen que tindrien menys espectadors que ara? Perquè en realitat hi ha el rerefons ideològic: volen evitar com sigui que el català entri a l'últim reducte monolingüista.
La protesta coincidirà aquesta nit amb la gala del cinema català, els Premis Gaudí. El president de l'Acadèmia Catalana de Cinema, Joel Joan, anima els exhibidors perquè vegin la llei com l'oportunitat de tenir més gent a les sales, perquè els números de les ràdios i de les televisions canten: el català no espanta l'auditori.
Una dada interessant: més de la meitat dels cinemes de Catalunya NO faran vaga.