 |
| © Teresa Llorach, aquarel·la |
Veu: Andreu Sotorra
Mora desheretada, us miro des de fora estant,
enfilada en una carrossa darrere l'estel,
on ara faig de rei, tot just maquillada,
i porto capa, corona i ceptre per un dia.
Em poso bé la barba, i saludo ara cap a un costat,
ara cap a l'altre. Llenço caramels i somric:
a les dotze de la nit m'obligareu a abdicar.
Mentrestant, el baf del meu alè no arriba als vostres finestrals,
que mostren impúdics la taula per desparar,
i tots vosaltres dormitant al sofà davant d'un televisor engegat.
Els radiadors us fan de la casa una barraqueta en flames,
¿qui gosaria insinuar, ara, el record del fred viu?,
aquell fred que envaeix tots els racons de l'enteniment,
que us assetja i que us fa ostatges a casa.
Aquesta nit, tot ho tapa la innocència traïda, xiqueta de mi,
escampada pels balcons, entre sabates
i bols d'aigua i crispetes per a uns camells de fireta.
Davant el paisatge opulent dels jocs amuntegats per terra,
davant la natura morta d'un tortell esmicolat a les estovalles:
"qui hagi trobat la fava cobrarà penyora", heu dit als cadells.
Sobre la cretona enfarinada d'una taula braser
hi ha el pessebre damunt davall,
tancs de plàstic i soldadets del fortí nou de trinca
s'han quadrat a l'entrada de l'establia.
¿Algú sap on comença qualsevol guerra?
© Lena Paüls. De Temps de Penyora