31 de desembre 2009

¿Qui demana?






(Fotos de picaporta. Duesaigües. ©Paüls, 2009)



Pic, repic i repicó. L'any 2010 truca a la porta. Entrarà puntual a casa tant si tenim picaporta com si tenim timbre o porter automàtic. A les escales senyorials de l'Eixample barceloní el picaporta formava part del mobiliari modernista. Encara en queden, però, molts dels trucadors que eren obres d'art han estat venuts als antiquaris i, els més senzills, als Encants. Ara se'n poden trobar de disseny a les ferreteries, o a les metal·listeries d'articles de decoració com Biosca i Botey.
A Reus, els sòlids edificis modernistes construïts a començaments del segle XX encara conserven trucadors en bon estat, malgrat que les escales tinguin porter automàtic.
A Duesaigües hi ha encara els picadors o trucadors originals. No gaires. I no perquè els propietaris se'ls hagin venut, sinó perquè les portes de les cases rarament es tancaven, per tant, no calia trucar. Tot i així, en trobo models de diversos estils poc gastats per l'ús (a cal Xacó, a cal Pasqual, a cal Trillana, a cal Patró...) N'hi ha de modestos, de més selectes clavats a la porta i d'altres inserits en un batent de marqueteria. Hi abunden, en canvi, les argolles de ferro forjat que fan d'estiradors del batent de la porta.
Vegeu fotografies comentades amb Picaportes-trucadors de diferents parts del món.

Cisco "Carrascle" i l'home dels nassos



(Foto superior: rètol a l'entrada de Cal Carrascle; foto inferior: fragment de paret de ca l'Enriqueta. ©Paüls, 2009)
No em canso de mirar aquesta paret de gairebé tres metres d'alçària. La va fer un artesà dels marges de pedra seca, Cisco "Carrascle", de Duesaigües, amb l'ajuda de Josep R., pedagog, nascut al poble. El nostre jardí de llicorella té molt de la manera de fer austera de l'autor d'aquest mosaic d'art. D'ell és l'eucalipus, l'alzina, el boix de la mata mare del qual han sortit tants esqueixos. D'ell són els noms que sé dels ocells que hi habiten; d'ell són els noms que sé dels núvols i dels vents que hi passen.
Vaig escriure el poema del mes de desembre, de Temps de penyora, en homenatge i amb tot el respecte, per a aquest home coratjós, que té plantats rosers en bancals:
XII
Ja no sabeu d'on treure garrofes per al tió,
però, com sempre, un raig de garrotades fa el fet.
Gossos afamats estripen les bosses de les escombraries,
i els indigents se n'aprofiten.
Innocents, els camellers fugen de la fam cap a un lloc segur,
no saben que arreu la pau ja no es preveu negoci,
i l'estel és una llufa de cartró i purpurina.
Amb el meu baf faig entelar vidres dels aparadors,
perquè res del que contenen respon al gran interrogant.
Si ara fes, en un acte de fe, un salt en el buit,
toparia amb vesc i grèvol de plàstic i molsa sintètica.
Potser és cert que l'enganyifa es troba també al pa àzim,
al setrill i a la flassada de llana, però creure-hi és un deure.
La terra té la mixtura perfecta,
amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.
No ens cal estranyar que, esperpèntic,
l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,
carregat de penyores irrecuperables.
(Lena Paüls© Jocs Florals. Ajuntament de Barcelona, 2004)

Salomé de Gino Rubert

Anem al Centre Cultural Fundació Cercle de Lectors a veure l'exposició de Gino Rubert (Mèxic, 1969), fill del filòsof Xavier Rubert de Ventós i de la psicoanalista mexicana Magda Català. L'autor (amb qui compartim veïnatge, al carrer Joaquim Costa a BCN) s'ha fet popular per les il·lustracions a les tres portades de Millennium, d'Stieg Larsson, en les versions castellana i catalana. Presenta ara a la sala del Cercle 21 collages inquietants, tretze dels quals pertanyen a les il·lustracions de l'edició de Salomé, d'Oscar Wilde, traduïda al català per Terenci Moix i al castellà per Pere Gimferrer. L'artista plàstic retrata el triomf de la sensualitat i la perversitat de Salomé, que apareix en les il·lustracions malvada i innocent, alhora.
Del conjunt, m'impressiona el quadre en què la ballarina ha aconseguit el seu desig luxuriós i beu la sang que raja del cap escapçat de Iokanaan, situat en una safata de plata.
Vegeu Gino Rubert a l'estudi de BCN on recrea el seu univers:


30 de desembre 2009

NIUS DE TUPÍ

A diferents façanes de cases de Duesaigües hi ha nius de tupí o pardaleres: a cal Maiep pairal, a ca l'Estoler, a cal Ramonet del carrer d'Enseula... Són olles de ceràmica clavades dins de la paret de pedra, amb el broc cap enfora, que els pardals folren per dins amb borrissol i matèries vegetals.
En parlo amb Cisco "Carrascle" i m'explica que, efectivament, a les cases amb paret de pedra era tradició clavar-hi nius de tupí. Segons ell, col·locaven els tupins a les parets cegues (sense finestres ni balcons) "pel gust de tenir els moixons a prop", però evitant que embrutessin persianes i ampits amb closques de gra, restes d'insectes i excrements. El carrer i la paret es netejaven amb la primera tamborinada de tardor.
La descoberta de nius ha suscitat un cert interès d'uns quants veïns del poble. Fotografiant els de ca l'Hostaler, he coincidit amb el Josep Maria B., l'Àngela, la M. Teresa F.,  la Montse G. i la Pepita C. Hem acabar amb torticoli, de tant de mirar enlaire.
En aquesta època, que les orenetes han emigrat, els forats de les cases de pedra i els nius de tupí tenen força trànsit. Els pardals hi feinegen amb animada piuladissa. La crisi immobiliària no afecta aquests habitatges ocellaires. Per ara.

Una hora de sures


Sotapont del viaducte del barranc dels Masos, a Duesaigües,
  declarat element del Patrimoni Industrial de Catalunya. 
Foto: © Paüls


El vespre del dia de Nadal, tothom viatja per força en tren. Sortim sols de l'estació de Duesaigües. A Reus, hi ha cua per pujar. Els viatgers van carregats, majoritàriament, amb bosses de regals. Es nota que són persones que no tenen costum de viatjar en tren perquè, en pujar-hi, s'asseguren que sigui el que els correspon, preguntant-ho als que hi hem pujat abans. Som al centre del vagó de primera classe i, ara, molts dels passatgers que hi han pujat s'hi fixen, i es pregunten en veu baixa si potser els faran pagar suplement. No saben que els Catalunya Express ja fa anys que, malgrat que hi hagi un vagó de qualitat superior (més espai, tauleta abatible), l'import del bitllet no varia de la resta. Ningú canvia de vagó, però. Quietud per fi. Tothom rumia el que ha viscut durant el dia. A Tarragona, només puja al vagó de primera un home de mitjana edat que ocupa els dos seients de darrere nostre. Quan arrenca el comboi, es posa a recitar en àrab una lletania monòtona, com si parlés en veu alta. Deu ser audible quatre files enllà perquè una viatgera es gira cap a la nostra direcció amb mala cara. No diu res. Ningú diem res, de fet. En tot el vagó només se sent l'home que llegeix sures d'un Alcorà prim, flexible, de butxaca, mentre es balanceja cadenciós. Baixa a Vilanova.
Interpreto que aquest viatger percep que aquí és casa seva i, per tant, es comporta en públic com ho faria en la seva normalitat quotidiana privada. I l'ha imposada a tots els altres passatgers. El fet m'ha molestat. M'ha molestat la imposició al vagó de tren del rés de les sures en veu alta, de la mateixa manera que m'hauria molestat si algú hi hagués resat el rosari, amb el mateix volum. Tothom hauríem de tenir una ètica de mínims compartits.

L'Arca de Noè desplegable


Lluís Farré L'arca de Noè. Il·lustracions de Mercè Canals. Enginyeria del paper de Lluís Farré. Editorial Combel. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 6 anys.


Llibre pop-up realitzat per autors d'aquí i imprès a Tailàndia. A la mateixa editorial els autors van publicar l'any passat en aquest mateix format Els Tres Reis d'Orient i, aquesta primavera, La llegenda de Sant Jordi. Ara s'han embarcat a la barcassa de Noè, i expliquen als infants la metàfora bíblica del salvament dels justos en estrofes amb rima apariada.
Amb l'ajut de fills i nores, construeixen el vaixell.
"Mare meva, estic baldat! Ai, nois, que no arribo a vell!"
Just a temps, però, l'acaben, és com un hotel flotant.
Fa l'alçada de deu cases. És una obra espaterrant!
Darrera de cada pàgina que es presenta plana hi ha la sorpresa d'un joc de paper pleEnllaçgat que es transforma en un brillant efecte d'il·lusió de realitat. L'episodi bíblic del diluvi universal es presenta amb to festiu, seqüenciat en set desplegables tridimentionals. S'inicia quan Déu, representat per una mà amb el dit índex assenyalant Noè, contacta amb el vell patriarca avisant-lo que inundarà tot el món; continua amb la construcció i l'avituallament del vaixell i l'embarcament dels animals abans de començar a ploure. Acaba amb el comiat dels animals que tornen a la terra per omplir-la de vida.
L'arca de Noè de Farré i Canals és una petita obra d'art per admirar des de tots els angles, però també, per conèixer les interioritats de la gran aventura de convivència i la responsabilitat dels humans en el salvament dels animals en situacions conflictives com la d'aquesta història. És d'aquells llibres que va creixent perquè cada vegada que s'obre hi descobrim elements nous.


29 de desembre 2009

GUARDACANTONS O GUARDA-RODES

Fotos: © Paüls 2009
Vegeu dos exemples de sentit comú i saviesa popular. A cal Piqué de Duesaigües hi ha pedres guardacantons, també anomenades guarda-rodes. Són dues pedres irregulars, arrodonides, situades a tocar de terra, encastades una a cada costat del muntant de la porta. La funció d'aquestes pedrasses era salvaguardar la portalada. En entrar els carros, les rodes de ferro fregaven la pedra i hi patinaven.
Hi ha algun altre guardacantó, més actual, per tal que els cotxes no colpegin la paret i la malmetin, com el de la cantonada de cal Nogués, a la plaça de l'Església. Aquest tipus de guardacantó era un element usual en la construcció d'edificis, abans de la generalització de les voreres.  

28 de desembre 2009

NATI, LA DONA DEL SAC


La febre reciclatòria s'ha apoderat de Duesaigües. Ara sí, que no deixarem res per verd. Ens hi hem posat de bo de bo i esperem del servei públic que no ens pengi la llufa (ni avui, dia dels Innocents, ni mai) i estigui a l'altura dels nostres esforços. Ho constato, en veure la Nati que torna a la seva botiga carregadíssima pujant des del fons del carrer del Mig. Porta a l'espatlla un immens sac de plàstic transparent ple de bosses de plàstic per reciclar. Ha fet salat!
Si com li ha passat a la Nati avui, trobem el contenidor d'envasos ple, resignats (i gairebé contents), ens tornem a emportar la càrrega a casa i l'apilem al damunt del pot de reciclatge de vidre. Aconseguim una magnífica escultura de durada efímera, —suposem— fins que no aparegui disponible el contenidor corresponent. Si ens passa una cosa semblant amb el de matèria orgànica, colguem les deixalles al jardí o les cremem en bidons als terrats.
Aquí, el veïnat ja ho teníem clar: reciclar vol dir reutilitzar. Molt, molt abans que no ens ho posessin tan fàcil, ja érem sostenibles de mena. En recullo uns exemples triats a l'atzar:
* L'estalvi energètic que comporta tenir un pregoner no té preu. Al setanta per cent del veïnat del municipi no ens arriba la veu, però no ho considerem cap problema ja que ens n'informen per telèfon el trenta per cent que aconsegueixen sentir-la.
* Reguem les torretes amb l'aigua de bullir bledes, que és l'única amb la qual no fem consomé de verdures.
* Tenim en vies de pacte el debat de si ens convé més criar conills o cabres a la gespa del camp de futbol.
* Tenim gossos ensinistrats que contribueixen amb les seves tifes a encimentar els carrers. 
* Recuperem les paperetes sobreres de les votacions per al dòmino. (En la darreres de les votacions europees es va encarregar d'endur-se-les el Jordi de la Placeta.)
* Ho reutilitzem tot, tot. Fins i tot reciclem muntanyes senceres.
    "Que Déu em doni cinc minuts més 
    de coneixement que de vida",
    deia la mare de la Nati. Amén.

    27 de desembre 2009

    La doble vida d'en Joan Pera


    Sessió de preestrena al Teatre Condal. Avui com a cloenda del tercer dia correlatiu de dinars superabundants i greixosos, els espectadors que aquest vespre s'han reunit aquí, amb les galtes encara enceses, tenien programat sortir de casa fes el temps que fes. El ganxo és un nou espectacle de Joan Pera, La doble vida d'en John. En aquesta comèdia l'acompanya, una altra vegada, l'actriu Lloll Beltran. Aquests espectadors d'avui saben que s'ho passaran bé. Joan Pera no els falla mai. I, no s'equivoquen. John, el taxista protagonista, porta doble vida. És casat amb dues dones, té un fill amb una i una filla amb l'altre. Els joves es coneixen per internet i es volen conèixer. John, ajudat pel seu llogater, intenta controlar les dues famílies per tal que no es trobin. Excuses, estratègies i un tràfec hilarant en set portes i un armari. Àngel Llàcer, el director, domina els cops d'efecte, i sap aconseguir riallades inaturables amb els gags. Ara bé, qui té l'altre gran paper, a banda de Pera, no és la Lloll (una de les esposes) sinó David Verdaguer, el llogater. Hi ha doble vida per estona llarga.


    Cal que hi hagi un caganer




    El model de llengua que empren els mitjans de comunicació públics és un fet polític. Una vegada més s'ha posat de manifest la deixadesa de TV3 en la responsabilitat que sobre aquest tema li pertoca acomplir. El vídeoclip de felicitació de TV3, "El caganer", és signat per Albert Pla. El mosaic de cares, (Albert Pla, Quimi Portet, Gerard Quintana, Estopa, Joan Miquel Oliver i Manel) que interpreten la cançó inèdita, de ritme encomanadís, es barreja amb les figures i els decorats de pessebre. El text de la cançó reivindica la figura del caganer: "No us oblideu mai més que en un pessebre hi ha d'haver, en un pessebre hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer."
    Hi ha d'haver-hi? "És un pleonasme" llegeixo en un missatge a la pàgina de TV3. No. No és una repetició del pronom feble. És un calc del castellà de la perífrasi d'obligació: Hay que + infinitiu, disfressat amb la preposició de. És a dir, no es resol —només— suprimint el segon pronom feble.
    Era tan fàcil d'evitar aquesta construcció que sobta que s'hagi permès deixar-la. No deu haver passat per les mans del meu col·lega Ernest Russinés, altrament hauria fet la perífrasi verbal d'obligació correctament: haver+ infinitiu o caldre + infinitiu o que.
    Era tal senzill, com això: "En un pessebre, cal que hi hagi un caganer." Fer-ho notar, com han fet molts televidents, és titllat per d'altres com a "filòlegs de pell tan fina com la de la princesa del pèsol." Possiblement tenen raó. Perquè el problema no es troba en fer notar una incorreció sinó qui la reprodueix i qui la promociona. El problema és la transmissió massiva en un mitjà públic del model incorrecte, tal com escriu en un missatge un professor, a la pàgina de TV3:
    • "Cada cop que sento la nadala em sento més decebut i enfadat perquè no us podeu pas imaginar com costa evitar que un error lingüístic d'aquest tipus es generalitzi. En la meva feina (mestre) fem esforços per aconseguir que la correcció sigui un valor i, acceptant que tots fem errors, hem de mirar d'evitar-los i no promocionar-los."
    I, aquesta cançoneta a orelles d'un príncep-pare o d'una princesa-mare que no és sensible a l'existència del pèsol, la conseqüència és aquest comentari cofoi:
    • "La meva filla Neus de 3 anyets ja la canta i fa els gestos amb les mans amb tota seriositat. Ara té el caganer de casa al davant de tot del pessebre."
    Ja ho diu un altre televident: "En cada bugada es perd un llençol!"

    Comediants al Romea


    Ambient de festa protagonitzada per una gran família a la matinal d'avui, al Teatre Romea, amb una companyia d'excepció: Els Comediants. El grup de Canet presenta Num3r@lia, on planteja la importància dels números a la nostra vida. El fil argumental és la vida d'una persona, des que és un nadó fins a la vellesa. L'espectacle combina diversos llenguatges: actuació teatral, ombres xineses, cançons i audiovisuals. Una interpretació còmica dels dos actors i de l'actriu manté l'atenció dels més petits, tot i que el guió de l'obra és ideal per a espectadors a partir de set anys llargs. El muntatge té tot l'aire del segell de qualitat del grup: vestuari vistós, il·luminació efectista, coreografia precisa. Faig notar que, aquesta vegada, la companyia no demana ni picaments de mans ritmats, ni cants a cor, ni cap altra col·laboració al públic sinó mirar i escoltar. Tothom n'hem sortit aprenent alguna cosa nova.
     Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre».

    26 de desembre 2009

    Entra per una i surt per l'altra



    A la foto, la llum del sol travessa
    les finestres del campanar de Reus.
    Arxiu Carrutxa, 2008



    Després d'un començament d'hivern de grisor i pluja, demà les previsions meteorològiques diuen que farà sol. Si es confirmen, a Reus la primera llum del sol entrarà per un finestral del campanar i sortirà per l'altra. Aquesta curiositat arquitectònica es pot veure els dies propers al solstici d'hivern, quan el sol fa el recorregurt més baix respecte a l'horitzó. Com cada any, la plaça del Mercadal fent cantonada amb el carrer del Vidre aplegarà molta gent per tal de comprovar-ho.

    Rodin a Barcelona



    (Escultura El pensador, d'Auguste Rodin. Rambla de Catalunya de BCN (entre els carrers Diputació i Consell de Cent.)


    Diu Joan Fuster a Judicis Finals que "en els nus de Rodin, es nota que la roba que les figures acaben de traure's són els vestits oprobiosos i industrials del segle XIX: hi ha, en la superfície esculpida, com l'emprenta d'una samarreta barata." Tenim l'oportunitat de comprovar-ho en una rèplica de l'escultura més emblemàtica de l'escultor, El pensador, instal·lada a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Però, per veure les empremtes de les samarretes sobre l'escultura cal portar binocles o fer servir el zoom de la càmera fotogràfica perquè l'escultura és sobre un pedestal de més de dos metres. La reproducció pesa més de 700 quilos i arriba acompanyada d'un conjunt escultòric titulat Burgesos de Calais, sis peces expressionistes —aquestes sí, situades a peu pla— que recorden un episodi de la Guerra dels Cent Anys, quan Eduard III va desembarcar a Calais i va declarar que seria indulgent si sis burgesos acceptaven lliurar-se davant seu en camisa, amb el cap i els peus nus i una corda al coll, presentant-li les claus de la ciutat.
    El fet que aquestes escultures monumentals estiguin a l'aire lliure i en contacte amb els vianants, entronca amb la voluntat de Rodin d'arribar a tots els públics. L'exposició és una iniciativa de l'Obra Social "La Caixa", en col·laboració amb el Museu Rodin de París. Hi preveig multituds permaments, fins al 6 de febrer.

    25 de desembre 2009

    ROSA MASSANÉS, EL RISC CALCULAT

    Jardí de l'edifici central de la Universitat de Barcelona, un oasi de verdor i d'ombra , enmig d'extenses i compactes aglomeracions de pedra i ciment.


    La meva amiga Rosa Massanés és una barcelonina que té les arrels al Pallars Jussà. No defuig la companyia, però s'ha acostumat a mirar el món sola, i això l'ha convertida en una calculadora de riscos brillant. I, tot i així, no hi ha res que deixi de fer. No li poden caure els anells (ni les arracades ni els collarets) perquè no en porta. Es dedica a l'ensenyament per convicció. Té un punt de líder i gaudeix amb el conjunt de motivacions que dia a dia genera en els altres.

    Amb la Rosa ens portem vint anys i, a vegades, potser perquè tinc molt poc desenvolupant l'instint maternal, em passa pel cap que no busqui en mi la mare que va perdre quan tenia vuit anys. Tant és. De fet, de seguida descarto el pensament perquè en el context on ens vam conèixer, compartíem interessos culturals diversos, al mateix nivell.
    Li he sentit a dir que a les amistats no els has de donar les gràcies. I procuro no fer-ho, tot i que tinc motius per agrair-li la seva amistat. El 2003 em van concedir la viola d'or i argent als Jocs Florals pel poemari Temps de penyora. Aquest guardó va coincidir en el temps amb la mort del meu pare i vaig encomanar a la Rosa M. que anés a llegir en nom meu part del poemari al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona i que recollís el diploma i el xec del premi.

    Amb els anys, ha anat apilant unes quantes narracions que li he dedicat. Tantes, que em penso que ni té temps de pair-les. Aquest poema és del 1994, un dels primers que li vaig dedicar:

    Costura
    Brodàvem currículums,

    acompanyades de pluja.

    Aspiràvem
    a enfilar ciclons,
    a repuntar voreres,
    a fistonar petxines.
    No hem passat
    de sargir paraules.

    24 de desembre 2009

    A Carles R. in memoriam

    Aquesta matinada ha mort el mestre Carles R., als 96 anys d'edat. No hi haurà cerimònia de comiat ni enterrament del cos, perquè tenia establert de cedir-lo a la ciència. Tot i la ceguesa que l'afectava des de feia anys, no faltava a la cita anual a casa nostra, a la Vinyeta. Mentre conversàvem, si no hagués estat per l'avís del seu rellotge de l'ONCE, no hauríem recordat que no ens veia. Desgranava els records incansable, amb la precisió lingüística del pedagog i una coherència expositiva admirables. I, sobretot, recitava. Ovidi i versos de l'Eneida de Virgili:

    "tu regere imperio populos, Romane, memento,
    pacique imponere morem"
    (Tu, romà, recorda't de governar els pobles amb el teu imperi,
    d'imposar lleis per a la pau. Trad. de Miquel Dolç)
    Carles R. era partidari de fer memoritzar poemes als infants. Deia que era un patrimoni musical perdurable que els adults podíem regalar-los. Si fa no fa com el valuós llegat que el mestre ens ha transmès afavorint-nos amb la seva amistat.
    Escolteu aquí l'ària "El lament de Dido", de l'òpera Dido i Eneas, basada en el llibre IV de l'Eneida de Virgili.

    Per a Carles R., in memoriam.


    PARENOSTRE DEL TIÓ

    Tió solidari. Ajuntament de Barcelona
    Pel que sembla, el tió és l'únic ritual nadalenc propi de Catalunya. Cada família manté un cerimonial propi tant pel que fa a l'arribada del tronc portador de presents com per a la dieta que cal proporcionar-li per tal que els evaquï.
    Josep M. "Vicari" va transcriure el Parenostre del tió que es canta a Duesaigües. És la versió més estesa i coincideix amb la que em van ensenyar a casa, de petita.
    Hi ha una cantarella curta, rimada i fàcil de recordar, però que presenta una discriminació sexual (apel·la a la netedat de les dones!):
    Parenostre del tió
    bon Nadal que Déu nos do.
    Ara venen festes,
    festes glorioses,
    dones curioses
    renteu los plats,
    renteu-los bé
    que Nadal ja ve.
    Torrons d'avellana,
    torrons de pinyó:
    Caga tió!
    I una cantarella més extensa, de caire surrealista, amb més ressò màgic que la versió curta:
    El dia de Nadal
    posarem el porc en sal,
    la gallina a la pastera,
    el pollí dalt del pi.
    Toca, toca, violí.
    Ara venen bous i vaques,
    les gallines amb sabates,
    els capons amb sabatons.
    El vicari fa torrons;
    la Marieta els ha tastat.
    diu que són un poc salats:
    Marieta posa-hi sucre
    que seran un poc millor.
    Torrons d'avellana,
    torrons de pinyó.
    Caga tió,
    si no, et pegaré un cop de bastó.

    Quan aquesta nit el tió cagui carbó de sucre, les monedes de xocolata i els cigarrets de neula i praliné s'hauran acabat, fins l'any que ve. Esperem-ho...

    Cireres d'arboç

    Ens va sorprendre l'escampall de fruits madurs al sotabosc de davant de la font de la Vilamanya, on ahir vam anar a passejar aprofitant una treva del xim-xim. Eren cireres d'arboç. No recordàvem que ara n'és el temps. En arribar a casa he posat a macerar les cireres (175 g) amb el sucre (la meitat del pes de les cireres) i unes gotes de llimona. Aquest matí he triturat la barreja i hi he afegit una cullerada d'aigua. Després l'he passada pel colador de reixeta fina amb l'objectiu de separar-ne el granulat. L'he cuita a foc mitjà durant un quart: melmelada de luxe per a l'esmorzar de Nadal.

    23 de desembre 2009

    Pessebres, pessebristes



    (Pessebre de l'Esteve i l'Encarna, a l'entrada de cal Pasqual. Fotos: Paüls@, 2009)


    A l'entrada de cal Pasqual hi ha un pessebre de grandària considerable. És sobre una plataforma amb faldons que el posa a l'altura dels ulls d'un infant de cinc o sis anys. L'han construït l'Esteve i l'Encarna per a les seves filles Ainhoa i Estel, però el portal sempre és obert i el pessebre es veu tot passant pel carrer. Aquest fet el converteix en una mena de pessebre públic. Hi entra i surt el veïnat per admirar l'aigua que cau en cascades per les dues bandes, amb un pantà immens que en recull l'aigua. Les casetes se situen encimbellades en un difícil equilibri sobre penques d'escorça d'alzina surera i pedres de llicorella. A l'extrem esquerra hi han situat una zona desèrtica, on circulen els tres Reis; a la dreta, en l'evolució natural de la lectura, hi ha el Naixement. Tothom en aquest poble de gent humil fa la seva, però, així que sàpiguen la novetat, els faltarà temps per presentar-se a la cova a visitar el nounat i la mare.
    Un altre d'aquests pessebres oberts a tothom va ser el de cal Rofes, que vèiem muntar a Jordi R., també a l'entrada, del qual diu la Neus H. R. (Duesaigües, La revista, núm. 2) que la seva àvia Neus, de cent un anys, recorda que després de la guerra civil les noies joves feien aquest pessebre i s'hi reunien per cantar-hi nadales.
    I un altre encara: el que va construir l'artista Bartomeu L., amb el qual va guanyar el premi de l'Agrupació de Pessebristes de Reus i que s'exposava a l'església per Nadal. Anys a venir, el pessebre va quedar oblidat i l'autor va portar la idea de servei públic fins a confiar-lo a Joan F. que va mostrar interès de mostrar-lo a la seva parròquia a Barcelona.
    En aquest pessebre actual de l'Esteve i l'Encarna hi veig la metàfora de Duesaigües. Dos barrancs que van a parar a un pantà. L'Encarna diu que el pessebre és obert a qui vulgui aportar-hi figures. Ja ho he dit, és un pessebre privat amb voluntat de servei públic. Per molts anys.

    22 de desembre 2009

    Xampany, Quim!

    Diu l'assagista i traductor Joaquim Mallafrè en un article (De bona llengua, de bon humor, Columna, p. 58) que si per Nadal hem d'agafar una bona paperina, desitja que l'agafem amb xampany. I alerta els lectors de la censura comercial, la influència de la qual pot arribar a ser tan poderosa com la franquista. Diu que, pel fet que a les etiquetes hi digui cava, atenent la denominació d'origen, no vol dir que no puguem continuar demanant xampany (sense esperar que sigui francès), de la mateixa manera que demanem conyac, encara que a les etiquetes hi digui brandy.
    Mallafrè acaba l'article amb una sèrie de preguntes, de les quals escullo aquestes dues:
    "El dia que una ciutat alemanya reclami la denominació d'origen, ja no ens podrem posar colònia ni a casa? I si Lió també entra al joc, haurem de canviar de postres?"
    Entesos: Si tenim alguna cosa per a la qual brindar, ho farem amb xampany, benvolgut Quim!

    21 de desembre 2009

    Coses que passen

    Kestutis Kasparavicius Coses que passen de tant en tant. Traducció de Laura Vaqué. Il·lustracions de l'autor. Editorial Thule. Col·lecció Trampantojo. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 8 anys.

    L'escriptor i il.lustrador lituà Kestutis Kasparavicius (1954) és l'autor d'aquest refinat llibre de relats curts il·lustrats, que segueix l'estil surrealista de l'anterior llibre, Coses que passen cada dia (Thule, 2005). Cada relat ocupa just una plana del llibre acompanyat de la corresponent il.lustració situada a la plana encarada. En el pròleg, Kasparavicius explica que mentre llegia el seu llibre Coses que passen cada dia, se li van apropar una sèrie d'objectes de casa que es van mostrar descontents i fins i tot agressius perquè no els hi havia inclòs. Els objectes que reivindiquen el protagonisme d'algun relat són la pilota de bàsquet, el glogus blau, la làmpada, la cadira de cuina, la maduixa... L'autor atén les queixes i el resultat són aquests relats fantasiosos de Coses que passen de tant en tant.
    Al costat dels objectes ignorats en l'altre llibre, hi ha una llanterna que emet llum negra, un cotxe vermell que pon tres ous, una família de porcs que, com correspon al propis costums, renyen al petit de la casa perquè menja ben assegut i amb coberts i tovalló. Tot un món al revés, que exemplifica en menys o menys intensitat en tots els relats, però sobretot en el del conill que viu de cap per avall i el de la casa amb tots els elements fora de lloc.
    L'autor s'autoretrata en alguna làmina, formant part passiva de l'acció dels protagonistes, animals i coses humanitzats, que ell mateix ha imaginat. La majoria de composicions són estàtiques, planes, minuciosament treballades, amb detalls acabats amb traços diminuts que recorden les il·lustracions d'altre temps. Una paleta de colors càlids, de fusta sense envernissar, de delicada llum de tardor, accentua un conjunt deliciós que invita a mirar amb afecte l'ànima de l'entorn quotidià.


    20 de desembre 2009

    Sobrassada de Mallorca

    A les deu del matí, traiem el cap per la porta del Refugi de la Vinyeta, només per mirar el termòmetre. Tot i estar arrecerat sota al porxo, marca sis graus sota zero. S'imposa un esmorzar energètic. Torrem pa i l'untem, quan encara és calent, amb sobrassada de Mallorca que vaig comprar ahir a la botiga de la Nati. La sobrassada és una font d'energia hivernal. Alguna vegada n'he fet servir pels macarrons, sense cap altra carn. Afegeixo els daus d'aquest embotit artesanal amb denominació d'origen al final del sofregit.
    El Consell Regulador de Sobrassada de Mallorca en controla la qualitat. És un producte elaborat amb carn de porc, sal, pebre bord (Illes) —pebre vermell (Principat), pebre roig (País Valencià)— com a colorant exclusiu. I espècies i/o aromes naturals, entre les quals hi ha el romaní, la farigola, l'orenga i el pebre vermell picant. Si es té en un lloc fresc i sec, ventilat, aquest embotit es conserva durant mesos. Tot i així, a l'estiu olieja i és preferible conservar-lo a la nevera. En aquest cas, val més que tallem els talls que necessitem i els traguem una estona abans de consumir-los, perquè a temperatura ambient se'n pot apreciar millor el gust i l'aroma. M'hi ha fet pensar el nostre rebost, que avui també és una nevera!
    En acabar, haurem de llepar els plats: l'aigua de les canonades s'ha gelat.

    19 de desembre 2009

    GALETS DE NADAL


    Galet lluminós als carrers de Barcelona.
    Promoció de Gallina Blanca, 2009



    A casa fem la sopa de galets de mida mitjana i pilotetes tal com la feia la padrina Munda. Només dotze per cap perquè en bullir-los s'engrandeixen ben bé el doble. No sé si la padrina bullia els galets dins el brou ni si tenia cap sistema per tal que el suc no es reduís massa. Fa poc vaig descobrir que els galets es poden bullir en brou en conserva (tipus Gallina Blanca). Després s'escorren i s'ajunten al brou natural i s'hi fan bullir un parell de minuts amb les pilotetes (carn trinxada de porc i de vedella, un ou deixatat, una molla de pa sucada amb llet i ben escorreguda, all escalivat, julivert picat) de la mida d'una avellana negreta passades lleugerament per la paella. I escudellem.
    Enguany, patrocinat per la marca Gallina Blanca (Germans Carulla Font), vint-i-sis peces lluminoses en forma de galet gegant, com el de la foto, ocupen places i passejos de Barcelona. Han estat fabricats amb resines reutilitzables i és el suport gràfic amb què l'ajuntament felicita les festes a la ciutadania. Les novetats tenen l'èxit assegurat. Hi ha qui es fotografia amb la parella a tocar dels galets lluminosos. Hi ha qui hi practica punteria amb brosses de deixalles.

    18 de desembre 2009

    Llits, un conte visual

    Ahir al vespre vam assistir a l'estrena de l'espectacle multidisciplinar Llits, amb música de Lluís Llach. A la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, al nou espectacle dirigit pel dramaturg Lluís Danés, hi actuen com a protagonistes Lídia Pujol i Albert Pla, acompanyats de set matalàstics encapçalats per la pallassa Alba Sarraute. Tots esplèndids.
    El fil argumental són els dotze llits on ha dormit l'acròbata protagonista (Albert Pla) al llarg dels anys: bressol del naixement, llitera múltiple de l'adolescent, llits de sexe, llits de soledat, llit de la mort. L'acròbata fracassa en l'intent de fer el salt perfecte i fa cap al món dels difunts. Un barquer (Lídia Pujol) el mena al magatzem desendreçat de la memòria on s’acumulen tots els matalassos que ha utilitzat durant la seva vida.
    L'anterior espectacle de Lluís Danés fet en col·laboració amb Lluís Llach, Tranuites Circus (2007), comptava amb la presència escènica del compositor tocant el piano i cantant. Era un brillant muntatge de to dramàtic. Llits manté la qualitat i la força, té un to més intrascendent, la música evoca els cavallets de fira i la xaranga de carrer, l'atmosfera és més màgica i hi ha espurnes còmiques. Fins al 3 de gener.

    Neu virtual

    Un dels elements decoratius més efectistes i accessibles a qualsevol economia són els flocs de neu fets de paper retallat. Si els pengem com a mòbils, la mida ideal és la d'un platet de tassa de cafè. Tot i així, s'han de planxar (sense vapor!) o bé posar-los uns dies sota un pes per tal que quedin ben plans. També podem retallar flocs de neu virtualment, a la pàgina web Make a Flake i guardar-los en la galeria que es va ampliant cada any.
    Aquest costum, possiblement, té l'origen en l'ofrena de neules (antigament eren planes, no cilíndriques) que guarnien les esglésies (costum documentat entre els s. XVI-XIX.) El costum encara és viu a Mallorca (algunes són obres d'art, com les de la foto), i, segons la pàgina web de Festes.org: "amb les seves formes imitaven les teranyines o el glaç que podia haver-hi a la cova del naixement. Les neules actuals de Mallorca són de paper, contenen motius nadalencs i geomètrics i es penjen en enfilalls o tires que es col·loquen en llànties, lladoners, altars, llums, sostres i altres elements arquitectònics, grans pessebres, escenes del Naixement i arbres. Modernament el costum de guarnir amb neules s'ha traslladat també als aparadors de tendes i botigues comercials." Precisament, enguany, la façana d'El Corte Inglés té aquesta decoració en versió lluminosa.

    17 de desembre 2009

    On tens el cap?


    André Bouchard. No sé on tinc el cap. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Quentin Blake. Editorial Combel-Casals. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 6 anys.




    Els lectors d'aquest àlbum il·lustrat coneixem el cas del pare que perd el cap a causa de l'encaparrament en un projecte del despatx on treballa. Explica la nena de la família que, quan el pare arriba sense cap a casa, tots es posen a buscar-lo per tots els racons. Però, el cap no surt per enlloc. La mare s'obsessiona pel que diran. Per calmar-la, el fill i la filla en fabriquen un de postís amb paper de diari pintat. Les il·lustracions mostren amb minuciositat el procediment i l'entusiasme que posen a fer la bola i guarnir-la amb un nas de pastanaga i uns cabells de llana. El resultat de tanta dedicació és que obtenen un pare més afavorit que l'original, però incapacitat per pensar.
    A partir que el pare porta el cap postís, la resta de la família viu una sèrie d'avantatges: el pare no renya el fill i la filla si fan maleses; com que no té cervell, fa sense replicar les feines de casa que la mare aprofita per manar-li sense aturador; s'estalvien de sentir els seus roncs; el fan comprar coses increïbles i dubtosament necessàries i ell, seguint el costum, com un autòmata, pica el codi secret de la targeta de crèdit, que treu fum. Però, passa el que era previsible que passés en una persona tan enderiada en la feina: un dia també s'oblida el cap postís a casa. Corren a portar-li el cap i, amb les presses, cauen a damunt del pare mentre feia fúting, amb tan mala fortuna, que li abonyeguen el cap de paper. I amb el cap abonyegat hauria continuat, si no fos que un dia l'home torna a casa amb el cap original recuperat i amb una amnèsia absoluta sobre el període que va passar amb el cap perdut. Tot i les imperfeccions, la família el rep amb entusiasme.
    Quentin Blake (Londres, 1932) fa una interpretació del text amb els dibuixos plans, realitzats amb plomins bruts i oberts, traç tremoladís i taques de color que caracteritzen aquest il·lustrador. Blake és conegut internacionalment pels dibuixos de l'obra de Roald Dahl i per les seves aportacions a la il·lustració de més de tres-cents llibres per a infants, que li van valer la medalla Hans Christian Andersen, el 2002. A No sé on tinc el cap, Blake recrea els personatges lleugerament estrafets per la comicitat sobre el fons blanc. Les seves accions —seguint una seqüència lògica molt ben travada— se situen en diversos espais suggerits a partir de detalls maliciosos. Una vegada més els dibuixos de l'autor londinenc fan créixer un text en humor i tendresa, i hi dialoguen amb constants picades d'ullet als lectors d'aquest conte on el sentit figurat "perdre el cap" pren forma literal.

    16 de desembre 2009

    Pintura animada


    Aquest vídeo té vuit minuts de durada. Vuit minuts inoblidables. A la sessió final de la convocatòria de talents d'Ucraïna, la jove Kseniya Simonova va pintar en directe aquesta animació de la invasió d'Ucraïna pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Kseniya només utilitza els dits sobre la superfície d'un vidre on hi ha una fina capa de sorra. En vuit inoblidables minuts, la pintura canvia en cada moviment de les mans d'aquesta jove artista. Té un fil narratiu que és la parella que en començar la pintura festeja en el banc d'un parc florit. Arriben els avions. Tot es converteix en destrucció i dolor. Durant la realització de la pintura Kseniya va arrencar llàgrimes del jurat i va acabar-la amb tot el públic aplaudint-la dempeus. Va guanyar la convocatòria de talents amb aquesta pintura animada.
     (Adreça facilitada per Carmina M. M.)

    15 de desembre 2009

    La nadala de Bartomeu L.

    (Aquarel·la de © Bartomeu Llebaria Grau. Nadala del 2007.
    Títol: Puigmarí-Duesaigües, 2000.)

    La nadala del poeta i aquarel·lista Bartomeu L. és una institució a Duesaigües. Amb la seva felicitació, durant anys, ha arribat aquí l'esperit de Nadal abans que en cap altre lloc. En les nadales, Bartomeu L. empra els seus recursos en art pictòric i literari com a excusa vital per transmetre sentiments i impressions.
    El Nadal passat la nadala consistia en un poemari recopilatori, on combinava poemes intimistes amb els de tipus crític. Molt bé. Però, no és aquesta la nadada que quedarà per a la història. És la del Nadal de 2007. L'aquarel·la es titula Puigmarí - Duesaigües, 2000, i és l'evidència de com els nostres governants han autoritzat l'espoli del paisatge. "Tantes coses ja no queden!", diu en un vers que acompanya la pintura. I amb la tria d'aquesta aquarel·la, pintada fa anys, engega una santa bufetada a la gent sensible. El puig encara era viu a l'enquadrament del seu quadre datat l'any 2000. Hi era quan el va pintar, i hi serà per sempre en el seu univers simbòlic perquè Bartomeu L. va rebre el puig en patrimoni visual i emotiu, des de la memòria perduda en el temps. I, ara, el puig ha anat desapareixent a miques carregat en camions d'empreses constructores. El símbol del poble venut pedra a pedra. La pintura de Bartomeu L. ens ho recorda i ens fa mal. I també, el crit d'un dels seus versos: "El progrés, mancances pel demà."
    Gairebé simutàniament, jo escrivia el següent poema, encapçalat per una citació d'una obra d'Ibsen. Per la coincidència temàtica de la segona estrofa, el vaig dedicar al Bartomeu L. Es troba reproduït a la meva pàgina web i, per ara, no tinc previst que formi part de cap recull:
    BILLING: Fugiu, home, fugiu!
    Res d'estalviar dinamita, aquí!
    Un enemic del poble, H. IBSEN
    Es rifa un parc eòlic.
    ¿Qui diu que vol
    escuradents de ferralla
    a la carena?

    El sol juga avui a la cluca
    al teu davant, vell Puigmarí,
    pels camins estrets, llums de cuca.
    Demà al matí t’escapçaran
    altres orugues.
    Resistiràs el dur embat
    de tancs i pales
    i t’oposaràs al botí
    de pans de llicorella.

    14 de desembre 2009

    Pat i Stan

    Pat i Stan són els protagonistes d'una sèrie de dibuixos animats de producció francesa, de la qual és autor Pierre Coffin. Pat és un hipopòtam enjogassat que li agrada aixecar la camisa al seu amic Stanly, un gos setciències, que fa contínues dissertacions filosòfiques al seu amic. No poden passar un sense l'altre i amb qualsevol cosa fan un enrenou considerable.
    La xarxa va plena de vídeos on Stan balla la cançó que Pat canta (The Lion Sleeps Tonight, de Salomon Linda, basada en una cançó popular africana, duta a l'èxit el 1961 pel grup The Tokens i incorporada al musical El rei lleó, de Disney.) També es troben en línia altres vídeos divertidíssims on la parella interpreta estàndards en diverses llengües.
    La sèrie Pat i Stan té una audiència espectacular a les televisions de tot Europa, a Amèrica Llatina, a Corea del Sud, a Indonèsia, a Israel i a Sud-àfrica. Aquí es pot veure al Canal Super 3. Per poc que es pugui, recomano escoltar-la en el francès original. És un prodigi de ritme i d'expressivitat. De dilluns a divendres a les 18:30 h.

    Aparadors de Nadal

    Em considero una consumidora austera tot l'any. Ni la publicitat ni les ofertes nadalenques en safata aconsegueixen que compri res que no necessiti. Però m'atreu l'alegria escenogràfica dels carrers comercials. Em xoca com es muden per seduir els compradors. És el mes dels avets guarnits, de les llaçades rutilants, dels aparadors amb llumets de colors que s'encenen i s'apaguen. De les fires d'artesans, dels grups de nois i noies que canten nadales a fi de replegar diners pel viatge de final de curs. Combinació d'activitats i tradicions d'aquí i manllevades. Tot invita al consum. He reflexionat sobre aquest aspecte en molts cursos adreçats a la formació permanent del professorat. La síntesi es troba en aquest poema:
    Aparadors de festa
    distreuen el nàufrag
    que portem adormit,
    però escoltar la terra
    ens salva.
    Fa anys que l'envio com a felicitació de Nadal o com a resposta a les que rebo. N'he rebut comentaris varis. Positius, la majoria. Algun també en el sentit que els aigualeixo la festa, perquè faig adonar que gasten com a catarsi de les pròpies mancances. Hi deu haver de tot. No fem mal a ningú distraient una estona "el nàufrag que portem adormit". Ara, quan el nàufrag es desperta, a mi —i a molta altra gent—, em salva "escoltar la terra." No hi ha res més a dir. O potser sí: cadascú se salva com pot.

    13 de desembre 2009

    Cabaret literari

    Avui, diumenge, la Companyia Dei Furbi presenta Asufre a les set del vespre. A l'escenari del Teatre Tantarantana, hi ha quatre actors que canten o quatre cantants que actuen, tant és. Situats a l'ultramón infernal, ballen, canten, declamen i parodien textos, amb tot de recursos humorístics. El fet que els quatre intèrprets portin gavardina curta negra, ensenyin les cames nues i portin unes llampants sabates vermelles de taló d'agulla, defineix el to de cabaret d'aquesta obra.
    Alguns dels textos de referència són: La Divina Comèdia, "Infern", de Dant; A porta tancada, de Sartre; Misteri, d'Strindberg; El procés, de Kafka; El Doctor Faust, de Marlowe; Fausto, de Goethe. Tot plegat combinat amb dites populars, rap i fragments musicals, com ara Money, money, Bye, bye, life o La primavera, de Vivaldi.
    Quan sortim del Tantarantana, tots els comerços tenen les portes obertes, encara. La instal·lació provisional dels Encants del Mercat de Sant Antoni també és oberta i molta gent que va de retirada cap a la zona del Paral·lel s'hi passeja aprofitant-ne l'escalfor. No compra ningú. Els paradistes ja fa estona que han plegat el gènere. S'han perdut Asufre.


    La màgia dels Ki-kids

    Entrada inusual, aquest migdia, al Teatre Poliorama per veure La màgia dels Ki-Kids. Al hall hi ha uns quants personatges mediàtics que assisteixen a la funció d'estrena acompanyats de la fillada menuda. No hi ha programa de mà i els ventalls màgics es reserven per a la canalla. No ens toca la fila de premsa —generalment la sis o la set—, sinó la tercera.
    La màgia dels Ki-Kids
    és una idea original de Roser Pujol i signa el guió Àngel Llàcer. L'espectacle comença amb la presentació de la ludoteca, a càrrec del seu responsable, Mr. K. Després presenta la girafa, una companya muda i servicial. Els dos intèrprets que fan de protagonistes joves, Kio i Kia, intenten fer tornar la Pekas, l'amiga comuna que viu a la lluna. La Kia parla en anglès i la representació amb format de musical pren de seguida l'aire de lliçó. De classe d'anglès per a principiants i de lliçó d'urbanitat a base de tòpics. Però, tot i així, l'obra està ben interpretada, els tres actors i les dues actrius canten amb força correcció i les lletres de les cançons s'entenen. Els espectadors, avui, no hem pogut demanar res més.

    12 de desembre 2009

    Petita feina per a pallasso vell

    Després d'uns dies de bonança meteorològica, avui fa un vespre gèlid que no invita a sortir del cau. Per sort la Sala Muntaner és a tocar de casa. Pel carrer, tot i ser dissabte, no hi ha ni una ànima; en canvi els bars de copes i els petits restaurants del carrer Joaquim Costa i del començament del carrer Muntaner no hi cap ningú més. A la Sala Muntaner poca gent hi cabria, a més del que hi hem anat a veure la paròdia titulada Petita feina per a pallasso vell, de l'autor romanès Matéï Visniéc, amb traducció i direcció de Ramon Simó.
    Els protagonistes són tres pallassos vells (Nicollo, Filippo i Pepinno) que responen a un anunci i, mentre esperen per fer el càsting, recorden estampes d'una vida de circ que ja no existeix. Viuen de falses espectatives, però també de les nostàlgiques adulacions, a les quals s'aferren gelosos. Escenes amb diàlegs absurds, amb retrets irònics que fan pensar en Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. Els intèrprets, tots tres de llarga trajectòria, Joan Montanyès (Monti), Jordi Martínez i Claret Papiol (Claret Clown), marquen distància entre el registre del text reflexiu i la part còmica. Ens escalfem les mans amb uns aplaudiments merescuts.

    La fada Conxita


    Vaig conèixer la Conxita N. de Duesaigües quan era mare amatent, àvia orgullosa i poeta que sabia descriure l'esborronament i posar emoció sobre les coses menudes del seu poble. Pels volts de Nadal acostumava a fer-nos una visita al refugi de la Vinyeta per portar-nos avellanes. I jo l'esperava amb algun llibre que havia triat especialment per a ella o per a la seva néta Meritxell. Ara, el temps ha fet estralls al seu enteniment i no coneix ni els seus.
    Un hivern de fa anys, anant l'A. i jo a passejar pel bosc, vam trobar la Conxita N. que tornava cap a casa amb uns branquillons que havia recollit als seus trossos de l'altre costat de la carretera. La vam enxampar amb un batí llarg de color de rosa (o malva?) i amb els cabells esborrifats pel mestral. Des de lluny, abans no vam distingir qui era, vam tenir la impressió que estàvem assistint a l'aparició d'una fada o d'una princesa escapada d'un conte infantil. En arribar a casa vaig escriure el poema Fada escabellada. Més endavant, vaig tenir l'oportunitat de llegir-li personalment l'original i regalar-l'hi signat. És aquest:
    Fada escabellada,
    aleno la teva veu

    feta cant del poble,
    mimosa, móra, raïm i grèvol
    a la cortina emmidonada.
    Em deus la lluna al paper
    que et va espiar una nit,

    emocionada.
    Li vaig fer veure que les quatre plantes (mimosa, móra, raïm i grèvol) corresponien cadascuna a una estació de l'any. La cortina emmidonada era una de seva feta de ganxet, i de la lluna que una nit va seduir-la, no calia dir-ne res perquè "vostè me'n va llegir un poema que havia escrit, ¿se'n recorda, Conxita?" Silenci. La Conxita N. ja no recordava haver escrit res sobre cap lluna. Per tota resposta, va dir: "Vine". De l'armari de la seva habitació va treure una carpetassa marró amb gomes, on no hi cabia cap paper més i, posant la mà plana damunt, tot repenjant-s'hi una mica, va dir: "He escrit tot això." Amb serenitat, una mica absent, com si jo no hi fos, la Conxita N. va agafar la carpeta i, sense obrir-la, la va tornar a desar on era. Vaig incloure el poema —modificat per aquest fet— en un recull. (Vals. L'ametllerar era el plató, VII)

    11 de desembre 2009

    Circ Raluy, d'estrena

    Aquesta nit assistim a l'estrena d'El viatge, el nou espectacle del Circ Raluy. Avui, la família Raluy ho estrena tot. Començant per la carpa, continuant pel vestuari, uns quants números i l'estructura argumental basada en la música i l'ambientació dels països on va actuar l'avi fundador de la nissaga dels Raluy.
    Els carruatges romàntics ben conservats on viuen els Raluy fan d'antesala a la carpa. A la pista hi actua la nissaga Raluy al complet: el mestre de cerimònies i director de l'espectacle, Carlos Raluy; Lluïset Raluy, el pallasso enigmàtic de gran presència escènica, acompanyat en el gag del cuc per Francis Raluy. Al hula-hop, la Rosa Raluy; a les anelles d'altura, la Louisa Raluy. L'equilibrista al monocicle és la Niedziela Swider Raluy de setze anys, que actua per primer cop amb la seva germana de catorze anys, l'Emily.
    El públic de totes les edats celebrem les intervencions del clown portuguès Sandro. La seva funció és entretenir el públic en els espais de temps mort, entre una atracció i l'altra. Ho aconsegueix sense paraules amb accions planeres que són més que un interludi a les mans d'aquest personatge que canta, balla, fa jocs malabars. I fa riure. Els números de tota la companyia estan molt ben realitzats: la bàscula, les cintes elàstiques, el corprenedor número de llençament de ganivets i destrals. L'espectacle que enguany presenta el Circ Raluy torna a ser un viatge per l'emoció i la poesia. A tocar del mar, al Moll de la Fusta, fins al 10 de gener.

    Camp d'Argelers


    El febrer de 1939, milers de persones traspassaven la frontera per refugiar-se a França fugint del franquisme. Eren els republicans, els vençuts de la guerra civil. Exiliats de casa seva, van ser conduïts a la platja d'Argelers. Uns dies abans, la gerdarmeria francesa havia fet clavar una tanca de filferro empuat a tot el voltant. Cent mil presoners catalans i espanyols van viure amb condicions infrahumanes al Camp de concentració d'Argelers, vigilats per soldats senegalesos. Desposseïts de tot, van patir tota mena d'humiliacions. Però també hi van trobar algun àngel, com la infermera d'origen suís Elisabeth Eindenbenz, que va aconseguir treure del camp parteres i nadons i portar-los a la Maternitat d'Elna, al Rosselló.
    TV3 ha emès dins el programa "Sense ficció", Camp d'Argelers, un reportatge (amb una part ficcionada) que commemora el 70 aniversari de la retirada republicana. Imatges d'arxiu, fotografies inèdites i entrevistes dels testimonis directes, aleshores infants o adolescents, que són les darreres persones que poden explicar de primera mà aquesta experiència col·lectiva.

    10 de desembre 2009

    L'article de tractament

    L'article personal de tractament En, Na, N' (que equivaldria al don, doña castellà), en català es considera arcaic. En tots els contextos formals, emprarem, preferentment, el tractament de "senyor/a."
    L'article personal de tractament, prové del llatí "domine/a", que vol dir senyor/a. Per tant, no és acumulable, altrament seria una repetició. Si diem o escrivim "senyor En Cosme", és com si diguéssim "senyor senyor Cosme." S'escriu sempre en majúscula: El rei En Jaume, Na Peronella d'Aragó , N'Elisenda de Montcada.
    I, parlant de tractaments, abans de dir a un/a il·lustríssim/a que és excel·lentíssim/a o a l'inrevés, més val que emprem sempre el tractament protocol·lari "senyor/a" i quedarem som uns senyors/es. Au!

    09 de desembre 2009

    Cançons de Nadal

    La primera nadala que vaig aprendre va ser Què li darem al Noi de la Mare? i la cantava la padrina Munda. Aquí es pot descarregar la partitura i la melodia. En canvi, totes les altres, les vaig aprendre a l'escola. Des d'aleshores, he ampliat el repertori, és clar, començant per El cant dels ocells, però considero que les nadales junt amb les poesies memoritzades durant l'etapa infantil són les més importants pel que van comportar de creació de model de llengua. Faig memòria de les que recordo: El vint-i-cinc de desembre, Les dotze van tocant, El rabadà, El desembre congelat, Santa Nit, Pastorets de la muntanya, El dimoni escuat, Sant Josep i la mare de Déu. En diverses pàgines web com aquesta es poden trobar partitures, melodies, bases instrumentals, veus i textos de les nadales tradicionals.

    08 de desembre 2009

    Pastorets patètics

    A partir d'ara es prepararan dues de les escenificacions populars per excel·lència: els pessebres vivents i els pastorets. Els pessebres vivents mostren escenes costumistes, generalment sense text i, tal com estableixen les representacions dels pastorets, també culminen en el pessebre, el Naixement i l'adoració a càrrec dels pastors o dels Reis Mags.
    D'altra banda, Els Pastorets, es representen per tota la geografia catalana i han estat referent i pedrera d'intèrprets. Tenen tradició els de gran format com els de Calaf, els de Terrassa, els musicals de Mataró, del Vendrell i de l'Ametlla de Merola, amb una acurada posada en escena (escenografia, il·luminació, caracterització, vestuari, moviment coreogràfic, música i veu ben resolts.) Entre les obres inventariades, destaquen: En Garrofa i en Pallanga (1891), de Frederic Soler "Pitarra", L’Estel de Natzaret (1902), de Ramon Pàmies i, la més versionada de totes, Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Josep Maria Folch i Torres.
    L'única vegada que he vist Els Pastorets de Folch i Torres fets per actors professionals, va ser al Mercat de les Flors a BCN, amb un esfereïdor i inoblidable Banyeta interpretat per l'actor Lluís Soler. Seria lloable (per no dir, exigible!) que el Teatre Nacional de Catalunya agafés el text per les regnes, es responsabilitzés d'elaborar-ne una versió actualitzada i en fes un muntatge sense complexos. Seria una manera d'elevar el nivell d'exigència a l'hora de dir el text en les múltiples i patètiques representacions escolars i parroquials (la direcció dels quals —professorat, catequistes— sembla que no vagin més enllà de fer caure la bava als familiars dels actors.)

    Cimera del medi ambient


    (Petjades a la sorra de Sant Feliu de Guíxols. Foto: Paüls©, 2008)
    A Copenhagen, vint mil delegats de 192 països parlaran, fins al dia 18, d'establir un nou règim climàtic internacional. L'objectiu és limitar l'augment de la temperatura a 2 graus. Ara sí que farem feina! És de suposar que els líders reunits a la capital danesa prendran compromisos, entre els quals el de no reunir-se mai més, perquè aquesta vegada va de debò (amb el que costa la cimera podria menjar cinc anys tot el continent africà en pes.)
    Coincidint amb la Conferència de les Nacions Unides, llegeixo la notícia que avui cinquanta-sis diaris de 45 països diferents han publicat un editorial conjunt (d'aquí només a "El País") reclamant mesures urgents per salvar el món del canvi climàtic. L'editorial afirma que els polítics "tenen el poder de determinar com ens jutjarà la història: una generació que va veure un repte i hi va fer front, o una de tan estúpida que va veure el desastre però no va fer res per evitar-lo".
    Prenem-nos-ho bé. De moment, rentem-nos com els gats, muntem un parc eòlic al terrat, buidem les carreteres de cotxes, buidem d'avions els aeroports, correm per camins i avingudes per escalfar-nos a l'hivern, cuinem amb forns solars, recollim branquillons per fer el dinar quan estigui núvol, reciclem tot l'any... i llegim els rodolins de l'Auca del medi ambient. El text és de Joan Vilamala, les il·lustracions són de Jaume Gubianas.

    07 de desembre 2009

    L'article personal

    Sento un presentador del telenotícies que diu: "La Montserrat Tura, neboda de Jordi Solé Tura..." Suposo que el periodista que ha redactat la notícia deu haver sopat amb la consellera i per això creu que té el dret de tractar-la amb tanta familiaritat. I no. En el llenguatge estàndard formal que ha d'emprar el periodista en un informatiu no hi entra l'article personal quan es refereix a una consellera del govern de la Generalitat.
    És impropi d'usar-lo davant de noms de personatges històrics, famosos o cèlebres de tots els temps (també excàrrecs i càrrecs actuals.) "Antoni Gaudí, l'arquitecte que...", "Marià Fortuny va pintar...", "Frederica Montseny, ministra de la Segona República...", " Ventura Gassol va militar a...", "Una cistella de Ricky Rubio va salvar..."
    En altres casos, l'article personal no pressuposa cap matís de vulgaritat ni de menyspreu: "Ho ha portat l'Anna", "Soparem amb els Pinós", "Sóc l'Arnau Solà", etc.

    PLANTES DE NADAL


    El galzeran de la foto viu a ple sol 
    al jardí de llicorella de la Vinyeta.
    Foto: © Paüls, 2009




    Dels boscos d'Escornalbou tornem a casa amb rabasses, tronquets sinuosos, fragments d'escorça d'alzina surera, pedretes amb líquens. I res més. Com a decoració de Nadal, a casa nostra tirem de verd. Sobretot del galzeran que tallem del jardí de llicorella. També els aglans i les pinyes amb què fem els centres són del nostre jardí. Abans els vernissàvem però hem deixat de fer-ho perquè espetegaven vivament quan les llençàvem a les brases de l'escalfapanxes.
    L'any passat la Carmina M. M. em va regalar una ufanosa ponsètia groga. No n'havia tingut mai de cap tipus. Va estar llustrosa durant tres mesos, però a l'estiu, amb l'intent de conservar-la, vaig estar-hi molt damunt —possiblement massa—, i va acabar amb l'arrel podrida. Per això, continuo decantant-me pel ciclamen tot i que no li provi viure en interiors. És una planta agraïda de conrear, n'hi ha de flors vermelles, blanques, roses, granats, morades, bicolors..., i és resistent a les temperatures baixes. En tinc de fa tres o quatre anys que estan a punt de florir. També en tinc mig centenar de plantats de llavor, que creixen lentíssims, tot s'ha de dir.
    Aquí trobareu informació sobre diferents plantes de Nadal: vesc, grèvol, galzeran i flor de Pasqua (ponsètia.)

    06 de desembre 2009

    La gran llibreria digital

    S'acaba de donar a conèixer el portal Leqtor.com, una gran distribuïdora de llibres electrònics amb un catàleg que s’inicia amb cinc-cents títols en català i castellà, i el compromís d'entrar-ne 200 més per setmana. Els responsables de la iniciativa calculen que la demanda farà que n'hi hagi un milió de disponibles el 2012.
    Les novetats són, d'una banda, un aparell lector molt lleuger amb una gran capacitat de memòria. De l'altra, els continguts. S’han adherit a la iniciativa totes les editorials del Grup 62, les d’Ara Llibres, RBA-La Magrana, Pagès, de Lleida, Molino, entre d'atres.
    Com a promoció de la sortida al mercat del producte, l’aparell lector i quatre llibres a escollir valen 199 euros. Els primers distribuïdors abans de Nadal són el mateix portal Leqtor.com, El Corte Inglés, FNAC i Abacus.
    Els responsables de la iniciativa han iniciat negociacions amb la Biblioteca Nacional d’Espanya perquè els clients de Leqtor puguin descarregar-se de franc una selecció de títols. També mantenen converses amb la Generalitat de Catalunya per instal·lar lectors a la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya.
    La lectura de ficció en format digital és imparable.

    Màrqueting olfactiu

    El sentit de l'olfacte evoca records. Sentim olor de la terra mullada, la de la goma d'esborrar, l'olor del pa calent, la del salobre, la de les crispetes, la del cafè acabat de fer, la de les mandarines, la d'un perfum que reconeixem com el d'algú conegut... i ens sentim transportats a un altre moment. La part del cervell que regeix l'olfacte és l'inconscient i ens mou a fer respostes instintives, automàtiques. A més, la memòria olfactiva és més duradora que la visual. Per aquest motiu, l'estimulació del sentit de l'olfacte té possibitats en el màrqueting. El Llenguadoc-Rosselló s'ha anunciat a París en panells publicitaris amb aroma de romaní. També Caixa del Penedès, per seduir els clients, té un aroma corporatiu (que possiblement aportarà com a patrimoni intangible a la fusió amb Caixa Laietana.) I el PSC i les ciutats de Barcelona i de Lleida, i l'exposició itinerant de la Creu Roja i el programa radiofònic "Via Lliure", de RAC 1. Com a resultat d'aquesta tendència, s'han creat empreses especialitzades en el disseny d'odotips, és a dir, de fragàncies que s'associen als valor d'una marca. Si tenim en compte que els humans podem reconèixer més de deu mil aromes diferents, aviat haurem de parlar de contaminació odorífera.

    05 de desembre 2009

    Carles Riba, 50 anys després

    Sempre darrera
    els ocells invibles
    de l'esperança,
    ¿fins on ha anat aquesta
    vegada, que no torna?
    CARLES RIBA
    En ocasió dels cinquanta anys de la seva mort de Carles Riba (poeta, traductor dels clàssics, humanista, crític i intel·lectual cívic), l'Institut d'Estudis Catalans va programar un cicle de diàlegs a l'entorn de qui va ser durant els anys de la postguerra el gran referent intel·lectual i cívic del país. També la Universitat de Barcelona es va sumar al record de Riba i va inaugurar el curs acadèmic 2009-2010 amb Carles Riba i la Universitat', a càrrec de Carles Miralles, catedràtic de filologia grega.
    Dimecres d'aquesta setmana es va cloure el principal acte commemoratiu: el Simposi Carles Riba. Més d'una vintena d'escriptors, traductors i estudiosos han participat en les ponències i en les taules rodones.
    Aquest magne seminari ha estat organitzat conjuntament per la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut Cambó, la Fundació Bernat Metge, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona. Però, malgrat que s'hi han implicat tantes institucions, el personatge és un desconegut 50 anys després de la seva mort. ¿Quin institut de secundària llegeix poemes de Riba, sense ser-ne lectura obligada? ¿Quantes vegades a TV3 n'han parlat? ¿Han servit tots aquests actes per apropar el poeta a algú que no el conegués? ¿De què ha servit tanta faramalla? Dóna la resposta el mateix autor en aquest poema:
    Tot navega: cada vaixell, és tot el mar
    que li fa força i l’arrossega.
    CARLES RIBA Estances II